Xavi Torrabadella

Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, ple com un ou. I així seguirà fins a mitjans de juliol. Tot venut. La peça de Tracy Letts té com a punt de partida la desaparició del pare d'una família de l'Amèrica profunda del segle XXI en circumstàncise estranyes, fet que obliga tots els parents a trobar-se a la casa paterna, a Oklahoma. 

Dirigida per Sergi Belbel i amb un repartiment amb cares molt conegudes. Anna Lizaran (Esparraguera, 1944) fa un paper majestuós. Sents un impuls irrefrenable de posar-te dempeus i cridar bravo! (en italià correcte, seria brava!, si filem prim) quan surt a saludar. Els aplaudiments finals es queden curts. I atenció a Clara de Ramon a la pell de la filla adolescent. La jove mataronina, de nissaga teatral i sorgida de la inesgotable pedrera de la Sala Cabanyes, ja acumula un currículum destacable i apunta molt alt. Present i futur del teatre català a l'escenari del TNC.

Més de quatre hores, amb dos entreactes. Primera part per situar, segon acte potentíssim i tercer acte que decau una mica i amb un final que no acaba d'arribar. Malgrat tot, una de les millors produccions teatrals de la temporada, sens dubte.

Cada cop que una companyia de teatre amateur estrena una obra es produeix un petit miracle. Que un grup de persones tinguin la il.lusió de dedicar un pilot d'hores i esforços a preparar un muntatge per portar a l'escenari és molt lloable en un món cada dia més materialista. I més, si és un treball de qualitat. Ja fa alguns anys que Berga gaudeix d'una bona salut teatral: a més a més d'Anònim Teatre, La Farsa i Tràfec Teatre estan tirant endavant projectes molt interessants.

De fet, Barcelona 2020 és una reestrena. Anònim Teatre va representar Barcelona 2012 fa setze anys, el 1996. Ara, arribada la data del títol inicial, s'han decidit a tornar-la a representar. Text del berguedà Jordi Cussà - també director de l'obra - i 11 actors i actrius berguedanes damunt l'escenari. Barcelona 2020 és una reflexió sobre la guerra i les batalles personals de cadascú.

No vaig poder-hi ser el dia de la representació, el 4 de maig de 2012, amb la platea pràcticament plena amb més de 400 (?) persones. Vaig gaudir del privilegi d'assistir a l'assaig general del dia abans. Text cru i colpidor, interpretacions notables i escenografia original i efectiva. Un tipus de teatre que s'allunya del convencional.   M'agrada.

Fantàstic. El gran plaer de la lectura. Un d'aquells llibres que t'atrapen intensament i no te'n pots desenganxar. I hi penses durant el dia. I en vols parlar. I el recomanes. Jordi Cussà n'és l'autor.

Contes del Bé i del Mal és una novel·la fragmentada en tretze relats que conformen un tot. Totes les parts tenen la Patum com a decorat, el nexe i el paisatge on es desenvolupa cadascuna de les històries.

Si manquen ganes de Patum, engolint unes poques pàgines de Contes del Bé i del Mal el neguit pre-patumaire ja és imparable. Segur que no és el millor llibre del món però em toca molt d'aprop com a patumaire. Identifico els bars, els carrers, els racons, els personatges (per cert, Quadra és Cuadra). Algunes situacions són déjà vu de patums passades. Escrit amb una sensibilitat i delicadesa admirables, m'he begut cada pàgina de barreja fins a arribar a una dolça embriaguesa patumaire-literària. Pega!

Feia molt temps que no trobava una sèrie que m'enganxés de veritat. La primera temporada de Homeland m'ha atrapat gairebé tant com les primeres de Prison Break, 24 o, fins i tot, Lost. Argument gens original però un ritme trepidant que la fa addictiva.

La sèrie americana de la cadena Showtime està basada en una sèrie isrealiana. Es va començar a emetre l'octubre de 2011.

Mentre Carrie Mathison era en missió a l'Irak, va se advertida que un presoner de guerra americà s'havia unit a Al-Qaeda. Temps després, en una reunió del Centre de Contraterrorisme, Carrie s'assabenta que Nick Brody, un sargent dels Marines que estava desaparegut en combat feia 8 anys, havia estat rescatat durant una incursió de la Delta Force. Carrie sospita que Brody és el presoner de guerra convertit del qual li havien parlat.

Damian Lewis, el Major Richard D.Winters de Band of Brothers, és ara Nick Brody. De la resta de repartiment. Morena Baccarin pot sonar de V o Stargate. Els altres són més desconeguts.

La tercera cursa de la Triangular després de la de Casserres i la de Sant Jordi. La més dura i la més maca. Els Mountain Runners del Berguedà ho han organitzat tot plegat.

El dia no pintava massa bé a primera hora però la boira s'ha escampat i les temperatures no han estat tan baixes com els últims dies.

Uns 115 corredors. Els primers han fet els 14,5 km en una hora i mitja. Jo he baixat 30 segons de les 2 hores. No m'he trobat massa bé però poder córrer i arribar ja ho considero una victòria.

Seguint amb els regals originals, avui tots els participants hem rebut mig litre de iogurt natural batut de les Serres de Biure. Boníssim.

L’Andreu Reixac és el patriarca d’una saga on només es fa el que ell mana. No es discuteix. La seva filla estava promesa i enamorada però vol obligar-la a casar-se amb un altre. Allò d'arreglar els matrimonis, no per amor sinó per interessos de cada casa.

Teatre clàssic català. Dues hores sense entreacte però amb el teló pujant i baixant marcant clarament cadascuna de les tres parts. Com a Terra baixa, El ferrer de tall o La corona d'espines, per exemple.

Del 21 de març al 29 d'abril, es pot veure a la Sala petita del Teatre Nacional de Catalunya la peça de Josep Pous i Pagès, una obra que no es representava des de 1918. Precisament, aquest 2012, se celebra el centenari de La vida i la mort d'en Jordi Fraginals, la gran obra de Pous i Pagès i una de les grans novel.les del modernisme català. En tinc un gran record, una de les poques lectures obligatòries en la meva etapa d'institut que em va agradar. Gairebé aconsegueixen fer-me avorrir la lectura però la història de Jordi Fraginals va ser oasi. Algun dia la rellegiré.

A l'escenari, Lluís Soler està esplèndid. Vestuari, escenografia i ambientació encertades i bona metàfora final representant el tradicionalisme i conservadorisme d'una època llunyana.

Incendis al Teatre Romea, un clàssic contemporani obra del canadenc d'origen libanès Wajdi Mouawad. El duel actoral el lliuren Julio Manrique i Clara Segura interpretant dos germans que furguen el passat de la seva mare morta. Un text potentíssim. Dirigida per Oriol Broggi.
El nivell d'interpretació és de primer nivell, especialment, el duet protagonista. Manrique i Segura fa temps que són a la llista d'excel.lents actors i actrius catalans. Primeres espases.
Incendis ve a ser una tragèdia grega situada en una guerra d'un país indeterminat a l'Orient Mitjà. Amb una narració molt cinematogràfica i amb el públic voltant l'escena pels quatre costats.
No sé si és la millor obra de teatre que hagi vist mai. Podria ser. Les més de 3 de funció se'm van fer curtes.  L'ovació final va ser de pell de gallina. Tothom dret durant minuts. Al Romea fins el 22 d'abril. No queden entrades i desconec si sortirà de gira. Si no l'heu vista ho sento per vosaltres.

Qui té por de Virginia Woolf?, d'Edward Albee, és una peça coneguda principalment per la versió cinematogràfica del 1966 amb Richard Burton i Elizabeth Taylor en els papers protagonistes.

L'obra és un melodrama psicològic que descriu una vetllada absurdament espantosa compartida per dos matrimonis. Traducció de Josep Maria Pou i direcció de Daniel Veronese. El va estrenar al Teatre Romea l'octubre de 2011 i, aquest cap de setmana de Rams, ha fet parada al Kursaal de Manresa.

Qui té por de Virginia Woolf? és una obra amb poca acció però amb diàlegs molt virulents. El muntatge és ple d'energia i amb un ritme trepidant. Enormes Arquillué i Vilarasau. 

Mentre gairebé 20.000 valents omplien els carrers de la capital corrent la Marató, més de 100 aficionats corríem pels camins del Berguedà. Segona de les 3 curses de la Triangular de Curses de Muntanya del Berguedà, tres curses de 13-15 km organitzades per l'Associació Mountain Runners del Berguedà.

En principi i oficialment, eren 13 km però ens hem trobat amb 3 o 4 km  més de propina que ens han fet apropar fins a la Rodonella i tornar. Fresqueta a la sortida però el sol ha començat a escalfar de seguida. M'esperava un terreny força més enfangat, tenint en compte les pluges dels últims dies.
Gunayadors: Albert Comellas en categoria masculina i Rosa Valls en la femenina. Alguns dels favorits a la victòria s'han desviat del camí i han perdut uns minuts molt valuosos.

Temps personal: 1 hora i 50, més o menys. Bé. Una més al sac.
Ah, i de regal per a tots els participants un parell de quilos de patates. Molt original. M'agrada.

Mentre nosaltres tenim un munt de maldecaps per si s'ha espatllat la rentadora o si el Barça no acaba d'estar fi a la Lliga, els periodistes de guerra senten xiular les bales per sobre les orelles i caminen entre refugiats en camps atapeïts de moribunds, enfangats d'excrements fins la cintura.

Secrets de guerra és un llibre dur. Un recull d'experiències bèl.liques. La cruesa dels conflictes armats entre pobles viscuts en primera persona. Des de la guerra dels Balcans a la Primavera Àrab, Nicolás Valle ha cobert per a TV3 tots els principals conflictes dels últims vint anys. I això que Nicolás Valle va ser insubmís. No va voler fer ni la mili ni la prestació social substitutòria. Qui no volia saber res de la guerra, ha acabat explicant-la durant anys.
Vaig sentir l'entrevista fa uns dies al Versió RAC1 i vaig tenir claríssim que havia de llegir el llibre. I no decep.

Unes poques hores d'avió separaven aquell avern de la matriu confortable i acollidora de casa. Massa ràpid, massa sobtat. Els dies avancen lentament quan tornes de la guerra. Estàs descol.locat perquè encara dus a sobre la flaire repugnant de la carn putrefacta i gravat a la retina la visió de la desesperació. Tot el que veus et sembla superflu i certes imatges t'acompanyen en cada gest, en cada esforç quotidià: les dones amb la cara tumefacta, els cadàvers apilats a la cuneta, aquella pujada extenuant per la muntanya nevada buscant fugitius, esgotat, cansat de dur el trípode a l'esquena, aquella dona prenyada muntada a cavall, aquell fred que m'impedia vocalitzar en els stand-up.

Primera de les 3 curses de la Triangular de Curses del Berguedà, tres proves de mitja distància per començar a preparar la temporada, organitzades per l'Associació Esportiva Mountain Runners del Berguedà.

A 2/4 de 10, uns 120 corredors (més de la meitat del club organitzador) preníem la sortida des de la Plaça Santa Maria per fer els 15,6 km del recorregut. Temps ideal: fresqueta al sortir, gens de vent i sol que ha anat escalfant progressivament. Recorregut una mica trencacames però sense baixades ni pujades gaire llargues ni tècniques. Circuit molt ràpid. Els primers han baixat de l'hora i deu minuts. Qui ha guanyat? Tots de casa. Guanyador masculí: Dani Tristany. Guanyadora femenina: Rosa Valls, que continua en bona forma després de fer una magnífica temporada el 2011.

Personalment, 1 hora i 32 minuts. Per allà al mig. Molt bé. Sense excuses. Als 2/3 de cursa he pogut canviar de ritme per acabar gastant-t'ho tot. Tindré agulletes uns setmana seguida però ja sé que és el preu que he de pagar per la falta d'entrenament.
Ah, i de regalu ens han donat uns llagurts de Fontirons que fan venir salivera. Ja n'estic fart de samarretes i altres complements de roba que n'aprofites un de cada deu.

En el 30è aniversari de la mort de Bob Marley, el manresà Natxo Tarrés ha reunit una banda amb experimentats músics provinents de grups com Macaco o Gossos, amb l'objectiu de fer una relectura lliure dels cèlebres temes del rei del reggae. Amb aquesta nova visió, el Natxo i els Wireless pretenen apropar la poesia i trajectòria de Bob Marley al gran públic, més enllà dels qui ja coneixen i admiren de fa temps el músic més universal. 

Berga necessita un espai polivalent de capacitat mitjana per portar a escena concerts d'aquest tipus. Mentre no sigui possible, hem d'anar a espectacles amb la platea mig plena/mig buida i amb l'amfiteatre desert. El Teatre Municipal s'omple dues o tres vegades l'any. No és fàcil que les 761 localitats (490 a platea i 271 a l'amfiteatre) estiguin ocupades.

Dissabte 10 de març, a Berga. El concert, molt bé. Algunes versions més encertades que altres. Em va agrada Jammin' i hi vaig trobar a faltar Stir it up. Va a gustos. Els comentaris ultrahippies entre cançó i cançó tampoc no són del meu estil però van amb l'espectacle.

El Mardi Gras, beads for tits,  el majestuós Mississipi, pantans amb caimans, la història de les plantacions i l'esclavisme, French Quarter, Bourbon Street, el vudú, el Cafe du Monde, l'espectacular Superdome, crancs, pelicans. De tot el de New Orleans em quedo amb la música. De tot tipus, amb predomini del jazz i el dixieland.  Al carrer o als locals. Músics anònims i altres més coneguts. Big Al Carson, l'enorme cantant, actua al Funky Pirate gairebé cada nit des de 2006. O Dukes of Dixieland, fundada el 1948, va recórrer el Mississipi amunt i avall a bord del Natchez recaptant fons per als damnificats del Katrina el 2005. Només va faltar anar al Preservetion Hall. 

La ciutat de Fats Domino, Aaron Neville o Louis Armstrong traspua música pertot arreu. Diuen que Austin, Nashville i NOLA (New Orleans + Louisiana) són les tres ciutats d'Estats Units on hi ha concerts cada dia i a cada racó. En falten dues.

Novel•la guanyadora del prestigiós Premi Goncourt a la Primera Novel.la 2010. L’escriptor francès, Laurent Binet, presenta una novel•la amb aires d’assaig. Arrenca amb les investigacions per part de l’autor sobre l’atemptat que dos brigadistes de la Resistència van cometre l’any 1942 a Praga contra Reinhard Heydrich, cap de la Gestapo i considerat un dels homes més temuts del III Reich i màxim artífex de l’anomenada ‘’solució final”. Laurent Binet narra com un Heydrich, expulsat de la marina per problemes de faldilles, va començar ràpidament a pujar esglaons en el règim nazi, fins al punt de convertir-se en la mà dreta de Hitler. 

El títol de la novel•la HHhH són les inicials de la frase Himmlers Hirn heiβt Heydrich, que traduït al català seria: El cervell d’Himmler és Heydrich. Una frase que utilitzaven molts membres de les SS i que defineixen molt bé quina importància tenia Reinhard Heydrich en tot l’entramat del nazisme i el III Reich.

Malgrat la seriositat dels temes tractats, HHhH pren un aire còmic en alguns moments. Estil original i fresc, de difícil classificació. Molt recomanable.

Els qui són morts són morts, i tant se'ls en dóna que els retin homenatge. Però és per a nosaltres, per als vius, que això significa alguna cosa. La memòria no és gens útil per a aquells que honora, però serveix a qui la fa servir. Amb ella em construeixo, i amb ella em consolo.

Un dia d'aquests farà dos anys. Fou just després de la Mitja Marató de Gavà, al final de la preparació per a la Marató de Barcelona. El meu cos no va aguantar tanta acumulació de quilòmetres en poques setmanes. Fascitis plantar, la sentència.

Des de llavors, no he tornat a córrer assíduament. Només faig, de tant en tant, una cursa curta per matar el cuc i alguna pujadeta a Queralt. He après a nedar i vaig molt més en bici que abans.

He perdut el compte dels metges visitats. Fa mesos que ja no en veig cap. Les molèsties a la planta del peu continuen dos anys més tard. Hi ha hagut èpoques que semblava que sí.... però no. Metges especialistes, podòlegs, fisioterapeutes, algun pseudometge, plantilles, gel, estiraments, infiltracions, tapings, quilòmetres amb el cotxe, hores, paciència i diners.

Hi ha qui em diu que, un dia, el dolor desapareixerà. S'agraeixen els ànims. Fa temps que tinc assumida la cronicitat de la lesió i que mai no tornaré a córrer com ho feia. No ho hagués triat mai però tampoc no és tan greu: només es tracta de encarar nous reptes i trobar bones dosis de motivació.

Com em va dir un dels molts bates-blanques que he trobat pel camí: "Com menys corris a la vida, millor" En el context atlètic, suposo.

Sèrie dramàtica de la BBC. 6 capítols d'una hora cadascun estrenats el 2011. De menys a més, amb un principi i un final, tot i que ja han anunciat la segona temporada. L'acció se centra a la mateixa cadena BBC però al 1956, al mateix temps que la crisi del canal de Suez, a Egipte. 

Freddy Lion és un reporter desesperat. La seva millor amiga, Bel Rowley és selecccionada per produïr un nou magazine anomenat 'The Hour'. Espies, conspiracions, oficines, crisis internacionals, triangle amorós i cigarretes.
The Hour és una mica com Mad Men però a l'estil britànic, salvant totes les distàncies. Així que, si sou fans de l'acció a l'Sterling Cooper, teniu números que us agradi The Hour.

Fred Vargas és el pseudònim literari de Frédérique Audoin-Rouzeau, escriptora i arquelòga medievalista francesa nascuda a París el 7 de juny de 1957. Al.lèrgica als mitjans i a les entrevistes. L'exèrcit furiós és la seva 12a novel.la, la 3a traduïda al català. El meu primer contacte amb l'autora. Novel.la negra, misteri i llegenda.

Dins l'elit. Els de Mataró són uns dels Pastorets de més qualitat i amb més base social i històrica. Un referent. El 2016 celebraran el seu centenari.

La direcció canvia de mans cada 2 o 3 anys. Això vol dir que hi ha gent capacitada i es poden permetre aquesta rotació. En la majoria de Pastorets, no és així i es dirigeix com es pot. És el 3r cop que veig l'espectacle i la vegada que m'ha impressionat menys. Les 3 hores i mitja em van costar de passar. El repartiment no em va meravellar com en altres ocasions i, sobretot, els tocs personals de direcció no em van convèncer. Així i tot, continuen sent magnífics en quant a participació i coordinació,  escenes de conjunt rodones (com la del temple), el pròleg, decorats, efectes, el text de Ramon Pàmies, la música, el cant... I la Sala Cabanyes en sí, bressol i pedrera de teatre d'on han sortit i sortiran grans noms.

10 dies de representació en una sala d'unes 430 persones d'aforament. I moure uns 400 actors i personal tècnic cada dia de funció. Cal un equip molt preparat i amb moltes ganes per tirar tot això endavant. I a Mataró el tenen.
I l'acollida als berguedans va ser fantàstica. Com sempre.

Quina una aquesta l'Enriqueta Martí! Ho tenien clar els nens a la Barcelona de principis de s.XX. Si la vampira hagués viscut a Massachusetts, per exemple, ja faria anys que n'haurien fet la pel.lícula. Com que era catalana, de moment, té la novel.la La mala dona de Marc Pastor i, ara, el musical.

Des del 14 de desembre, es pot veure, al Teatre del Raval, el musical La Vampira del Raval. Ambientat  a la Barcelona de començaments de segle,  explica, en clau de musical tragicòmic i estil burlesc, la vida d’Enriqueta Martí, personatge real i molt sinistre. Un tema difícil de portar a escena però resolt encertadament. Per a aconseguir-ho, Jaume Villanueva ha comptat amb la música d’Albert Guinovart, i el text i les lletres de Josep Arias Velasco. Actors de categoria i que estan esplèndids, amb menció especial per a un magnífica Mercè Martínez (que alterna el paper amb Roser Batalla) en el paper d’Enriqueta Martí. També a escena:  Valentina Raposo, Jordi Coromina, Mingo Ràfols, Roger Pera i un pletòric Pep Cruz.

Un nou musical i autòcton és una gran notícia. I si la música és d'Albert Guinovart és una garantia.

Quina tapa! Bravo per la portada d'aquesta novel.la. Sembla que ja l'agafes d'una altra manera si d'entrada et trobes amb aquest bell rostre femení de mirada serena i confiada. Una bona entrada a La nevada del cucut, la història la Tònia i la Lali. Dues dones que viuen en existències paral.leles separades per 100 anys. La Tònia escriu al camp, a la llum d'espelmes; la Lali escriu per sobreviure a la Barcelona del s.XXI. La nevada del cucut és també una novel.la sobre l'escriptura, sobre la necessitat d'escriure i de comunicar-se amb algú que rebrà allò que s'ha escrit. Que hi ha algú?

La nevada del cucut és també un gran homenatge a la figura de Caterina Albert i un homenatge a les dones que escrivien quan era només cosa d'homes i les dones no havien de saber de segons quins temes. Això és el que em diu la Mila. Hi estic d'acord.

Com cada Nadal des del 1967, L’Escotilló Grup de Teatre porta a l’escenari del Círcol Catòlic de Vilanova i la Geltrú un dels contes nadalencs més populars dels que es representen durant les festes, Els Pastorets, o l'adveniment de l'Infant Jesús, el conegut text de Josep M. Folch i Torres. Són uns Pastorets de sempre: tres hores, dirigit a públic familiar, els pecats capitals, Lluquet festejant Isabeló, els dimonis perseguint els pastors per la platea, Je-je-je-remies, Llucifer tirant sal a les sopes...
Tothom qui fa Pastorets hauria de veure altres Pastorets que no siguin els seus. És molt edificant.
Personalment, cada vegada estic més convençut que el text de Pitarra (representat actualment a Berga, Molins de Rei, Sant Quirze de Besora i La Pobla de Lillet) és el de més qualitat literària.
Melcior, Gaspar i Baltasar no s'han volgut perdre la representació del dia de Reis i, abans de tornar cap a l'Orient, han anat a adorar el naixement del Círcol Catòlic.
Veniu fúries de l'infern i que s'esberli la Terra!

Complint tradicions. Al lloc de sempre, amb els de sempre. Com el 2010, el 2009... Quants cops hi he participat? 6, 7, 8? No ho sé, no ho controlo. Aquest any érem 500 i pujant. Tanco l'any corrent pels carrers de Berga. 5 quilòmetres assequibles. En principi, havien de ser a ritme suau però, com passa sovint a les curses, et vas animant i acabes més rebentat del previst.

És la 12a edició de la Cursa de Sant Silvestre de Berga, organitzada pel Club Atlètic Berga. A les 17:30 h curses de diverses categories infantils i, a les 18:30 h, la cursa dels adults. Cap a casa ben suats, dutxa i sopar per encarar el nou any.

Que sigui el nostre un any ple de pau i salut. Vinga, aneu-vos a posar les calces vermelles, no comenceu a menjar-vos el raïm als quarts i a veure si endevineu quin serà el primer anunci del 2012. I recordeu: aquesta és l'última nit de l'any, no de la vostra vida.

Tres concerts al Teatre Comarcal de Solsona. Una magnífica manera de tancar el 2011. Entrades esgotades per als tres concerts que serviran per enregistrar un disc en directe, fusió de música de cobla i cançó d'autor.

El projecte conjunt entre Roger Mas i la Cobla Sant Jordi es va estrenar en la passada edició de la Fira Mediterrània de Manresa. Hi havia, llavors, molta expectació per veure i escoltar aquesta fusió musical que s'havia preestrenat l'abril a l'Auditori de Barcelona. Els arranjaments per a cobla de les cançons de Mas són del berguedà Xavier Guitó. La intenció és que el disc es presenti oficialment el proper 24 de març a l'Auditori de Barcelona, i que doni pas a una gira pel país.

Interessant mescla del so potent de la cobla amb la cançó. Esperava més temes propis del cantautor. Tanmateix, un excel.lent concert. I amb el públic de Solsona als peus dels artistes. És un privilegi de pocs ser profetes a la pròpia terra.