olga gargallo
Posts
May 16, 04:10 PM
April 23, 01:37 PM
Cada divendres a primera hora, perquè és divendres i perquè és primera hora, escric una cita a la pissarra de l'aula 2.14, on faig classe amb els alumnes de 2n de Batxiller Artístic. Una cita que té a veure amb algun autor que estem donant eixos dies, o amb algun esdeveniment recent, o amb alguna cançó que vinc sentint al cotxe, o
Ells i elles copien les paraules de l'encerat i se les emporten a casa. Allà les traslladen al seu quadern especial i específic per a l'activitat (o no) i les il·lustren, artistes de mena com són: punta seca, aquarel·la, cera o bolígraf.
Crec que és l'aspecte de l'assignatura que més els atrau. Em recorden la cita amb avidesa en entrar a l'aula, frisen per saber què els tinc preparat aquella setmana. M'agrada veure les caretes que fan a mesura que les van llegint i, finalment, assistim plegats a uns segons de silenci irrepetibles.
Les interpretacions són tan lliures com diverses.
De tot plegat, en diem L'intrús del divendres.
Avui, diada de Sant Jordi, hem tret l'intrús a passejar per mostrar-lo als companys i companyes de l'institut, que han volgut participar de l'activitat a la seua manera: amb noves cites, noves il·lustracions. Com que hem vist que funcionava bé, hem decidit que s'hi estarà alguns dies més, allà al llindar que hi ha entre el carrer i l'edifici.
Heus ací alguns botons de mostra: els artistes, els últims retocs, els quaderns, algunes ampliacions a la paret.
I que tingueu un feliç dia!
Ells i elles copien les paraules de l'encerat i se les emporten a casa. Allà les traslladen al seu quadern especial i específic per a l'activitat (o no) i les il·lustren, artistes de mena com són: punta seca, aquarel·la, cera o bolígraf.
Crec que és l'aspecte de l'assignatura que més els atrau. Em recorden la cita amb avidesa en entrar a l'aula, frisen per saber què els tinc preparat aquella setmana. M'agrada veure les caretes que fan a mesura que les van llegint i, finalment, assistim plegats a uns segons de silenci irrepetibles.
Les interpretacions són tan lliures com diverses.
De tot plegat, en diem L'intrús del divendres.
Avui, diada de Sant Jordi, hem tret l'intrús a passejar per mostrar-lo als companys i companyes de l'institut, que han volgut participar de l'activitat a la seua manera: amb noves cites, noves il·lustracions. Com que hem vist que funcionava bé, hem decidit que s'hi estarà alguns dies més, allà al llindar que hi ha entre el carrer i l'edifici.
Heus ací alguns botons de mostra: els artistes, els últims retocs, els quaderns, algunes ampliacions a la paret.
I que tingueu un feliç dia!
April 16, 04:49 AM
Mantenir és el verb preferit del protagonista d'aquesta petita joia, el darrer treball d'Erri De Luca. Fou l'Àlex qui ja ens en va donar notícia, del napolità d'ulls clars i solcs de temps a la cara.
Un xiquet de deu anys que ja no cap en el seu cos menut pren la paraula:
Als deu s'està dins d'una closca que conté totes les formes futures. Mires a fora com un presumpte adult però encongit en unes sabates petites. Continua la definició de nen, per culpa de la veu i de les joguines en desús, però que continues guardant.
Mantenir. Estimar. Mantenir entre les seues les mans de la xiqueta que coneix aquell estiu en un poblet de pescadors. Una xiqueta sense nom que llegeix novel·la policíaca a vora mar i que (diu que) és escriptora; que escriu sobre els animals i que sap el significat de la paraula justícia. Sap, per exemple, que els peixos no tanquen els ulls. El protagonista tampoc no tancarà els ulls quan la bese. Mantenir. Besar. Mantenir els ulls oberts davant una xiqueta, un estiu, l'odi, la justícia, l'amor:
Era tan bonica de prop, els llavis una mica separats. M'emocionen els d'una dona, nusos quan s'acosten per fer un petó, es despullen de tot, de les paraules cap avall.
La veu de l'home que redescobreix el xiquet que fou, cinquanta anys després, amb una capacitat de contenció admirable, amb una tendresa que ens esclata a les mans, als ulls, a la memòria; amb unes paraules que volen pagar algun deute amb el temps.
És quan llegim una història tan bella com aquesta que ens reconciliem amb el món. Els relats que temptegen les dimensions de l'existència des de la calma que imprimeix el pas del temps tenen aquella màgia que sap transportar-nos al paradís més íntim, al que només ens pertany a nosaltres. Giorgio Bassani, Xuan Bello, Per Petterson... són noms que evoque mentre mantinc l'alè de la lectura d'aquest centenar de pàgines que m'han deixat plena d'una estranya laxitud. Mantenir l'alè. Mantenir una actitud, un propòsit.
Aleshores vaig conéixer el pes i l'amplitud del pronom nosaltres. Era expert, no excloïa els altres, espantava els poders. Va portar a les presons les revoltes i els llibres, que no hi eren. Són la contradicció més forta de les reixes, els llibres. Al presoner que jau al jaç li obren de bat a bat el sostre.
Els peixos no tanquen els ulls. Erri De Luca. Ed.Bromera. Trad. Anna Casassas
Un xiquet de deu anys que ja no cap en el seu cos menut pren la paraula:
Als deu s'està dins d'una closca que conté totes les formes futures. Mires a fora com un presumpte adult però encongit en unes sabates petites. Continua la definició de nen, per culpa de la veu i de les joguines en desús, però que continues guardant.
Mantenir. Estimar. Mantenir entre les seues les mans de la xiqueta que coneix aquell estiu en un poblet de pescadors. Una xiqueta sense nom que llegeix novel·la policíaca a vora mar i que (diu que) és escriptora; que escriu sobre els animals i que sap el significat de la paraula justícia. Sap, per exemple, que els peixos no tanquen els ulls. El protagonista tampoc no tancarà els ulls quan la bese. Mantenir. Besar. Mantenir els ulls oberts davant una xiqueta, un estiu, l'odi, la justícia, l'amor:
Era tan bonica de prop, els llavis una mica separats. M'emocionen els d'una dona, nusos quan s'acosten per fer un petó, es despullen de tot, de les paraules cap avall.
La veu de l'home que redescobreix el xiquet que fou, cinquanta anys després, amb una capacitat de contenció admirable, amb una tendresa que ens esclata a les mans, als ulls, a la memòria; amb unes paraules que volen pagar algun deute amb el temps.
És quan llegim una història tan bella com aquesta que ens reconciliem amb el món. Els relats que temptegen les dimensions de l'existència des de la calma que imprimeix el pas del temps tenen aquella màgia que sap transportar-nos al paradís més íntim, al que només ens pertany a nosaltres. Giorgio Bassani, Xuan Bello, Per Petterson... són noms que evoque mentre mantinc l'alè de la lectura d'aquest centenar de pàgines que m'han deixat plena d'una estranya laxitud. Mantenir l'alè. Mantenir una actitud, un propòsit.
Aleshores vaig conéixer el pes i l'amplitud del pronom nosaltres. Era expert, no excloïa els altres, espantava els poders. Va portar a les presons les revoltes i els llibres, que no hi eren. Són la contradicció més forta de les reixes, els llibres. Al presoner que jau al jaç li obren de bat a bat el sostre.
Els peixos no tanquen els ulls. Erri De Luca. Ed.Bromera. Trad. Anna Casassas
April 12, 03:42 PM
Si em veieu algun dia xiulant, és molt probable que escolteu aquesta cançó. I és que, sense adonar-me'n, és la melodia que cante, diguem-ne, per defecte. Una vegada m'ature, prenc consciència d'aquest fet i analitze mínimament la qüestió arribe a un parell de motius que em fan aquesta cançó dels germans Gershwin tan estimada.
Primer és la tremenda senzillesa de la cançó. En essència, es tracta d'una melodia feta amb terceres. Si voleu tornar a mirar la partitura veureu que ja la primera frase és així: fa-la-do'-mi'-sol'. Però continua igual: segona frase (re-fa-la-do'-mi'-do'-la-fa-la), la tercera és una repetició per acabar amb la quarta (sib-re-fa-la-do'-la-fa-re-fa).
Ací teniu la versió original. La que van escriure els Gershwin per la seua òpera Porgy and Bess.
Segon és la tremenda versió que en fa el mag Bill Evans. Què devia tenir aquest pianista al cap per fer aquesta (re)creació? O vist d'una altra manera... tenia aquesta partitura d'extrema senzillesa tot aquest món musical implícit a l'espera que Evans el descobrira? El tema de les versions m'encisa.
I per acabar una de les més estranyes. Com no podia ser altrament, de l'estranya Billie Holiday
April 01, 11:13 AM
Ningú no donava res per ella, ni l'abella.
Arriba l'abril, però, i torna a florir amb l'espera robada de tot un any. Ella ja ho sabia, la flor.
March 22, 06:25 AM
Vaig conéixer l'àlbum Mariposas de Silvio Rodríguez alhora que a la meua parella. Just al 2000. I, no cal dir, està unit a mi d'una manera especial i essencial. Ja ho deien, que al 2000 ens canviaria la vida...
Fa un parell de dies que no sent una altra cosa que aquest àlbum que em sembla descomunal. Val, Silvio és descomunal. Però sempre hi ha algun treball que ens toca encara més: el Descartes (amb cançons descartades), el Mariposas...
Dins d'aquest àlbum, hi ha un parell de cançons brutals: una versió estupenda del famós Días y Flores i Esta Primavera. Aquesta és la cançó que vos presente. Em sembla una cançó absolutament imprescindible i, al meu parer, una de les millors de Silvio. Que ja és.
Pareu atenció als rics i preciosos arranjaments de guitarra... i al guitarrista: Rey Guerra.
Amb Silvio, diràs que la primavera és.
March 11, 04:13 PM
FUGAS
¿QUÉ querés decir, palabra,
al irte cuando te vas?
El alma que te empapó
no volverá ni cuando
te quede no más que una lágrima,
la intemperie, canto
de los perdidos. Es mejor
que entres en tu cuarto
al abrigo de lo
que sabés y no sabés.
Las cosas gritan i ríen
al amparo de tu bondad triste.
La lengua es pobre, vos,
izada en soledad.
Juan Gelman, El emperrado corazón amora.
Un diumenge de març, de fites i d'abismes.
¿QUÉ querés decir, palabra,
al irte cuando te vas?
El alma que te empapó
no volverá ni cuando
te quede no más que una lágrima,
la intemperie, canto
de los perdidos. Es mejor
que entres en tu cuarto
al abrigo de lo
que sabés y no sabés.
Las cosas gritan i ríen
al amparo de tu bondad triste.
La lengua es pobre, vos,
izada en soledad.
Juan Gelman, El emperrado corazón amora.
Un diumenge de març, de fites i d'abismes.
February 29, 09:38 PM
Digueu-me exagerada si no puc escriure unes línies mentre veig les imatges del meu institut enterbolides entre llàgrimes. Doneu-me uns minuts per eixugar-me els ulls i descordar-me el nus que m’estreny la gola. Direu de mi que no tinc mesura… i què en diríeu d’un sobtat desallotjament de la casa que us ha acollit amorosament durant divuit anys? Què en pensaríeu si us forçaren a esgarrar els records per no haver de plorar més? Què en direu d'aquells que, com jo, han patit el desnonament sense preveure’l? I què dels qui, amb mi, pateixen un ostracisme injust?
Digueu-me exagerada si no heu sentit en la vostra pell la rosada d’una nit sense estrelles! Doneu-me uns minuts per alenar amb els sense sostre i entonar Le métèque! Direu de mi que no tinc mesura... i jo diré que no entenc res del que passa al voltant d'aquesta illa aïllada que navega a la deriva.
Un terratrèmol, una esllavissada, una guerra. L’oblit de l’Administració Pública. Una vergonya! Pillatge, saqueig, predació. Impotència i ràbia continguda. Digueu-me incapaç si no us puc expressar el dolor refrenat dels desarrelats. Doneu-me el condol. I doneu farratge a les vaques.
Digueu-me exagerada si no heu sentit en la vostra pell la rosada d’una nit sense estrelles! Doneu-me uns minuts per alenar amb els sense sostre i entonar Le métèque! Direu de mi que no tinc mesura... i jo diré que no entenc res del que passa al voltant d'aquesta illa aïllada que navega a la deriva.
Un terratrèmol, una esllavissada, una guerra. L’oblit de l’Administració Pública. Una vergonya! Pillatge, saqueig, predació. Impotència i ràbia continguda. Digueu-me incapaç si no us puc expressar el dolor refrenat dels desarrelats. Doneu-me el condol. I doneu farratge a les vaques.
Vam donar classe entre barres que falcaven el sostre per afrontar l'aluminosi declarada de l'Honori Garcia. Vam traslladar les nostres il·lusions a un contenidor de plàstic on continuem donant classe i lluitant des del mes de maig de 2010. Sense cap esperança de tornar a respirar i sense notícies de Gurb.
February 26, 08:51 AM
Una altra cita amb les Dues Ofèlies. Ara, i fins el 4 de març, a la Biblioteca Al-Russafí, al número 2 del carrer que porta el mateix nom, al barri de Russafa de València. Una altra cita, corregida i augmentada, amb aquestes dones que treballen i que creuen en el que fan: el que volen.
February 22, 02:45 AM
Concert espontani a l'Estació del Nord de la ciutat de València. Dimarts 21 de febrer. Contra la incompetència, el malbaratament i l'arrogància: educació. Som societat civil.
January 29, 05:58 PM
Una de les meues cançons favorites és Love too soon (que apareix a The Book of Life -Hal Hartley-) de la inusual parella formada per PJ Harvey i Pascal Comelade. La vaig conéixer escoltant el meravellós àlbum L'Argot du bruit del músic nordcatalà.
Els elements d'aquesta cançó tan bella són d'una senzillesa sorprenent. Els mateixos acords (Eb, F-, G-, Ab -estrofa- i C-, G-, Ab, Eb -tornada-) ja ens indiquen una estructura que defuig la complexitat però que evita el pop previsible (tònica-quarta, tònica-quarta i alguna quinta).
La tímbrica també em resulta especialment atractiva. Tothom coneix la passió de Comelade pels instruments i sonoritats, diguem-ne, de joguina. Han fet exposicions, fins i tot, dels seus instruments. En aquesta cançó, en canvi, el Comelade fa un ús tímbric molt curós: si bé trobem algun detall ben seu (piano sobreagut i acordió), la cançó es fonamenta en el baix i la veu de de la Harvey. Registres contraposats, contrastants i extrems.
Hi ha dos detalls, però, que me la fan especialment admirable. El primer és la segona veu que apareix ja a la segona estrofa (1.06) -comelade?-. La meua parella i jo ens vam fer un fart de cantar-la a dues veus a cappella per adormir el meu fill major. La veritat és que esdevenia un plaer profund. No cal dir que mentre nosaltres en gaudíem, Manel no s'adormia ni a la de tres (necessitava una tetralogia, pel cap baix).
I el segon detall, que motiva aquest escrit, és que l'única dissonància de la cançó està realitzada amb una subtilesa i una simplicitat extremes. Com veieu a l'exemple (compassos 1-4), el motiu melòdic de l'estrofa és un mínim lab-sol-lab repetit on l'últim lab (l'important) descansa en un acord que conté aquesta nota (sonoritat consonant, doncs): F- i Ab. La tercera de l'acord en el primer cas i la tònica en el segon: més consonant, impossible. En el tercer compàs (G-: sol menor) trobem un silenci donat que lab és fortament dissonant sobre sol. El que fa PJ Harvey (compàs 8) per crear/provocar aquesta dissonància en la segona estrofa és allargar (lligar) el lab del segon compàs amb el del quart de manera que ara sí sentim aquest lab sobre el sol greu de l'acord del tercer compàs (G-).
No sé a vosaltres, però a mi sempre m'ha resultat una dissonància subtil i molt suau però d'una gran tristesa (segons 1.12 però especialment 2.16)
I d'una bellesa inqüestionable.
Els elements d'aquesta cançó tan bella són d'una senzillesa sorprenent. Els mateixos acords (Eb, F-, G-, Ab -estrofa- i C-, G-, Ab, Eb -tornada-) ja ens indiquen una estructura que defuig la complexitat però que evita el pop previsible (tònica-quarta, tònica-quarta i alguna quinta).
La tímbrica també em resulta especialment atractiva. Tothom coneix la passió de Comelade pels instruments i sonoritats, diguem-ne, de joguina. Han fet exposicions, fins i tot, dels seus instruments. En aquesta cançó, en canvi, el Comelade fa un ús tímbric molt curós: si bé trobem algun detall ben seu (piano sobreagut i acordió), la cançó es fonamenta en el baix i la veu de de la Harvey. Registres contraposats, contrastants i extrems.
Hi ha dos detalls, però, que me la fan especialment admirable. El primer és la segona veu que apareix ja a la segona estrofa (1.06) -comelade?-. La meua parella i jo ens vam fer un fart de cantar-la a dues veus a cappella per adormir el meu fill major. La veritat és que esdevenia un plaer profund. No cal dir que mentre nosaltres en gaudíem, Manel no s'adormia ni a la de tres (necessitava una tetralogia, pel cap baix).
I el segon detall, que motiva aquest escrit, és que l'única dissonància de la cançó està realitzada amb una subtilesa i una simplicitat extremes. Com veieu a l'exemple (compassos 1-4), el motiu melòdic de l'estrofa és un mínim lab-sol-lab repetit on l'últim lab (l'important) descansa en un acord que conté aquesta nota (sonoritat consonant, doncs): F- i Ab. La tercera de l'acord en el primer cas i la tònica en el segon: més consonant, impossible. En el tercer compàs (G-: sol menor) trobem un silenci donat que lab és fortament dissonant sobre sol. El que fa PJ Harvey (compàs 8) per crear/provocar aquesta dissonància en la segona estrofa és allargar (lligar) el lab del segon compàs amb el del quart de manera que ara sí sentim aquest lab sobre el sol greu de l'acord del tercer compàs (G-).
No sé a vosaltres, però a mi sempre m'ha resultat una dissonància subtil i molt suau però d'una gran tristesa (segons 1.12 però especialment 2.16)
I d'una bellesa inqüestionable.
January 21, 09:41 AM
Quan jo era xicotet a l'escola ens deien una frase que m'esfereïa: “Quien siembra vientos recoge tempestades”. L'aplicaven a tort i a dret sempre que volien “explicar”, amb punyent exemplaritat, tota mena de degràcies: una carabassa, un càstig, un bac… Com quasi tot el que deien amb aquella solemnitat impostada, la frase devia tenir un origen bíblic, com la zitzània, la poma podrida, les plagues d'Egipte. I si no el té, no costaria gens de posar-li la veu atronadora d'aquell Déu iracund i omnipotent que no per casualitat molts encara identifiquem amb el franquisme.
El cas és que la lliçó dels hermanos, aquella metàfora shakespeariana de tan funesta plasticitat, té avui en la situació del sistema educatiu i en la societat valenciana una plasmació esgarrifosa. Curt i ras: devem a l'esforç sistemàtic de 16 anys de govern del PP, amb vents constants que invariablement han bufat de ponent, la tempesta que ha col·locat l'ensenyament públic i la societat valenciana en situació pràctica de col·lapse, amb un deute que alguns xifren en 62.000 milions d'euros i que ja ha provocat nombrosos impagaments i la intervenció benèfica (però no sabem a quin interès) d'un altre (gran) hermano, l'Estat. Però els vents que han bufat amb insistència durant aquests anys i que anunciaven, si no eres cec i sord de naixement, l'actual desastre no eren només el del balafiament ampul·lós i el lladronici sistemàtic de les arques i recursos públics a major glòria privada. Aquest temporal no hauria estat possible si el primer que van arrasar els vents neofranquistes (o no tan neos) que es van congriar amb l'aznarat i que van trobar camp obert en la Terra de Mítiques Meravelles de València amb Zaplana i Camps no hagués estat la intel·ligència i el valor de l'educació, fonament de tota democràcia. L'encimbellament dels jocs d'artifici (que el poble contemplava embadocat mentre li pispaven per darrere la cartera), la incultura del formigó i d'una modernitat de cartró-pedra com a coartada per als seus negocis, l'assalt a la raó i la propagació del llenguatge (en castellà) de la vacuïtat, el destarifo i la mentida infantiloide, van preparar l'actual fallida.
La pregunta a contestar fóra com, meritoris casos de resistència a banda, la societat valenciana va assistir impassible i sovint còmplice (però no tant com semblen pregonar les urnes) al desplegament d'aquet vendaval i com farà per sortir-se'n. Perquè al cap i a la fi aquelles bromes de Font de Mora les recordarem com simples anècdotes o maniobres de distracció. Més o menys apamada la magnitud de la tempesta, l'escola pública es troba avui en un moment absolutament novedós. El conflicte, que no ha fet més que començar, ja no és estrictament laboral, gremial o sectorial, sinó de caràcter nítidament social i polític. No podem reclamar uns diners que simplement no hi són ni s'esperen (i veurem, més enllà de les funestes retallades, fins quan la Generalitat podrà pagar els seus empleats). La batalla, que es presumeix llarga, no consisteix a canviar un Conseller perquè en posen un altre de semblant, sinó una cosa més difícil: recuperar el valor de la intel·ligència, la cultura i l'educació. I això només es podrà aconseguir canviant no sols un mal govern sinó un model social i polític que ha fet fallida per tots els costats. Avui ens toca als treballadors de l'ensenyament i als de sanitat, i a tots els valencians i valencianes que no hem perdut la dignitat en el vendaval, encapçalar una revolta que si no s'estén pertot arreu i implica tota la societat no farà camí. Només organitzant i estenent una densa xarxa de complicitats en benefici d'allò públic, que és de tots, podrà escampar la tempesta, una tempesta que ens haurà de servir de lliçó perquè mai més es repetesca el mal govern. Mai més.
Publicat a Vilaweb, 19 de gener de 2012.
El cas és que la lliçó dels hermanos, aquella metàfora shakespeariana de tan funesta plasticitat, té avui en la situació del sistema educatiu i en la societat valenciana una plasmació esgarrifosa. Curt i ras: devem a l'esforç sistemàtic de 16 anys de govern del PP, amb vents constants que invariablement han bufat de ponent, la tempesta que ha col·locat l'ensenyament públic i la societat valenciana en situació pràctica de col·lapse, amb un deute que alguns xifren en 62.000 milions d'euros i que ja ha provocat nombrosos impagaments i la intervenció benèfica (però no sabem a quin interès) d'un altre (gran) hermano, l'Estat. Però els vents que han bufat amb insistència durant aquests anys i que anunciaven, si no eres cec i sord de naixement, l'actual desastre no eren només el del balafiament ampul·lós i el lladronici sistemàtic de les arques i recursos públics a major glòria privada. Aquest temporal no hauria estat possible si el primer que van arrasar els vents neofranquistes (o no tan neos) que es van congriar amb l'aznarat i que van trobar camp obert en la Terra de Mítiques Meravelles de València amb Zaplana i Camps no hagués estat la intel·ligència i el valor de l'educació, fonament de tota democràcia. L'encimbellament dels jocs d'artifici (que el poble contemplava embadocat mentre li pispaven per darrere la cartera), la incultura del formigó i d'una modernitat de cartró-pedra com a coartada per als seus negocis, l'assalt a la raó i la propagació del llenguatge (en castellà) de la vacuïtat, el destarifo i la mentida infantiloide, van preparar l'actual fallida.
La pregunta a contestar fóra com, meritoris casos de resistència a banda, la societat valenciana va assistir impassible i sovint còmplice (però no tant com semblen pregonar les urnes) al desplegament d'aquet vendaval i com farà per sortir-se'n. Perquè al cap i a la fi aquelles bromes de Font de Mora les recordarem com simples anècdotes o maniobres de distracció. Més o menys apamada la magnitud de la tempesta, l'escola pública es troba avui en un moment absolutament novedós. El conflicte, que no ha fet més que començar, ja no és estrictament laboral, gremial o sectorial, sinó de caràcter nítidament social i polític. No podem reclamar uns diners que simplement no hi són ni s'esperen (i veurem, més enllà de les funestes retallades, fins quan la Generalitat podrà pagar els seus empleats). La batalla, que es presumeix llarga, no consisteix a canviar un Conseller perquè en posen un altre de semblant, sinó una cosa més difícil: recuperar el valor de la intel·ligència, la cultura i l'educació. I això només es podrà aconseguir canviant no sols un mal govern sinó un model social i polític que ha fet fallida per tots els costats. Avui ens toca als treballadors de l'ensenyament i als de sanitat, i a tots els valencians i valencianes que no hem perdut la dignitat en el vendaval, encapçalar una revolta que si no s'estén pertot arreu i implica tota la societat no farà camí. Només organitzant i estenent una densa xarxa de complicitats en benefici d'allò públic, que és de tots, podrà escampar la tempesta, una tempesta que ens haurà de servir de lliçó perquè mai més es repetesca el mal govern. Mai més.
Publicat a Vilaweb, 19 de gener de 2012.
January 11, 03:28 PM
Volia, avui, escriure de tot el que se'ns ve damunt. De com ha desaparegut de totes les discussions sobre la crisi la culpabilitat dels bancs, de com han girat la truita i ara és el sistema públic (o les autonomies, o...) el causant de tot mal. També m'abellia perbocar el malestar que tinc de veure que els retalls que estic patint, tant econòmics com laborals -la situació als ies és insostenible- són rebuts per la resta de la societat amb males mirades. La sensació que rep és: vos ho mereixeu!
Pensava amollar que, permeteu-me la vilesa, no puc evitar pensar en els treballadors públics (no, no tots els treballadors públics són funcionaris!) que han votat al pp: "jo em menjaré el marró: però amb quina cara te'l menjaràs tu? Podràs mirar-te a l'espill?". I continue, disparat: "Pledemosques!"
També em costa traure'm del cap la terrible frase, pel que fa a la consciència general: quant pitjor... millor?
Però a l'últim segon, i com que estic molt dispers, he recordat un pensament que vaig tenir ja fa uns mesos: el que estem patint els europeus ara (destrucció de l'estat de benestar) no és el mateix que es van empassar els llatinoamericans als 70', 80' i 90' gràcies als mateixos FMI i Banc Mundial? I d'ací he passat, dispers, a recordar les audicions obsessives i profundes d'alguns cantautors llatinoamericans (Silvio, Viglietti -quines harmonies!-, Vicente Feliu...) que vaig fer farà quinze anys. I m'ha vingut a la ment una estrofa del gran cantautor uruguaià (Nocturna de l'àlbum Esdrújulo) que no podem perdre de vista en aquests moments difícils i convulsos, de defensa, de lluita i de, al cap i a la fi, duresa:
Yo descubrí que el combatiente
es más honrado y más valiente
cuando no olvida la ternura
bajo la piel de su armadura,
lo comprendí ante la hermosura
del lado claro de la luna,
sí.
Pensava amollar que, permeteu-me la vilesa, no puc evitar pensar en els treballadors públics (no, no tots els treballadors públics són funcionaris!) que han votat al pp: "jo em menjaré el marró: però amb quina cara te'l menjaràs tu? Podràs mirar-te a l'espill?". I continue, disparat: "Pledemosques!"
També em costa traure'm del cap la terrible frase, pel que fa a la consciència general: quant pitjor... millor?
Però a l'últim segon, i com que estic molt dispers, he recordat un pensament que vaig tenir ja fa uns mesos: el que estem patint els europeus ara (destrucció de l'estat de benestar) no és el mateix que es van empassar els llatinoamericans als 70', 80' i 90' gràcies als mateixos FMI i Banc Mundial? I d'ací he passat, dispers, a recordar les audicions obsessives i profundes d'alguns cantautors llatinoamericans (Silvio, Viglietti -quines harmonies!-, Vicente Feliu...) que vaig fer farà quinze anys. I m'ha vingut a la ment una estrofa del gran cantautor uruguaià (Nocturna de l'àlbum Esdrújulo) que no podem perdre de vista en aquests moments difícils i convulsos, de defensa, de lluita i de, al cap i a la fi, duresa:
es más honrado y más valiente
cuando no olvida la ternura
bajo la piel de su armadura,
lo comprendí ante la hermosura
del lado claro de la luna,
sí.
Ànim!
January 03, 10:44 PM
December 31, 11:00 AM
La cançó més banal
Cantarem la cançó més banal,
si en som capaços, si en som capaços.
La que ens llevi l'enuig i tot mal,
si en som capaços.
Té una piga al mugró Josefina.
(No en som capaços, no en som capaços.)
Són les cinc, i la llum ja declina;
no en som capaços.
A pleret el bell somni, a pleret;
ara, no gaire; ara, no gaire.
A l’hivern, amb el vent, fa més fred;
ara, no gaire.
Compta els llums, que la nit ja s'acaba;
no hi miris massa, no hi miris massa.
Si me’n vaig és que jo me n’anava.
No hi miris massa.
Ens esperen llençol i coixí,
i això s'acaba, i això s'acaba.
És avui que demà serà ahir,
i això s'acaba.
La faldilla et curteja una mica,
ai, Josefina; ai, Josefina!
Si t’enfades, l’amor s’embolica,
ai, Josefina!
Cantarem la cançó més banal,
si en som capaços, si en som capaços.
La que ens llevi l’enuig i tot mal,
si en som capaços.
Josep Palau i Fabre. Poemes de l'Alquimista
Doncs això. Que no ho voldríem, però l'any s'acaba. Arriba l'hora de fer-ne balanç i també de projectar quins propòsits per al que està a punt d'arribar. Mirarem amunt per no perdre'ns els capvespres espectaculars d'aquests dies de vent, si més no. I ens beurem les hores que vénen, ens les beurem a pleret. I les veurem vindre al ritme de la cançó més banal, com la del poeta.
Salut i Bon any!
Cantarem la cançó més banal,
si en som capaços, si en som capaços.
La que ens llevi l'enuig i tot mal,
si en som capaços.
Té una piga al mugró Josefina.
(No en som capaços, no en som capaços.)
Són les cinc, i la llum ja declina;
no en som capaços.
A pleret el bell somni, a pleret;
ara, no gaire; ara, no gaire.
A l’hivern, amb el vent, fa més fred;
ara, no gaire.
Compta els llums, que la nit ja s'acaba;
no hi miris massa, no hi miris massa.
Si me’n vaig és que jo me n’anava.
No hi miris massa.
Ens esperen llençol i coixí,
i això s'acaba, i això s'acaba.
És avui que demà serà ahir,
i això s'acaba.
La faldilla et curteja una mica,
ai, Josefina; ai, Josefina!
Si t’enfades, l’amor s’embolica,
ai, Josefina!
Cantarem la cançó més banal,
si en som capaços, si en som capaços.
La que ens llevi l’enuig i tot mal,
si en som capaços.
Josep Palau i Fabre. Poemes de l'Alquimista
Doncs això. Que no ho voldríem, però l'any s'acaba. Arriba l'hora de fer-ne balanç i també de projectar quins propòsits per al que està a punt d'arribar. Mirarem amunt per no perdre'ns els capvespres espectaculars d'aquests dies de vent, si més no. I ens beurem les hores que vénen, ens les beurem a pleret. I les veurem vindre al ritme de la cançó més banal, com la del poeta.
Salut i Bon any!
December 18, 07:20 AM
Vaig descobrir el pop delicat d'Elliot Smith aquest agost, durant la meua estada a Letònia, gràcies al fotògraf Michael Ackerman, qui participava com a professor en la International Summer School of Photography (ISSP). L'obra d'Ackerman és la terrible expressió de la pena i el dolor d'ésser viu. Punt. Em costa trobar matisos per definir-la: no hi ha escapatòria, ni esperança, ni redempció possible en el requadre que emmarca cadascuna de les seues fotos.
Cada nit durant els dies d'escola, després d'una llarga jornada enfrontant-nos a les limitacions que la destresa de cadascú imposa a la possibilitat de trobar la pròpia veu expressiva, cada professor o professora participant feia una exposició del seu treball, de les motivacions i el rerafons vital o teòric que movia el seu procés creatiu. Michael Ackerman ens va introuduir en el malson en blanc i negre de l'existència a través de la seua lent de baixa resolució i, després de més d'una hora de colps de puny visuals a la boca de l'estòmac, com a postre ens va projectar durant una altra hora els petits documentals dels vídeos d'Elliot Smith.
Per a una persona com jo, que viu el procés creatiu com una lluita agònica contra la impotència –per més que ja m'agradaria que no fos així i la cosa transitara més per allò de l'humor i el principi del plaer–, la malenconia vagament beatle, l'expressió trista del rostre i la veu del malaguanyat Smith, suïcida quan entrava en la maduresa, la textura granular de les imatges, tot plegat em van desembussar un d'aquells conductes ignorats que comuniquen amb jaciments de dolor que en alguna infància es degueren cegar i oblidar. Ara, cada vegada que el sent, se'm ve damunt la recança d'un passat que no reconec com a meu.
Vos suggerisc ací baix la cançó "Angeles". Busqueu d'altres, si voleu, com la demoledora, per a mi, "Miss Misery", l'agredolça "Ballad of big nothing", o el "Waltz#2".
Cada nit durant els dies d'escola, després d'una llarga jornada enfrontant-nos a les limitacions que la destresa de cadascú imposa a la possibilitat de trobar la pròpia veu expressiva, cada professor o professora participant feia una exposició del seu treball, de les motivacions i el rerafons vital o teòric que movia el seu procés creatiu. Michael Ackerman ens va introuduir en el malson en blanc i negre de l'existència a través de la seua lent de baixa resolució i, després de més d'una hora de colps de puny visuals a la boca de l'estòmac, com a postre ens va projectar durant una altra hora els petits documentals dels vídeos d'Elliot Smith.
Per a una persona com jo, que viu el procés creatiu com una lluita agònica contra la impotència –per més que ja m'agradaria que no fos així i la cosa transitara més per allò de l'humor i el principi del plaer–, la malenconia vagament beatle, l'expressió trista del rostre i la veu del malaguanyat Smith, suïcida quan entrava en la maduresa, la textura granular de les imatges, tot plegat em van desembussar un d'aquells conductes ignorats que comuniquen amb jaciments de dolor que en alguna infància es degueren cegar i oblidar. Ara, cada vegada que el sent, se'm ve damunt la recança d'un passat que no reconec com a meu.
Vos suggerisc ací baix la cançó "Angeles". Busqueu d'altres, si voleu, com la demoledora, per a mi, "Miss Misery", l'agredolça "Ballad of big nothing", o el "Waltz#2".
December 15, 03:42 PM
Tot un enigma, sí. El cas és que no sabem com Pilar, la nostra companya del departament, pot aconseguir que l'encanteri es faça real: és capaç de reunir damunt l'escenari més de cinquanta alumnes de tots els nivells possibles i fer que canten, ballen, representen al ritme de la seua batuta (o la seua vareta màgica, més ben dit).
Tot un enigma, sí. El cas és que una de les qüestions més interessants és que amb aquesta eina, el teatre, les criatures de primària actuen amb els de secundària i, abans d'arribar a l'institut, ja tasten un mos del que serà el seu curs pròxim. Que organitzar reunions i visites al centre està molt bé. Que citar els tutors i tutores de l'escola i coordinar feines i currículums està molt bé. Ara parlem, però, de teatre. Fan teatre tots plegats.
Si el llaç que lliga els uns amb els altres és el gest, la música, el moviment, ¿no es despertaran així totes les ganes totes? La força del gest, la paraula i el directe més rigorós. Xiquets i xiquetes que tenen entre 10 i 17 anys. I funciona. La fada Pilar, sí. I Àlex, i Helena, i Josep Maria. Tot un enigma, sí.
En arribar a casa miraré de penjar alguna foto de la representació d'aquesta vesprada a l'auditori de Sagunt.
Ara tenim Consell Escolar (un enigma més!)
Tot un enigma, sí. El cas és que una de les qüestions més interessants és que amb aquesta eina, el teatre, les criatures de primària actuen amb els de secundària i, abans d'arribar a l'institut, ja tasten un mos del que serà el seu curs pròxim. Que organitzar reunions i visites al centre està molt bé. Que citar els tutors i tutores de l'escola i coordinar feines i currículums està molt bé. Ara parlem, però, de teatre. Fan teatre tots plegats.
Si el llaç que lliga els uns amb els altres és el gest, la música, el moviment, ¿no es despertaran així totes les ganes totes? La força del gest, la paraula i el directe més rigorós. Xiquets i xiquetes que tenen entre 10 i 17 anys. I funciona. La fada Pilar, sí. I Àlex, i Helena, i Josep Maria. Tot un enigma, sí.
En arribar a casa miraré de penjar alguna foto de la representació d'aquesta vesprada a l'auditori de Sagunt.
Ara tenim Consell Escolar (un enigma més!)
December 09, 01:16 PM
December 06, 05:06 AM
Un passatemps tipogràfic per a lletraferits i lletraferides. La missió és simple: aconseguir un text agradable, equilibrat i fàcil de llegir tot distribuint l'espai entre les lletres. Els i les tipògrafes anomenen a aquesta activitat kerning. Al final de cada exercici el programa et qualifica en funció de com t'hages aproximat a la solució tipogràfica més correcta i al final et dóna una puntuació global. Atenció als espais entre les caixes altes i baixes, i a algunes parelles de caràcters la relació entre els quals és especialment conflictiva, com la V i la A. Utilitzeu les fletxes de desplaçament horitzontal del vostre teclat per a afinar els espais. Que tingueu un bon kerning!
December 01, 04:51 PM
Avui música. Facultat de Ciències Socials. Paraules d'Estellés. Músics de l'Olleria, de l'Alcúdia i d'Alcoi s'ajunten. Caca de Luxe a la valenciana, segons Xavi Piris, l'amic de Cullera, o de Sueca, segons es mire, que seia al meu costat. La força de Pau Miquel Soler que transforma el so de la seua guitarra i la seua veu en un enginy de creació. Dinamita i poesia en dijous.
L'amor més gran que ha nascut a la terra,
L'amor més gran que ha nascut a la mar:
L'amor que té l'estatura del segle
I ha desxifrat velles claus del dolor:
Aquest dolor que passa el món, com un
Amarg estel, aquest dolor pregon
De la sement enterrada a la mar.
Aquest dolor de musical esquema,
Improvisat esquelet de la música,
Fent avançar un amarg alfabet
Que creua els anys, com arravata els segles.
Aquest amor serà el dolor més alt,
Aquest dolor serà l'amor més fondo,
I florirà, nit i dia, recòndit.
V.A.E. Llibre d'Elx (fragment de Les contemplacions / Dama d'Elx)
L'amor més gran que ha nascut a la terra,
L'amor més gran que ha nascut a la mar:
L'amor que té l'estatura del segle
I ha desxifrat velles claus del dolor:
Aquest dolor que passa el món, com un
Amarg estel, aquest dolor pregon
De la sement enterrada a la mar.
Aquest dolor de musical esquema,
Improvisat esquelet de la música,
Fent avançar un amarg alfabet
Que creua els anys, com arravata els segles.
Aquest amor serà el dolor més alt,
Aquest dolor serà l'amor més fondo,
I florirà, nit i dia, recòndit.
V.A.E. Llibre d'Elx (fragment de Les contemplacions / Dama d'Elx)
Posts
May 21, 02:44 AM
El pròxim 30 de juny més de 8.000 docents interins seran cessats i no cobraran l’estiu. Més de 3.000 d’aquests docents NO tornaran l’1 de setembre al sistema educatiu.
El primer dia de classe del curs que ve el professorat es trobarà amb més alumnat en cada una de les aules, més hores lectives, menys professorat per atendre’l i amb el salari novament rebaixat.
No és una situació que motive per a donar classe i afectarà greument la qualitat del’ensenyament, cosa que la Conselleria d’Educació nega insistentment.
Les retallades que duen a aquesta situació provenen de tres àmbits i, en resum, són aquestes.
May 09, 01:33 PM
Al Camp de Morvedre clotxa és sinònim d'aljub `cisterna, dipòsit ample i de poca profunditat tallat a la roca o fet d'obra, revestit per dintre de pedres i cobert de volta, que serveix per a arreplegar l'aigua de la pluja´.
May 06, 03:33 AM
aPARAULA’m és una iniciativa que neix per celebrar l’Any de la paraula viva i commemorar el centenari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.Participar en aquest homenatge conjunt a les paraules de la nostra llengua és ben senzill. Hi ha temps fins al 9 de maig per pensar en una paraula -escollint la que més ens agrade- i apadrinar-la. Només cal omplir un formulari abans del dia 9 d’aquest mes, on hi conste el mot i el perquè de la nostra tria. El dia 9 els participants d’aPARAULA’m hauran de compartir el seu mot a través de les xarxes socials: Facebook, Twitter, els seus blogs, per tal de difondre la paraula que ells han escollit.
Amb tots els mots triats es crearà un mosaic i es compartiran totes les paraules participants. Animeu-vos-hi! La festa del lèxic us està esperant.
Amb tots els mots triats es crearà un mosaic i es compartiran totes les paraules participants. Animeu-vos-hi! La festa del lèxic us està esperant.
April 14, 05:38 AM
Quan va arribar a la plaça de Catalunya va veure que tothom es girava. La Rambla s’havia animat molt, se sentia una gran cridòria, i al fons, per damunt de la gent, es veien unes quantes banderes. Un noi que passava anava dient a tothom que al carrer de la Canuda hi havia guàrdies civils a cavall. Una onada de gent la va voltar i durant una estona no va veure res.
Mercè Rodoreda. Aloma. Edicions 62.
April 14, 05:04 PM
L'exposició 'Un país de lletres' recorda que el 1937, en plena guerra, el govern de la Generalitat republicana va fundar la Institució de les Lletres Catalanes, amb la voluntat de donar suport, defensar i potenciar els escriptors i la literatura en llengua catalana. Al 1939 es va dissoldre i no es va recuperar fins el 1987, coincidint amb la recuperació de les institucions democràtiques. Aquesta exposició commemora el 75 aniversari de la seua fundació i 25 aniversari de la seua recuperació, però també vol mirar cap al futur.
La mostra proposa unes estructures que simulen unes cases, una per a cada àmbit: l'autor, l'obra i el lector.
Es pot veure des de dimarts 20 de març i fins al 13 de maig al Palau Moja (C. Portaferrissa, 1. Barcelona).
April 10, 06:38 AM
El centre de la ciutat de Barcelona, juntament amb alguns dels seus barris, la muntanya i el mar, són els escenaris d'aquests itineraris, on la literatura clàssica i moderna ens ensenya les altres cares d'espais quotidians i, tanmateix, molts cops oblidats. Passejar guiats pels llibres ens permetrà retrobar-los.
INFORMACIÓ PER A TOTES LES RUTES
1. RUTA POÈTICA JOAN SALVAT-PAPASSEIT, EL POETA DEL POBLE
«I les dones del barri matineres qui travessen de pressa en direcció al mercat amb sengles cistells grocs, i retornen que sobreïxen les cols, i a vegades la carn, i d'un altre cireres vermelles.»
2. RUTA LA CIUDAD DE LOS PRODIGIOS D'EDUARDO MENDOZA
«El viajero que acude por primera vez a Barcelona advierte pronto dónde acaba la ciudad antigua y empieza la nueva. De ser sinuosas las calles se vuelven rectas y más anchas; las aceras, más holgadas; unos plátanos talludos las sombrean gratamente; las edificaciones son de más porte; no falta quien se aturde, creyendo haber sido transportado a otra ciudad mágicamente.»
3. RUTA ÚLTIMAS TARDES CON TERESA DE JUAN MARSÉ
«Abajo, al fondo, la ciudad se estira hacia las inmensidades cerúleas del Mediterráneo entre brumas y rumores sordos de industrial fatiga, asoman las botellas grises de la Sagrada Familia, las torres del Hospital de San Pablo y, más lejos, las negras agujas de la Catedral, el casco antiguo: un coágulo de sombras.»
4. RUTA PER A FAMÍLIES COLLSEROLA, LA MUNTANYA DELS POETES
«Ai, boscos de Vallvidrera!
quines sentors m'heu donat!
Tenia el mar al darrera
i al davant el Montserrat,
i als peus els llocs del poeta
que ja és a l'eternitat.»
5. RUTA SENYORIA DE JAUME CABRÉ
«Mai, ni de lluny, l'Andreu no s'hauria pensat que podria arribar a ser el protagonista d'una d'aquelles macabres processons que s'iniciaven a la plaça del Blat i, Bòria avall, arribaven al pla del Born on erigien les forques.»
6. RUTA HOMENATGE A CATALUNYA DE GEORGE ORWELL
«El rugit i la flamarada de les bombes; la llum freda, clara, dels matins a Barcelona. El ressò de les botes ferrades en el pati de la caserna, aquell mes de desembre, quan la gent encara creia en la revolució.»
7. RUTA POBLENOU: PATRIMONI INDUSTRIAL I LITERARI
«I teníem fàbriques. Moltes fàbriques. Fàbriques que engegaven quan encara feia nit i plegaven Déu sap quan, fins que van arribar els del sindicat i van posar els rellotges a l'hora.» (X. Benguerel)
March 29, 05:13 AM
"(...) Vull dedicar aquesta columna a les Illes, perquè des que el PP i Bauzà es feren amb el poder, s'hi han posat en marxa una sèrie de mesures en contra del català, com fins ara no les havien posades, en el sentit de reduir la presència del català a la vida pública i a l'administració, d'eliminar l'exigència del seu coneixement, de disminuir la presència escolar del català i del seu ensenyament, de... Bauzà ha posat en marxa la política genocida que els seus col·legues valencians fa anys que practiquen: la idea és rebaixar tant com es puga l'ús de la nostra llengua, afavorint el castellà. En conseqüència a tanta agressió, però, a les Illes s'ha posat en marxa la resistència, o siga que s'ha posat en marxa la guerra de resistència.(...)"
Josep L. Pitarch, Avui 26/03/12
March 21, 02:40 AM
El dia 21 de març va ser proclamat per la UNESCO Dia Mundial de la Poesia. Per festejar-lo el poeta gironí Narcís Comadira ha escrit el poema “Quatre Paraules”,que ha estat traduït del català a vint llengües.
Quatre paraules
Mig en somnis, un àngel
se m’apareix i em tempta:
escriu, fes un poema.
Vull treure-me’l de sobre,
vull dormir el son dels justos,
o el son dels pecadors,
m’és igual. Vull dormir.
Però ell insisteix.
Té, diu: quatre paraules:
món, país, llengua, amor.
I afegeix: gairebé
ja t’he fet el poema.
Jo li dic: si escric món,
bé hi hauré d’afegir
desastres, fam i guerres.
Si escric país, ja entro
al territori foll
de l’ésser i dels fantasmes.
I si escric llengua, veus?,
el dolor em trenca l’ànima.
No puc escriure més.
I em diu: tu escriu amor
pel món i pel país
i per aquesta llengua
que es mor i et trenca l’ànima:
veuràs que encara pots
fer aquest i mil poemes.
March 19, 12:53 PM
Unes altres falles són possibles, lliures de blavor i de caspa. Les Falles Populars i Combatives és una proposta de festa autogestionada fruit del treball conjunt de diversos col·lectius de la ciutat de València, que al llarg dels anys ha anat consolidant-se com una alternativa a les falles oficials.
March 17, 05:16 AM
“Mascletà reivindicativa. València en flames”
Acció per a les mascletades, de l'1 al 19 de març. Cada dia es lluitarà col·lectivament per una única i diferent “causa”, que es farà visible per mitjà de petites pancartes, folis, banderoles, etc. amb eslògans relacionats amb aquesta causa. El fet de no utilitzar grans pancartes evita que puguem tenir problemes amb la policia. Les reivindicacions s'alçaran i es faran visibles, acompanyades d'una xiulada general i de “targetes roges”, 5 minuts exactes abans de la mascletà , que és quan més gent hi ha a la plaça i quan els mitjans de comunicació (especialment Canal 9) connecten en directe, i es baixaran en el moment que comença la mascletà. Es tracta d'una acció puntual, contundent i concreta . Per això, i per tal de conscienciar al major nombre de persones possible, la reivindicació no ha d'estar renyida amb la festa ni ha d'obstaculitzar el desenvolupament de la mascletà. L'objectiu és visibilitzar mediàticament i socialment la nostra lluita i les nostres reivindicacions, per tal de sumar a quanta més gent millor.
Dates i causes:
1 de març:
Contra la repressió policial i per la defensa de les llibertats i els drets fonamental.
2 de març:
Per uns serveis socials públics i de qualitat . Solidaritat Parc Alkosa.
3 de març:
Per una educació pública i de qualitat.
4 de març:
Per una sanitat pública i de qualitat.
5 de març:
Per la memòria històrica i la justícia amb les víctimes del franquisme.
6 de març:
Per la no privatització de la justícia (defensa del torn d'ofici).
7 de març:
Per la no criminalització dels immigrants i per la defensa dels Drets Humans. Pel tancament dels Centres d'Internament d'Immigrants.
8 de març:
Per la igualtat de gènere i contra la violència masclista.
9 de març:
Contra la manipulació informativa (dia dedicat especialment a Canal 9).
10 de març:
Contra la corrupció.
11 de març:
Pels drets dels i les treballadores. Contra la reforma laboral.
12 de març:
Contra els privilegis de la Banca i dels rics. Contra els paradisos fiscals.
13 de març:
Per la solidaritat internacional i la cooperació entre els pobles. Suport a la lluita dels pobles grec, egipci, etc.
14 de març:
Contra la dictadura dels mercats i de la Troika (FMI, UE i BM).
15 de març:
Pel dret a la vivenda. Per la dació en pagament.
16 de març:
Contra les polítiques del "despilfarro" i grans "events"
17 de març:
No a les retallades en drets socials.
18 de març:
Per la democràcia i la sobirania popular (per una assemblea constituent).
19 de març:
Totes les causes.
March 07, 03:21 AM
IV JORNADA COMPAR-TIC. SUPEREM LIMITACIONS.
El dissabte 31 de març tindrà lloc, a l'IES Jordi de Sant Jordi de València i de 9:00 a 14:00, la IV Jornada ComparTIC que organitza Un Entre Tants. Xarxa cooperativa d'experiències TIC per a l'ensenyament en valencià.
Ací teniu el programa (que pot sofrir alguna lleugera modificació):
09:00 Recepció de participants.
09:30 Ramon Barlam. “Ensenyar en la societat del coneixement”
Ramon Barlam és membre fundador, amb altres companys, de la xarxa educativa Lacenet. Codirector del projecte Espurn@, formador de l’equip Àmbit-TIC de la Universitat Autònoma de Barcelona i impulsor de diversos projectes telemàtics col·laboratius. Professor consultor de pràcticum en els estudis de psicopedagogia de la UOC. De 2000 a 2008 va coordinar el suplement trimestral “TIC” a les revistes Guix. Elements d’acció educativa i Aula de innovación educativa. Autor de diversos articles, ha presentat comunicacions en diversos congressos i jornades d’àmbit nacional i internacional, relacionades amb l’ús educatiu de les TIC. Va ser premi Bages de Cultura l’any 1996. Membre de la comunitat catalana de WebQuest (5centims5.blogspot.com/). [Ressenya extreta del llibreOrdinadors a les aules. La clau és la metodologia, Carme Barba i Sebastià Capella (coord), Editorial Graó, 2010, Barcelona.]
10:30 Experiències
Natxo del Moral: “La lectura com a experiència: la lectura a Twitter”.
Bàrbara Peris: “Rondalles valencianes digitals”.
Carles Simarro: “Les xarxes socials a les aules de primària”.
Ramon Peris i Vicent Ferrer: “Google Apps en la gestió de centres”.
Pilar Arnal : “El blog ‘Imaginació al Poder’”.
11:30 Descans
12:00 Tallers
Blogs, a càrrec d’Anna Gascón, i Francesc Gascó
Edmodo, a càrrec de Carles Simarro
Twitter, a càrrec de Laura Santacruz
Aplicacions i documents de Google per a compartir, a càrrec de Ramon Peris i Vicent Ferrer.http://www.blogger.com/img/blank.gif
13:30 Cloenda i conclusions
La jornada és gratuïta per al membres de l'Associació Un entre tants. Si voleu fer-vos-en socis podeu omplir aquest formulari i ingressar la quota anual (20 €) en aquest compte corrent: 3159 0015 80 2228179822, de Caixa Popular.
Per a la resta de participants, el cost de la jornada és de 5 €.
Les persones interessades a assistir-hi a la jornada i/o al posterior dinar, han d'inscriure's en aquest formulari.
Us esperem!
March 04, 01:43 AM
Tot i que avui la Rita no ha pogut presenciar la "mascletà" des del balcó mediàtic de l'ajuntament, ho podrà fer en diferit des del sofà de sa casa. Per primera vegada, des que exerceix com a batllesa, no ha estat botant d'alegria mentre el senyor pirotècnic feia el seu treball. Potser és la primera vegada també que ha de cercar una estratègia diferent cada dia per no haver d'enfrontar-se amb la insurrecció de la plaça.
El cas és que la policia li servirà una còpia on podrà escorcollar els detalls de l'espectacle. Del pirotècnic també.
March 02, 02:45 PM
Una part important de la flota d'autobusos de la ciutat de València va desfilar per la porta del Tribunal Superior de Justícia durant el judici a Camps, de tal manera que impedien la manifestació dels ciutadans indignats. La mateixa estratègia ha estat dissenyada a la "mascletà" d'avui. Si els autobusos feien el paper de barrera audiovisual, les furgonetes de neteja municipal han provat de dissuadir els manifestants a les portes de l'Ajuntament valencià d'una manera semblant.
La forçada alegria de les falleres contrasta amb la indignació col·lectiva del poble.
Vergonya, falleres, vergonya!
March 01, 04:27 PM
L'assemblea de professors de l'IES HONORI GARCIA vol comunicar, des del dolor que va cisellant l'oblit i la impotència, la seua disconformitat amb l'Administració per l'estat d'abandonament a què es veu sotmés.
Amb tot el meu amor a l'institut on he crescut com a persona.
Manifestem, junt amb la resta de claustres, assemblees de professorat, AMPES i associacions d'estudiants de la nostra Comunitat, la nostra oposició més enèrgica a les retallades en tots els serveis públics i, concretament, en Educació.
Manifestem i denunciem l'estat de precarietat que, amb aquestes retallades, patirà el nostre alumnat, els nostres fills: sense dret a una educació digna, sense dret a beques, sense dret a serveis de menjadors, sense dret a investigar, sense dret a treballar; en definitiva, sense dret a un futur.
Manifestem i denunciem, que ara, en aquest pou sense fons, on ens ha abocat la mala gestió dels polítics que ens governen des de fa anys, ara més que mai, l'Administració arxiva en una carpeta coberta per la pols de l'oblit, el projecte de reforma o d'enderrocament i reconstrucció del nostre edifici de l'HONORI GARCIA. Un edifici emblemàtic de La Vall d'Uixó, on s'han format molts dels estudiants de la comarca. Un edifici, en l'actualitat , desmantellat, vexat i ocupat per tribus urbanes i animals salvatges, que serveix com a recinte de festes i “eventos”. Unes ruïnes testimonis i símbols de la decadència a què ens empeny la nostra Conselleria i el nostre Ajuntament.
És dolorós per a nosaltres ser testimonis de la decadència generalitzada de l'ensenyament, camp de proves experimentals, dissenyat des de despatxos que poc tenen a veure amb la realitat quotidiana de les aules, amb les seues necessitats i les seues mancances. El cas de l'HONORI GARCIA, és encara més dolorós, en ser testimonis, a més a més, del desentés que l'Administració que ens governa manifesta envers la nostra situació. Recordem que el desallotjament del nostre institut va ser anterior a l'anunci, amb platerets perquè ens quede ben claret, de la crisi econòmica... i des d'aleshores, nosaltres patim una crisi duplicada: la general que ens agermana amb tots els sectors públics i la particular que ens obliga a reivindicar el dret a treballar en condicions dignes i a desmentir públicament el “rumor” que el nostre edifici prefabricat desapareix i que el professorat i l'alumnat serà redistribuït en altres centres de la Vall. Desmentim amb rotunditat aquests rumors contra els quals hem de treballar dia a dia, a despit de la mentida.
És dolorós per a nosaltres treballar en unes condicions precàries, però com a professionals amb vocació, ho fem amb l'alegria de veure el fruit, que és el nostre alumnat, el qual, malgrat les circumstàncies no perd la il·lusió d'aprendre i madurar. És dolorós treballar sense biblioteca, sense saló d'actes, sense gimnàs, sense instal·lacions on desenvolupar amb normalitat la nostra tasca docent. És dolorós, enmig d'aquest clima de retallades, per al professorat obviar aquestes condicions amb les quals ens hem d'enfrontar dia a dia i treballar, doblement, per tal de garantir al nostre alumnat un ensenyament de qualitat que l'Administració ens nega. És dolorós treballar i veure per la finestra l'abandonament del nostre autèntic i estimat edifici.
Volem comunicar l'esforç del professorat de l'HONORI GARCIA perquè no es ressenta la formació de l'alumnat i convidem els pares i mares, l’alumnat i tota la comunitat educativa de la Vall a lluitar per rebre educació en unes instal·lacions dignes, com les de qualsevol estudiant. Volem que tota la comunitat educativa de la Vall reivindique el dret a l'ensenyament tot dient:
NO A LES RETALLADES,
NO ALS BARRACONS,
SI A L'ENDERROCAMENT DE L'EDIFICI DE L'HONORI GARCIA,
SI A LA CONSTRUCCIÓ DEL NOU EDIFICI DE L'HONORI GARCIA.
Amb tot el meu amor a l'institut on he crescut com a persona.
June 13, 11:38 PM
“I am a catalan” declarava l’emocionat Pau Casals a la seu de l'ONU a Nova York el dia de l'estrena mundial de l'Himne de les Nacions Unides, composat per ell mateix, amb lletra del poeta nordamericà d'origen anglès W. H. Auden. Aquell 24 d'octubre de 1971 va ser l'única vegada que va ser interpretada l'obra, ja que a partir de llavors va ser proscrita i censurada per interessos polítics de l'Espanya franquista.
Quaranta anys més tard continuem declarant-nos catalans davant els parlaments del món. La situació no ha canviat gens ni mica, només aparentment. Continuem amb la necessitat de manifestar al món qui som i de demanar ajuda internacional per resoldre els problemes de ca nostra. Les coses no rutllen...
Dijous 9 de juny, davant l'Intergrup de Minories Tradicionals, Comunitats Nacionals i Llengües a Estrasburg, es va fer la següent intervenció en representació d’ACPV.
Ladies and Gentlemen,
I am here to explain the situation of the Catalan-speaking media in my country. The Valencian Country is 200 km South of Barcelona and 200 East of Madrid. It is about 400 km long and has about 6 milion inhabitants. The Capital is Valencia, a city in which about one milion people live.
The Catalan-speaking territory extends by almost 800 km and comprises a population of about 13 milion. It is divided into seven territories in Andorra, Spain, France and Italy.
Demographicaly, Catalan is the seventh European Union language. With more speakers than Finnish or Danish, it is comparable to Swedish, Greek and Portuguese in Europe. It could be said that rather than a minority language it is a minorised language.
Catalan Language, also known as Valencian Language, is fully official and legally considered as the own Language of Valencian people. More than 30 rulings from the Spanish Supreme Court support the fact that Valencian as well as Catalan are valid names for the language we speak, which is one of the languages protected under the European Charter for Regional or Minority Languages, ratified by Spain in 2001.
The Spanish Constitution imposes the obligation to respect and protect linguistic pluralism. Although, and in spite that almost one out of four Spanish citizens live in a Catalan-speaking region, Catalan is significantly underrepresented in the mass media, which -in all of the Catalan-speaking territories- are mostly in Spanish.
The situation is particularly serious in the Valencian Country. As an example, in Valencia city and its metropolitan area, there are 38 TV channels in Spanish and only 2.3 in Catalan. The 0.3-one is the public TV Channel Canal 9. Although it is legally defined as a Valencian-speaking television, it broadcasts more than seventy per cent in Spanish. This 70% includes all the movies and advertising. On the other side, the 30% is mostly composed by bilingual programs. In sports, for example, there is always a Catalan speaker conducting the transmission, accompanied by an expert who is –in every single case- a Spanish-speaker. It is exactly as though there were no Catalan-speaking experts available for any sports event.
Until February, 2011, TV repeaters owned by Acció Cultural permitted the reception of four more TV Channels in our mother tongue. Thus, we had 38 TV channels in Spanish; 6 in Catalan and 1 in Spanish and Catalan. It was not –by no means- a good balance but again it was quite better than the one we enjoy right now.
The whole situation of Catalan language in the Valencia Community is seriously compromised. Thousands of children are not allowed to receive education at school in their own mother language in spite of the fact that their families are actually demanding it. Moreover, right now the Regional Government is implementing new threats against this fundamental right and trying to to put a definitive stop into the possibility of getting an integral education in Catalan.
The political leaders of the ruling Spanish parties practically do not use Catalan in their official appearances. Movies cannot be viewed in our own language, neither in the theatres nor on TV channels and it is not uncommon to know about cases of citizens harassed by policemen or judges at court for having addressed them in their mother tongue.
As a consequence, Catalan is allowed only a very reduced space in social life.
I’m here representing Acció Cultural del País Valencià, a nonprofit association whose main goal is the protection, study and defense of the Valencian people’s language and culture. Since 1971 and with more than 7.000 members, we have promoted a lot of campaigns and initiatives aimed to rectify this unfair situation, mainly reached during the 40 years of Franco’s dictatorship and not significantly changed through the Spanish democracy period.
In 1985 we started to install TV repeaters, financed by the sale of aid-bonds, to carry out Catalan-speaking TV channels to the valencian population. TV3 was the only TV Channel broadcasted in our language at that moment. Canal 9, the public TV of our community, first appeared in 1989. Acció Cultural also wanted and supported it. Especially because, as established in its by-laws, Canal 9 was –theoretically- created with the aim to compensate for the lack of media in our language. Regretfully, as I said before, Canal 9 is nowadays a mostly Spanish-speaking TV which just adds to the other 38 channels broadcasting in this same language.
From 1989 to 2011, both broadcasters peacefully coexisted while some new TV channels in Catalan were being incorporated by Catalan TV. Some of them were addressed to the youngest population and, during all those years, thousands of valencian children have been able to watch cartoons in their own mother tongue, thanks to the TV signal received by the repeaters owned by Acció Cultural.
In 2007, a new Mass Media law was approved by the conservative majority of the Valencian Parliament. Outside the Government, this law has been interpreted as a law specifically designed to interfere with the freedom to receive Catalan-spaeking TV channels. In fact, its constitutionality has been judicially challenged by the Spanish Prime Minister Office.
With this new instrument, disciplinary proceedings have been initiated against Acció Cultural by the Regional Government. Although the frequency-band used by Acció Cultural belongs to Spain and not to the Regions, the Spanish government has been very passive, claiming all the time that this conflict should be solved by means of an agreement between Catalan and Valencian autonomous communities. But, on the valencian side, there is no will to look for a solution and so they never came to an agreement. Instead, heavy penalties of 800,000€ have been charged to a non-profit association. We have been treated as if we were a large private broadcaster, which is not the case: we are just a cultural association and we took no benefit from TV broadcasting. Thus, Acció Cultural has been forced to close the repeaters and Catalan TV cannot be watched anymore in the Valencian Country.
Unfortunately, it has to be said that the Popular Party ruling the Valencian Government is hugely affected by corruption. The charges for bribery against the President led the New York Times to signal him -Mr. Francisco Camps- as an example of political corruption in Europe. It is curious–if not completely anomalous- that in the Public Valencia TV, the fact that President Camps has been taken to court as a defendant in a case as serious as bribery, has not yet been considered worthy of any mention. For our public TV, President Camps is currently not accused in any alleged crime.
It is in this context that the severe measures against Catalan TV reception have been enforced. The Regional government decided to put a stop into Catalan TV broadcasting in the Valencia Region by means of the yet mentioned financial penalties against a cultural association.
Someone may have thought that it was probably intended to divert public attention from the seriousness of the allegations faced by the regional government, but –in any case- it has left milions of people without access to TV channels spoken in their own mother and official language.
Recently, Acció Cultural has promoted the legislative initiative called "Television Without Borders” (Television Sans Frontières). This initiative has got a wide institutional as well as popular support. More than six hundred and five thousand valid signatures have been provided to the Spanish Parliament which –nevertheless- has not given a lot of facilities in order to get it discussed and eventually approved. This legislative initiative is completely inside the scope of the European Charter for Regional or Minority Languages and aims to ensure the freedom of reception of every broadcastings made in one of the protected languages.
It would allow a more balanced situation for the speakers of those languages who –nowadays- have an extraordinarily reduced access to mass media in their own language, Catalan.
Regretfully, neither the Regional government of Valencia nor the Spanish one seem to be truly interested in ensuring linguistic rights. And this is the reason why we would like to ask the European Community to intervene. The European Community should take the necessary measures in order to solve a very unfair and anomalous situation. Milions of Catalan-speakers are not allowed to access mass media in their mother tongue that –paradoxically- is a right official language in the territory they are living. We do consider that it is a shame that such an arbitrarity is still found in the Europe of the Twenty-First Century.
Thank you very much for your attention, Ladies and Gentlemen. I’m open to your questions and comments.
