Home- Twitter
- Foursquare
- Avui es parla de mi
- My Facebook
-
Tweets
- RT @Casorin: Quina putada que cap causa mereixi ser presa seriosament.
- El número 13: ANULADO!!!! Impagable document de @jaumeclotetJun 18, 13 from web Reply, Retweet, Favorite
- RT @jaumeclotet: Franco tenia el DNI número 1. No cal dir qui eren els que venien al darrere. #AtadoYBienAtado > http://t.co/1H0LVZ4iHNJun 18, 13 from web Reply, Retweet, Favorite
- Alexandre es va petar el Nus Gordià a cops de polla. #DadaHistòricaJun 18, 13 from web Reply, Retweet, Favorite
- Aix, qui tingués deu anys menys per imposar una pau augusta entre @maduixetaWili i @marta_jornet. Nusos gordians a mi...Jun 18, 13 from web Reply, Retweet, Favorite
- Bateria al 3%. És una pena perquè la nit promet. Bye. #KaraokeLiveMonday
- Un noi que sembla Chikilicuatre s' arrenca amb 'La Flaca'. Té el SON de les Antilles. #KaraokeLiveMonday
- La cambrera, coneguda, m'ha dit que ja ha acabat la carrera però que mentre no surt res fa de 'encarregada de nit' al #KaraokeLiveMonday
- Ha corregut la veu per Cambrils que hi ha algú fent d'Elvis cantant 'Suspicious Minds'. Es congreguen milers de fans. #KaraokeLiveMonday
- Dos senyors beguts agafen els micros per mussitar sons i mots sobre 'El Reloj'. És una escena tristíssima. #KaraokeLiveMonday
- @drudibuixa Pizza no en tinc, però amb el tros de pa i botifarra del perol ja hi pot comptar. Marassa.
- Crec no hi ha res més decadent que un karaoke en dilluns. But I like it.
- He cantat 'Total Eclipse of the Heart'. Perquè jo sóc més dona que ningú.
- @CagomeloPurga @alexsantalo @barq_in No m'emprenyin, que ja tinc prou feina a amagar la titola entre les cuixes.
- M'han dit que per fer les basques i les navarres agafen un motllo i l'omplen de fang. Com homuncles o gòlems. Per això són totes iguals.
- RT @CagomeloPurga: This is Major Tom to ground control, I can see a wonderful human estelada that will certainly make that country independ…
- @biel_perello El de las salchichas? Se quedaron con hambre?
- RT @marcarza: Entre lligar els gossos amb llangonisses i fer dels gossos llangonisses. #equilibri
- RT @Pompeu_Fabra: On vas, noia, tan enfarinada? (s. v. enfarinar)Jun 17, 13 from web Reply, Retweet, Favorite
- @josepruana Tant d'anar dient que teníem pressa ia ra ens faltarà temps. Cagondéu.
-
Checkins
- Vuelve CarolinaCorreos, 8
- Ca MandóPintor Salvador Abril
- Vuelve CarolinaCorreos, 8
- Central BarPlaza del Mercado 35
- Wall 57Rambla Mossén Cinto Verdeguer 57
- Fàbrica Moritz BarcelonaRonda de Sant Antoni 41
- La PastisseriaAragó, 228
- Restaurante El Silbo GomeroCalle Volcan Helena, 9
- Mirador de HumboldtCarretera TF-21, 65
- PanariaSuarez Guerra, 63
- Tasca TagororDoctor José Navieras
- PanariaSuarez Guerra, 63
- Taberna RamonRambla General Franco 56
- Tasca TagororDoctor José Navieras
-
Posts
- Mar 19, 12
Hola, amics.
Me'n vaig a Wordpress. Perquè vull.
http://avuiesparlademi.wordpress.com/
Fins una altra. - Feb 13, 12
Ara podríem fer un d’aquells exercicis magnífics consistents en establir un paral·lelisme agafat per les puntes dels pèls de les gònades entre un fet luctuós de l’actualitat i algun esdeveniment històric de marcada rellevància. És una tècnica molt comuna en l’articulisme nostrat, que està molt bé i té la doble virtut d’il·lustrar la ignorància de l’aqueferada plebs al mateix temps que l’autor té (la) barra lliure per desplegar la seva sapiència i erudició adquirides a la Viquipèdia. Podríem, deia, fer un exercici d’aquestes característiques. I ho farem.
Resulta que estàvem fent el cafè E., el guanche, i un servidor tot assistint impàvids al festival dels disbarats que se succeïen a la pantalleta del mòbil arran de la santa indignació hispànica que provocà la sentència condemnatòria del TAS contra el corredor de Fórmula 1 Alberto Contador. Bé, en realitat, estava jo enganxat al Twitter –que E. no ho entén, això del Twitter, i només disposa d’un compte de Facebook en desús que li va fer fer la seva filla petita i d’un atrotinat nokia dels de closca– i li anava comentant els creixents graus d’ignició popular que culminaren amb la ja famosa paròdia dels guinyols francesos del Canal Plus. Llavors E., que com ja sabeu és molt sensible al greuge colonial, m’ho va deixar anar: “És poc probable perquè vosaltres també sou espanyols, però si aquest gag s’hagués emès per TV3, ja l’haurien tancat. Amb els francesos, perquè no poden”. En un primer moment ho vaig trobar exagerat. A més a més, ¿com vols que algú digui de tancar la televisió pública nacional? És inconcebible! Després se’m va fer la llum i vaig pensar en els Fets del ¡Cu-cut!, aquell divertit episodi on no és difícil veure-hi la gènesi del merder identitari que tenim ara i que és el lloc comú on s’ha d’anar a raure quan toca parlar d’humor i llibertat d’expressió. En aquella ocasió –resumint l’historieta– tot va esclatar per un dibuix –que, francament, tampoc feia tanta gràcia– del ninotaire Junceda on s’insinuava que l’Exèrcit espanyol no guanyava ni al parxís. El context proper era la pèrdua de Cuba i la victòria electoral de la Lliga Regionalista, que era com un partit dels d’ara que mana molt i també tenia un diari, en aquest cas La Veu de Catalunya. El còctel de circumstàncies es veu que era indigerible pels destacaments militars de Barcelona i un parell de centenars d’oficials van decidir assaltar les dues redaccions –la de la Veu i la del Cu-cut–, tirar-ne mobles i papers per la finestra i calar-hi foc. Missatge: amb l’Exèrcit, poca broma. Moraleha històrica: ara els soldats de l’Imperi són la fabulosa armada d’esportistes impol·luts però són igual d’intocables. Encabat, els oficials van passejar-se una estona per les Rambles per cridar uns quants vivaspanyes i es van trobar amb els quatre catalans exaltats de sempre que van considerar que no s’havia de deixar passar la humiliació. En van sortir, esclar, malparats. M’he documentat molt a fons per escriure aquest article; fins i tot he consultat l’hemeroteca del meu diari de capçalera, La Vanguardia, que retrata com van acabar dos d’aquests valents:
“...Al pasar los oficiales por la Rambla, donde había acudido numeroso gentío, hubo que lamentar varias colisiones; en una de ellas, en la Rambla de los estudios, resultó herido en la cabeza, de un sablazo, un paisano llamado don Pedro Manyá, al parecer de pronóstico grave, recibiendo después otra herida en el dedo anular. También resultó herido en un ojo, Miguel Casaderrius. Durante estos sucesos se profirieron diversos gritos, que respondían al estado de ánimo de los que en ellos intervinieron. Excusado es decir cuán profundamente lamentamos lo ocurrido.”
És molt emocionant que el redactor lamenti l’altercat tot i que al principi de la crònica deixés ben clar que els Governadors Civil i Militar van cridar a la calma i a la prudència (hahaha!) com si no anés amb ells, cosa que més tard es va desmentir quan el Congrés va aprovar la Llei de Jurisdiccions que donava ple suport a l’Exèrcit i que va ser l’inici de la Solidaritat (aix!) Catalana. I tal.
Però els herois d’aquest incident no són el dit d’en Manyà i l’ull d’en Casaderrius, no senyor. Aquell vespre del dissabte 25 de novembre de 1905 s’estrenava una mica més avall, al Teatre Romea, Les garses, una altra llauna ibseniana d’aquelles que escrivia l’il·lustre dramaturg Ignasi Iglesias, de Sant Andreu del Palomar. Explica Xammar en les seves memòries que, en sentir el xivarri que venia de les Rambles, el públic, que omplia la sala, va abandonar la representació per anar a veure què cony passava i quan, una hora més tard, es va cansar de l’espectacle outdoor va tornar amb els cors inflamats però civilitzadament al teatre perquè es reprengués la funció. En l’última frase de Les garses, que era una apologia del treball i l’austeritat en el sí d’una família a qui li havia tocat la rifa i havia emprès una vida dissoluta al Luz de Gas, el patriarca cridava un “¡Visca el Treball!” que volia ser una espècie de redempció de la disbauxa. El respectable, calent però contingut després dels fets de les Rambles, no es va poder aguantar més i aixecant-se de les butaques va començar a cridar exaltat: “¡Visca el Treball! ¡Visca el Treball!”. És fàcil d’imaginar que sí en comptes de “treball” Iglesias hagués escrit “¡Visca el cogombres!” els espectadors d’aquelles garses de 1905 ho haurien bramat igualment, tal com venien; perquè portem gravat amb ferro roent a l’ADN que quan es proclama un “Visca!” més o menys patriòtic s’ha de respondre, encara que sigui torçant una mica el coll i deixant que s’enganxi una mica la paraula entre les dents i el paladar.
Ignasi Iglesias, el modernista, emocionat, va pujar a l’escenari per agrair els aplaudiments que no cessaven. Va proferir un altre poderós “¡Visca el Treball!” al qual la gent–que no volia sortir del teatre– li va contestar amb la mateixa consigna, una vegada darrere l’altra. I allà dins, tots junts, es van sentir amos del seu destí col·lectiu. Aquella nit van fer tard a dormir.
Article publicat a delCamp.cat el 13 de febrer de 2012
- Jan 24, 12
La primera: Nafissatou Diallo. No hem oblidat, deessa de banús, la teva insubornable croada contra Strauss-Kahn, el rostre pèrfid del capitalisme i, per si no n’hi hagués prou amb això, francès. I a més, sabem que tard o d’hora faràs cap a Hollywood. Potser t’encarnarà Queen Latifah o faran que Halle Berry s’engreixi uns quilets, encara que a mi em faria gràcia que el paper fos per a Khandi Alexander. Tant se val, tu seràs l’estrella, estimada Nafi i no pas aquell porc gavatxo. Un altre cop el somni americà deixarà ben palès que cap veu, per esquifida que sigui, no li és estranya a la Justícia. Que no vas haver de fugir de la barbàrie de l’ablació a la teva Guinea nadiua per quedar atrapada en la hipocresia del totalitarisme NeoCon.
La nostra: l’entranyable Julita Cuquerella Gamboa, amb aquest nom deliciós, ple de promeses pedràlbiques. Ens vas arribar al cor amb aquelles delicades postil·les que inseries al final dels e-mails al gendríssim Duc de Palma, a qui feies de “personal assistant”. T’imaginem tocada i posada, a la tramoia del gran empresari, movent vetes i fils: ara quadrant la caixa, ara quadrant l’agenda; ara quadrant el cercle virtuós que de tanta força centrífuga sempre acabava desembocant a Belize. Ai, Julita! Quina llàstima que no haguem sabut més de tu; veure’t en el dia a dia, fotocopiant tiquets o arxivant factures en un serial de TV3. Però, pobretes, diuen que totes les dones properes a l’olímpic heroi de l’handbol espanyol queden sumides en una tristíssima amnèsia. Què hi farem.
I l’estrella: Domnica Cemortan, la simpàtica i lúcida romanesa. L’única que té els pebrots de considerar el capità Francesco Schettino com el que és realment: un heroi (aquest de veritat) i un exemple per aquests temps convulsos. Ara no cal que diguis res, Domnica, quan s’apaguin els flaixos ja ens explicaràs, amb calma, aquesta gran història del vaixell de l’amor. De com s’enfonsà la gran metàfora en nom de la passió.
Al capdavall, la Nafissatou, la Julita i la Domnica són la mateixa persona. Grans dones que ens recorden que, malgrat la propaganda i la falsa il·lusió del progrés, aquest continua sent un món d’homes, fet i grapejat i marejat per mascles. Que, per tant, per veure el trellat de qualsevol merder és vigent la màxima clàssica del cherchez la femme. I que, mentre les dones no tinguin l’oportunitat real de manar i cagar-la, potser queda alguna esperança.
I, per acabar l’al·legat, podríem preguntar-nos qui és la dona rere el nostre petit i domèstic univers que es descompon: si és que n’hi ha alguna sota la divertida col d’INNOVA; o podríem tenir un record per l’ínclita Carmen Chacón o fins i tot podríem caure en la inacceptable pedanteria de treure el santcristo gros de la Justícia, amb les balancetes, la bena als ulls i tota la parafernàlia. Però la dona que em ve al cap és la meva àvia, que era una dona pràctica i de la terra. Semblava que estava a l’ombra de tots però en realitat sempre anava una mica per davant. Quan miraven de vendre-li sopars de duro, treia el colze, dibuixava mig somriure i deixava anar: “Por aquí!” Va morir fa uns anys, en començar la crisi. Encara avui no sé ben bé a què es devia referir.
Article publicat a delCamp.cat el 24 de gener de 2012
- Jan 18, 12
Hi ha el tema de les cabres. Secularment, l’Any Nou començava a l’illa dels guanches no pas amb el solstici d’hivern tal com el fem començar nosaltres sinó amb el d’estiu. I cada matí de Sant Joan, per celebrar-ho, els pastors baixaven els ramats de les valls a les platges de sorra negra per fer que les cabres es banyessin al mar, tot i no agradar-los massa la immersió forçosa. El baño de las cabras és una tradició que sembla ser que perviu. Segons interpretacions modernes, la finalitat última d’aquest ritual de purificació era potenciar la fertilitat del bestiar i d’aquesta manera conservar intacta la raça autòctona. Però tothom amb dos dits de seny i la pertinent ració de ciència infusa veu que es tracta un acte d’amor i reverència, un homenatge a l’animal sagrat i veritable mestressa d’aquests paratges. La cabra nacional ha esdevingut un tresor genètic no contaminat per la brucel·losi (la temible febre de malta) que va infectar tots els ramats europeus i en va condemnar la llet per sempre més a la castració bacteriològica de la pasteurització. Els formatges de llet de cabra canaris són els únics de la UE que estan oficialment exempts de patir aquest trauma que pot convertir una menja en un tros de suro.
Com resa la saviesa popular, té collons la vaca: ara, gràcies a aquest ben merescut privilegi de l’exempció, l’orgullosa cabra canària, tossuda com una mula, s’ha entestat en què la seva llet guanyi any sí, any també, el World Cheese Award, plantejant la paradoxa que en un país que intenta mantenir el monocultiu del turisme colonial amb un 30% d’atur, la indústria més exportable i prestigiosa internacionalment tingui asseguda al capdamunt del consell d’administració una cabra. La mateixa cabra que pasturava tranquil·lament per aquí fa cent i dos-cents i quatre-cents i vuit-cents anys.
I tenen encara més mèrit perquè malgrat que els seus co-habitants humans continuen amb la dèria universal dels Riojas i Riberas, les primitives i constants cabres nacionals han decidit tirar pel dret i garantir la pervivència de varietats de raïm prefil·loxèriques genuïnes i idiosincràtiques. A saber: Listán, Gual, Vijariego, Verdello, Malvasía, Baboso, Marmajuelo, Tintilla, Negramoll. I, vés per on, l’escassa producció vitivinícola de les nostres amigues les cabres es ven gairebé tota a l’estranger.
N’hi haurà que diran que les cabres són agrestes, antipàtiques i displicents. Altres les titllaran d’autàrquiques, proteccionistes i carlines. O nacionalistes! I potser s’hauran de barallar amb les cabres ibèriques i es faran una mica de pupa i vés a saber qui en sortirà més ben parat. Però ara, quan van maldades, seran les que treuran les castanyes del foc. Perquè ja se sap que la cabra rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors.
Article publicat a delCamp.cat el 18 de gener de 2012
- Jan 16, 12
“Heyst was not conscious of either friends or of enemies. It was the very
essence of his life to be a solitary achievement, accomplished not by
hermit-like withdrawal with its silence and immobility, but by a system
of restless wandering, by the detachment of an impermanent dweller
amongst changing scenes. In this scheme he had perceived the means of
passing through life without suffering and almost without a single care
in the world -invulnerable because elusive.”Joseph Conrad, Victory: an island tale
Això és el millor que he llegit en un llibre. I puc perdre hores incomptables en viatjar d’una paraula a una altra, assaborint-les; mirant de no aturar-me mai en cap.
- Dec 21, 11
“Sovint, als vespres, mentre navegàvem pel Rin, l’interrogava...”
Alexander von Humboldt
Tot devia començar aquí, fa uns dos-cents anys. Bé, potser uns quants més: al temps heroic d’aquells alemanys romàntics i il·lustrats, imbuïts de revolució i grandesa, que un dia van decidir de tornar-nos Europa als que l’havíem parit i abandonat posteriorment als peus de la barbàrie. Desmesurats, perillosos, dèspotes. Sense gota d’ironia. Però generosos. Goethe, Schiller, Hölderlin. I el berlinès Humboldt amb vint i pocs anys lliscant pel Rin cap a Rotterdam, amb París bullint a l’esquerra i amb Londres entre boires (que ara ja no sembla cap tòpic) a l’horitzó. Allò tan famós del Directori. Fantasiejava amb paratges llunyans i exòtics; amb els Mars del Sud, amb les Amèriques. Impossibles històries naturals. Milers de pedres i muntanyes per mesurar i milions de plantes i flors per positivar. Per cada Orinoco pel que preguntava, neguitós, Georg Forster, mentor, li responia amb un Amazones. Darrera de cada meravella n’hi havia una de més gran. I abans de totes una porta entre la vella Europa i tot un món per explorar: aquell màgic cim perdut enmig de l’Atlàntic que Forster li descrivia amb tan detallada admiració.
Anys més tard, el gran viatge fundacional d’Alexander von Humboldt i Aimé Bonpland, el seu inseparable company francès, els va dur a Tenerife. Una estada frenètica de sis dies que els serviren d’avantsala als prodigis naturals que més tard els destarotarien. Sis dies que sempre han quedat enfosquits al Kosmos, l’obra magna i oficial que recull totes les observacions fetes pel naturalista en els seus periples, però que ara s’il·luminen arran de la recent descoberta d’un dels Tagebüche (quaderns de viatge) que Humboldt va omplir de notes a l’illa. Els n’ofereixo uns deliciosos extractes:
Dia 1: “El matí del dinou de juny de 1799 hem atracat a la rada de Santa Cruz. Bonpland em mira d’una manera estranya: entre complagut i astorat pel meu entusiasme. Li he hagut d’explicar que des que era ben jove he somiat en trepitjar aquesta illa i que el meu desig encara va créixer més després del meu viatge amb Georg Forster, que deia que el temps que havia passat a Tenerife li havia resultat tan encantador com la seva estada tahitiana. Hem de catalogar moltes espècies.”
Dia 2: “Forster em va escriure cartes. D’una li vaig prometre no obrir-la fins que no ens ensenyoríssim del pic; amb una altra hem contactat col·legues seus a la Societat [il·legible] que ens han facilitat mitjans i guies aborígens per afrontar l’ascensió. Segons Bonpland, la gent d’aquí, guanches l’origen dels quals es perd en la nit dels temps, no puja al volcà: és un esforç imponent per una recompensa nul·la. No entenen la nostra dèria. Demà anirem d’excursió!”
Dia 3: “Un sol camí du al volcà. És el que van seguir mossèn Feuillée, Borda, M. Labillardière, Barrow i tants d’altres que no s’han pogut estar massa temps a l’illa. (...) el país és tan abrupte que s’han de seguir els guies per força; per tot arreu no es veu res que no hagin vist els altres viatgers. (...) A la vall de l’Orotava visitem, com ens va dir Forster, el Drago mil·lenari. Fa basarda pensar que aquest arbre tan majestuós ja era aquí en temps d’Aristòtil. Bonpland, com a botànic, ha quedat impressionat amb la magnitud de la soca. L’ha estat mesurant amb delit tot el matí. Jo he mesurat la posició solar amb el sextant Ramsden, al peu de la muntanya. (...) Al vespre ja érem al refugi i demà a l’alba farem el cim.”
Dia 4: “Després d’esmorzar els excel·lents fruits d’aquesta terra estranya, Bonpland i jo, tots dos sols, hem assolit el pic del Teide, com en diuen els guanches en la seva llengua primitiva. Ens han fet entendre que no ens esperarien, que tenien horts i ramats per atendre o alguna cosa per l’estil. Posseïts per l’entusiasme de les meravelles promeses, però, no n’hem fet cabal i els hem despatxat amb quatre peces de plata i un somriure beatífic. (...) Quan el sol ha despuntat per la banda de llevant se’ns ha desplegat sota els peus una visió extraordinària: un mar de núvols per aquí, unes illes amollades capritxosament per allà, la costa de l’Àfrica encara més enllà i l’oceà que tot ho envolta. I als camps i a les viles, amb prou feines apreciables, aquells homenets menuts feinejant absorts com formiguetes, d’esquena a tot aquest espectacle que la Natura els brinda des de temps immemorials. (...) Colze a colze amb l’amic Aimé, l’albada ha estat un instant emocionant i irrepetible. (...) Hem estat la resta de dia estudiant i mesurant roques i plantes; a l’hora de sopar Bonpland ha obert una ampolla de xampany que havia portat per a l’ocasió i jo he obert la carta de Forster. Quina ha estat la nostra sorpresa quan ens adonem que el bo del Georg no havia estat mai a Tenerife, sinó que s’havia confós amb l’illa de Madeira! Hahaha, encara riem ara! (...) Entre el xampany, els riures, i que se’ns ha fet tard hem acordat amb Bonpland de fer una nit més de bivac; fa fred i, molt assenyadament, també hem dit de compartir la calor dels cossos.”
Dia 5: “Ens hem llevat harmoniosos i amb els esperits reconstituïts; estem preparats per afrontar la travessia. Després de baixar del volcà, hem fet un volt pels paisatges inhòspits del sud de l’illa per prendre més notes sobre el terreny. Però ens n’hem desdit ràpid: no en teníem gaire ganes. (...) fins i tot ens hem capbussat (despullats per no tacar-nos les levites de salnitre) vora els penya-segats gegants! Encabat, després de dinar, hem reprès la marxa cap al nord.”
Dia 6: “Hem embarcat rumb a l’oest. Crec que aquí he trobat la resposta definitiva a un dilema que sempre m’havia inquietat: ¿perquè l’aire humit de la mar està sempre més fresc que l’aire sec de la terra? També crec que aquí a Tenerife he passat els dies més plens de deliciosa joia i gaudi de la meva vida, els moments més plaents. (...) La meva imaginació romandrà per molts anys encara massa encesa per reconstruir una imatge de conjunt que no sigui incompleta, i que permeti a altres compartir una part de l’alegria que aquesta gran i tan dolça i suau naturalesa ens reserva. (...) Hem deixat enrere tots aquests indígenes, indiferents, atribolats amb la festa del solstici d’estiu, que els colons d’aquí en diuen de Sant Joan.”
I així va començar la nostra modernitat. Així els amics alemanys i francesos van conquerir la terra. Dispensin que m’hagi estès tant: calia que tinguessin clar amb qui ens les havem.
Article publicat a delCamp.cat el 21 de desembre de 2011
- Dec 05, 11Companys, això s’acaba. I no us sorprendrà si us dic que, quan el vaixell s’enfonsi, qui estigui sobre la coberta tindrà més opcions de sobreviure que no pas les rates que campin per la bodega. Hi ha dues mesures profilàctiques bàsiques que es poden adoptar. La primera i més important és procurar-nos una mort digna i un cadàver exquisit, que només faltaria que féssim el ridícul quan ens cantin les absoltes. Una bona mortalla, que parlant pla vol dir un somriure ben planxat i no perdre ni l’elegància ni la serenitat fins que ens arribi l’hora. La segona, si volem tenir alguna opció de renéixer de les cendres, és empaquetar-les curosament i fotre’ls-hi una puntada que les enviï ben lluny. Això vol dir que n’hi haurà d’haver uns quants que se sacrifiquin, armin una arqueta de Noè i que s’exiliïn. N’hi ha que ja fa temps, i no per cap sentit especial de previsió sinó per la pura inèrcia de les coses, vivim el nostre particular desterro verdaguerià. Som aquells fantasmes de les quatre barres dels que parlàvem l’altre dia: això de la fuga de cervells és un eufemisme per no dir fuga d’ectoplasmes, que és el veritable fenomen paranormal que xucla la sang pàtria. La pàtria zombi.I malgrat tot, a vegades n’hi ha que suporten la maltempsada. Són comunitats sòlides, encara que potser no ho aparentin, i de relacions ben teixides. Illes, sovint. E., el guanche, per exemple, tot i les penúries que han passat les Canàries preturístiques, només ha sortit de Tenerife tres cops: per treballar sota els vessants nevats d’Annaba, a Algèria, on va fer quatre quartos amb els que es va casar i va poder fer un viatge de noces a Sitges (on diu que hi va anar per veure homosexuals) i a Salou (per veure manyos). L’altre cop no es pot explicar, però es diu que va arribar amb uns amics a la costa alacantina i encara riu ara perquè ells, els valencians, els titllaven de moros. Però la gent d’aquí sap d’on ve i què és. Com a la Nova Orleans de Tremé, aquesta gran sèrie on a la superfície no hi passa res perquè la destrucció física del Katrina és infinitament més lleu que la destrucció de les cadenes de transmissió de les tradicions seculars i la tensió moral que genera la temptació de l’exili.Per a nosaltres no és res nou. Sense adonar-nos-en i jugant jugant, que és com s’aprenen de debò les coses, tenim un màster de la polla en exilis: la meitat del país són exiliats físics i l’altra meitat exiliats mentals. És més, hi ha molta carn repatriada i heretada per via seminal que encara espera que torni l’esperit que se’ls va exiliar entre l’any 36 i l’any 39. I els exilis, i a fe de déu que sé del pa que s’hi dóna, sempre són concèntrics. Hi ha una fase originària on alguna cosa es trenca; una crisi de confiança amb l’entorn que, com una infidelitat conjugal, arrasa amb tot. És quan l’individu se separa de la seva tradició, la família es vaporitza i poc a poc se li van fonent els hipervincles. A partir d’aquí ja poc importa quedar-se o anar-se’n, viure cinquanta anys en un lloc o vagar pel món tota la vida.Article publicat a delCamp.cat el 5 de desembre de 2011
- Nov 29, 11Pels volts de l’any de nostre senyor de 484 va néixer a Ciarraighe Luachra, al sud-oest de l’illa d’Irlanda, l’inventor del cloud computing. L’Església, sempre amatent al darrer crit tecnològic, va saber apreciar a l’instant la vàlua del personatge i li va conferir pels segles dels segles el títol de Sant Bréanainn de Conflert; Sant Brendan pels amics i coneguts no gaèlics.Sant Brandà emprengué una imramm (una odissea cèltica) de set anys per l’Atlàntic, com es relata a la Navigatio Sancti Brendani Abatis i, entre d’altres gestes menors com el descobriment europeu de la futura Amèrica, es conta que, volent dir missa per als seus monjos en terra ferma i perdut com estava enmig de la mar, va trobar una misteriosa illa que apareixia i desapareixia d’entre les aigües per celebrar-hi l’eucaristia. Hi ha alguns gravats que vinculen la proesa amb el relat bíblic de Jonàs i representen el moment sobre un peix gegantí. Amb l’eclosió de la cartografia medieval, però, l’illa de Sant Brandà comença a ser situada en certs punts de l’ignot llindar de l’abisme atlàntic. Cresques, per exemple, la dibuixa a l’Atles Català propera a la Irlanda nadiua del sant. Més tard ja es delimita més entre les Açores, Madeira i les Canàries fins al punt que en un repartiment del segle XV entre Castella i Portugal s’especifica que l’illa de San Borondón, encara que no l’hagi trobada ningú, és la vuitena illa canària. Em sembla tan extraordinari que li comento a E., el guanche, amb un mig somriure imbècil sota el bigoti, si tot això que els surt a la superfície vora El Hierro no serà finalment l’aparició definitiva de la fèrtil i màgica illa dels benaurats. No li fa massa gràcia; em diu que San Borondón no és cap llegenda, que es troba exactament entre La Palma, La Gomera i El Hierro, que es veu en unes condicions determinades de marea i que aquí es relaciona amb les cícliques aparicions del Pavo Canario, criatura mitològica i evanescent, on destacats autors hi ha vist l’origen de l’avui tan popular tradició del Thanksgiving Day i d’altres una clara inspiració per Lost, l’obra magna de Jota Jota Abrams.Però, al marge d’una ciència tan voluble com la geografia, el que realment em meravella de Sant Brandà és que era un veritable emprenedor, un visionari. Mentre nosaltres, fills de la més estricta Matèria, hem emmagatzemat a l’eteri núvol binari cada cop més fraccions de la nostra existència profana (els estalvis, el correu, la feina, els amics, les passions confessades i les inconfessables) sense que ens amoïni gaire la delicada fragilitat dels discos durs virtuals, Borondón va fer emergir un núvol palpable del no res per erigir-hi la seva preuada fe. I en acabar el va tornar a desar sota l’aigua per a usos futurs. Un puto geni. I una data, el setze de maig, per honorar a partir d'ara el sant patró de la nostra nova i flamant vida al núvol. Abans d’arribar a la pràctica mística del sant ens queda camí, però. Seguim-ne l'exemple. Primer, desfets tots els lligams materials mundans, serem lliures per fer navegar l’esperit pel món amb el núvol sota els peus, com si fóssim caragols i no ens pesés la closca. Encabat, podríem fer-nos fer un altre núvol per a tots plegats: una pàtria emergent i intermitent on aixoplugar-nos dels diversos exilis; com una Terra Promesa 2.0 que riu-te’n tu de la Diàspora. I, finalment, potser ens adonaríem que un sant irlandès (per tant probablement alcohòlic) fa mil cinc cents anys ja ens mostrava el full de ruta. I de que, ara ja sí, som immortals, què cony.
- Nov 22, 11S’han dit moltes bajanades sobre la llum de l’Atlàntic: fora del Camp tot, llum inclosa, és excessiu. La nostra ànima hi és feta a mida, una rata indòmita i resistent a tota plaga, que s’esmuny per qualsevol forat; quan se n’allunya i es troba sola s’ofega en cants d’enyor i corrandes d’exili però quan es repatria només es realitza en el cop de colze al congènere.Tot això compartia amb al meu company E. (en respectarem l’anonimat perquè aquí s’hi diran coses molt grosses i no és qüestió d’emmerdar innocents, ara que, de fet, E. no vindria a ser un personatge innocent, però això és una història per un altre dia) mentre avaluàvem les virtuts innegables d’un Baboso del Hierro en una terrasseta del Puertito de Güímar. E., que és guanche (m’han explicat que són com els nostres juantxis però encara més antics, més atàvics), va tenir la poca delicadesa d’interrompre la meva exposició: “Però vosaltres, els espanyols...” ¡Nosaltres, els espanyols! ¡Anatema! I quan ja em disposava a desplegar l’habitual discurset sobre la nació mil·lenària, E. em va tornar a replicar: “No, si tot això ja ho sé. Aquí som molt conscients de qui és colònia i qui és metròpoli; tampoc fa tant érem com Cuba o el Sàhara. Territoris d’ultramar. És tan geogràficament obvi que això no és Espanya... però vosaltres, els espanyols...” Si em punxen no em treuen sang. ¿Què li dic ara a aquest home? Doncs res. A callar i a pensar: ¿Quanta Espanya som? I a resseguir les moltes persones i empreses catalanes que han fet camí i fortuna en aquestes o altres illes encara més llunyanes, sota pavelló espanyol. Empremtes en topònims, en noms de carrers, fantasmes quatribarrats que corren pel món com pollastres decapitats. Situar-se en l’ordre còsmic tan familiar que se superposa al tròpic i als alisis. Militars, comerciants i científics de presència constant i duradora en el mar i el cel de Guimerà. Aquesta illa és nostra perquè la vam colonitzar nosaltres. I el veritable esforç és no veure la nostra ànima-rata com s’estén i triomfa per l’eximperi. Perquè de les dues Espanyes la que ens gelarà el cor és l’Espanya catalana. L’autèntica, l’amagada; de tots els nostres invents el més grandiós i el que més vergonyosament hem deixat escapar a les primeres atzagaiades. Una gran idea que se’ns ha desfet com un bolado: havíem fet de la necessitat, virtut. I ara se’ns escola entre els dits. És mentida que el relat nacional sigui la derrota: és la renúncia.
Potser la llum de l’Atlàntic és excessiva, ufana i grandiloqüent, però posa cada cosa al seu lloc. Crec que amb això, de moment i per començar, ja n’hi hauria d’haver prou per pujar al carro dels vencedors.
Article publicat a delCamp.cat el 21 de novembre de 2011 - Sep 07, 11
Sóc plenament conscient que en aquests instants la meva vida val molt poc. Tinc por. A vegades les coses passen perquè han de passar. Fatídiques coincidències que converteixen una existència tranquil·la en un malson de conseqüències imprevisibles. Crec que em vigilen: des d’ahir al vespre observo just davant de casa una furgoneta amb els vidres tenyits que no és habitual al barri. Fa dos dies que no surto perquè jo, que volen que els digui, no sóc un heroi. Sóc una persona normal que de tant en tant (tampoc no massa que atrofia la musculatura) llegeix algun llibre.
Tot va començar quan, atret per la formidable maquinària mercadotècnica congriada amb un caràcter més aviat voluble i influenciable pels màgics ressorts del consumisme que ens consumeix, vaig decidir acostar-me a una llibreria (no sense certes precaucions profilàctiques) i fer-me amb la ja aclamada novel·la Jo Confesso del Jaume Cabré. En endinsar-me en la lectura ja vaig detectar sagaçment que estava destinada sense cap mena de dubte en catapultar el nostre escriptor davant del Rei de Suècia, contravenint aquell adagi popular que diu que amb Frederic Mistral es va tancar l’aixeta de premis Nobel per a llengües no estatals. Ho veurem; n’estic molt segur ja que, de no ser així, dubto molt que als hipermercats Esclat haguessin gosat exhibir-ne tota una immensa pila just el dia del seu llançament mundial, just al costat dels cedés de Macedònia i de la sèrie Platinum de Playstation3.
Aquell mateix dia de la infausta adquisició, Jaume Cabré corria per tots els magazines matinals de la ràdio, pels telenotícies i fins i tot pel 3/24. La roda de premsa de presentació des de l’Ateneu Barcelonès era retransmesa per Twytter! Aquest espai singular no vivia tanta notorietat des que Borralleres i els xinos hi escorxaven tortugues per exportar-les a través de la Ruta de la Seda. He de confessar que la força mediàtica de l’esdeveniment em va fer recuperar molta de la fe perduda en el possibilitat hegemònica de la cultura catalana. El somni de l’Imperi…
I anava llegint fins que a la pàgina 358 em vaig trobar això:
Quan vaig mig deduir pel context que devíem estar parlant del lingüista romanès Eugeniu Coşeriu, monstre ordenador dels divertits postul·lats de l’estructuralisme, em va venir al cap que, humilment, els meus coneixements de transcripció m’impedien veure una representació fidedigna d’algun so eslau desconegut. No podia ser que en la topada entre els dos titans: el megalingüista i els nostre homenot, auspiciada per un desplegament editorial sense precedents per propulsar cap al Nobel La Gran Novel·la sobre Europa i Sobre Totes Les Coses, el desenvolupament de la qual havia costat 8 llargs anys d’ardu treball a l’autor i d’impacient espera als lectors, s’hi hagués infiltrat una petita i apressada relliscada en forma de desídia tipogràfica per no voler escriure Coseriu com s’ha fet sempre en no tenir a mà el símbol de la Ş (trencada) o Ș (amb coma, més pròpia del romanès).
Que en les següents pàgines es continués repetint la espectacular grafia Co eriu em va fer pensar, però, en que tot plegat era un hàbil i divertit joc de l’escriptor en la línia de La disparition de Georges Perec lipogramant la Ş en comptes de la E. Em vaig sentir momentàniament reconfortat per una teoria tan avantguardista i atractiva alhora. Tota una altra dimensió textual se m’obria davant dels ulls. Malgrat tot, quan vaig veure la dramatis personae que gentilment s’inclou en l’epíleg del llibre ja em vaig adonar que alguna cosa no quadrava, que n’estava passant alguna, i de molt grossa:
Esglaiat, vaig decidir que això no podia quedar així. No podia ser que la pèrfida Indústria Editorial s’atrevís a usar la Literatura per colar-nos els seus miserables missatges subliminars o es comuniquessin encriptadament amb els poders fàctics que dominen el llòbrec submón de l’Alta Cultura. Calia denunciar-ho. Fer-ho públic. Esbombar-ho als quatre vents. Que tothom fos conscient de la infàmia i compartís la meva santa i justa indignació, tot i que signifiqués posar en perill la meva vida. No sóc un heroi, però tampoc un covard.
I ho vaig fer, ho vaig dir en el mitjà actual de més influència; capaç de mobilitzar societats senceres, influir en les idees de mig món, crear llibertat on abans sols hi havia esclavatge i submissió. Vaig escriure un tuyt. Molt punyent, sota el hashtag #JoConfesso perquè arribés a més gent, a tothom.
I ara estic aquí, esperant la meva hora i acabant de llegir el llibre, que m’està agradant.
- May 20, 11
”Porta el tallat i seu aquí”, em diu l’escaquista. M’estén els dos braços amb els punys closos com dues grans carxofes primerenques i m’explica:
“Ens passem la vida parlant, fent voltes bizantines sobre les mateixes collonades. O el que és pitjor: deixant que els altres parlin per nosaltres i escoltant sense indici de rebequeria. Escoltar no és cap virtut, el que compta és parlar sense parar i imposar el discurs propi. Estem? Qui et digui el contrari només vol desarmar-te perquè callis. Però al que anàvem, tot és fullaraca. Només hi ha dues pulsions: l’amor i la mort. Creació i destrucció. Santamaria i Adrià. Els bons i els dolents. Les blanques i les negres. És a dir, el Barça i el Madrid.”
És conscient que en aquest punt, abans de continuar exposant el seu sistema cosmogònic, ha de fer una pausa dramàtica que reforci l’impacte de l’última asseveració. Parla en una veu greu però modulada, de baríton, harmònicament acordada amb la seva presència, que recorda poderosament a Sydney Pollack. El d’ Eyes Wide Shut. Trio les blanques i obro, displicent, amb el peó de la torre.
“Hi ha batalles que es poden perdre. No passa res. Sempre que, esclar, no perdis de vista l’objectiu final. I de guerres obertes sempre n’hi ha per a tots els gustos, de justes i d’injustes, de tèbies i de cruentes, de soterrades i d’altres amb totes les llums i tots els taquígrafs. Fins i tot m’atreviria a dir-te que només n’hi ha una, de guerra; jo n’he viscut unes quantes, d’escaramusses, i en puc recordar normalment el repic del mastegot contra la galta però amb prou feines per què van començar, com van acabar, quins bàndols hi havia… No et pensis que sóc pacifista ni res que s’hi assembli: la lluita és consubstancial en les persones i la necessitem, però no com un fi sinó com un mitjà. I aquí és on rau el veritable talent, en saber escollir quina guerra hem de triar per surfejar-hi. Quina és la partida que et convé jugar?”
La llet tan calenta em mata. No puc sofrir haver d’estar xarrupant el gotet cada dos per tres com qui posa el dit del peu al mar vacil·lant d’un mes de maig. I ara és un migdia d’aquells de maig, emprenyadors, de camisa de cotó que s’enganxa traïdorament a l’esquena amb la primera suor. L’escaquista venç aclaparadorament aquesta batalla amb l’ajuda d’unes clàssiques ulleres de sol rayban, de l’únic reducte d’ombra d’aquesta inhòspita terrassa de platja i de successius gintònics de Tanqueray dels quals, tossut i en directa competència contra la tossuderia del cambrer, n’extreu curosament cada vegada la rodanxeta de llimona.
“Jo vaig voler ser President del Barça, saps? Era més jove i tenia tots els combats guanyats. Arriba un moment, quan ets capaç de veure 50 jugades a l’avançada, que t’aborda la consciència inequívoca de la recerca del Sant Graal, de la partida contra Deep Blue que no pots defugir i que t’ha d’arribar sisplau per força. Hi va haver un temps que el Barça era important perquè ens unia com a comunitat; era la terra promesa de la nostra diàspora, més mental que física. Ara també uneix coses, però en lliga tantes alhora i amb els nusos tan fluixos que l’embull ja és inevitable. Però en aquell temps que jo volia ser President, el Barça ens expressava i ens redimia. I era tan sòlid que bé que podia aguantar algun candidat sui generis com jo, de comarques, una mica arrauxat, del poble. Però barcelonista de cor i català fins a la medul·la. Sé que vaig ser motiu d’escarni, però m’és igual, aquella guerra encara l’estic guanyant ara i assaboriré aquest triomf fins que em mori.”
Dissimuladament, una senyora vella i decidida que ha hagut de lluitar aferrissadament contra la resistència del seu marit, s’acosta a l’escaquista i li fa un petó vehement a la galta mal afaitada. “Tingui per segur que el votaré”, li amolla. “I el meu home també”, rebla. S’intercanvien un parell de xafarderies locals, quatre riallades sonores i uns quants refranys en castellà. A mi l’espectacle se’m fa pesat i m’agafen ganes d’anar per feina, però l’escena sembla sincera per les dues parts i, si som coherents, avui estem aquí per parlar de la Veritat. Així que intercanvio una mirada còmplice amb el marit de la senyora, que s’ha quedat remugant en un discret segon pla, i els deixo fer. Em fan mal els ossos de tanta humitat i salobre.
“Veus? Ara que tot s’acaba podria obtenir la victòria més incontestable i la més inesperada. Jo sóc un home honest. Potser un mica xaró, potser inconstant. Potser m’han vençut massa sovint les febleses. Però sóc un home honest i ara podria fer un gran servei a aquest poble. Ja no hi ha sòl per requalificar ni plans d’urbanisme per grapejar ni places de funcionaris per omplir. El que queda ara és només virtut. L’amor als colors, al poble, al país. Aquesta és la meva guerra, una d’onades fetes a la meva mida. I no és que t’estigui suplicant, és un repte mutu: acompanya’m una estona més, peixa’m i veuràs com de gran pot ser la teva presa. Qui et proposarà una partida més interessant?”
A l’hora de la veritat, tothom em surt amb romanços d’aquests, i el de l’escaquista no és ni bon tros dels més elaborats o consistents. El temps s’escola i no hi ha gaire cosa més a dir, a banda que avui encara tinc clients per atendre. I a sobre, aquest fil que ens ha portat fins aquí és obvi que ja no dóna més de sí. Així que, bon home, esborri’s aquest mig somriure de la cara que està a punt d’assistir a un escac i…
“Taules. Estarem pendents de l’escrutini de les taules.”
Basat en fets reals
- Jan 24, 11
Avui comença tot.
Ziegler és metàl·lic i em mira amb ulls d’oli de tall. M’està fent un examen i de la nota en dependrà que m’ajudi a distingir els angulars mètrics i els perfils en polsades, l’ànima de l’acer i el misteri insondable de la imprimació. Ziegler, el buda inoxidable que m’ha rebut en audiència i em sondeja l’entranya buscant el ressort de fusta blana que em traeixi.
Ziegler, Déu venjatiu del Talmud, seu majestàtic a la trona del poder suprem. Les espatlles amplíssimes, el front esclarissat fins a les temples i la barba espessa i albina es mantenen immòbils mentre la cadira de rodes inicia un imperceptible lament. A la dreta del cubicle que l’allotja, un enorme calendari mural de 1994 amb paisatges verds i humits, canals, molins fariners i tulipes multicolors. A l’esquerra una àmplia finestra amb gradulux recoberta d’una pàtina de greix de mecànic des d’on domina tota l’extensió del taller i del magatzem de la centenària Ziegler Staal B.V.
Damunt de la taula escantonada, un aparell de megafonia que, per l’aspecte arqueològic, es devien deixar els alemanys en la retirada de la II Guerra Mundial, serveix a Ziegler per distribuir els seus treballadors com si fossin ninotets de lego. Els mou indolentment, segons el que sembla el caprici d’un Pròsper indòmit encara.
La càbala de Ziegler se li escola entre el llavi balb i la dent groga de fum d’havà. Com una lletania recita circumloquis per no dir-me allò que li pregunto. Més de mig segle d’alquímia i transubstanciació de la matèria, secrets d’una vida que s’extingiran amb el darrer alè de Ziegler.
Ziegler és el corb i jo la guineu que malda perquè amolli el formatge. Jo sóc Abraham i Ziegler l’esbarzer que crema. La seva senyora, d’una altivesa nòrdica corbada, i gràcies a la seva afició a les sèries americanes, s’ofereix a fer d’intèrpret quan constatem que sóc incapaç de discernir entre els mots neerlandesos i els grunys que emet. A la crida de Ziegler, apareix de la rebotiga amb una llauna de galetes plena de monedes.
Ziegler, sense dir res, em torna el canvi: 1 euro amb 35; i quedem en pau.
- Nov 03, 10
des de la falda del castell de Rívoli es domina bona part de la vall del Po, que connecta l’última serralada dels Alps amb la costa mediterrània de Cuneo. Aquest país, el Piemonte, de paisatge divers no concretament definit ni de bellesa especial, altament industrialitzat i d’opulències vàries, és el bastió del moviment Slow Food, que concita i concentra sense demagògies ni populismes tots els corrents que propugnen el retorn a l’alimentació natural, biològica i de preponderància del producte pròxim i de qualitat. Són banderes d’Slow Food la lluita contra els transgènics, la globalització de la distribució alimentària o la manipulació industrial dels productes naturals. Diguem-ho clar, només l’existència d’Slow Food és una benedicció que canvia tota una cultura alimentària que s’ha anat imposant els últims 50 anys i que corria el risc d’esdevenir hegemònica. Slow Food es manifesta principalment en la cita biannual del Salone del Gusto de Torí i en els increïbles restaurants-supermercats Eataly. Però Slow Food està basat en un falsedat, un pecat original.
Dissabte; Combal.Zero, a l’ala annexa al museu d’art modern del citat Castell de Rívoli, està considerat com el millor restaurant de Torí. Davide Scabin, el seu xef i propietari, el podria haver convertit en un centre que destil·lés en forma d’alta cuina tot l’ideari Slow Food. Però, en ser considerat un transgressor, el seu discurs se n’allunya completament i, tot i que la cura pel producte és òbvia i excel·lent, Scabin és un creador i un ludòpata, en el bon sentit, tot i que les coses que fa no són tan iconoclastes com vol fer creure. I què fa? Doncs per aquesta temporada tardor-hivern 2010-2011 ens proposa el següent:
Uns aperitius que, com que no vaig fer fotos als plats i no apareixen a la minuta, he oblidat completament, la qual cosa dóna una idea de com eren (aprofito per adreçar-vos al blog de referència de Philippe Regol, que va sopar al Combal el dia següent i les seves fotos i opinions són sempre magnífiques). Una llesca de bacallà amb dos gallons confitats de tomàquet cor de bou amanits amb una cervesa artesanal introbable. Un primer entrant insubstancial que no deixa de ser una senzilla esqueixada com les que es troben a qualsevol restaurant de casa nostra amb l’agreujant del cor de bou, que és el tomàquet més sobrevalorat que hi ha: només destaca per l’aspecte que té. Ens deixem portar per la facilitat del maridatge i ens arriba un xampany Drappier destacable i una cervesa artesanal Moretti que suporten una ostra al lemongrass (herba que ara està tan de moda i encara no sabem traduir), bona però prou, mal combinada amb una pinya marinada insuportablement dolça, que fa que el meu cor d’emigrant que d’enyorança es mor se’n recordi amargament de l’ostra escabetxada o la que feia amb aire de fonoll el meu admirat Jeroni Castell, snif.
Com que en aquestes alçades del relat ja veieu que el dinar que tant prometia pinta fatal, tornem 24 hores enrere: al Salone del Gusto. L’edició d’enguany vol aprofundir encara més en l’estret vincle entre terra, cultura i gastronomia. Tres naus enormes acumulen milers de productes de qualitat en venda i degustació, bàsicament italians. És un gran supermercat de luxe on és inevitable sentir una mena de síndrome d’Stendhal davant tanta estesa de sublimitat. Fa falta síntesi. I aquí és on entra Eataly, un veritable espai comercial que fa seu l’ideari Slow Food però no es limita a això, perquè Eataly a diferència del Salone, que només pot aspirar a ser una fira de mostres (el que ha de ser), és un mercat permanent que selecciona, ven i cuina els productes, els millors, que s’adeqüin a la filosofia. És un paradís de l’excel·lència que vam descobrir a per l’èmfasi que Ferran Adrià posava en la seva promoció des de fa un parell d’anys (coincidint amb la seva preocupació per la cultura alimentària i la institució de la Fundació Alícia). I és també Adrià qui ens descobrirà el pecat original d’Slow Food.
Tornem al Combal.Zero, l’endemà. El menú de tast sembla que remunti una mica. Primer amb una impepata de tallarines crues de sépia i vieres escortant un curiós pop alla luciana (a la brasa) i després amb una “Matrioska” di Tropea que és de llarg el plat més subversiu de l’àpat: un ceba avinagrada en directa oposició amb un caviar de regalèssia. Un xoc conceptual que sí que suposa un grau d’abstracció gustativa. És l’única provocació real d’Scabin, que juga falsament a aquesta lliga; l’altra, els caragols amb ronyons que tenebrosament s’anuncien per a més tard, és només una boutade fruit d'aquesta tendència universal de fer-nos ingerir vísceres indiscriminadament. El millor vi de la tria ens ve amb aquests dos plats, un riesling de Weegmüller que ràpidament ens és canviat per un aigualit Soave Monte Alto, que serà el prefaci del plat més fallit de la jornada, el soufflé de macarrons amb ragú i fonduta de grana padano de 16 mesos. Un desficaci monumental que presenta sobre uns trossos de marc daurat i una bossa de gel blau, una mediocre salsa bolonyesa (com en diem nosaltres) i un desangelat vol-au-vent. Se’n salva la deliciosa fonduta de parmesà que sortosament es queda a taula en una salsera. Em direu conservador, però aquestes divagacions estètiques no m’aportes res ni em diverteixen. Sentim com la cap de sala explica a la taula del costat que amb aquest plat Scabin volia crear unes formes dalinianes per una mostra de surrealisme alemanya on havia assistit. Sense comentaris. Ara és quan faig trampa i us dic que me n’adono que en aquesta taula del costat hi dina Ferran Adrià. I no només Adrià i la seva acompanyant sinó també il Dottore (com l’anomena el geni de l’Hospitalet), un dels factòtums, dedueixo per la seves paraules i actituds) d’Eataly i d’Slow Food. Evidentment, escoltem la conversa que va pujant de to a mesura que desfilen les ampolles de xampany buides; molt cordial al començament però, quan es fa evident que el menú no els impressiona gaire, Adrià comença a imposar la seva tesi i la seva queixa: el pecat i la traïció d’Slow Food.
El dia anterior i el dissabte al matí, un cop esgotades les possibilitats del Salone, aprofitem per gaudir de l’Eataly de Torí, l’originari, i dels nous espais oberts a Pinerolo, Asti i Monticello d’Alba. La coincidència amb la temporada de la tòfona blanca i el restaurant didàctic que se li dedica és un plus indefugible. Les verdures, el peix, la carn, els formatges, el pa que hi venen són extraordinaris i amb una distribució de Km.0 modèlica. El celler de vins i la birroteca espectaculars. Decidim no comprar res perquè no sabríem triar per l’espai reduït a la maleta que ha de pujar a l’avió. La millor opció serà menjar-s’ho tot in situ. Un estrès terrible.
Al Combal.Zero ve un garrinet al cafè amb una albergínia al pecorino. Un bon plat amb una temperatura, no sé si expressament o no, totalment equivocada. Els vins negres, un sedós Rosso Conero Umani Ronchi i un desapercebut Barbaresco. Després, tot i saber que és un substitut per a covards del plat de caragols amb ronyons, triem la vedella fassona empanada a la torinesa. No té cap història, però és que els ronyons de qualsevol bèstia són superiors a mi (ja sé que em perdo moltes coses). És el moment del plat insígnia, com tot sembla indicar, d’aquesta temporada: la patata horitzontal. Aquí, amb una voluntat de fer espectacle encomiable, ens presenten una safata amb 6 mitges patates crues que són les usades per elaborar el plat: sobre un parmentier altre cop fred una patata al carbó, un gnoccho, un puré casey, una amanida crua i les pells fregides. Una correlació conceptualment interessant sobretot en les textures però no del tot ben executada.
Mentrestant, Adrià i il Dottore continuen cada cop més abrandats la seva conversa, com si fos una ponència particular del congrés. Bé, en realitat il Dottore entoma estoicament els atacs del seu abrandat convidat. Els seus arguments són bastant bàsics però la postura clara: Una alimentació saludable no és necessàriament la millor gastronòmicament parlant, no tots els processos químics són execrables (les fermentacions naturals o induïdes per la mà humana són química genuïna) i que no sempre es pot fer passar bou per bèstia grossa. Tot aquest debat que està a l’origen del naixement d’Slow Food, esclata directament quan Adrià qüestiona el seu suport incondicional al moviment: “Ja no sé que dir quan em pregunten com pot ser que els defensors del Km.0 obrin un Eataly a Nova York”. I aquesta és la gran traïció, la incongruència màxima que deixa el gran dubte de si val tot per estendre la manera de veure el món d’Slow Food. És opinable; jo ja avanço que penso que sí, que la fórmula Eataly sigui un èxit garanteix la primacia del producte per davant de tot, això és inqüestionable. Ja voldríem que a Catalunya (sembla que el recent Mercat de Mercats vagi en aquesta línia) s’implantés massivament aquesta cultura de respecte a la pròpia essència de la terra que són els seus aliments. Malgrat que no sigui ideològicament pura. La puresa, al cap i a la fi, és una cosa molt mística. I la mística no es menja.
Adrià, il Dottore i les seves respectives continuen amb la discussió tot entrant a la cuina a saludar, suposo, David Scabin. Amb una ratafia italiana de pansificació extrema arriben les postres, que no passaran a la història: una fusió freda de fruites nitrogenades (per favor!) molt refrescant (això sí), un microparfait de xocolata i els evitables (sisplau!) petit fours. Francament, la vista al Combal serà llargament recordada però per motius radicalment extraculinaris. S’agraeix el toc lúdic de l’obsequi d’una llauna de tomaca butalina de Bra (semblant a la famosa San Marzano de la Campània) en conserva, amb la minuta i la patata horitzontal impresa a l’etiqueta, i una esfera de Campari lligada a un globus d’heli i subjectada amb una bossa d’infames lacasitos que, en teoria i en combinació, han de fer que t’engatis i facis veu de barrufet i converteixis el final de festa en una orgia. Ja us dic que no funciona, almenys a mitja tarda.
En sortir del restaurant, tornem a coincidir amb Ferran Adrià. Aprofito per saludar-lo i fer-li saber, per si no se n’havia adonat, que som compatriotes i que hem estat seguint atentament l’apassionada conversa. Molt atent, Adrià s’ofereix per posar en una foto però li dic que, posats a triar, em doni taula al Bulli. “Digues que ens hem vist aquí, i escriu un mail”. Ho faré. Després de baixar cap a Torí, altra vegada, i berenar a l’Eataly.
- Nov 02, 10
o la sua majestà il tartufo bianco, o la trifola com diuen en piemontès o la tòfona blanca d’Alba com és coneguda internacionalment. Un cop a la vida s’ha de fer el pelegrinatge autumne a Alba i deixar-se portar pels efluvis tel·lúrics del tubercle que impregnen la històrica ciutat del Langhe. Agafar la Via Maestra, que és com el carrer Monterols però més llarg i amb més botiguetes enogastronòmiques i passejar fins a trobar, a mitja via, la tradicional fira tradicional de la tòfona blanca. La impressió olfactiva en entrar a la carpa és com un cop de puny als morros, petrificant i embriagadora; val la pena sortir i tornar a entrar un parell de cops per ser del tot conscient de la potència aromàtica que desprèn la congregació magnífica de parades. Després comprar uns grams de la droga dura o senzillament demanar una copa de Barolo, Nebbius o Barbaresco i algun plat tradicional de la cuina del Piemont. La fonduta de Fontina o Roccaverano, el plin, la cruda de l’excel·lent boví (Fassa) de la regió, el tajarin de moresc o un parell d’ous ferrats. Amb el plat a la mà, disciplinadament, ens acostem a un senyor d’edat vetustíssima que, vestit amb una jaqueta blau marí creuada amb botons daurats, s’identifica com a president honorífic de l’associació de la tòfona blanca d’Alba. Amb mà ferma et fa una impressionant grattata de trifola damunt del plat que vulguis i es queda tan ample.
No és la primera tòfona de la temporada; el dia abans ja n’hem pogut esmorzar àvidament al temple torinès de l’Eataly on una bona persona encara sense beatificar ha tingut la bona pensada de dedicar-li enguany un ristorantini temàtic; però contextualitzada en la follia de la mostra t’acaba de sotmetre definitivament. Si pots desfer-te del domini irracional que la cosa exerceix sobre la pituïtària encara pots seguir una estona més per Via Maestra badant amb les paradetes amb més tòfona i altres viandes del Langhe i el Roero que els botiguers treuen a l’empedrat o amb les pissarres de les pioles (nom piemontès per a les trattories) i els restaurants que competeixen per veure qui ofereix la grattata més barata i abundant. Al final del carrer, a la plaça del Risorgimento s’hi alça l’estrany Duomo d’Alba, massís i d’obra vista com les cases de protecció oficial que feia la Falange durant el desarrollismo. A la plaça hi ballen sbandieratori. Avui hi competeixen els d’Asti, els de la fortificada pàtria dels lumachi de Cherasco i els ufanosos locals, vestits amb velluts renaixentistes i precedits de llargues i estridents trompes sense caragolar. És com un concurs casteller amb la diferència que quan l’sbandieratore fa llenya i li cauen les banderes per terra la bona gent albesa, en comptes de donar ànims al desolat xiquet, es posa les mans al cap i, per sota el nas, li diuen el nom del porc al convilatà que ha compromès l’honor i el bon nom de la ciutat.
I després de l’inesperat i bastant insubstancial espectacle, descobrir a l’altre costat de la plaça, sota una porxada, l’objectiu final de la jornada: el restaurant Piazza Duomo que ens fa esperar una estona al carrer abans d’acomodar-nos en una sala decorada amb frescos contemporanis que aboca els finestrals sobre la plaça. Enrico Crippa dirigeix la casa i ofereix diversos menús atractius entre els quals un de basat en la tòfona que finalment, encara embruixats per l’experiència del matí i tot i que és una opció més conservadora que la resta d’ofertes, acabarem triant.
Un sommelier d’aquests pesats que només gaudeixen martiritzant-te amb l’inacabable vida i miracles de cellers i productors ens porta un Barolo consistent de factura moderna, bastant allunyat del concepte clàssic de la zona i més proper als nostres vins actuals. Precedeix una tanda d’aperitius sinó sorprenents interessants en el joc de textures encadenades: marshmallow de parmesà, taco de pesto, fingers de bacallà, bunyols de gorgonzola (diferents als antològics del Manairó, però intensíssims), galetes de moresc, flam d’ou amb ceps i unes increïbles merengues de parmesà i cacau, nuvoloses, ingràvides i transmutades en l’aparença de la tòfona blanca protagonista.
Potser l’absència d’acideses i la saturació de greixos al paladar no és el més adequat per estimular la gana i les papil·les, que és la funció pròpia dels aperitius, però son mossos suculents com el primer tast de tòfona que ens arriba: un pa de pessic de ceps moll i bla que recull tota la flaire del tartufo.
Continua una reconfortant crema de cards amb dues mandonguilletes de vedella de càrnica elegància que donen pas al ritual que no per ser poc partidari d’aquest tipus de teatre era menys esperat. És el moment de la curiosa i tradicional cerimònia de la tòfona blanca. El cap de sala t’arrossega fins al costat de la taula un carro farcit de peces de diverses mides, te’n tria una d’acord amb el número de comensals, l’escapça i te la posa davant del nas per obtenir l’aprovació i un somriure àvar i impacient del client. Després treu una bàscula digital de precisió, pesa la tòfona i t’ensenya la pantalla per calcular en acabar l’àpat el tros que has endrapat. Una campaneta de vidre servirà perquè la trifola presideixi la taula la resta de vetllada; en cada plat el cambrer l’extraurà de l’urna i sense gaire cura (i en primera instància amb un nuset a la gola de l’impàvid client) la llescarà sobre tots els plats que vindran en el curs del menú, començant per unes vieires amb un delicat nyoqui de patata i continuant amb un gran tàrtar de bou piemontès amb un cor de formatge Roccaverano i un cep laminat generosament. Clàssic però sense màcula.
Innovació mínima i màxima cura pel producte, usant els ingredients tradicionals que serveixen de suport a la tòfona. I els principals són la pasta i la patata. La primera ve en forma d’uns artesanals plin farcits de fonduta de Fontina i ricotta; i la segona en un gotet com els de iogurt mig ple amb (i em fa por de semblar exagerat) el millor parmentier que hem tastat mai fundat sobre un tè negre fumat Lapsang Souchong que competeix en intensitat però no subjuga la potència de la tòfona. Un plat memorable i mereixedor per sí sol de la visita al Piazza Duomo.
Continuarem amb una tècnicament perfecta perdiu rostida en dues coccions: la cuixa torrada i cruixent i el pit amb un agradable rosat descansant sobre una fulla d’espinac verdíssima i un reducte de salsa de foie, a més de l’útima grattata de la tòfona de la nit, a la que deixem disminuïda en només tres miserables grams. El postre, una taca. Una absurda recreació del Mont-Blanc a base de gelat i puré de castanyes. Un plat afartapobres incomprensible si no és per una dubtosa voluntat d’impressió figurativa. I els petit fours bonics i variats, però com sempre innecessaris. És difícil poder apreciar tant de sucre després de la contundència calòrica precedent. Ja va sent hora que, a nivell general, eliminem, sobretot, en els menús de tast, els inevitables petit fours que tenen com a única virtut esborrar immediatament qualsevol impressió gustativa que encara et quedi dels plats anteriors. Avui en dia això ja no té sentit.
El servei esforçat, amb el punt just de proximitat sense caure en la fredor característica de les sales modernes, acaba d’arrodonir la visita a Alba, que és tot just la primera part de l’escapada italiana. Continuarà.
- Oct 13, 10
per fi ho he aconseguit. Després de tota una existència de marginació social i de supervivència a la intempèrie de les tangents, he pogut fer-me un lloc, sentir-me part d’algun col·lectiu i deixar per sempre de ser un pària. Ara bé, he hagut de pagar un alt preu: com deia el gran gurú, no em reconec. He entès com n’és d’absurd voler-se definir en el sí de la societat com a membre d’un grup si és molt més fàcil i glamurós fer-ho com a exmembre. Ser un ex té molt més prestigi: denota, en la mentalitat a l’ús, que has tingut el compromís d’aferrar-te a alguna cosa i que, en comptes de deixar deteriorar la relació metonímica, has tingut el valor de deixar-ho a temps. Sempre com a fruit d’una íntima i conscient reflexió. Quina pàtina de dilatada experiència i d’home de món pots adquirir en tan simple gest, només cal dir les dues paraules màgiques: ho deixo.
Per exemple, podem començar amb una cosa senzilla: fumar. Hagis fumat o no en el passat, digues sempre que ets exfumador. D’una cosa tan banal veuràs que en pots treure petroli, tindràs hores i hores de conversa intranscendent assegurada i una descàrrega de superioritat moral garantida. Ep, diguem-ho clar: això de fumar és una cosa comunista i periclitada. I a més fa pobre. Quines tristes imatges de misèria espiritual quan els teus companys de feina han de sortir cada dues hores (hores que, per altra banda, cobraran igual que les que tu treballes sense fumar) al carrer, pelar-se de fred i haver de fer veure que, amb els partenaires de vici, formen un ghetto perseguit, màrtirs i víctimes d’una Seguretat Social insensible i contaminada per l’americanisme més recalcitrant. Perquè els governs són hipòcrites, sabeu? Si volguessin abolir tot rastre de tabaquisme no gravarien el tabac amb tanta taxa per pagar-se els cotxes oficials… Però tant se val, digues que ets exfumador i seràs un heroi de la força de voluntat i la persistència, un exemplar de la nova i sana humanitat del segle XXI.
També s’està portant molt ser exlector. Abans, al segle passat, el més habitual era mantenir llargues i recargolades converses sobre llibres que ningú havia llegit o pitjor encara, s’havien llegit malament o en diagonal o per referència. No cal dir que això ho feia qui tenia una mica d’inquietud de dir que llegia perquè el comú del mortals NO HA LLEGIT MAI. Ara bé, la concepció moderna en un entorn tan audiovisual és que això no és necessariament dolent. Si hi pensem una mica veurem que el fet de llegir és antinatural i aliè a la condició humana basada en la tradició ancestral de la paraula, llegir només instal·la al cervell fòssils intel·lectuals i estronca el flux natural de la cultura popular, viva i canviant. Jo mateix, des que vaig llegir una obra fundacional del pensament contemporani com és Per què no llegeixo? del gran mestre Francesc Orteu, ho he deixat. Sóc molt més feliç i sobretot, tinc molt més temps per gaudir d’una vida que abans se m’escolava inexorable rere les pàgines impreses. És només una qüestió d’actitud. Digues que ets un exlector, que has llegit prou per saber de què va la cosa i que, després d’uns anys d’immersió en la teoria has decidit invertir el que et queda de vida en la pràctica, que aquest és l’ordre natural del cosmos. I quedes com senyor.
Més coses que s’han de deixar i, sobretot, dir que s’han deixat. Per exemple, la tele: no hi ha cosa més barroera, vulgar i plebea que veure la tele. Els NODOS potser eren igual de tendenciosos i abjectes però eren més honestos que els informatius actuals composats d’un terç de gaseta esportiva soporífera, un terç de meteorologia òbvia i un terç de propaganda usualment socialista. L’entreteniment televisiu oscil·la entre programes espessos que semblen fets per Carl Theodor Dreyer i merda. Les sèries i pel·lícules que valen la pena es baixen per internet, o sigui que ja no són tele. Em podreu dir que si pensem en el que veiem abans en el fons tampoc ha canviat gaire. Concedo, però ja és igual: la tele fora.
Aquesta és boníssima, garantia d’èxit i sexe desbocat: digueu que sou exvotant d’ERC. Veureu com congracieu automàticament totes les simpaties de la sala i si, a més a més és veritat, i vareu cometre en el passat el pecat capital de cedir el vostre valuosíssim vot a aquest engendre de Satanàs que és Carod-Rovira, obtindreu en el més pregon de la vostra ànima la recompensa del penediment en forma d’escalfor divina, pau espiritual i més sexe desbocat. Potser algú us dirà que només per desemmascarar el gran artefacte de circ socialista, és podria tenir una mica de consideració al partit que ha aconseguit que es deixi de parlar del sexe dels àngels i es debati de com acabar amb tota indignitat nacional; que també Prometeu es va enfrontar als Déus de l’Olimp per obsequiar-nos amb el poder del foc i ho va haver de pagar amb el turment de les cadenes. Però no us deixeu enganyar, que no nos embauquen: la pitjor cosa que heu fet a la vostra arrossegada vida és dipositar (dues vegades!!) la papereta dins la putrefacta urna del tripartit.
Més, més que m’estic engrescant. Exuniversitari. Tenir estudis, com sap tothom, no et garanteix una inserció laboral sense traumes ni, de fet, una inserció laboral. Tampoc et fa millor persona; sovint et fa pitjor i tot. Si a més a més la teva formació és humanística (allò que abans se’n deia de lletres) ets un inútil total. En èpoques pretèrites, la gent de lletra estàvem per dotar d’una mica de contingut, sentit i marc de referència als diners que es feien al món de l’empresa i apaivagar una mica la mala consciència dels homes de negocis. Avui una vegada que tenen quatre quartos tampoc saben què fer-ne, però la consciència se la infiltren amb les més variades substàncies dopants, ja siguin químiques o espirituals. En conclusió, que més val renegar públicament i ostentosa de qualsevol passat en una universitat. A no ser que sigui ESADE, que vesteix molt.
I per acabar, tot i que ho podríem fer molt més llarg, una aposta molt personal de cara el futur més immediat. Estic seguríssim que, interpretant els anhels i el sentiment del poble, marcarà tendència dir que s’és exbarcelonista. Jo mateix ja m’he sorprès apàtic i desinteressat pel Barça. Ja no busco com un desesperat per la xarxa com veure qualsevol partit de costellada ni em baixo els podcasts de les tertúlies esportives. M’avorreixen. Definitivament, ha passat el que havia de passar en tensar tant la corda simbòlica, que la relació entre el referent (el catalanisme de resistència) i el símbol (el més que un club) s’ha trencat. Això també li va passar a Jesucrist, per exemple, i per tant tampoc ens hi hem d’esquinçar les vestidures: tard o d’hora havia de passar. Només que, com amb el cristianisme, ens farem tots més agnòstics i quedaran els quatre fanàtics que van a veure les rues papals. Avancem-nos a l’esdevenidor, doncs, i siguem moderns.
- Oct 07, 10
en les nostres llargues i peripatètiques passejades per la històrica ciutat de Breda que, d’altra banda, amb tanta indiferència i gentilesa ens acull, he tingut l’oportunitat de veure animals increïbles que no creuríeu si no fos perquè us ho documento tot seguit amb unes magnífiques fotografies:
un porc simpàtic, a la cantonada de Ginnekenweg amb Franklin Rooseveltlaan. Escultura en bronze de Henk Groenhuis (1978). No tinc més dades ni d’aquest bon home, ni del significat pregon de la peça ni de perquè collons la van posar aquí. Me la trobo quan vaig passejant al supermercat Albert Heijn de Valkeniersplein i em provoca, cada dia més, un creixent desconcert i una permanent empatia.
un porc antipàtic i digne de compassió; en neerlandès Hangbuikzwijn que vindria a ser alguna cosa semblant a porquet panxut. Obra de Julia van Verschuer datada el 1974. Es troba a Veemarktstraat, just al costat de Grote Markt i la catedral. Evidentment, enmig del merder, el nostre amic panxut és víctima propiciatòria de tota mena de vexacions (pintades, pixums i vòmits, bàsicament) per part dels centenars de bredencs ebris de Jupiler que cada cap de setmana ocupen el centre de la ciutat. Com el porquet de Groenhuis està isolat al mig de la plaça sense gaire solta, però a diferència de l’altre aquest passa desapecebut tot i trobar-se en una zona molt més cèntrica. Trist i amb el cap abatut, aquest pork dickensià aspira només a que algun marrec se li assegui al damunt. Una història desoladora.
una foca anomenada Moby Dick. Sí, sí, ho podeu tornar a llegir: Moby Dick. La meva primera reacció va ser recórrer a la meva vasta erudició i recordar que en la seva immortal novel·la, Melville es refereix normalment a la bèstia blanca com a monstre, ésser diabòlic, criatura de l’avern i altres floretes per l’estil. I, conseqüentment i emparant-se en la seva condició d’artista de la pedra, el senyor Piet van de Broek, que l’any 1981 va emplaçar aquest curiós monument a Koningin Emmalaan, devia pensar que era lícit interpretar que la gegantina obsessió marina del capità Ahab no era un catxalot malèfic (un sperm whale) com tots els indicis ens porten a pensar, o un tauró sanguinari com el d’Spielberg o ni tan sols un kraken mitològic, sinó una perplexa i pacífica foca. Reflexionem-hi: el relativisme cultural, la lliure recepció de l’artefacte artístic, les visions pròpies de la literatura pròpies d’un temps i d’un país, un excés d’àcid lisèrgic, o senzillament una foca que es digués així… Són molts els factors que ens podrien explicar l’estrany fenomen però, la meva segona reacció fou preguntar al cel: en què estaves pensant Piet?
Frans Duijts. Nascut a Tiel el 1979 però envaint tots el carrers de Breda amb cartells promocionals dels seus discos i concerts. És una insòlita barreja de David Bisbal, Jordi L.P. i Falete a la holandesa i redefineix completament el concepte de vergonya aliena. Malgrat això (o precisament per això, no ho tinc clar) és una superestrella del pop local brabantí que congrega masses en discoteques i poliesportius. Jutgeu vosaltres mateixos, amics lectors, les dimensions del meu estupor.
Els més perspicaços ja haureu observat el denominador comú d’aquestes rareses zoològiques: la data. I la pregunta òbvia és: mentre al món normal eren anys de hippies, disco, funk i psicodèlia, què cony devia passar per aquí als anys 70?
- Sep 15, 10
en el llit de mort, son pare li va llegar, no sense fer-se pregar una bona estona, el seu acordió. Michel anhelava, més que l’atrotinat i abjecte instrument, els quatre quartos que sabia que el cabronàs custodiava sota d’alguna rajola de casa. Però d’aquests calés no se’n va saber mai més res (Michel sospita que van acabar en alguna partida de cartes o en alguna casa de barrets de l’altra banda de la frontera)…
Tot això m’ho explica Michel, entre glop i glop de vi novell, mentre amenitza (o tortura, segons la compostura pròpia de cada individu) una d’aquelles festes del Beaujolais que, encabat de la verema, proliferen pels bistros i tavernes franceses. Se’ns asseu, tot suat, en una cadira esquifida d’una encara més esquifida taula; aquesta nit, Le Baron Rouge triplica l’aforament: la calor humana és intensa i humida. Quan algú obre la porta del carrer per sortir a fumar, es renova lleugerament l’oxigen i ens recordem que les nits ja flirtegen amb les temperatures negatives…
Michel, com el seu pare, és funcionari en el mastodòntic engranatge burocràtic francès, i els va tocar d’anar a províncies. I no a qualsevol província grisa i mediocre sinó a la frontera on, a més de la mitjania indefectible, hi roman l’hostilitat velada que s’hi va ancorar molt de temps enrere i encara s’hi arrapa com si fossin els musclos que, darrere nostre, una senyora eixuta extreu d’una marmita interminable. Tot és més volàtil en aquesta línea Maginot que, Michel afirma, en realitat els alemanys van aconseguir traspassar. Com? –pregunto indolent- Sí, sí –respon- mira al teu voltant… Creus que són francesos? Tan alts, tan rossos, tan cridaners… beuen vi com si fos lager… Jo no m’enganyo: Creutzwald, et sembla un nom francès? Mentre jo m’acabo l’última torrada amb l’últim bocí d’un casolà i inigualable foie mi-cuit trufat, Michel escura la copa de vi i s’aixeca de taula per executar una altra tongada de chanson, no sense abans demanar a Delphine, la mestressa, una altra ampolla.
La màxima horaciana: per a tots, la mateixa nit… Avui, Delphine ha omplert a petar Le Baron Rouge. En vetllades com aquesta, l’ornamentació parisina de parc temàtic (un pèl xarona, una pèl extemporània), la transporta realment a les postals de postguerra o a les festes ancestrals de la collita, depèn. Li agrada veure’l així; està contenta i s’obre una ampolla de Beaujolais per ella i per a la noia que l’ajuda a servir les taules. L’amaguen darrere el taulell i cada vegada que passen per darrere li etziben un bon trago, llarg i golut. Tenen la presència intimidatòria de dues matrones pageses i escupen un francès afectat que vol ser d’una finor impossible en aquest context. Les dues són, més que estan, molt grasses. Són grasses, còmicament, en la mateixa mesura i dimensions; i les diferenciem, únicament, pel color dels cabells: l’una profundament rossa i l’altra anòdinament morena.
La parròquia no para de xarrupar vi, copa darrere copa. Amb la segona botella, Delphine (galtes cada cop més enrojolades sobre la pell de mantega) em porta un magnífic Coq au vin. Poc subtil i mal presentat però suculent i carregat d’una tradició culinària secular que aquí, tan al nord, té un punt d’exòtica. La mestressa afirma que l’ha cuinat ella mateixa, que en una nit així no podia faltar un plat com aquest. Cert és que Delphine, tan lluny de les cuines acadèmiques i glamuroses de París, a la seva minúscula cuina de províncies, ens ha fet repassar els darrers mesos el complet repertori clàssic francès: el boeuf bourgignon, la blanquette, les sopes de ceba, tartines i omelettes, les amanides niçoises de veritat, els tàrtars, onglets i les pommes de terre roties, els molleaux…
Michel, després d’una altra andanada mortífera d’acordió, torna a seure a taula. Està esgotat. El vi i la seva eixordadora potència vocal fan ja d’aquesta sessió un desfermat ritual dionisíac més que un sopar de dia feiner. L’home no és pas tan llec com el seu aspecte ens podria fer pensar; té una educació de col·legi de frares i una flaca creativa que cultiva intensament; la música –diu-, la música és la meva vida. Potser Michel és un funcionari mediocre o, més probable, directament dolent i barrut, però l’ànima artística que avui ens regala el redimeix de qualsevol pecat . Per això, malgrat l’èxit de les seves interpretacions, Michel està indignat: Ho haveu vist? Aquest d’aquí al costat m’ha demanat que toqui la balalaika! –s’exclama. Òbviament, ell es deu al seu públic i tothom coreja com un sol home l’himne, talment ebris cosacs picant de mans sobre les taules… Tanta finezza capitalina, tantes hores de serenata als passejants del Sena, tanta Edith Piaf i tant Charles Trenet per acabar així, sotmès al caràcter dels pagesots de la Moselle…
Observo llavors aquest home que Michel m’assenyala: vermell com un perdigot, la seva immensa córpora manté miraculosament l’equilibri sobre les dues potes posteriors de la cadira. M’imagino que es diu Hans i que ve de Saarlouis. És un arquetip d’individu d’aquesta terra ufana, estranya, a cavall d’aquests dos móns que semblen irreconciliables però que, amb aquesta batalla de frontera, defineixen l’antiga Europa. Hans ens mira i ens increpa en un alemany confegit amb sonores riallades; llavors recordo la faula aquella d’Orson Welles a Mr. Arkadin, quan el gripau, aplicant la lògica de la conservació de les espècies, accedeix a creuar el riu amb l’escorpí a coll-i-bè: mentre s’ofeguen tots dos el gripau, astorat, demana explicacions a l’escorpí: És el meu caràcter, és l’única excusa que pot articular.
El caràcter, això que ara se’n diu ADN, deu ser el que fa que Hans cridi una Delphine que ja va més torta que un cep posant en perill la integritat dels parroquians en èxtasi etílic d’hectòlitres de beaujolais i li demani, entre el soroll i la disbauxa, després d’haver fet cafè, copa i puro, una descomunal weissbier que libarà amb profunda satisfacció.
I el caràcter deu ser el que fa que Hans, divertit i eufòric, commini Michel a fer un bis de balalaika.
que el món sigui sempre dels aficionats…
- Sep 11, 10
de fet, que arribés a les 7 del matí a l’oficina tararejant el pseudohimne gay Born to be alive (d’aquest superfreak avant-la- lettre que va ser Patrick Hernandez, quisaponésquisaponpara) tampoc hauria de noticiar-se massa, tenint en compte una tendència disco-loca que sovint m’imbueix en relaxar l’autocontrol propi del prohom assenyat i amb savoir faire que sóc. Qualsevol hora anterior a les 9AM i posterior a les 2PM és propícia a aquest relaxament, he de dir al meu favor.
Però vaja, que un company entrés per la porta 5 minuts més tard xiulant la bonica i estripada melodia de Born to be alive afegia una variable inquietant i corprenedora a aquell matí plujós com tots els del Brabant Septentrional. Inquietud que va esdevenir neguit i esglai quan l’endemà ens vam sorprendre mútuament cantant la profunda i saberuda Thank you for the music de ABBA (sense link d’Spotify, no ho jutjo necessari). Vam fer com qui s’espolsa el piu a l’urinari, dissimulant i mirant a la paret, que no fa de mascles alfa aixó d’aguaitar-se de cua d’ull… Però el misteri estava allà. Recordeu quan Sayid troba el cable enterrat a Lost? Doncs aquesta era la sensació de consternació i astorament que s’ensenyorí de la meva ànima. Cor en un puny, nus a l’estómac, collons per corbata, etc…
Com passa sempre el misteri no era tan misteri. Una senzilla comprovació assegut davant la ràdio del cotxe em va permetre descobrir que la primera emissora assumible (entenent per assumible que no donessin notícies en neerlandès, que encara no comprenc, o que no punxessin la vomitiva música pop actual) que apareixia al dial brabantí era la flamenca Radio Nostalgie, i en aquelles hores de la matinada d’ennuvolat enteniment, en aquell punt del dial ens quedàvem. Exordi: Ja veig que posar un al costat de l’altre els mots flamenca i Radio es presta a algun chascarrillo amb Justo Molinero com a protagonista, però segur que teniu alguna malformació mental congènita encara per diagnosticar si us penseu que jo puc a arribar a tal extrem.
La cosa és que cada matí arribàvem a la feina agombolats i vigoritzats per les fantàstiques i prejuràssiques cançons de Blondie, els Bee-Gees, Village People, Baccara i d’altres clàssics pop del 70 i àdhuc alguna cosa respectable de la dècada posterior, la innombrable. La història no tindria més suc si no fos perquè el meu recòndit esperit científic es va adonar que al nord del Hollands Diep (el braç de mar, riu, delta, estuari o el cony d’accident geogràfic que sigui que separa la Holanda pròpiament dita del Noord-Brabant) NO S’ESCOLTA RADIO NOSTALGIE!! Com va dir el poeta: no se po’ permití.
Un bonic i casolà mapa de regions del Benelux per a tots aquells que, de ben segur sou majoria, us sabeu de memòria les províncies espanyoles i no teniu ni idea de geografia política del nostre bell i vell continent. Ja se sap que semos europeos.
I aquí és on entra la meva sagaç capacitat analítica especialitzada en afers fronterers (border-line affairs en anglès). Exposem els fets:
1.- Una ràdio privada puntera en qualitat i en audiència, escoltada per tothom amb la més completa normalitat a la zona; fins i tot és música de fons a les benzineres.
2.- Està feta per una empresa de radiodifusió belga en dues versions, una per a Valònia amb majoria de cançons en francès (no us ho esperàveu, eh?) i una per a Flandes amb 90% de música en anglès (amb alguna cosa en francès i neerlandès).
3.- S’emet des d’Anvers però es pot sentir fins a les envistes de Rotterdam, això és a més de 50 quilòmetres de la frontera entre Bèlgica i els Països Baixos.
4.- Cap brabantí et dirà que parla flamenc de la mateixa manera que cap flamenc et dirà que parli holandès; però la evidència és tal que no hi ha cap mena de debat lingüístic. No només es parla la mateixa llengua sinó que es parla el mateix dialecte: Si Josep Pla deia que la seva pàtria era allà on un Bondia era respost amb una altre Bondia podem aplicar el mateix mètode saludant amb un Goeienmorgen i esperant resposta: a Flandes i al Brabant ens tornaran (si no és algun maleducat o un zombi o ambdues coses) un altre Goeienmorgen, mentre que al Limburg i a Holanda ens contestaran amb un Goedenmorgen. Aquesta i és tant o identitària com ho pugui ser la ñ o la ç en altres territoris europeus més meridionals.; fins i tot la la televisió regional BrabantTV la té com a logo i mosca.
5.- El bilingüisme no existeix a Bèlgica. Vaja, si que existeix: a Flandes gairebé tothom parla anglès, com als Països Baixos.
6.- És sabut que Bèlgica com a Estat és a punt de fotre un pet com un aglà, puix que aquesta simpàtica gent flamenca no admeten seguir subvencionant amb peonadas la sempre deficitària Valònia, amb un atur crònic que ronda el 20% permanent durant els darrers 50 anys! Quin disbarat…
D’on s’extreuen, juntament amb d’altres factor que ometrem per raó d’espai i per no esgotar l’amable lector, les següents conclusions premonitòries:
1.- Bélgica es dissoldrà. Als Països Baixos, que són l’estat no caribeny amb més patxorra del planeta, se’ls enfotrà sobiranament el que facin el veïns, malgrat ser culturalment homogenis (és entranyable com comparteixen la mateixa aversió visceral pels espanyols; ah, la memòria colonial…). Així que Flandes es constituirà en estat sobirà i assolirà la primera posició europea en el rànquing de PIB per càpita, no cal saber gaire de números per adonar-se’n.
2.- Els valons, que són pobrets uns desgraciats, no tenen res a pelar anant sols per la vida, però tenen la gran sort de ser regió francòfona. Això els garanteix, malgrat ser una opció ruïnosa, que França els annexioni a l’Hexàgon com a departament o com a territori d’ultramar (ha!). La grandeur no permet altra cosa… Es barallaran una mica per Brussel·les (com si fos Jerusalem) i faran tots una mica el paperot però al final tothom acceptarà el tracte. Ni pa ti ni pa mi.
3.- Amb el merder que tenen muntat aquesta gent, no podem més que mirar com tenim el pati de casa i se’m acudeixen pel cap baix dues preguntes: una, com potser que Europa no digui res del tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià? i segona: quan ens desempalleguem d’Espanya i els nostres adorables veïns vulguin quadrar la caixa, hi haurà algú que se la vulgui annexionar? Portugal? El Marroc? Crec que seria una bona causa per La Marató d’enguany: que ho veiem tots amb salut.
4.- (No) visc a Catalunya!
- Sep 03, 10
ara que s’acaben i vist amb perspectiva, els anys 10 han estat una revolució brutal per la cultura popular. La penetració d’internet s’ha carregat les indústries cinematogràfiques i discogràfiques, que monopolitzaven l’oci, i han donat el relleu a mitjans que al segle XX eren residuals, en tant que expressió artística, i ara concentren el talent audiovisual: videojocs i sèries de TV. De sèries n’hi hagut tota la vida, però la mitjana de qualitat de la última dècada ha fet un salt tan abismal que ja és impossible trobar una pel·lícula mainstream que s’hi acosti.
I després de la sociologia tavernària, sucumbim a la fal·lera americana de les llistetes amb el topten de les millors sèries de la dècada:
10.-Dexter (Showtime, 2006-act.)
El final de la quarta temporada de Dexter crea unes expectatives molt altes per aquesta sèrie que va començar fluixota i ha anat adquirint gruix capítol a capítol. Sense tenir cap altre background que l’impossible adaptació del personatge més inadaptat que hi pugui haver, és un fulletó (que beu molt del còmic) que, amb ironia, sap crear un suspens i una simpatia irrefrenable cap al carisma del protagonista. Ara ja es veu cap on es dirigeix la resolució del conflicte narratiu, però el desenllaç marcarà el veredicte final.
9.- Mad Men (AMC, 2007-act.)
Espectacular disseny de producció per recrear la Nova York de finals dels 50 per una sèrie on sembla que no hi passi mai res i on tot hi és somort. Llastada per aquesta sensació de no saber on va s’intueix que a les properes temporades tot el delicat i aparent equilibri emocional dels personatges ha de saltar pels aires. Magnífica reflexió descriptiva sobre la ficció (de fingir) i la mentida.
8.- Romanzo Criminale (SKY, 2008)
Sèrie italiana poc coneguda i una debilitat personal, que estigui en aquesta llista. Només una temporada de 12 episodis però, quina temporada! Ho té tot: un rerefons històric apassionant (la Itàlia de finals dels 70 de degeneració total del sistema), un ritme trepidant que ni l’Scorsese dels bons temps, un magnífic guió ple com un ou i uns personatges brutals encapçalats pel turmentat Libanès. Una òpera tràgica i desmesurada de caiguda i redempció que no està més amunt de la llista perquè només una temporada sembla poca cosa. Diuen que podria haver-n’hi una segona tot i que no sé com ho poden continuar.
7.-Breaking Bad (AMC, 2008-act.)
El darrer gran descobriment però una sèrie que sap jugar com cap altra amb la tensió narrativa. Només tres temporades i ja és un clàssic. Trencadora en la posada en escena, els diàlegs i les trames originalíssimes i sempre sorprenents. Es beneficia de l’ambientació Tex-Mex que reforça el dilema de frontera moral que planteja, on els tocs d’humor absurd i les tarantinades brillants són un llacet fantàstic per arrodonir el conjunt. De continuar per aquest camí estarà més amunt.
6.- Lost (ABC, 2004-2010)
És l’Huracán Cóndor de les sèries: quatre temporades magistrals d’escalada vertical amb la màxima tensió i infinitat de promeses i dues temporades finals de vertiginosa caiguda lliure i encadenament de despropòsits, només esmorteïda per un més que enraonat final. Malgrat tot, només que sigui per l’expectació i la popularitat global del producte, mai no serà res igual després de Lost. Ara bé, recapitulant ara que s’ha acabat tot, què cony ens volien explicar?
5.- Six feet under (HBO, 2001-2005)
Ritme lent i sovint soporífer, tics insofribles de progressisme naïf californià i més d’un guionista embafat de porros; però gairebé sempre brillant. Cap producte audiovisual ha pogut aprofundir mai tant en un paquet de personatges tant excepcional. Cinc temporades d’intensitat emocional al límit i un humor macabríssim per una megaautòpsia de la família com a nucli de relacions.
4.- The West Wing (NBC, 1999-2006)
Són tots tan bones persones, tan llestos i tan demòcrates que a vegades t’agafen ganes de cosir-los a calvots. Sobretot quan practiquen aquest humor intel·ligent per a espectadors intel·ligents (això ho fan millor els britànics que saben enfotre’s més de sí mateixos). Però set temporades de parlar i córrer simultàniament pels passadissos de La Casa Blanca fan que te’ls acabis creient i siguin com de la família. No crec haver après més sobre el poder suprem, com pretenia Aaron Sorkin, però si sobre la metròpolis. Algunes pulles ja són per a la història i trobarem a faltar el mític: Maaaaargaret!!…
3.- Battlestar Galactica (Syfy, 2004-2009)
Remake de la sèrie dels 70 que passa olímpicament de tota la parafernàlia espacial per abocar-se a una dolorosa i tràgica especulació sobre l’extinció de l’espècie i per extensió, de la desaparició de qualsevol col·lectiu en conflicte. Múltiples lectures sobreposades i una gran densitat d’idees però amb una recerca constant per transmetre l’angoixa i la opressió de l’èxode; com en el millor cinema i literatura interestelar l’exploració espacial sempre és metàfora d’una introspecció metafísica sobre els Déus, els Homes i l’ordre còsmic. Una sèrie diferent: redundant, lenta, fosca i a vegades difícil. Imprescindible.
2.- The Wire (HBO, 2002-2006)
Balzac, Stendhal, Dickens o qualsevol novel·lista del XIX s’haurien clavat mastegots per escriure The Wire. Un mosaic ultrarealista de pedra picada, una dissecció minuciosa i metòdica de la vida pública de Baltimore, tràgicament hipotecada pel tràfic de droga. Hi rep tothom, a raó d’un ase dels cops per temporada: els traficants, la policia, les escoles, els polítics i els periodistes; i ha generat una multitud impressionant de personatges, entre els quals alguns de ja mítics com Omar Little, Bubbles, McNulty, Frank Sobotka… La sèrie policíaca perfecta; l’únic però una absència absoluta d’ironia encara que, vist fredament, és difícil d’encaixar-la enlloc.
1.-The Sopranos (HBO, 1999-2007)
No gaire cosa a dir, s’ha de veure. Pionera amb West Wing del ressorgiment de la sèrie dramàtica americana, és una obra magna (entre el millor de Woody Allen i el millor Scorsese) sense punts febles on una petit conflicte interior condiciona tota l’estructura d’una organització criminal. Grans personatges, una línea narrativa clara i amb constants ramificacions, un sentit de l’humor molt propi i surreal i totes les virtuts hagudes i per haver. Insuperable.
- Sep 02, 10september. I, amb la extraordinària regularitat que caracteritza la meva inconstància, fer tornar el blog i pretendre alimentar-lo, pel cap baix, fins a finals d’any.
Hibernar i, en sortir de la cova i deixondir-se, adonar-se que el paisatge, siguis on siguis, és el mateix que l’any anterior. I només pots canviar-ne el relat i la mirada…
Do you remember…? Love was changing the mind of pretenders… cantaven els incombustibles i mai prou ponderats Earth, Wind & Fire. Potser perquè les millors coses passen ara i, d’aquí a Nadal, ja hauran tingut temps de marcir-se, enfilar-se, podrir-se o el que sigui però, en definitiva, definir-se.
I retrobar la mica de força, abans del solstici, per fer rebost i tornar-se a entaforar al cau.
- Nov 26, 09
és interessant que de cop i volta el nom de Salvador Espriu es torni a invocar relacionant-lo amb la cosa pública. Ha hagut de ser el President Pujol qui fes recordar que quan va començar, ara ja fa més de trenta anys, la falòrnia aquesta de la transició i la veu dels poetes tenia un cert pes en l’imaginari social, l’autonomisme es va nodrir (vampiritzar, gairebé) de la idea hispànica que interpretaven de La Pell de Brau d’Espriu. Que, òbviament, ha fet aigua pels quatre costats perquè de la regeneració moral, de la postguerra, del perdó, de la tolerància i de totes aquestes coses tan altisonants que havien de salvar Espanya de la condemnació eterna ja no en queda res ni ningú se’n recorda.
Espriu, per als despistats, va ser un poeta, narrador i dramaturg que en qualsevol altra llengua que no fos el català hauria guanyat quatre premis Nobel, dos òscars i un Festival de San Remo. La seva obra és d’una cohesió tal, d’una condensació temàtica tan total, d’una perfecció estilística tan imponent que costa de creure que fos creada per una sola ment humana, d’igual manera que ningú es creu que Homer escrivís la Ilíada o ni tan sols que existís.
Espriu, en realitat, era un cylon, un membre d’aquesta espècie de màquines humanoides creada per redimir la humanitat dels seus incomptables pecats i que, quan tots plegats caiem pel pedregar sense fi del fals progrés, ens retorna als orígens, a l’espiritualitat primigènia.
A cada poble li devia tocar el seu propi cylon. Jo potser n’hauria preferit un de més semblant a Tricia Helfer, però als catalans ens va tocar Espriu per fixar les bases de la nostra cultura, amb un ull posat sempre als antics, als fundadors, i l’altre en el codi, en la llengua. Només amb aquests dos elements va assegurar la persistència d’una manera d’expressar la humanitat. No és poca cosa, crec jo. L’anorreament cultural que intuïm (i que explica el remogut panorama polític actual), la mort definitiva esdevé passatgera conservant en la memòria l’obra completa d’Espriu.
I ja sé que tothom se’n recorda de Santa Bàrbara quan trona, però que ara tornem a treure la patum per recuperar una idea d’Espanya fallida és, si més no, parcial i falsari. Espriu ens va donar les eines per elaborar un pla com el dels cylons: destrucció de l’status quo i regeneració total. Si no no ens en sortirem.
Si heu seguit poc o molt Battlestar Galactica (i si no és altament recomanable) sabreu de què va la cosa i que, en el fons, els cylons són els bons.
- Nov 18, 09
la gran victòria, l’èxit esclatant de Salvador Sostres és haver imposat, per sobre de les seves idees de vegades execrables, el seu esperit.
Durant els vuit anys i mig de columna diària a l’Avui ha dinamitat tots els límits i totes les convencions. Ha retornat la polèmica i la sang a una cultura oficial mig morta i enfangada fins el coll en la correcció política.
El millor Sostres és aquell que reflexiona al voltant dels valors morals en funció no pas de si són més d’esquerra o de dretes, més locals o més universals sinó de en funció de si s’acosten o s’allunyen de la Veritat. Una mística que l’entronca substancialment al gran definidor d’un pensament català invertebrat que fou Francesc Pujols.
Però vaja, no és aquest Sostres reflexiu i intimista (el que també es troba en els seus llibres) el que escandalitza i commou les masses sinó el que es mulla, el que insulta, el que provoca, el classista, el xenòfob, el que apel·la a les baixes passions de l’ànima, el que instal·la en l’imaginari col·lectiu els dubtes i les preguntes. I aquest articulista és tant o més valuós que el primer. Un dia fa que et preguntis: I si el Sostres té raó? Llavors es quan t’enganxa; cal un gran talent per fer això. Com cal igualment un do especial per crear corrents d’opinió i nous punts de vista com ha aconseguit sovint: sense anar més lluny, la visió del conflicte catalanoespanyol actual com una guerra oberta on hi ha bons i dolents si no és seva (ja que també és un subtil divulgador de consignes partidistes) ha estat articulada clarament en la seva columna i al seu web.
El que hem perdut, bàsicament, amb la puntada de peu del diari Avui a Salvador Sostres és la gran oportunitat de veure com es consolidava un projecte periodístic únic en els nostres dies i que posa el personatge a l’alçada dels grans del mitjà de quan érem realment una cultura moderna i pionera; de Maragall, de Pla, de Xammar, de Gaziel i, sobretot, de l’increïble Verdaguer de En defensa pròpia que va definir no l’estil (que cadascú té el que té) però sí l’actitud amb què s’ha d’escriure en un diari: a mata-degolla. Altres tenen el talent i la tribuna (Monzó, per exemple) però els ha faltat l’energia, el compromís i la trempera. L’època, però, juga del cantó de Sostres i la premsa convencional va de baixa. El futur del periodisme és el blog i el diari digital i allí hi té, de moment, la batalla guanyada.
L’exemple és clar. Només la voluntat i l’ambició de definir el propi Jo, d’expressar-lo i defensar-lo amb tots els defectes i virtuts, ens podran acostar un pèl a la llibertat, individual o col·lectiva, que en el fons són la mateixa cosa. Són temps d’herois i, Sostres, la lletra mata.
- Nov 13, 09
he de confessar que abans d’escriure aquest post m’hi he pensat una mica més del que és habitual. Normalment escric a raig i esporgo després les grolleries i les impertinències de diversa índole que indefectiblement proliferen com bolets al llarg i ample del text.
A més, el fet que faci gairebé dos mesos que no publico cap nova entrada i la conseqüent acumulació de temes al rebost desaconsellaven avançar en aquesta direcció i optar per prosseguir amb les frivolitats i collonades diverses que apareixen en aquest blog. Però m’he vençut finalment i m’he dit: què cony, ja em censuro prou quotidianament per haver-ho de fer també en aquest meu espai d’esplai i esbarjo mental.
La cosa és que no hi he escrit gaire aquí, però el que hi he escrit és gairebé sempre veritat, d’una profunditat moral indiscutible i d’una voluntat de servei a la comunitat encomiable. Evidentment, ja fa anys que m’afaito i no espero a canvi de la meva aportació desinteressada cap recompensa ni mostra d’agraïment. Els màrtirs ja ho tenim això…
Ara bé, amb tota la saviesa, coneixement i nuesa íntima compartits amb vosaltres, amables i eventuals lectors, em rebenta sobremanera que el post més visitat d’aquest blog, amb diferència, sigui Posa’m un Cacaolat; la boutade més idiota i supèrflua que hom es pugui tirar a la cara de la qual, sorprenentment en una societat alfabetitzada, molta gent no n’ha captat la ironia (d’altra banda no gaire amagada). Només em va faltar posar-hi l’enllaç per descarregar la tonada per multiplicar el hits a la pàgina exponencialment, fins al punt que poques setmanes després per la ràdio ja oferien la possibilitat de baixar el politò enviant un SMS als de Cacaolat, fent pagar 90 cèntims per un servei que Avui es parla de mi, un mes abans i en primícia, ja oferia de franc. No és això, companys, no és això.
Fins aquí tot normal. Us aprofiteu de mi i de la meva feina, jo em queixo amargament, denuncio una conspiració judeomassònica i santes pasqües: fi del post d’avui.
El que passa és que darrerament he descobert una sèrie de blogs extraordinaris. Estan més o menys vertebrats, es retroalimenten uns amb els altres i es fan dir Odisfera. Bàsicament es dediquen a supurar tota la mala bava que van acumulant en el seu dia a dia (pressumiblement d’una rutina enganxifosa) i a cagar-se amb tot el que els molesta poc o molt. Desconeixen la correcció política i el bon gust, reneguen a cor-què-vols, alguns són d’una intel·ligència inusual, altres són demostracions constants de talent per això de l’escriptura, alguns escollits ja han creat un estil definit i original. I tots, absolutament tots, són divertidíssims.
Ara sí, doncs, com a epíleg, inspirat en aquesta nova saba odisfèrica i constituint una excepció en el meu bon gust insubornable, us he de dir a tots els que heu visitat aquest blog només per a descarregar-vos gratuïtament la cançoneta dels ous obviant aquelles línies on l’autor s’hi deixa l’ànima:
Que us donin pel sac en fila índia… subnormals!
- Sep 18, 09
aquest senyor de l’esquerra és un geni. Es diu Hidekki Matsuhisa i ara farà un any va tenir la feliç ocurrència d’obrir al carrer Copons de Barcelona el millor restaurant japonès d’Europa, el Koy Shunka.
I no vull deixar passar l’oportunitat de commemorar l’efemèride d’aquest darrer any que ens ha convertit en assidus de la rústica i acollidora barra de fusta, per on hem vist desfilar autèntiques meravelles de la subtilesa palatal.
Des d’aquelles exquisides sopes de llamàntol o de ceps i truita que feien l’hivern passat fins a les ostres i les cloïsses escalfades; l’espectacular maki de tempura de gamba de Palamós; els nigiris prodigiosos (el d’espardenya em va fer caure les llàgrimes); aquell black cod (terminologia Nobu) amb fideus de te verd i alga nori amb què ens van obsequiar un dia de primavera; els delicats mollets marinats i marcats en un punt de cocció d’una justesa sublim, aquells lingots compactes de maguro i toro laminats en sashimi per la mà mestra de Hidekki, la sorprenent i saborosa tècnica de socarrimar el peix a la flama de gas (soasar, en diuen ells en castellà); les beines de soja verda, els sorbets i les escumes d’una autèntica cuina de fusió (producte català i tècnica japonesa) o la meva debilitat que no em puc estar de demanar cada vegada que hi vaig: el temaki de tàrtar de toro i ceba tendra. I així desenes de plats veritablement emocionants, preparats en show-cooking i magníficament servits, que fan que una escapada al Cap i Casal ja comporti visita obligada al senyor Matsuhisa. Tot un clàssic ja.
Per molts anys, Koy Shunka!
P.S. Si el lector d’aquest post és observador s’haurà adonat de seguida que, malgrat la referència del títol, no es menciona en cap moment res sobre prostitució en el text. Només era un recurs per captar l’atenció sobre un fet realment remarcable com l’aniversari de tant excels restaurant utilitzant certs conflictes d’ordre púbic que darrerament preocupen tant a la societat barcelonina i gaudeixen de tota l’atenció mediàtica haguda i per haver. Ja em sabran perdonar.
- Sep 17, 09
roda el món i torna al born. Aprofitem el pont de la Diada per un petit recés en forma d’escapada a casa de la mà generosa de Sant Ryanair, que patrocina aquests magnífics vols de compressió corporal on la gent (incomprensiblement?) aplaudeix quan aterra com si baixessin del Furious Baco.
Fa una temporada que no passo per Reus. Hi tinc uns quants encàrrecs d’aquells que abans en dèiem recados i no se m’acudeix altra cosa, en passar per la Plaça Prim, que seure una estona entre els jaios que de tota la vida s’hi han refugiat del bats de sol estivals. Deu fer 15 anys que no sec en un d’aquests bancs i crec que la sensacions no han diferit gaire: més o menys les mateixes cares, les mateixes converses, els mateixos posats, els mateixos vestits modulats per la moda del moment…
Després de 10 minuts me’n canso i faig per aixecar-me i reprendre el camí. Però en sec salta un punt de distorsió en el paisatge urbà. Primer és una parella jove desorientada, després una família sorollosa carregada de bosses del Zara, més tard dos matrimonis jubilats i escandalosos que em demanen que els faci una foto amb l’estàtua del General Prim de fons. Accedeixo perquè em costa dir que no i per allò de l’hospitalitat. No em diuen ni un trist spasiva. Són russos. Baixant pel carrer Monterols m’hi fixo: n’hi ha desenes i constitueixen una invasió en tota regla. Vesteixen de manera increïblement hortera, són xavacans i criden com a verduleres, dubto que sàpiguen on han anat de vacances; són maleducats i desvergonyits. Hom no entèn d’on pot sortir aquesta gent i si tenen alguna cosa d’europeus o d’occidentals, fins i tot. No són turisme de baixa qualitat sinó de qualitat sota zero: per quatre quartos que puguin deixar aquí (a les cadenes hoteleres i a les botigues franquiciades que hi ha a tot arreu) no crec que compensi amb la mala imatge que donen.
El cas és que la invasió és global a tot el continent: fa poc a Baden-Baden vaig tenir la mateixa sensació, encara que els russos que voltaven per allà exhibint cadenes d’or, ròlex i ferraris tenien pela llarga. Però eren igual de cutres. Suposo que és el preu que Europa ha de pagar per dependre dels seus recursos naturals (com hem d’aguantar certes indignitats islàmiques o dictadorets com Chávez).
El que no acabaré d’entendre mai és que un país que ha llegat a la civilització occidental la subtilesa de Txèkhov, l’èpica d’Einsenstein, la melodia prodigiosa de Prokòviev o la grandesa de Dostoievski (fins i tot el pseudònim d’aquest bloc, Mixkin, és un homenatge al príncep protagonista de L’Idiota) pugui produir ara aquests incòmodes i ostentosos visitants i fer que, avui en dia, el ciutadà rus més universal sigui un intel·lectual com Roman Abràmovitx.
Deu ser que gairebé un segle de comunisme ens ha fet més mal del que ens pensàvem.
-
StatusMar 06, 12 " data-title="s " data-link=" http://www.facebook.com/photo.php?fbid=3561810007694&set=a.3561805087571.2168544.1346141600&type=1"> Mar 06, 12 " data-title="s " data-link=" http://www.facebook.com/photo.php?fbid=3561805167573&set=a.3561805087571.2168544.1346141600&type=1">
