...................................................
Aquest Top 10 estarà format per un total de 10 posts, que s'aniran publicant periòdicament. 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9 i 10. Dos aclariments: 1- Aquest Top 10 és el meu. No pretén ser transferible. 2- Qualsevol Top 10 és reduccionista, deixa coses fora. |
Aquest Top 10 estarà format per un total de 10 posts, que s'aniran publicant periòdicament. 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9 i 10. Dos aclariments: 1- Aquest Top 10 és el meu. No pretén ser transferible. 2- Qualsevol Top 10 és reduccionista, deixa coses fora. |
Aquest Top 10 estarà format per un total de 10 posts, que s'aniran publicant periòdicament. 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9 i 10. Dos aclariments: 1- Aquest Top 10 és el meu. No pretén ser transferible. 2- Qualsevol Top 10 és reduccionista, deixa coses fora. |
Explica la història que un matrimoni es disposà a passar un agradable cap de setmana d'estiu a casa dels sogres. El pla per al cap de setmana es limitava a unes tranquil·les partides de parxís i unes refrescants llimonades asseguts en el balancí del porxo mentre es xerrava amistosament de temes insubstancials.
Un cop allí, per sorpresa, el sogre proposa fer una "escapada" a Abilene, un poblet distant d'uns 50kms. "Té un magnífic restaurant on podrem menjar-nos unes delicioses hamburgueses!" exclama. "Això sí," –continua– "la carretera que ens hi portaria travessa un desert i en aquesta època de l'any acostuma a arribar a temperatures properes als 50 º.
La família al complert expressa la seva conformitat amb la proposta i es posen en marxa. El viatge no pot ser més insuportable. Una temperatura inaguantable els acompanya tot el trajecte, amarant-los de suor que, al seu torn, fa de cola per als núvols de pols que es filtren per les finestretes i que els cobreix tots els porus.
Un cop arribats al poble, s'acosten al restaurant on els serveixen unes hamburgueses tot just tretes de la graella que els abrasa encara més les goles i una gasosa excessivament freda que, tot i que inicialment sembla aplacar la sensació d'ofec, acaba sentant-los malament degut al contrast. Silenciosos, deprimits i secretament emprenyats, fan el camí de tornada a casa, ara especialment insuportable degut a la suma de calor, cansament i silenci.
Un cop a casa, comencen els retrets, primer els sogres en privat:
- Per què vas proposar una idea tan absurda? –pregunta al sogre la seva dona.
- Perquè he pensat que s'estarien avorrint i que preferirien un canvi d'aires.
Després el matrimoni, també en privat:
- Per què no has dit que no et venia de gust? Sabies perfectament que a mi tampoc em venia de gust –li deia la dona al marit.
- Perquè he pensat que sí que et vindria de gust; a més, és el teu pare, hauries d'haver estat tu la que li digués que no hi volíem anar.
Y després segueix en públic, on tot el món admet que va acceptar perquè va pensar que als demés els hi vindria de gust encara que, individualment, ningú hi volia anar.
Desenvolupada per Jerry B. Harvey
Tots hem hagut de patir, algun cop en la vida, un/a mal/a cap. Un d'aquells personatges que semblen posats en el teu camí per fer-te la feina més difícil i la teva existència més insuportable. Trobar-te'ls en la teva carrera professional, sovint comporta un pas enrere. Els efectes que sobre la teva autoestima, sobre la teva auto-confiança són, sovint, devastadors, necessitant després un bon temps amb algun/a cap més o menys decent per recuperar-les, molt poc a poc. Conec a molts professionals absolutament marcats per antics mals caps, que els van amargar la vida en aquell moment i que, hores d'ara, anys més tard, encara apareixen, de tant en tant, en els seus malsons.
Però per què aquests caps no fan bé la seva feina? Els motius són diversos, però n'hi ha un d'essencial que val la pena destacar, doncs resumeix el tarannà de molts d'aquests mal caps.
El principal motiu per ser un mal cap no és la manca d'experiència o d'habilitats. El principal motiu per ser un mal cap és ser una persona amb mancances emocionals a nivell personal. Deixeu-me que m'expliqui.
Hi ha un munt de tècniques i mètodes diferents per facilitar la presa de decisions. Per a mi, però, hi ha un factor que em sembla determinant i al que tots els altres hi estan supeditats. Un factor que, segons el meu criteri, és el que ens col·loca en aquelles situacions difícils en les que hem de decidir i sembla que el món se'ns cau al damunt mentre intentem trobar quina és la millor opció.
I al factor en qüestió, jo li en dic "les conseqüències post-apocalíptiques".
La Ester Baqués, estudiant de turisme, participà fa tan sols unes quantes setmanes en un debat que vaig proposar sobre els diferents estils de lideratge. Una de les seves aportacions a la conversa va ser aquest vídeo del programa Mil·lènium que presente el Ramon Colom i que, en aquesta ocasió, versava sobre el fet de ser líders i tot el que implica. Complet i plural, com és habitualment el programa que emet el Canal 33, el vídeo ens dona una visió prou àmplia del que significa ser líders avui en dia.
Hi ha, definitivament, moltes maneres de definir el que és la Gestió de Projectes. Avui us acosto una de les aproximacions, feta per la enciclopèdia multimèdia d'última generació Qwiki.
Poques vegades s'ha definit tan gràficament el comportament de la majoria de la gent que treballa en un projecte.
Hobbes: Ja tens una idea per al teu projecte?
Calvin: No, estic esperant la inspiració
Hobbes:No pots obrir la creativitat com si fos una aixeta. Tens que tenir l'estat d'ànim adequat.Calvin: Quin estat d'ànim és aquest?
Hobbes: El pànic de l'últim minut.
Fa uns dies encetàvem una sèrie de posts dedicats a la creativitat en els projectes (parlant de les plujes d'idees o dels mapes mentals). Ni fet expressament, m'arriba a les meves mans avui mateix un dibuix que crec que expressa perfectament l'actitud a tenir davant d'una etapa creativa en els nostres projectes. Trencar la rutina, les normes preestablertes, les convencions, contradir el que s'espera de nosaltres, caminar pels camins menys trillats són la base de la creativitat.
Afrontar una etapa creativa és molt més complex i alhora cabdal del que molta gent pensa. Quan ens hi atansem, estem atorgant-li la responsabilitat de donar forma als nostres somnis, a les nostres idees, al nostre projecte. Seria un veritable error abordar aquesta fase creativa de manera desordenada i precipitada.
Ja fa vuit anys i que el Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya organitza el curs de Gestió i Planificació de Projectes. Vuit anys i quinze edicions portem ja, amb un èxit aclaparador, tant de públic com de resultats i de satisfacció, en l'acció formativa que, a nivell personal, més experiències positives m'ha aportat.
La setmana vinent, concretament el 17 de Maig, comencem la setzena edició, aquest cop amb una variant. Hem intentat variar els horaris per tal de donar la possibilitat d'assistir-hi a aquells que, fins ara, no ho havien pogut fer: de 9h del matí a 14h, dos cops per setmana.
Sí, sí, el discurs del Puyal. El millor discurs d’acceptació d’un premi és aquest.
___________________________________________________________
Bjork wins the Webby Artist of the Year award
Best awards acceptance speech ever.
Es confirma la notícia de que disfressar-se de Doraemon no és una bona idea, repeteixo, NO ÉS UNA BONA IDEA.
I just want to fit in, come on!
No one here but us dogs.
Tortoise. That’s a tortoise, CH.
Evil posessed cat (and the scars he leaves behind)
___________________________________________
9gag:
My pleasure. Nice selection of fotos you have there. :D
Ja en van cinc (1, 2, 3 i 4 anteriors)! Ja van un munt d'actrius a les que costa reconèixer però que vosaltres, sempre, acabeu descobrint. Anem a veure si aquest cop també us en sortiu. Aquí teniu deu actrius amagades. Qui són? (respostes als comentaris).
En sortir d'un cinema
Recordar els vells cinemes mai no és trist,
perquè van ser una il·lusió
que no esdevindrà mai una mentida.
El feble tel de llum de la pel·lícula
ha quedat uns instants en els meus ulls.
Se n'han anat les dones d'aire i d'ombra,
però em deixen algun dels seus somriures
per no tornar-me'n sol
cap a aquest lloc del que no ha existit mai. Joan Margarit
Imagino que us quedareu tan de pasta de moniato com nosaltres ens hem quedat en assabentar-nos de que la mítica sèrie Dallas (encara ressona al meu cap la veu del J.R. dient-t'ho sobre els títols de crèdit) tindrà una continuació. Serà el 13 de juny per la cadena TNT i la cosa promet. Primer de tot, mireu-vos bé el cartell promocional, que no té preu.
Ni el primer cop que ho vam provar ni el segon us vam aconseguir confondre amb una estranya combinació de pel·lícules que pertanyien a la filmografia d'actors molt coneguts. A veure si aquest tercer cop us costa una mica més. Quin actor o actriu s'amaga darrera de totes aquestes pel·lícules. Dit d'altra manera, a quin actor o actriu pertany aquesta filmografia oculta?
Era estiu, a Blanes. Jo era molt petit, tenia 9 anys. I com us he comentat algun cop, el meu avi em portava al cinema a veure programes dobles (quan vell sona aquest concepte, no?). La idea és que se m'havia d'entretenir, i el cinema, en programa doble, suposava vora 4 hores de nen sota control. Vaig veure, com us podeu suposar, moltes pel·lícules, la major part de les quals he oblidat. Però hi ha un programa doble que mai he oblidat, probablement pel trauma i el xoc que em va causar.
Algun dia haurem de fer un trivial per reconèixer els començaments de les pelis, però se'ns va acudir un dia de començar pel final, pels cartells de The End. Seríeu capaços de dir-nos a quines pel·lícules famoses pertanyen aquestes paraules mítiques?
Marc Ambit y Noemí Roig por su más que original blog L'Última projecció, con sus geniales trivias, curiosidades y descubrimientos de las películas más reconocidas de la historia del cine y enamoramientos interpretativos, entre muchas otras secciones.Rebre'l, a més, de mans dels companys de CinemaLights -un blog que admirem i seguim a parts iguals- ens ha fet una especial il·lusió doncs el seu criteri cinematogràfic és immens, només superat per la seva passió pel cinema i el que l'envolta.
Rodatge de The Shining / El Resplandor del Kubrick. Les càmeres s'estan preparant. Només una està rodant, la de la Vivian Kubrick, que documenta el rodatge. Tothom, no només les càmeres, s'està preparant per rodar una de les escenes -de les moltes que conté el film- que passarà a l'imaginari col·lectiu, aquella en que la Wendy Torrance (Shelley Duvall) roman tancada al bany mentre el seu marit, el Jack Torrance, ja totalment fora de si, intenta entrar-hi a cop de destral.
Tothom es prepara: llum, so, tècnics diversos... i el Jack, el Jack Nicholson també s'està preparant. Està ficant-se dins del personatge. Aquí el teniu.
La Neus ens fa arribar aquesta imatge que ha trobat i que ens ha agradat moltíssim!
Doncs sí, ja torna a ser divendres. Per a molts fins i tot és un d'aquells divendres antesala d'un cap de setmana llarg, amb pont inclòs. Però, en qualsevol cas, hi ha temps més que suficient per dur a terme tots els plans festius que tingueu. El Tom Cruise, com sempre, ja té el cap de setmana ple. Intentarà anar a veure totes les estrenes d'avui: l'esperada The Avengers, la premiada a Sundance Martha, el thriller de terror La maldicion de Roockford, la crònica-ficció dels "assalta-casinos" que és The Pelayos i Les neiges du Kilimanjaro, la última del Robert Guédiguian.
I vosaltres? Quins plans teniu?
Tres vegades, tres, hem intentat donar-vos gat per llebre. Tres cops, un, dos i tres, hem intentat que fracasséssiu estrepitosament intentant endevinar aquestes actrius amagades darrera de sessions fotogràfiques "artístiques". Però -ja ens ho havíem d'haver ensumat- els que vam acabar fracassant vam ser nosaltres. Tenim clar que no hi ha manera d'entabanar-vos, però com que som tossuts de mena, aquí us portem la quarta edició del Trivial de reconeixement d'actrius. A veure si aquest cop no esteu tan fins...
La gran majoria dels discs que compro són discs de saldo, de segona mà, gastats, sentits, usats per algú altre. Les botigues de segona mà o les fires itinerants de discs venen a demostrar que la indústria discogràfica ens ha col·locat molt més material del que hem estat capaços de digerir.
D'entre les polsoses estanteries de les botigues de segona mà sempre en sobresurten alguns elements recurrents. Els discs dels "triunfitos" per exemple, s'entesten en esmunyir-se entre els discs de debò. També ho fan els recopilatoris estiuencs, els discs de la Jennifer Lopez i la Britney Spears, amén de molts altres grups espanyols als que algú ha tingut a bé gravar-los-hi un disc.
Per descomptat, de tant en tant apareixen joies, veritables joies, discos fantàstics de primeres figures (The Who, Beatles, Rolling Stones, AC/DC, etc.) que jo vaig acumulant sense dubtar-ho.
Però un dels tipus de discs que també et pots trobar, molt de tant en tant, entre les tones de rebuig musical és el dels discs de saldo equivocats. Què vull dir? Vull dir això:
Ja hem fet diversos posts sobre portades horroroses, i la secció nadalenca tampoc se n'escapa. Aquest promet ser el disc d'aquests Nadals de crisi i tensió palpable a l'ambient. Si és que fins i tot els tòtems nadalencs se n'han contagiat!
Ja feia tres anys des que els de New Jersey es van acostar a Barcelona i un sempre té la curiositat de veure si hi ha canvis en el seu show. I n'hi han, aquest cop n'hi han hagut molts.
No m'ho podia creure aquest matí quan he vist que al Razzmatazz, aquest divendres, hi toca la Wendy James. Que no recordes qui és la Wendy James? Sí, home, sí... No em diguis que no recordes això:
Llegó el momento de echar el cierre a este blog. Fue mi primer blog, de todos los que he tenido y sigo teniendo. El mes de Julio de 2004 lanzaba la primera pregunta que, curiosamente, hablaba de mi mismo, puesto que detecté las incoherencias que mis acciones y mi discurso tenían. Y esa ha sido la dinámica hasta su último post: aprender.
Buena parte del incesante y creciente flujo de turistas que llega a Japón lo hace empujado por su pasión por el manga o el anime. Y si de anime se trata, no hay duda de que Hayao Miyazaki, el gran creador de joyas cinematográficas como Nausicaa y el valle del viento, Mi vecino Totoro o la oscarizada El viaje de Chihiro es el responsable primero de la propagación de la filia por el anime en todo occidente.
Escondido en una pequeña localidad a las afueras de la todopoderosa capital, el museo de los estudios dirigidos por el gran Miyazaki se acurruca entre la maleza y algunos jardines con su arquitectura fantástica coronada, a modo de King Kong, por el robot de una de sus mejores películas, El castillo de Laputa.
El museo, como tal, no tiene un recorrido prefijado, sino que sus limitadas dimensiones, divididas en diferentes estancias temáticas, se deja visitar libremente, sin más brújula que la que guía nuestra curiosidad. Desde habitaciones que recrean el estudio de trabajo del maestro, hasta otras dedicadas a sus últimas producciones, todas ellas ofrecen pistas claras sobre el proceso creativo de una obra de anime de la envergadura de los largometrajes de la Ghibli. Y sin duda es esta la mejor baza de un museo más coqueto que enorme, más humilde que pretencioso, más rendido al homenaje a la animación que al universo mágico de Ghibli. Muestras de escenas y de su elaborada composición, ejemplos palpables de técnicas de filmación de la animación, fotogramas por doquier y abundantes retazos de personajes, escenarios y momentos inolvidables, adornan cada rincón de los entresijos de una casa-museo deliberadamente desordenada, caótica y que fantasea con la imaginación desde sus escaleras espirales hasta los vitrales, desde los pomos de las puertas hasta las lámparas.
Unos pocos pasos en el interior del museo y un@ ya se encuentra totalmente imbuido de la magia y la ternura de la animación de Ghibli, muy en particular en su estancia más impactante, la más cercana a la entrada del mismo, que es todo un homenaje a la animación artesanal, mostrando didácticamente las bases de la misma y la mecánica esencial de un proceso complejo y ciertamente mágico. Aunque la magia, en realidad, está condensada en la instalación giratoria que, con centenares de reproducciones en miniatura de los personajes de Mi vecino Totoro en múltiples posturas ligeramente diferentes las unas de las otras, muestra de manera palpable y evidente la magia de la animación como un servidor jamás había visto. Cíclicamente, la instalación empieza a girar y con ella todos los muñequitos y cuando una luz estroboscópica empieza a tomar cartas en el asunto, los personajes súbitamente cobran vida correteando por el escenario mientras l@s asistentes no salen de su asombro, especialmente al detenerse de nuevo el mecanismo y comprobar, sin atisbo de duda, que aquello que se movía no eran más que pequeños muñecos inanimados de plástico repartidos por un decorado inicialmente estático e inmóvil. Sencillo pero efectivo, emocionante y ilusionante.
En otra estancia, una versión enorme del gato-bús de la misma película, de peluche, hace las delicias de l@s más pequeñ@s, que se encaraman a sus lomos afelpados mientras sus padres les observan con ganas reprimidas de subirse.
En la planta superior, una tienda convenientemente embutida de todo tipo de memorabilia remata las ilusiones de l@s visitantes, que se acaban llevando camisetas, fotogramas, tazas, juegos, imanes y postales de sus imaginarios preferidos.
Y como cúlmen de la visita, una sesión cinematográfica de una pieza corta inédita del maestro Miyazaki, de un catálogo amplio de cortos nunca xhibida o editada en DVD, que redondea la visita del más exigente de los fans.
Es, en definitiva, un museo que sabe jugar como nadie su gran baza, la fantasía acumulada de l@s asistentes, esa ternura reprimida con el paso de los años a la que las películas de Miyazaki tan hábilmente consigue despertar, cinta tras cinta, fantasía tras fantasía.
NOTA: El Museo Ghibli limita el número de visitas por día, con lo que un@ no puede presentarse en el museo y esperar que le dejen acceder. Cada primero de mes, el museo pone a la venta las entradas disponibles para el resto del mes y estas tan sólo pueden comprarse en algunas máquinas de vending que se encuentran en las tiendas “combini” de 24 horas. Si queréis comprarlas, pedid ayuda a algún dependiente, puesto que las instrucciones están completamente en japonés.
La guerra està servida entre dos plats deliciosos, que figuren, indiscutiblement, entre els meus favorits de la cuina japonesa:
La similituds entre ells són totes amb l’excepció del fideu que es fa servir. El fideu soba (literalment fajol, en castellà, alforfón) és un fideu prim fregit originari de la Xina, mentre que l’udon és autòcton del Japó i força més gruixut.
Ja que estem amb etimologies culinàries, anem a pams. El mot comú aquí és yaki, que significa “fregir” o “cuinar” i s’empra en aquest cas doncs els restaurants que ho serveixen te’ls cuinen davant dels teus propis ulls o, fins i tot en alguns casos, els pots fregir tu mateix en una mena de grill que et porten o que ja té incorporada la taula a la que seus.
El plat, en definitiva, consisteix en una barreja de carns (bou, pollastre, porc) i vegetals (col, ceba, pastanagues) que s’entortolliguen amb els fideus, prims o gruixuts, que els acompanyen.
Però el veritable ganxo d’aquest plat és la seva salsa. Se’n hi diu, justament, salsa Yakisoba, i està feta de soja, sucre, ketchup, salsa d’ostres, canyella i algun que altre ingredient més. Posada al damunt de la barreja el sabor és indescriptible, d’una dolçor gens embafadora i que lliga perfectament amb els fideus i les carns i vegetals.
Per si us ha picat la curiositat (o la gana), aquí us deixo una recepta.
I doncs…tu quin prefereixes? L’udon o el soba?
Feia ja dies que volia acostar-vos algun altre plat de la magnífica cuina japonesa. Avui us he “cuinat” aquest fantàstic Ebi Kakiage-don:
De fet, com veureu, s’assembla força al plantejament culinari del Tempura-don que us vam portar fa uns dies, és a dir, un bol d’arròs (tots els plats basats en un bol d’arròs amb alguna cosa més porten la paraula “don” al nom, que significa, literalment, bol d’arròs) amb tempura per sobre. La tempura, com recordareu, son games arrebossades, però ja veieu a la foto que en aquest cas les gambes estan com lleugerament trossejades per formar una mena de capa, de crosta deliciosa pel damunt.
Un plat exquisit, un dels meus favorits. Això sí, trencar la crosteta de tempura amb els palets no és cosa fàcil, paraula!
In the west coast of the old Nihon, bathed by the Sea of Japan, lie the Tojimbo cliffs. Near the island of Oshima, where the ghost of those who commited suicide here rest, these amazing rock formations can be found, completely aware of time, preserved from tourists (who find hardly interesting to get away from the big spots) and full of a powerful charm that hits you with every wave splashing against them.
Our Hospitality Club friend, Victoria, took us there by car, and let us time to enjoy the ancient power of these cliffs. Not only she did that but she also took us for a wonderful ride along the Echizen coast, where only marvels can be seen.
The old rocks, piled one on top of the other, seemed to stare at us, like waiting for us to show them the respect they deserve.
Sometimes the landscape seemed to be a part of another world, very far and unexplored, with no signs of humanity at all.
The ride Victoria gave us along the Echizen coast revealed little abandoned corners, magic places, beautiful spots that these pictures cannot really portray in their whole magnitude.
We could hardly talk, we could just mumble some words, astonished as we were, sourrounded by such an amazing landscape.
Towards the end of our journey, as the sun set, we felt renewed, as if some sort of new energy, peaceful and calm, had posessed us, absolutely concious to have been blessed by one of the most amazing landscapes we had seen so far in our trip.
El templo Kinkaku-ji (o templo dorado) es una de las atracciones turísticas más famosas de Japón. Está situado ligeramente a las afueras de Kyoto y recibe multitud de visitantes todos los días, fundamentalmente atraidos por esa palabra mágica que convierte en reclamo turístico todo a lo que se le asocia: dorado. Parece que si algo es dorado, no importa si es un busto de una divinidad, una daga que empuñó no sé qué califa o un edificio, a l@s turistas nos parece que vale la pena verlo, aunque sea para estar frente a algo que nosotr@s no podríamos pagar. Es un poco como ir de compras sin la Visa, pero parece que el oro (o el pan de oro en este caso) ejerce un terrible e irresistible influjo sobre nosotr@s.
Hábilmente colocado en medio de un lago aderezado con arbolitos, nenúfares y pececitos de colores, este Kinkaku-ji se alza, no tan majestuosa como delicadamente, sobre esta postal hecha a medida, una de esas estampas turísticas que deben disfrutarse con la vista y nada más, pues un@ no puede acercársele, no vaya a ser que con las llaves del hotel fuéramos a rascar un poco del pan de oro que lo recubre.
No me impresionó excesivamente en su momento, pero hoy lo he recordado con mucho más cariño al observarlo desde otra perspectiva. La de un jóven que, armado con 4.500 piezas de Lego y mucha planificación, ha construido una réplica. Esto no tendría más enjundia ni interés de no ser porque el chaval no la ha construido y punto. no quiero dar más detalles, pues el vídeo es lo suficientemente claro. Después de unos segundos mostrándonos algo que parece que no tiene el menor interés, el misterio se desvela. Ahí va el vídeo (que me ha llegado via @alt1040):
One of the most enlightning feelings I had in Japan was the visions of the most archaic and ancient tradition merging softly with the most vibrating modernity. At least in the surface, tradition is not holding the country back, but rooting firmly its fundamentals on its way to the future.
Thus, people live in this delicate balance combinating the best of both worlds.
En Japón se practican, mayoritariamente, dos religiones, la sintoísta y la budista. La primera es la única religión cuyas raíces realmente están enterradas en Japón, mientras que el budismo, evidentemente, fue importado a través de China.
Vaya por delante mi ateísmo más profundo, con respeto pero también con firme convicción. Pero claro, si Richard Gere se ha convertido al budismo…no puede ser malo, no?
Entré en el budismo a través de sus magníficos templos, sobretodo a partir del momento en que empecé a compararlos con los sintoístas, igualmente repartidos por el territorio. La primera diferencia es la total ausencia de elementos de adoración divinos. El budismo no tiene dioses. Buda, en contra de lo que much@s creen, no es ninguna divinidad. Su figura se asemeja más a la de un filósofo que a la de un Dios. Por lo tanto, los templos budistas no contienen figuras a las que adorar o temer. Ciertamente la historia ha añadido al budismo una parte de leyenda o de fantasía, haciendo que apareciesen guardianes espirituales, pero nunca divinidades o semejantes. L@s japoneses/as muestran su respeto a Buda, un profundo respeto, seguramente similar al que le dedican l@s creyentes de cualquier otra religión a su Dios, pero aquí el respeto no espera nada a cambio, no espera perdón ni concesión de favores. Es, simplemente, respeto.
De esta manera, a diferencia de los templos sintoístas, en los budistas no encontraremos nunca tablillas Ema o papelitos de esos que se cuelgan para pedir deseos. No hay a quien pedírselos, Buda no obra milagros y tampoco hay santos a l@s que rogar.
El camino del budismo no pasa por otra cosa que no sea la iluminación que un@ mism@ puede encontrar mediante la meditación. Nadie te impone nada, ningún rito; nadie va a decirte lo que tienes que hacer para llegar a esa iluminación, ningún libro te dará las claves. Debe ser un@ mism@ el/la que encuentre y transite por el camino de la iluminación.
Para alcanzar ese camino, además de a través de la meditación, el budismo propone caminar el “camino medio”, que es aquel que se aparta de los extremos, siendo estos las excesivas autoindulgencia y automortificación. Busca pues no regocijarse en exceso de las bondades de un@ mismo para no creerse lo que no se es (superior a l@s demás) ni tampoco dejarse amilanar por la falsa percepción de inferioridad. Ese es el camino medio, el que ha de llevar al viajero a la iluminación.
El budismo busca pues, fundamentalmente, el cese del sufrimiento personal. Ese cese, al que se accede pues por meditación profunda y duradera, es lo que se llama Nirvana. Una vez llegado a él, la persona pasa a tener una comprensión y compasión absoluta por toda la humanidad, viéndolo todo ahora desde un punto de vista distinto, exento de sufrimiento.
Lo realmente atrayente del budismo, a ojos de un ateo, es, precisamente esa especie de racionalidad espiritual. No hay nada increíble en su discurso, pero si una cierta mística de lo común, del intelecto y de las emociones. Personalmente, lo que me aleja de las religiones (particularmente de la católica) suele ser su veneración a figuras en las que no creo y al mismo tiempo la parafernalia litúrgica, con sus obligaciones, sus miedos y sus tradiciones. En el budismo, sin embargo, la libertad personal planea por encima de todo y la falta de imposiciones “de facto” facilitan la comprensión del mismo por parte de aquellos que, sintiéndose espirituales, no se sienten cercanos a ninguna religión.
Pero por encima de todo, lo que me acerca a esta religión es el hecho de saber que sus preceptos están en sintonía con la idea de que nuestra felicidad individual está en nuestras propias manos -mediante trabajo, esfuerzo, meditación- y no en las de alguna divinidad imaginaria que debe esforzarse por salvarnos.
Fa molts i molts anys, en l’antic japó dels samurais, la capital era també Tòquio, tot i que el seu nom llavors era Edo. Les distàncies, llavors, eren més llargues i tortuoses, tant pels mercaders que anaven de poble en poble com dels carters que repartien les missives. Aquests últims, sovint, havien de caminar durant molts dies per arribar des de la capital fins a racons remots de l’illa que és Japó. Per a ells va ser dibuixat aquesta ruta que unia la capital amb les poblacions de l’interior, a milers de quilòmetres.
Aquesta ruta, amb el pas del temps, s’ha desdibuixat completament. Tan sols un parell de pobles veins, Tsumago i Magome, decidiren ara fa uns anys, reviure’l, restaurant-lo i permetent als viatgers conèixer i experimentar, de primera mà, la ruta postal de segles pretèrits.
En el procés, els dos pobles van esforçar-se en ‘netejar’ el camí de qualsevol signe de modernitat, ja fossin pals de telèfon o electricitat, edificis recents, papereres, etc.
El resultat és una ruta d’uns 9 kilòmetres que serpenteja per entre muntanyes, boscos i rius per enllaçar ambdós pobles i, alhora, dues èpoques. Una, la tradicional, que s’entesta a sobreviure, i una altra, la moderna, que s’imposa a cop de neó.
No importa que guía consultes, que enciclopedia hojees, que expert@ interrogues sobre la cuestión de las geishas, la respuesta siempre es la misma: ‘las geishas no son prostitutas’.
Se lee, se comenta, se insiste en dejar claro que son tan solo mujeres (más niñas que mujeres) que están entrenadas para entretener a los hombres con sus múltiples habilidades, que incluyen tocar el koto (no penséis mal, es un instrumento musical), dar conversación, hacer bailes con abanicos y varios espectáculos más en la línea de la tradición japonesa.
Como digo, eso es lo que se lee y se comenta. Pero acercarse al mítico barrio de Gion en Kyoto, reducto nacional de ‘casas de té’ -lugares donde las geishas entretienen a los hombres-, más concretamente a la estrecha y sinuosa calle de Pontocho desmiente ligeramente lo estipulado en los libros de texto.
Nos encontramos, al pasar por delante de una de esas casas de té con un señor mayorcete, todo trajeado que, saliendo de uno de esos locales y con evidentes problemas de equilibrio y tembleque de voz nos tosió algunas palabras en inglés preguntándonos, alegremente, de dónde éramos. Fuimos tan vivaces, tan dicharacher@s, tan locuaces al contestarle “From Barcelona” (su flagrante estado de embriaguez nos invitaba a ser concisos y hablar sobre nuestros pasos), tan simpátic@s estuvimos, que el hombre, cogiéndonos alarmantemente de la mano, nos invitó a conocer a las ‘bellezas’ que le acompañaban, que no eran otra cosa que geishas. Dos de ellas, adultas, estaban muy cerca del caballero, ya pisando los adoquines con sus zapatos de madera y sus calcetines separa-dedos, mientras que una tercera a penas se asomaba tímidamente por la puerta del garito. Como que las geishas mayores debían ser las que más le ponían al señor, se las guardó para él, convidándonos, eso sí, a conocer a la más joven más de cerca e incluso a posar con ella para alguna foto memorable. La joven, ya echada a la calle, mostró su espléndido atuendo, maquillaje blanquezino y kimono florido incluidos, consciente de la admiración que despertaba y perfectamente dispuesta a dejarse fotografiar para la posteridad.
En pocos segundos, otros turistas se agolparon alrededor de la escena, haciéndonos fotos y probablemente deseando que yo desapareciera del lado de tan exótica e inhabitual aparición. Son pocas, poquísimas las ocasiones en que unos burdos gaijins (extranjeros, no japoneses) tienen la oportunidad de presenciar en vivo la aparición de unas geishas, y ellas, por muy jóvenes que sean, lo saben y gustan de recrearse en ello.
Terminado el show, el caballerete desapareció por un callejón con sus dos geishas colgando de sus dos brazos -o tal vez sosteniéndose en ellas- mientras la joven cerraba la portezuela refugiándose en el interior de las miradas indiscretas.
Descubrimos más tarde, documentándonos sobre lo sucedido, que la más joven no era exactamente una geisha, sino una maiko, es decir, una aprendiz de geisha. Parece ser que hacen falta muchos años de duro estudio para llegar a dominar las artes de las geishas (algo así como una Formación Profesional de la rama de las Geishas). Las dos que acompañaban al caballero eran, sin duda, geishas ya con todas las de la ley, pero esta vestía y se maquillaba con los códigos de una maiko.
Los libros podrán decir misa, pero en un país en el que la prostitución está prohibida lo que vimos nos olió a coartada tradicionalista para encubrir el oficio más antiguo del mundo. La cara del señor, con su mirada vidriosa y su tambaleo errante, no era precisamente del tipo ‘madre mía, qué contento estoy, que estas dos señoras me van a dar conversación hasta altas horas de la madrugada’. Que a las llamadas ‘casas de té’ no se permita la entrada a gaijines y que éstas estén concentradas en una parte muy concreta y limitada de una ciudad enorme como Kyoto no parecen querer desmentir el mito.
Al bell mig d’un tupid bosc, rodejat de natura, es descobreix el majestuós temple budista d’Eiheiji on els monjos mediten i els més joves aprenen a convertir-se en monjos. Tota la pau que sempre has imaginat, tota la relaxació possible, es troba en un temple com aquest.
Els intrèpids fins i tot poden apuntar-se a passar-hi unes jornades, convivint amb els monjos i participant de la vida del temple, això sí, sense concessions, llevant-se a les 5 del matí per meditar, ajudant a mantenir el temple i, en definitiva, acostant-se al Nirvana.