Andreä Valverde (leftyheärt)

Amb només 26 anys cadascun, Josh Trank (en la direcció) i Max Landis (en el guió) utilitzen el context quotidià realista dels tres personatges principals i els seus nous poders per portar-nos una història que principalment ens parla de la identitat humana. El protagonista de la pel·lícula, Andrew (Dane DeHaan) és un adolescent marginat pels seus companys i amb greus problemes familiars (una mare que s’està morint de càncer i un pare violent que ofega les seves penes amb l’alcohol), que se sent realitzat i fins i tot adaptat en el seu propi entorn gràcies a les seves noves i particulars habilitats especials, unes habilitats que comparteix amb el seu cosí (Alex Russell) i el millor amic d’aquest (Michael B. Jordan). “Chronicle” agafa l’essència de les anomenades found-footage movies (tot i que no entraria ben bé en aquesta categoria, ja que a priori no s’especifica que el material amb el qual es filmen els esdeveniments hagi estat trobat o visionat per ningú que no sigui el propi espectador) i ho utilitza per realitzar un estimulant exercici de barreja de gèneres, amb referències clares a pel·lícules com “Monstruoso” o “Akira”. En una primera part, coneixem els orígens dels protagonistes i la seva nova realitat des d’una vessant eminentment quotidiana. Així, poders com la telequinesi o la capacitat de volar són integrats dins la història en diversos graus. En un primer moment, els protagonistes utilitzen la càmera per enregistrar gamberrades amb un estil proper a “Jackass”. Quan aquestes gamberrades se’n comencen a anar bastant de les mans, arriben els codis de conducta: no utilitzar els poders contra les persones o en cas d’estar enfadats. Més tard, arriba el perfeccionament, la raó de ser i l’exhibició. En la segona meitat, la cosa canvia molt. Sense perdre el nord en cap moment, es recondueix el relat cap a una vessant més fosca i (auto)destructiva. I la pel·lícula ho planteja d’una manera impecable, des de tots els punts de vista possibles i trencant constantment amb tot allò prèviament establert, fugint dels estereotips, en un clímax poderós i certament amarg.

Aquest tipus de plantejament (enllaçar una història que acaba sent un tot gràcies a allò que veiem des de diversos punts fílmics) té, a més, altres avantatges força convincents. La pel·lícula ens obre a un tipus de llenguatge on les el·lipsis narratives funcionen a la perfecció. Òbviament, és important tot el que els espectadors veiem a la pantalla, però també és important allò que no veiem. Hi ha un buit narratiu important (i magnífic, que va per feina) entre el moment en què els adolescents estan dins la cova subterrània on adquireixen els poders i el primer instant on veiem que els estan utilitzant. La pantalla real permet que a la pel·lícula es vegi (i a la vegada, que no es vegi) allò que importa, allò que no importa tant, allò que es diu i allò que no es diu. Això és un mèrit que també va lligat a un brillant ús de la càmera (les precioses imatges aèries, per exemple) i a la construcció d’uns personatges que interessen. És realment notori el perfil que Trank i Landis creen del personatge principal, un adolescent complex, maltractat pel seu context, amb il·lusions i a la vegada ràbia continguda. Hi ha sensibilitat i ànima en la creació d’aquest personatge, així com en la honestedat, seriositat i picardia dels temes tractats a la pel·lícula. Una crònica amb ànima, cervell i estómac.

Amb l’Ós d’Or de Berlín sota el braç i els dos premis d’interpretació, “Nader y Simin, una separación” és la que per a nosaltres ha estat la millor pel·lícula d’aquest 2011. El film és un intens drama social que toca diversos pals: critica amb subtilesa i contundència la qüestió política, jeràrquica i religiosa a l’Iran (per exemple, de quina manera la religió està present, dirigint i reprimint, de forma contínua el tarannà d’un país i la seva societat), és a la vegada un melodrama familiar amb dualitats morals i, per sobre de tot, és un dels thrillers judicials (quotidians) més consistents, impecables i admirables dels darrers anys. En aquest sentit, Asghar Farhadi trasllada el concepte de separació a diversos nivells de lectura: la pròpia separació dels dos personatges principals porta a la separació mental i moral entre aquests i la família que els denuncia, que a la vegada serveix de metàfora de la pròpia separació i brutal divisió que viu la societat iraniana. I ho fa mitjançant un guió que defineix a la perfecció tot tipus de dilemes ètics a partir de la construcció dels seus personatges (tots ells amb matisos, veritats i mentides), que ens canvia contínuament el pensament en funció d’allò que va passant. Una pel·lícula magistral que erigeix a Asghar Farhadi com un cineasta amb talent, valentia i enginy. Una joia.

La revolució més prodigiosa de la temporada ens va arribar just fa una setmana (tot i que alguns ja la vam poder gaudir al Festival de Sitges), pocs dies abans que acabés l’any. Amb el premi al millor director en la passada edició del Festival de Cinema de Canes, “Drive” ha esdevingut immediatament un autèntic fenomen de culte en la seva capacitat de sorprendre l’espectador tan des del punt de vista narratiu com, sobretot, estètic i conceptual. El que aquí ens porta Nicolas Winding Refn és una mena de faula ultra violenta passada per un inquietant, ombrívol i urbà filtre noir que, en tot moment, és conscient dels seus propis excessos. Així, jugant amb un gènere específic però dotat d’un seguit de pinzellades estilístiques properes al pulp, la pel·lícula funciona en la seva construcció i mitificació d’uns personatges acuradament arquetípics (l’heroi, la princesa, el malvat, l’ajudant de l’heroi...), tots ells amb els rols ben marcats dins la funció. Amb un escuradents a la boca i una jaqueta amb el dibuix d’un escorpí, el callat i físicament inexpressiu protagonista de “Drive” (excepcional Ryan Gosling) fa avançar una història del tot frenètica que, de tant en tant, es trenca de manera salvatge amb imatges de càmera lenta d’extrema brutalitat. Amb un càsting genial (del mateix Ryan Gosling a Carey Mulligan, passant per Albert Brooks, Oscar Isaac o els també televisius Bryan Cranston, Ron Perlman i Christina Hendricks), una composició cromàtica esplèndida i una banda sonora plena de cançons memorables (Nightcall, A Real Hero, Oh My Love...), “Drive” ha estat una de les cintes que més ens ha impressionat d’aquest passat 2011.

Amb “Valor de ley”, Joel i Ethan Coen adapten una novel·la de Charles Portis ja portada al cinema als anys seixanta on el subgènere crepuscular connecta amb un tipus de cinema itinerant, gèlid i contingut que, fins i tot, s’arriba a allunyar del propi concepte de western per acabar-se centrant de manera meravellosa en la tendra relació entre dos personatges amb ànimes ferides en un brutal i sòrdid paisatge històric, social i moral. “Valor de ley” mereix ocupar el tercer lloc del nostre rànquing perquè, a més de ser una de les indiscutibles pel·lícules més importants de l’any (es va estrenar el passat mes de febrer entre nosaltres) és directament una de les cintes més poderoses, melancòliques i brillants de tota la filmografia dels germans Coen. Formen part de la pel·lícula sensacions com l’angoixa, el desemparament constant dels personatges o les precioses i poètiques referències formals al pas del temps i tot el que això comporta. A més a més, s’acaba ajuntant tot en un dels epílegs més prodigiosos i ben parits de la cinematografia recent i en una qualitat tècnica (fotografia, vestuari, direcció artística...) pulcra i apassionant.

Si hi ha una pel·lícula que més en boca de tothom ha estat aquest any (des que va guanyar el passat mes de maig la Palma d’Or al Festival Internacional de Cinema de Canes) ha estat sens dubte la darrera i contundent perla poètica de Terrence Malick, “El árbol de la vida”. El que fou realitzador de pel·lícules tan importants com “Malas tierras” (Badlands), “Días del cielo” (Days of heaven), “La delgada línea roja” (The thin red line) i “El nuevo mundo” (The New World) ens ha portat enguany una pel·lícula que ens parla de tot: origen, evolució i por a un futur desconegut. Pel·lícula d’autor que es va aconseguir colar de forma insòlita al número 1 de la taquilla espanyola la setmana de la seva estrena, “El árbol de la vida” ha creat la polèmica més intensa de l’any, tant entre el públic com entre la crítica. Amb diàlegs acurats i llençats amb comptagotes, una elevada presència de veus en off i filosofia i poètica diversa en relació a la creació de l’univers, la religió, la fe, l’origen de les espècies o els sentiments humans i animals, la pel·lícula atrapa i fascina en forma d’experiència fílmica. A més a més d’encertar-la de ple narrativament en la seva brutal regressió a la infància, així com en aspectes tècnics com els sons, el tractament de la imatge o la música, Malick acaba exposant unes tesis que com a espectadors podem compartir o no (és difícil compartir la naturalesa de segons quins elements espirituals), però tot i així acaba formant un poema visual magnífic, valent i arriscat en la seva forma d’intentar comprendre i compartir amb els espectadors una idea de món.

El mateix dia que “Drive” (o sigui, també fa just una setmana) s’estrenava entre nosaltres una altra de les obres més importants de l’any, després de les bones reaccions que va suscitar en els seus passis al Festival de Cinema de Canes. “El Havre” és el retorn d’Aki Kaurismäki a un tipus de cinema en la seva essència més pura. Marcel Marx, famós escriptor bohemi, s’ha exiliat voluntàriament i s’ha establert a la ciutat portuària de Le Havre (França), on viu satisfet tot treballant com a enllustrador de sabates. La seva vida es desenvolupa sense ensurts, entre el bar de la cantonada, la seva feina i la seva dona Arletty; però, quan es creua al seu camí un nen negre immigrant, haurà de lluitar contra els freds i cecs mecanismes de l’Estat per tal d’ajudar-lo a fugir cap a la seva destinació. Tot i tractar conceptes imponents com ara el desarrelament, la immigració il·legal o la malaltia, la pel·lícula esdevé un conte lluminós i optimista que apel·la directament a una visió factible de la pura felicitat. A mig camí entre la innocència i una realitat que, tot i existent, sembla absurdament ancorada en tot moment, “El Havre” és una cinta que, sense judicis ni grandiloqüències (no les necessita) esdevé cinematogràficament pulcra. Això ho aconsegueix gràcies a la seva visió humanista, els seus notables i fins punts d’humor (sovint tendint a un deliciós surrealisme), els gestos, les accions, els enquadraments i les coreografies, tant físiques com verbals, en les quals es mouen els seus intèrprets. Una absoluta meravella.

La darrera pel·lícula d’aquests genis que són els germans Dardenne ens torna encisar, aquest cop, amb la història d’un nen abandonat pel seu pare en un internat i que busca afecte de manera urgent. Una història que, en mans d’altres cineastes hauria resultat un bunyol sentimentalista amb constants judicis i impostures morals. Aquí, els Dardenne posen la càmera al servei de les accions dels personatges. Aquest cop, amb una mirada més àmplia, no tant enganxada a les espatlles dels seus protagonistes. És una càmera que no jutja, que treballa amb el fora de camp i que, amb la seva imatge clara (aquí hi ha més lluminositat que en les seves anteriors produccions) ens guia cap a l’esperança, encara que per arribar-hi haguem de passar per un camí pedregós on vèncer les influències externes i acceptar noves realitats seran elements claus per un nen (esplèndid el jove actor Thomas Doret) que continua caminant , tot i els nombrosos pals rebuts. “El niño de la bicicleta”, a més, es tanca amb un final impecable que, amb una única acció i una senzilla frase, justifica i engrandeix encara més tot allò que hem vist en els seus gairebé noranta minuts de durada. Una pel·lícula imprescindible que erigeix un cop més als Dardenne com els mestres de l’actual i autèntic cinema social.

Gran Premi del Jurat en l’edició del 2010 del Festival de Cinema de Canes, “De dioses y hombres” ens arribava el passat mes de gener amb un relat basat en una història real. A finals del segle passat, en un monestir situat a les muntanyes del Magreb, vuit monjos cistercencs viuen en perfecta harmonia amb els seus germans musulmans. Però una onada de violència i terror s’apodera lentament de la regió. Tot i el creixent perill que els envolta i de les amenaces dels terroristes, els monjos decideixen quedar-se i resistir. Amb aquesta premissa, el cineasta francès Xavier Beauvois sorprenia a tort i a dret amb una pel·lícula sobre la gent que creu. No pas una pel·lícula feta per a creients o no creients, sinó un film que intenta comprendre la mentalitat dels seus personatges, en aquest cas basada principalment en la fe a un ésser superior. A partir d’aquí, la importància del relat radica en veure de quina manera s’enfronta el seu director a filmar aquesta fe i aquestes conviccions des d’un punt de vista objectiu, sense convencionalismes i sense sentimentalismes, des del precís moment en que aquesta comunitat retratada (que fins ara vivia en un univers de pau, oració i harmonia) es veu absolutament alterada. Així, la pel·lícula tracta amb subtilesa la dicotomia entre uns personatges (els terroristes) que maten en nom de Déu, i uns altres (els monjos) que estan disposats a morir en el seu mateix nom. Ens agrada que la pel·lícula sigui seca quan ho ha de ser, sense heroïcismes gratuïts i amb un brillant sentit d’emoció cinematogràfica (l’últim sopar dels monjos amb la cançó del Llac dels Cignes de fons és una de les escenes més imponents de l’any), per acabar amb un esfereïdor clímax final.

Mitjançant la feliç vida en comú d’un matrimoni ja madur, “Another year” traça i ens relata durant les quatre estacions d’un any tot allò que els passa tant a ells com a la seva família com als seus amics i companys més propers. Un seguit de personatges que s’acumulen al llarg d’un relat impecable i amb altes dosis de refinada mala llet, que sap furgar sota la superfície dels sentiments, la cordialitat i les aparences humanes. Aquest constant subtext se sustenta gràcies a un guió contundent que se centra en els comentaris, les reaccions i els comportaments dels personatges (un cop més, sense judicis de valor), fixant-se en els petits detalls i marcant tot un ventall d’emocions que van des d’una visible felicitat (impostada o no) a una infelicitat completament desolada. En aquest últim apartat hi entren alguns personatges, com ara un germà desatès, un jove absent, un amic desencantat, un fill ambigu... Però es materialitza sobretot en la figura d’una amiga i companya de feina de la protagonista que, aquí, representa els anhels no aconseguits d’una part de la societat. És a dir, la frustració. Mike Leigh signa una tragicomèdia o drama aparentment costumista que se centra en un xoc de realitats marcades per l’oportunitat, la (in)seguretat, la connexió i les relacions entre les persones. El cineasta dota la pel·lícula d’uns diàlegs formidables, però la seva grandesa radica en saber apreciar i valorar la força dels gestos més universals: una mirada, una mà estesa, una súplica, un somriure, una llàgrima, una abraçada... Tot, en les quatre estacions d’un any qualsevol. Entre persones qualsevol. En un lloc qualsevol. Per acabar realitzant una gran pel·lícula social que acaba sent eminentment humana.

Millor actriu (Kirsten Dunst) a Canes i una de les sensacions més importants de l’última edició del Festival de Sitges, la darrera pel·lícula de Lars Von Trier vindria a ser una barreja dramàtica entre l’anàlisi i reflexió al voltant de la depressió, lligada amb un component de ciència-ficció a mode de metàfora en relació a l’imminent impacte d’un planeta contra la Terra. Hi ha un moment de “Melancolía” en el qual la seva protagonista exclama que la Terra és malvada, que no és necessari plorar per ella quan aquesta desaparegui. I aquest és un sentiment que en certa manera, sobretot a la part final, hi és present constantment. En altres paraules, és una pel·lícula eminentment pessimista. El film consta de dues parts ben diferenciades. La primera, que és la dedicada a la boda i on comencem a conèixer als protagonistes, és una part on Von Trier utilitza un sarcasme bastant fi per buscar i gratar en la hipocresia de la gent, les paraules impostades o la desgana, tot mostrant-nos gradualment els primers símptomes evidents de la depressió que pateix la protagonista: una noia que ho té tot, que s’està casant, però que a la vegada no pot fer res per evitar els seus sentiments i per comportar-se i sentir-se d’una altra manera. Per altra banda, a la segona part la pel·lícula ja es transforma en una cosa més profundament trista, més melancòlica, que acaba amb un d’aquells clímaxs finals que, per la seva encisada desesperació i monumental contundència, encara no ens hem pogut treure del cap. Una de les pel·lícules de visió obligatòria que ens va deixar el 2011.

Tanquem el nostre particular Top10 amb una de les altres pel·lícules que més controvèrsia va causar l’any passat. Tot just acabada de veure “Somewhere”, un dels primers pensaments que ens pot venir a la ment és que la darrera pel·lícula de Sofia Coppola és una d’aquelles obres que ens expliquen molt amb molt poc. Una pel·lícula aparentment senzilla feta a partir de retalls, com si anéssim passant a poc a poc les pàgines d’un àlbum de fotografies que recull moments concrets (sovint anodins) d’una temporalitat determinada que està vivint un protagonista amb necessitats i que no sap ben bé ni on és ni on vol anar. Aquest tipus de to que empra la pel·lícula pot fer arribar a pensar als espectadors que aquesta, per la seva facilitat de moviments i estètica aparentment simplista, és una obra menor de la cineasta, que té menys pes que les seves anteriors produccions. Una teoria, creiem, equivocada i fàcilment desmuntable. “Somewhere” és probablement l’obra més lúcida de Sofia Coppola, la que presenta més matisos, més interacció amb el públic, més dosi de sana discussió i un ventall extens d’apreciacions diverses. Amb aquests elements sobre la taula, la directora vehicula de manera subtil i sense obvietats un relat fascinant que també versa en certa manera sobre la depressió (o una prèvia depressiva ancorada en la pròpia absurditat de l’existència humana), el no res, el buit, la superficialitat, la soledat, els excessos, els llaços que ens uneixen amb els altres éssers humans, la necessitat de ser apreciats, el tenir algú amb qui compartir la nostra vida i les palles mentals sobre el rumb que li volem donar. Tot un conjunt de reflexions cinematogràfiques que no es queden només en el qui som, on anem, d’on venim i què coi fem amb les nostres vides. “Somewhere” encara va més enllà.

A banda de les pel·lícules que hem ressenyat i destacat al Top10, és necessari també esmentar algunes de les obres que ens ha portat el 2011 i que, d’una manera o altra, també ens han entusiasmat. A les portes de la glòria s’ha quedat el “Cisne Negro” de Darren Aronofsky, el “Tournée” de Mathieu Amalric, “El extraño caso de Angélica” del centenari Manoel de Oliveira, “Le père de mes enfants” de Mia Hansen-Love, “Le quattro volte” de Michelangelo Frammartino o “Una mujer en África”, de la sempre admirable Claire Denis.

També ens va agradar “Animal Kingdom”, “Monsters”, “Blog”, “The Fighter”, “I’m still here”, “Mademoiselle Chambon”, “Inside job”, “Midnight in Paris”, “Pequeñas mentiras sin importancia”, “La doctrina del shock”, “Los colores de la montaña”, “Hanna”, “Beginners (Principiantes)”, “Cirkus Columbia”, la sorpresa de “El origen del planeta de los simios”, “Super 8”, “Un dios salvaje”, “Un método peligroso”, “The Artist”, “Mammuth”, "La piel que habito", “Miel”, “Restless”, “El topo”, les coreanes “Mother” i “Encontré al diablo” (estrenades directament al mercat domèstic) o les revolucions còmiques de “La boda de mi mejor amiga”, “Convención en Cedar Rapids”, “Attack the block” o “El hombre de al lado”.

Per a vosaltres, quines han estat les millors pel·lícules del 2011?

Fa aproximadament un mes i mig saltaven totes les alarmes. La cadena NBC anunciava la seva programació d’hivern i, en la seva habitual nit de comèdia dels dijous, ja no hi apareixia “Community”. Avui encara no sabem quan tornarà la sèrie amb la continuació de la tercera temporada. Sí sabem, en principi, que la temporada s’acabarà emetent sencera, tot i que una hipotètica renovació de cara a un quart any sembla cada cop una idea més i més llunyana. La causa de tot això, com acostuma a passar als canals generalistes en obert, és de l’audiència. És potser “Community” una sèrie massa intel·ligent i trencadora per la televisió comercial? És massa estranya? Massa referencial? Té un target massa marcat? Els seus fans opten per veure la sèrie per altres vies enlloc de fer-ho per la televisió? No ho sabem. El que sí que ens queda clar és que “Community” (recordem: sèrie que transcorre en una universitat pública nord-americana) mereix ocupar, enguany, la nostra primera posició. No només com a reivindicació d’un estil poc vist de fer ficció televisiva, sinó perquè la sèrie millora capítol a capítol. Continua sent la sèrie referencial que sempre ha sigut, amb homenatges i paròdies contínues al món del cinema, la televisió, la música, la tecnologia i a tot allò que ens envolta. I continua sent a la vegada una sèrie de personatges, on els protagonistes són cada cop més estimats (ens encanta, per exemple, el bromance entre Troy i Abed) i els secundaris tenen cada vegada un pes més específic. Entre la part final de la segona temporada (emesa a principis d’any) i la primera part de la tercera (vista aquests darrers mesos) s’ha acabat de revelar un personatge grandiós (el degà Dean Pelton) i hem vist com la sèrie experimentava amb les oportunitats que li dóna un tipus de comèdia com aquesta. Capítols com Advanced Dungeons & Dragons (la partida de rol més weird de la història), Critical Film Studies (aclamat capítol dirigit per Richard Ayoade, el Moss de “The IT Crowd”, on s’homenatjaven les pel·lícules “Pulp Fiction” i, sobretot, “Mi cena con André”), Remedial Chaos Theory (centrat en les realitats alternatives) o Documentary Filmmaking: Redux (on el degà de la universitat embogia tot emulant “Apocalypse Now”) són alguns dels prodigiosos capítols que ens va deixar “Community” aquest 2011. És la millor sèrie que hi ha actualment a la televisió. I esperem que ho continuï sent durant molt de temps. #SaveCommunity #Sixseasonsandamovie

El cas de “Louie” mereix ser estudiat. La sèrie ens va marcar en la seva primera temporada com una de les propostes còmiques més radicals mai vistes a la petita pantalla. És quelcom nou que, en la seva segona tanda, s’ha erigit directament com la comèdia més dramàtica que mai han vist els nostres ulls. I això és un exercici d’una complicació descomunal. Louis C.K. és un monologuista de mitjana edat, divorciat i amb dues filles, que acostuma a mirar la vida amb angúnia i angoixa. Una angúnia i angoixa que, en passar-ho pel filtre còmic, es transforma en surrealisme i mala llet. Capítols com Subway/Pamela, Oh Louie/Tickets, Eddie, New Jersey/Airport o el sorprenent Duckling s’atreveixen a fer un tipus de comèdia despietada amb conceptes com l’amor no correspost, el suïcidi, la supèrbia, la guerra, la pobresa, la falta d’afecte, la desesperació... Celebrem que una sèrie com aquesta perduri, que Louis C.K. sigui ara per ara un dels còmics més admirats i que continuï retratant amb un humor tan contundent (i sense cap mena de filtre o autocensura) la nostra sovint buida realitat. Imprescindible.

L’any passat vàrem col·locar “Breaking Bad” en la primera posició del nostre rànquing, tot catalogant-la com una sèrie que portava el drama cap a l’extrem més desfasat (...) amb una caracterització de personatges absolutament deliciosa, pulcra i immaculada. Que la sèrie hagi baixat dues posicions al nostre Top10 no significa que hagi baixat en qualitat; de fet, aquesta quarta temporada és igual de magistral o fins i tot millor que la seva tercera entrega. Però la revolució còmica de les dues sèries anteriors han acabat tenint més pes. En tot cas, “Breaking Bad” continua sent la nostra sèrie dramàtica preferida. Aquesta quarta temporada ha estat marcada per un obsessionat Hank Schrader, una involucrada Skyler White, un despietat Gus Fring, un destrossat Jesse Pinkman i un embogit Walter White. No hi ha cap sèrie en la qual els personatges evolucionin de la manera que ho fan aquests, que presenti unes situacions tan al límit, que ens posi a tots contínuament entre la espasa i la paret i que ens provoqui unes sensacions tan extremes. La darrera temporada s’ha caracteritzat sobretot per haver-nos ensenyat encara més la veritable naturalesa del seu protagonista, i ens ha deixat uns capítols finals d’autèntica excitació i malestar. La seva propera temporada (ja l’última) promet un dels millors finals de la història de la televisió. L’esperem impacients.

Si la primera temporada ja ens va semblar magistral, la segona ens ha semblat perfecta. L’any passat vam ubicar “Treme” en la novena posició del nostre rànquing (ha guanyat, per tant, cinc posicions) tot destacant que la sèrie funcionava gràcies a que esdevenia crítica i sense moralismes en un retrat commovedor de la ciutat de Nova Orleans i la seva gent. Recordem que la sèrie transcorre a la ciutat més important de l’estat de Louisiana (al barri de Treme, més concretament) mesos després de la desgràcia que va suposar l’huracà Katrina. És aquesta una producció eminentment coral que fa que, a través dels seus múltiples i variats personatges, descobrim com és i com respira Nova Orleans després de la tragèdia. El retrat d’aquestes persones és ja de per sí magnífic (a destacar el personatge de Ladonna, interpretada per Khandi Alexander, en la que ja és una de les caracteritzacions més memorables de l’any), però la sèrie encara és més prodigiosa quan fa que a través de la música acabi sorgint tot. És a dir, la indignació, la rebel·lió, el desencís, el cabreig... I també l’esperança, les ganes de tirar endavant, l’autosuperació i el progrés. El segell de l’HBO es reafirma amb una sèrie sense efectismes, detallista i sincera que ha acabat esdevenint una altra de les nostres obres mestres més importants. Val molt la pena.

La nostra cinquena posició l’ocupa una de les sèries estrenades aquesta darrera temporada. Una sèrie que ha sorprès a tothom per l’atreviment de la seva trama i per la manera formal i narrativa d’enfocar-la. “Homeland” és un drama en forma de thriller que ubica el seu relat en el moment que un sergent de la Marina nord-americana torna a casa després d’haver estat suposadament rescatat a l’Iraq vuit anys després de la seva desaparició. A partir d’aquí, el sergent esdevé el contrapunt d’una inestable agent de la CIA que pensa que aquest proclamat heroi de la pàtria podria estar al darrera d’un atemptat secret contra el país. Des d’aquesta premissa (de la qual no us desvetllarem absolutament res més), el complex guió pren com a base un tipus de narrativa que juga amb els espectadors des d’una vessant crítica mitjançant les ombres de tots els personatges de la funció, la pròpia moralitat nord-americana i els girs que marcaran la fluïdesa de la trama. Una trama que tanca la seva primera temporada amb un dels capítols que més nerviosos ens ha ficat aquest any, i que compta amb les formidables interpretacions d’actors com Damian Lewis, Morena Baccarin, Mandy Patinkin o Claire Danes (la protagonista i autèntica revelació de la sèrie) que ajuden a tirar endavant un relat que des d’aquí us recomanem amb vehemència i sense prejudicis.

Dèiem l’any passat a propòsit de la primera temporada de “Boardwalk Empire” que aquesta és una sèrie que se serveix de tots els llocs comuns del cinema contextualitzat en l’època de la Llei Seca nord-americana (els anys 20, el joc, els gàngsters, les bales, els diners, la prohibició...) per portar-nos un meravellós retrat coral de personatges clarobscurs en un anàlisi insòlit de la realitat de l’època. La sèrie ha continuat aprofundint en aquestes realitats en una segona temporada que, amb el mateix pols narratiu i saber fer que l’anterior, ha estat marcada per una mena de guerra freda entre el seu protagonista, Nucky Thompson (Steve Buscemi) i el nou tarannà del que havia estat el seu antic pupil, Jimmy Darmody (Michael Pitt). Entremig de tot això, la trama s’ha centrat també en els problemes judicials de Nucky, la doble moral de Margaret Schroeder (freda i gloriosa interpretació de Kelly Macdonald), la pertorbada realitat de l’enigmàtic Richard Harrow (Jack Huston), les vicissituds de l’agent Nelson Van Alden (Michael Shannon) amb Lucy Danziger (Paz de la Huerta) o la rebel·lió de Chalky White (Michael Kenneth Williams) i la comunitat negra. La segona temporada pren aviada a mesura que avança, per acabar amb un final contundent, atrevit i èpic. “Boardwalk Empire” és una altra de les sèries imperdibles d’aquesta nova fornada de l’HBO.

Tornant a l’apartat còmic, “Parks and Recreation” n’és una altra de les grans. Comandada per la sempre esplèndida Amy Poehler (aquí, en el paper protagonista de Leslie Knope), la sèrie continua funcionant per dos motius. El primer, i més essencial, és en la caracterització dels personatges. En aquest sentit, tots (els de sempre i les noves incorporacions) tenen el seu paper ben delimitat. Entre els secundaris, la glòria més absoluta la continua tenint el gran Ron Swanson (Nick Offerman) en el que indiscutiblement ja és un dels secundaris més memorables de la petita pantalla. Però la resta de personatges no es queden curts: d’April Ludgate a Andy Dwyer, passant per Ben, Chris, Donna, Jerry, Tom o Ann. Si tenim bons personatges, tenim una bona sèrie. El segon motiu és que més enllà de la trama general que pugui tenir la temporada, les trames específiques de cada capítol són les que a nivell còmic funcionen de manera més exemplar, amb la seva essència de mockumentary. La tercera temporada va acabar amb un dels seus millors capítols (Li’l Sebastian) i la quarta s’ha iniciat amb un nou gir professional de Leslie que ja està donant els fruits necessaris, tant a nivell còmic com a nivell de continuïtat narrativa.

Continuant amb la comèdia, “30 Rock” encara sorprèn després de cinc anys en emissió. L’any passat dèiem que la sèrie s’havia proclamat ja com una de les comèdies comercials de culte més importants del nostre temps (...) tot mantenint el seu tòtem humorístic principal en dos dels millors personatges de la televisió contemporània: Liz Lemon (Tina Fey) i Jack Donaghy (Alec Baldwin). Aquest 2011 només vam poder veure durant els primers mesos de l’any la segona part de la seva cinquena temporada, ja que la sisena (a causa de l’embaràs de la seva creadora i actriu protagonista) es va posposar i s’estrena aquest mateix mes de gener. Igual que “Community” o “Parks and Recreation”, aquesta és també una sèrie que mai ha seguit els estàndards bàsics de les clàssiques sitcoms de les cadenes en obert. S’ha diferenciat (i ho continua fent) pels seus punts de surrealisme sarcàstic, la seva pròpia autoconsciència còmica i la seva mirada a l’actualitat i al show business televisiu nord-americà. És una sèrie de diàlegs ràpids, referències contínues i situacions properes a l’absurd. A punt de començar la seva sisena temporada, és una sèrie que encara ens entusiasma.

Situada a la ciutat nord-americana de Portland, aquesta és una sèrie extremadament minoritària, minimalista, alternativa i genuïna que, podríem dir, que des del propi concepte del hipsterisme, va dirigida a aquells hipsters, semi hipsters o hipster-friendlys que se’n riuen de i amb la pròpia mentalitat alternativa. La primera temporada de “Portlandia”, de només sis capítols, radiografia a base de gags, paròdies i sketchs diferents tipus de vida, diversos tipus de moviments que defineixen a tots i cadascun dels múltiples personatges que Fred Armisen i Carrie Brownstein perfilen i donen vida dins aquest petit univers anomenat Portland. Personatges que van des d’uns naturalistes obsessionats amb el medi ambient i la sostenibilitat, passant per unes llibreteres feministes, dos alternatius antimainstream (seguidors de l’escena musical, el cinema indie, les noves tecnologies i el món 2.0), uns cineastes undergrounds o una parella altament sexualitzada. En el fons, “Portlandia” ens parla d’aquells ideals perduts de tota una generació per tal de sacsejar-los i fer-los evolucionar cap a un altre tipus de concepte humorístic radicalment diferent a la resta de produccions. La sèrie, amb altes dosis de pèrfid surrealisme, se’n riu d’aquella realitat estereotipada (o no) que gira entorn la cultura o el dia a dia d’un tipus de gent que es nega a abandonar el melancòlic somni dels 90. Siguin esnobs, moderns, vegans, neohippies, fans de la tipografia Helvètica o liberals preocupats pel planeta.

Tot i que es tracta d’un remake d’una destacada (i encara en emissió) sèrie britànica, creiem convenient tancar el Top10 amb la primera temporada de la versió nord-americana de “Shameless”, que la cadena Showtime va estrenar ara fa un any i que, d’aquí a escassos dies, torna amb la seva segona temporada. Signada pel mateix creador, aquesta (com “The Office” al seu dia), tot i tenir una primera temporada amb trames gairebé idèntiques a la sèrie original, aconsegueix desprendre’s finalment de l’etiqueta de remake per acabar tenint una consistència i originalitat pròpia. Un cop aconseguit això, el que ens agrada d’aquesta sèrie (a cavall entre el drama i la comèdia més destralera) és que és la rematada final de qualsevol ficció (de cinema o televisió) dedicada a retratar el dia a dia d’una família disfuncional. O sigui, no hi ha família més disfuncional que els Gallagher. Aquí hi tenim un pare alcohòlic que passa completament de tot; una filla gran que, després que la seva mare fugís i abandonés la família, ha de fer de mare de tots ells; un adolescent impulsiu que desaprofita la seva intel·ligència i que s’ho fa amb la filla de la rara nova amant del seu pare; un altre fill adolescent que declara la seva homosexualitat i manté relacions sexuals continuades amb un pare de família musulmà; un fill i una filla petits extremadament extravagants i un bebè de raça negra. Amb tots aquests personatges (a més dels veïns de la família), la sèrie destaca com una de les comèdies més boges, desfasades i extremades de l’actual panorama televisiu. És a dir, una sèrie que no es talla un pèl, sense tabús ni censura. La família disfuncional definitiva.

Tot i el Top10, altres sèries ens han meravellat enguany. Segurament l’absència del rànquing que més us sobti sigui la de “Game of Thrones”. Òbviament, és una de les estrenes més importants de l’any, per tot el que ha representat i la revolució que ha produït a mig món. Sí, és una sèrie que ens encanta (a la memòria ens quedarà sempre el seu prodigiós capítol 9), que s’ha quedat pels pèls a les portes de la nostra llista. Lamentablement, tampoc ha entrat pels pèls “The Killing”, sèrie que ja vam vanagloriar al seu dia en aquest article i que encara us continuem recomanant. D’altra banda, si us esteu preguntant perquè no hi és “Mad Men”, la resposta és senzilla: no s’han emès capítols nous de la sèrie en tot el 2011. En tot cas, l’any ens ha deixat altres produccions necessàries d’anomenar. El retorn de Gervais i Merchant amb la ultra passada i formidable comèdia “Life’s too short”; la minisèrie britànica “Black Mirror", que ha estat en boca de tothom aquests últims dies de l’any; l’estrena de la gran sèrie “Boss”, amb un Kelsey Grammer en un registre dramàtic; o la continuïtat de “The Office”, que tot i els anys i el trist comiat de Michael Scott (Steve Carell) encara s’aguanta amb consistència. Destaquem també “Weeds”, “Californication”, l’última temporada d’”Entourage” (que lamentablement no ens va deixar un final a l’alçada del que havia representat la sèrie), “Modern Family”, “Eastbound and Down”; o els comiats de les genials “Hung”, “How to make it in America” i “Bored to Death”.

També ens va agradar “Lights Out”, cancel·lada injustament en la seva primera temporada. “The Walking Dead”, per la seva banda, ens ha deixat més aviats freds en el seu retorn, tot i que ens continua interessant. Hem rigut moltíssim amb “True Blood”, cada any més desfasada. També amb “Wilfred”, “Episodes”, “Raising Hope” o el final de “United States of Tara”. Ens ha entusiasmat el retorn de la grandíssima “Luther”, tot i que ha mantingut un nivell més baix que la seva prodigiosa primera temporada. I ens hem interessat pel fenomen fan de produccions com “Fringe” o “Sons of Anarchy”. Tanmateix, “American Horror Story” (segurament, una de les estrenes més populars dels últims mesos) no ens ha acabat de fer el pes, tot i que ens hi hem enganxat des del seu inici. “Damages”, per la seva banda, va començar molt bé la seva quarta temporada, tot i el seu més aviat decebedor final. I “Dexter” ha tocat fons amb la seva pitjor temporada, a anys llum de les seves anteriors i majoritàriament esplèndides entregues.

I com sempre, us fem la clàssica pregunta: per a vosaltres, quines han estat les millors sèries de l’any?