Andreä Valverde (leftyheärt)
Licenciada en Comunicación Audiovisual. Master/Certificado de Aptitud Pedagógica en Educación Visual y Plástica. He sido directora de cuentas en una agencia creativa de publicidad online, aunque en capítulos anteriores también he participado en equipos de contenidos transmedia relacionados con productos audiovisuales (3xl.cat) y culturales (A Viva Veu). A todo esto me apasiona la transformación de la educación con la llegada de las nuevas tecnologías. Y últimamente intento gamificarlo todo.
Blog- LinkedIn
- Twitter
- Facebook
- Tumblr
- A Viva Veu
- Flickr Photos
- Last.fm
- Claretsinte
- Vimeo Videos
Loading,
0
% complete-
Posts
- May 14, 13Cualquier herramienta es un arma si la coges con suficiente firmeza.
- May 07, 13Las huellas de newton hablan de un viajero entusiasta por descubrir el mundo. Personaje del siglo XIX que se relacionó con los naturalistas de la época, explorador, amante de las hijas de Maharajas en la India, trabajador del hierro en el puente de Brooklyn, escultor en la Barcelona modernista… newton fue un idealista olvidado por la historia que siempre prefirió cien pájaros volando que uno en mano.
Regálate un claim - Más vale ciento volando que pájaro en man
- May 06, 13La conversación había vuelto a los momentos, para entonces enriquecidos por una mitología privada, en que por primera vez posaron los ojos el uno en el otro.Ian McEwan, Chesil Beach
- May 06, 13Es vergonzoso a veces que el cuerpo no quiera, o no pueda, ocultar emociones. ¿Quién, por decoro, ha frenado alguna vez el corazón o sofocado un rubor?Ian McEwan, Chesil Beach
- May 01, 13Hay cosas que abril no puede arreglar. Como la dualidad que existe entre lo que no para de moverse y es imposible de planear, y lo que es fijo y se repite año tras año.Cuando alguien dice la palabra Djs me imagino a la Soshana del gif superior.Cuando alguien me pregunta por abril me imagino lluvia.Your Life Your Call Blue Ice, because First Days Of Something are The Real Thing. Diane Young, your drums, your love. Into the night, I might Recover and Get Lucky with New Alphabet, After Hours. Entre Guerres i amagatall, Fes-me petons porque Nada Debería Fallar tu que Eres Tan Así.Push the Sky Away.
- Apr 11, 13I les promeses, sobretot les que mai ens vam dir, de tant secretes, de tant callades, encara s'han de complir, si és que s'han de complir algun dia. Que mai hem plantat cara els nostres somnis però tampoc als problemes que arrosseguem de fa temps.Mishima, Neix El Món Dintre L'ull
- Apr 04, 13Generationals - Put A Light On from Arts & Crafts México on Vimeo.
Me pido al de gafas vestido de plátano.
Via Planeta Pop Radio. - Apr 03, 13A veces tiro carretes de 24 fotos sólo esperando que me salgan dos así. Y yo feliz oye.
- Apr 01, 13
Rosers instagrameados Un rayo de sol La yaya Carmen que m'agafa El rellotge dels avis Naranjas de la china en el Penedés La olivera cada día està més gran
Més fotografies al Flickr. - Mar 30, 13Ser multitasking y pensar en Dinosaur Jr. mientras oyes Joe Crepúsculo o recordar "Algo repetido" de La Habitación Roja mientras piensas que sus cosas nuevas ya no te gustan tanto y que han perdido este punto naïve del principio.Ser de contrastes y de blancos y negros sin apreciar los matices.Tener opiniones firmes sobre Taylor Swift y sus canciones y sus exs y su proyección de mujer que sólo piensa en los hombres. No, de momento no he incluido a la tipa esta en ningún recopilatorio.Buscar "Nuevas Sensaciones" de Los Planetas y estremecerse con "Before I Ever Met You" de Banks.Gritar "Is better to feel pain that nothing at all" y callarte con lo de "The opposite of love is indeference".Y por último hacer el hulahop con lo intenso y montaña rusa que ha sido marzo.
- Mar 25, 13
- May 05, 13A veces no hace falta celebrar nada para darte un premi a tí mismo o a alguien que aprecies. Otras veces sí que hace falta tener una excusa tonta, como que ha salido el sol después de un fin de semana frío o que ya es primavera y te apetece llevar escote y darte un gustazo de sushi.A continuación 3 restaurantes japoneses que tienes en esa lista de "hoy me lo merezco" o en la lista de "para cuando me quieran invitar".Se trata de otro restaurante japonés que sabe conjugar la tradicionalidad japonesa con la innovación exótica, como la apuesta por integrar el plátano en uno de sus uramakis. En general se trata de combinaciones con sabor a fusión de las que no te esperas pero que te dejan con una gran sonrisa de felicidad. Y es que el chef, Edo Komori, apuesta por platos no sólo de la cocina japonesa, sino también del sudeste asiático (vietnamita y thailandesa en general).
Además del uramaki con plátano del que no recuerdo el nombre, destaco también el Tokio con tempura de gambas, aguacate y mayonesa picante envuelto en atún.
A nivel de local y servicio el sitio también es un 10 de tranquilidad y buenas maneras.
Sólo añadir, a modo de nota final, que este es mi segundo japo prefe de Barcelona.
Koy Shunka
El maestro de los maestros, la cocina japonesa por excelencia en Barcelona. Platos exquisitos que valen su peso en oro. Si te gusta la comida tradicional japonesa el Shunka es un must pero sólo es apto para los bolsillos más holgados...
Tatami Room
El sushi y los uramakis pasan desapercibidos en relación al resto de platos que puedes encontrar en la carta del Tatami Room como por ejemplo esta Okonomiyaki que sólo de mirarla ya te hace la boca agua.
Además de la comidad de alta calidad, destaca, obviamente, el tatami sobre el cuál estas inivitado a comer si tu espalda te lo permite ;)
Otros artículos que te podrían interesar:Próximamente...Japos a descubrir. Volumen 4: El japonés de batalla o cantidad vs calidad - Mar 26, 13"Este blog ya no es lo que era." Todo el mundo que ha empezado un blog sabe que el mal endémico del escribir es precisamente dejar de escribir. En mi caso, y como este es un blog personal, mi mal endémico es también el proyecto profesional en el que estoy embarcada desde hace unos meses. Este proyecto es pajarerianewton, productora de comunicación especializada en estilo de vida local.Así que paso a las presentaciones oficiales. Este es newton, en minúscula porque, aunque ha estado presente en grandes momentos de la historia contemporanea nunca nadie se ha fijado en él, hasta ahora.Podéis seguir más historia y los proyectos en los que le hubiera gustado participar en los diferentes canales sociales:pajarerianewton en Facebook - Enlazando y descubriendo otros proyectos o propuestas interesantes.pajarerianewton en Twitter - A modo inspiracional.pajarerianewton en Pinterest - Birds, New Traditional, Rockets y Kids friendly.
pajarerianeton en Instagram - UrbanbirdingY ya por último los servicios más concretos a nivel de productora de comunicación en los que estamos especializados.
-
Info
- Summary
Licenciada en Ciencias de la Comunicación en la Universidad de Barcelona. Master/Certificado de Aptitud Pedagógica en Educación Visual y Plástica.
Actualmente Directora de Cuentas en Archibald Ingall Stretton.Durante el 2010 y el primer trimestre del 2011 participó del proyecto transmedia del Canal Juvenil 3xl.cat de Televisión de Catalunya, realizando tareas en el departamento de contenidos del equipo digital, focalizadas en la creación y dinamización de contenidos para las redes sociales del canal televisivo.
Del 2009 al 2012 realizó tareas de ejecutiva de cuentas en KeepU, una agencia de comunicación interactiva centrada en proyectos digitales de la marca Sony Electronics. Gestionando la comunicación del canal profesional Sony1.
Inició su carrera en el 2008 en el equipo de contenidos de Salir.com (del grupo Intercom) un portal de cultura y ocio en el que desarrolló tareas de coordinación de un equipo de 50 redactores.
Actualmente forma parte del equipo de la Junta de Espiral, un colectivo interesado en la difusión y aplicación de las tecnologías de la información y la comunicación en la educación.Experience- Nov 2012 - PresentCap de projecte digital / pajarerianewton
pajarerianewton es una productora de comunicación especializada en estilo de vida local, en mensajes dirigidos a conectar propuestas urbanas y viajeros que quieren vivir la autenticidad de cada lugar.
- Jun 2011 - PresentDirectora de comptes / Archibald Ingall Stretton - Barcelona
- May 2010 - Jun 2011Redactora web del Canal 3XL / CCMA i CCRTVi - Lavinia Interactiva
Especialitzada en comunidades y redes sociales.
- Sept 2008 - Apr 2010Coordinadora de proyectos / keepU
- May 2006 - Jul 2009Locutora / Redactora / Mai a la vida
Locución de contenidos para las càpsulas radiofónicas y redacción para el blog.
- Dec 2007 - Sept 2008Comunity Manager / Salir y Ocio S.L.
Education-
2012 - 2012CourseraGamification
-
2007 - 2008Universitat de BarcelonaCAP in Educación Visual y Plástica
-
2006 - 2008Universitat de BarcelonaLicenciatura in Comunicación Audiovisual
-
2003 - 2006Universitat Rovira i VirgiliPrimer Ciclo in Publicitat i Relacions Públiques
Additional Information-
Websites:
-
Tweets
- Versus de etiquetas molonas para la cata petit comité @leftyheart @ ClaretSinTe http://t.co/28NSDQYwnL
- RT @fotogramaclave: Todos de conciertos y @leftyheart aquí haciendome la cena con positivismo <3 http://t.co/KrNvPBdKNx
- Express yourself @mob_bcn @thewalrushub @trasteria @estrelladammcat @pajarerianewton https://t.co/OnsOtOe8i2
- @Joseluisalgar uo, merci macu
- Como me ha gustado "Terco" de @Doble_Pletina http://t.co/RPMmIPe9U5
- @hellosnow es fatal esto de intentar que todo tenga una explicación lógica… igual también era algo antivampiros…
- El gmail me está fallando en adjuntar documentos en los mails. Nada, como el tema de las tipas con las ristras de ajos, para que lo sepáis.
- @presidentisern no sé, llegué a pensar que era para el increspamiento :/
- No sé si ya se ha comentado, pero ayer había dos tipas con una ristra de ajos en la cabeza en el Primavera. Creo que es importante de saber.
- RT @Manelmourning: Estoy currando en casa de mis padres y "Enseñame eso que haces, que nunca me entero cuando me lo explicas".
- WE hEAR YOU at @mob_bcn https://t.co/2zbhboEkqd
- A la Primavera de los pobres con bocatas homemade by @fotogramaclave (at @Primavera_Sound w/ @aleixtello @hellosnow) http://t.co/K5BB7dd18i
- ¡Avui anem al Primavera de los pobres! vía @aleixtello cc @fotogramaclave jajajaja
- @CrispAffected xaviiiiiiiii falicitats!!! et vens a veure els Vaccines avui for free???
- RT @pajarerianewton: Share the flyer and participate in the contest to win 5 claims of your brand or project http://t.co/cPjBzZZNyO
-
Posts
“Your body is not the best thing about you. Your body is not the worst thing about you.”
Done! One of my favorite things I’ve done.
Molly Ringwald was supposed to dance alone but she was too embarrassed so John Hughes made everybody dance
- 0 plays
- twelve-inch: Simple Minds - Don’t You (Forget About Me)
(No streaming audio available)179378 plays - 9464 plays
- 153 plays
- 688 plays
- 7 plays
-
Posts
- Mar 22, 12El segell de Chicago Drag City té dins el seu catàleg una bona pila de noms força suggerents. No ens dedicarem a citar-los tots però sí en destacarem alguns com Scott Walker, Bill Callahan, Jim O’Rourke i Joanna Newsom. És precisament aquesta última artista la que més presència té dins el currículum d’Alasdair Roberts, a qui va escollir com a teloner d’una de les seves darreres gires. Alasdair Roberts és el músic que clausurarà la sessió del MUD d’enguany, dissabte que ve, al Cafè del Teatre de Lleida. El festival sembla fet a la mida d’aquest cantautor folk escocès que per primera vegada s’atura a Lleida per dur la cantarella trobadoresca amb afinitat als artistes citats anteriorment, i una certa necessitat de buscar inspiracions en el cançoner tradicional, que condicionen d’una manera innegable, la seva discografia.
El seu darrer disc és "Too Long in this Condition" (Drag City), editat l’any 2010 i que està presentant en aquesta gira. Si teniu ganes d’assistir al concert, teniu l’oportunitat de fer-ho de forma gratuïta, cortesia del MUD. Juntament a l’entrada, també oferim una nit d'hotel per a dues persones a l’Hotel AC Lleida (4*).
Aquí podreu trobar informació sobre l'hotel. La resta d'informació sobre el concert la podeu consultar al web del MUD.
Escriviu-nos a cridem [arroba] avivaveu [punt] com i expliqueu-nos quin és el grup de les edicions anteriors del festival Músiques Disperses que us agradaria que repetís en properes edicions. - Mar 17, 12No és la primera ni l'última vegada que parlarem del festival Músiques Disperses, que enguany més que mai fa justícia al seu nom i s’expandeix pel territori, dispersant la música des de la seva seu, i fent més gran i ample l’abast de distribució del seu cuidat criteri musical. A banda del mític Cafè de l’Escorxador de Lleida, el MUD 2012 trasllada momentàniament la seva seu a Guissona (El Teatre del Cal Eril) i Barcelona (Heliogàbal). Avalats pel segell de Guerssen Records, ja fa anys que treballen amb una programació que fa de balança entre les propostes nacionals i estatals més arriscades i, evidentment, el toc de masses característic per arribar al màxim nombre de gent possible i rendibilitzar aquest festival que enguany es presenta com MUD; un acrònim que sense ser-ho del tot, resumeix les Músiques Disperses en tres lletres i que tal com feia el grup català del 1970, ens descobreix tresors musicals únics, sovint amb única seu a la península a Lleida. Entre les propostes d’enguany hi ha Aladsair Roberts, In Gowan Ring, Lula Pena, Elliott Murphy, Zoobazar o Lisa o Piu, i per aquests darrers us regalem entrades del seu concert de diumenge a Barcelona.
REGALEM UNA ENTRADA DOBLE PEL CONCERT DE LISA O PIU A L’HELIOGÀBAL, ESCRIVIU-NOS AQUÍ I ENTRAREU AL SORTEIG.
Hem demanat a l’Antoni de Guerssen Records, i capo del festival MUD que ens descrigui Lisa o Piu amb les seves paraules. Per una simple raó: ningú més que ell coneixerà els secrets d’aquesta banda de folk psicodèlic d’arrel, i pioners, d’alguna manera, en aquest gènere. En actiu des dels setanta, tornen al MUD després d’una memorable actuació que l’Antoni sempre que parlem, em recorda. Us adjuntem un vídeo a continuació perquè jutgeu vosaltres mateixos. Enguany, a més, Lisa o Piu també fan banda d’acompanyament del concert que In Gowan Ring, una figura clau del neo-folk nordamericà, farà avui al Cafè de l'Escorxador de Lleida.
“Els suecs Lisa o Piu són un d’aquells grups que estan condemnats a ser objecte de culte. Un secret a veus, i es troben molt còmodes en aquesta situació, en el seu idíl·lic underground. Carregat d’un cert hippisme, sí. Són d’alguna manera un grup perfecte. Recordem la seva actuació al MUD’10 entre calfreds: uns aficionats aliens al show business desplegant un repertori impecable i entendridor amb la naturalitat del que està tocant al menjador de casa, una colla d’amics que es trobaven en un estat de gràcia musical que costa veure, poques vegades a la vida he tingut aquella sensació en veure un concert. Lisa o Piu tampoc inventen res nou, ni molt menys. Però l’autenticitat, la màgia, l’honestedat, la calidesa del seu so els fan únics. Un so que els sitúa en el terreny compartit per folk i psicodèlia, que evoca escenaris forestals amb aigües cristal.lines, que et captura com un llibre fantàstic. Si voleu noms us en diré dos: Vashti Bunyan i Linda Perhacs, us serviran de referència. Però millor jutgeu-ho vosaltres mateixos. No us ho puc recomanar més”. - Mar 15, 12Sincerament, he quedat sorprès per les cròniques que he llegit del concert que van fer Helmet divendres passat a La [2] d'Apolo. Totes parlen d'un bon concert i d'un gran exercici de nostàlgia però és que per mi va ser molt més que això. De fet puc assegurar que, sense ser abans seguidor del grup, el concert m'ha quedat gravat a la retina i les cervicals i, passada l'eufòria inicial, segueixo afirmant que és un dels millors directes que he vist mai.
Tres anys després de la seva última visita a la ciutat, aquest cop venien en motiu de la commemoració del vintè aniversari del seu segon treball, “Meantime” (Interscope, 1992). Teòricament havien d'interpretar el disc de cap a peus, però el grup va decidir començar amb tres cançons de discos posteriors: “Wilma's Rainbow”, “So Long” i “Renovation”. Aquesta, diguem-ne, introducció va ser més que suficient per constatar la seva força dalt els escenaris: impecables en l'execució i segurament amb la millor sonorització que he sentit mai a La [2], van aconseguir estabornir-nos amb cadascuna de les cançons, sacsejant-nos amb unes línies de baix que colpejaven les nostres oïdes com un martell pica la pedra. Un nervi accentuat que protagonitzaria l'hora i mitja de concert. Quan van decidir atacar el disc en qüestió, la pista de la sala ja s'havia convertit en un immensa olla a pressió que transpirava nostàlgia per tot arreu. I és que, no ens enganyem, era el pogo de les canes i calvícies d'aquells qui vint anys lluïen envejables melenes i pensaven que serien grunge tota la vida. Això no impedia, però, que el pogo no fos un dels més intensos que he vist mai, a hores lluny del que qualsevol grup de garage podria arribar a somiar. En canvi, els metaleros, com que no perden mai els cabells, feien rodar les melenes tot movent el cap. Tot plegat, una estampa digna de veure. Coincidint amb que mitja sala ja estava de cap per avall, el grup també va capgirar l'ordre de les cançons del “Meantime”, començant per “Role Model” i acabant amb “It's the Meantime”, punt àlgid del concert juntament amb “Unsung”. Els primers segons de “silenci” pràcticament no van arribar fins que el grup va desaparèixer per oferir seguidament un bis constituït per peticions de la resta de treballs, i és que una altra virtut del grup és que no et deixa ni respirar entre cançons. Sense anar més lluny un fan va interrompre Page Hamilton quan aquest presentava una cançó tot etzibant-li: “You are not the fuckin' Henry Rollins! Shut the fuck up and play the songs!”, tota una declaració de principis que va encaixar perfectament en l'ambient pròxim que hi va haver en tot moment entre públic i grup. Enmig dels bisos el grup va coincidir en que es tractava del millor concert de tota la gira. Jo m'ho crec perfectament i, jutjant per la manera com la multitud es va concentrar a les primeres files per donar la mà i abraçar als músics després del concert, la gran majoria del públic assistent també.
És cert que em trobava davant un grup que va viure el seu moment de glòria fa 15 anys i que a la sala era dels pocs que baixava de la trentena, però la força i precisió amb la que van sonar, aquelles martellades sòniques de les que us parlava abans, no eren records difuminats sinó una constatació innegable que el grup segueix sent una màquina imbatible dalt l'escenari. Deu ser que m'és difícil sentir nostàlgia d'uns temps que no he viscut.
Text de Pau Cristòful i fotografia d'Edu Mató. - Mar 14, 12Després de la ressaca de les llistes dels millors discos de l’any passat, des d’A Viva Veu ens hem proposat presentar en concert els que al nostre parer van ser els millors discos català i espanyol del 2011. D’una banda, acollirem a Santiago Latorre al Miscelanea, el proper diumenge 1 d’abril perquè presenti “Eclíptica”. El concert, a més, comptarà amb una convidada de luxe. Es tracta de Julia Kent, violoncel·lista contemporània que té un currículum de col·laboracions com el següent: Anthony & the Johnsons, Devendra Banhart o Rufus Wainwright. De l'altra banda, el millor disc català del 2011 el va escriure Xavier Baró, que presentarà “La màgica olivera” en solitari, el proper dia 14 d’abril a l’Apolo Diner. L’escenari d’aquest nou bar de l’Apolo serà el millor lloc pel músic lleidatà i el seu encontre particular amb l’arrel més fonda del folk català.
Santiago Latorre
"Eclíptica"
Foehn Records, 2011
"Eclíptica", el segon disc de l'enginyer Santiago Latorre, una mena de coco que, com si es tractés d'un Alva Noto a l'aragonesa, compon una música d'alta volada científica però que ataca el més profund de les emocions. Científica perquè la música de Latorre és d'una precisió d'enginyeria, amb pujades i baixades que semblen extremadament mesurades i calculades. L'aragonès es mou essencialment per passatges de l'ambient que en alguns moments deriven al post-rock dolç de grups com Sigur Rós a "Takk" (Geffen / EMI, 2005). Però tampoc no ens confonguem, no és la dolça èpica el recurs principal d'"Eclíptica", un disc que necessita foscor per desplegar la seva lluminositat a base de repeticions i capes condimentades amb imperceptibles sorollets rítmics que fan que tot plegat avanci lentament. Com si fos una banda sonora, aquest disc embolcalla i recomforta, acompanya desassossecs i tranquil·litats d'esperit. [seguiu llegint la crítica aquí]
Santiago Latorre i Julia Kent presenten “Eclíptica” al Miscelanea, diumenge 1 d’abril a les 19:30. Preu: 7 euros (Socis), 8 euros (No socis).
Xavier Baró
"La Màgica Olivera"
Klahmör, 2011
"La màgica olivera” és un arbre amb denominació d’origen mediterrània, un arbre mil·lenari com les arrels de la cultura on en Baró ha aprofundit per tal de recopilar un material gairebé inèdit i insòlit en la història d’un país en la qual el folk és més sinònim de rauxa que no pas de foscor i misticisme. El disc aconsegueix narrar situacions molt més properes i narratives del dia a dia del que sovint la gent diu que fan altres grups de folk-rock amb èxit comercial. Ell ho narra de veritat, amb passatges quotidians històrics que cerquen treure l’entrellat del costumari català històric. En Xavier explica que ha passat hores en arxius, enganxat a llibres antics o tractant de recordar les cançons que li cantava la seva àvia. Cançons que des de temps ancestrals han servit per fer-nos arribar la història a dia d’avui. Un cançoner popular desconegut que ell ha interpretat a la seva manera, i que en directe transforma en pura psicodèlia. Això és el misticisme que hi ha rere aquestes petites grans històries, i que quan es toquen a un concert aconsegueixen omplir de força el missatge que transmet. [Seguiu llegint la crítica aquí]
Xavier Baró presenta “La Màgica Olivera” a l’Apolo Dinner, dissabte 14 d’abril a les 19’00. Entrada lliure, el públic pot pagar el que consideri convenient. - Mar 06, 12Sense fer un excessiu soroll, una peculiar pel·lícula de ciència-ficció realista s’ha colat a les nostres cartelleres, tot sorprenent a tort i a dret amb la seva demolidora inventiva narrativa. No és estrany que una proposta com “Chronicle” ens arribi ara mateix (any 2012), en un punt on el concepte de pantalla global o multipantalla està definint, adreçant i adaptant de manera continuada la relació entre l’individu i la resta del món. És a dir, la societat de la pantalla i la comunicació global que, mitjançant càmeres de vídeo, mòbils, tauletes tàctils o molts altres dispositius tecnològics, ja defineixen una part important de la nostra realitat quotidiana; principalment, en la nostra exposició social i en la manera en què ens relacionem els uns amb els altres. En aquest sentit, l’argument de la pel·lícula ens diu que tres amics de Portland es veuen exposats a una misteriosa substància en un bosc i, com a resultat, comencen a desenvolupar increïbles poders. Llavors decideixen treballar junts per tal de perfeccionar les seves habilitats. Fins aquí, res que ens sorprengui. Però si al títol de l’article ens referim a “Chronicle” com a triomf narratiu de la pantalla global és pel seu seny i la seva mirada actual a l’hora d’agafar una història que de bones a primeres ens podria semblar clàssica i passar-ho per diversos filtres. El primer (i més evident) és el filtre narratiu; la pel·lícula està narrada mitjançant un seguit de retalls captats des de diversos aparells enregistradors (la càmera del protagonista, principalment, en la primera part del relat; però també càmeres de seguretat, de televisió, mòbils...), tot des d’un punt de vista diegètic. És a dir, els protagonistes conviuen amb aquests aparells en el seu món real. El filtre narratiu, a més, condueix un relat amb altres punts d’atracció (tant a nivell tècnic com purament humà) des de la pròpia edició de la pel·lícula, els seus propòsits o els seus atreviments.Amb només 26 anys cadascun, Josh Trank (en la direcció) i Max Landis (en el guió) utilitzen el context quotidià realista dels tres personatges principals i els seus nous poders per portar-nos una història que principalment ens parla de la identitat humana. El protagonista de la pel·lícula, Andrew (Dane DeHaan) és un adolescent marginat pels seus companys i amb greus problemes familiars (una mare que s’està morint de càncer i un pare violent que ofega les seves penes amb l’alcohol), que se sent realitzat i fins i tot adaptat en el seu propi entorn gràcies a les seves noves i particulars habilitats especials, unes habilitats que comparteix amb el seu cosí (Alex Russell) i el millor amic d’aquest (Michael B. Jordan). “Chronicle” agafa l’essència de les anomenades found-footage movies (tot i que no entraria ben bé en aquesta categoria, ja que a priori no s’especifica que el material amb el qual es filmen els esdeveniments hagi estat trobat o visionat per ningú que no sigui el propi espectador) i ho utilitza per realitzar un estimulant exercici de barreja de gèneres, amb referències clares a pel·lícules com “Monstruoso” o “Akira”. En una primera part, coneixem els orígens dels protagonistes i la seva nova realitat des d’una vessant eminentment quotidiana. Així, poders com la telequinesi o la capacitat de volar són integrats dins la història en diversos graus. En un primer moment, els protagonistes utilitzen la càmera per enregistrar gamberrades amb un estil proper a “Jackass”. Quan aquestes gamberrades se’n comencen a anar bastant de les mans, arriben els codis de conducta: no utilitzar els poders contra les persones o en cas d’estar enfadats. Més tard, arriba el perfeccionament, la raó de ser i l’exhibició. En la segona meitat, la cosa canvia molt. Sense perdre el nord en cap moment, es recondueix el relat cap a una vessant més fosca i (auto)destructiva. I la pel·lícula ho planteja d’una manera impecable, des de tots els punts de vista possibles i trencant constantment amb tot allò prèviament establert, fugint dels estereotips, en un clímax poderós i certament amarg.Aquest tipus de plantejament (enllaçar una història que acaba sent un tot gràcies a allò que veiem des de diversos punts fílmics) té, a més, altres avantatges força convincents. La pel·lícula ens obre a un tipus de llenguatge on les el·lipsis narratives funcionen a la perfecció. Òbviament, és important tot el que els espectadors veiem a la pantalla, però també és important allò que no veiem. Hi ha un buit narratiu important (i magnífic, que va per feina) entre el moment en què els adolescents estan dins la cova subterrània on adquireixen els poders i el primer instant on veiem que els estan utilitzant. La pantalla real permet que a la pel·lícula es vegi (i a la vegada, que no es vegi) allò que importa, allò que no importa tant, allò que es diu i allò que no es diu. Això és un mèrit que també va lligat a un brillant ús de la càmera (les precioses imatges aèries, per exemple) i a la construcció d’uns personatges que interessen. És realment notori el perfil que Trank i Landis creen del personatge principal, un adolescent complex, maltractat pel seu context, amb il·lusions i a la vegada ràbia continguda. Hi ha sensibilitat i ànima en la creació d’aquest personatge, així com en la honestedat, seriositat i picardia dels temes tractats a la pel·lícula. Una crònica amb ànima, cervell i estómac.
- Feb 29, 12Encara recordem el concert d'Inspira com un dels més concorreguts de la història del Cicle. Va ser prou inesperat, feia temps, des de les setmanes prèvies a la publicació d'"Escapistes" (Amniòtic, 2010), el seu darrer disc, que parlàvem amb Jordi Lanuza i el mateix Pau Vallvé perquè el grup formés part de la programació del Fantástico Club. Aquell dia Lanuza va acudir acompanyat d'un dels dos guitarristes de la banda, Fer Acosta (que s'assembla a Bubba Kadane de The New Year, per cert), formació més que suficient per protagonitzar una de les actuacions més celebrades del Cicle.
Aquest concert va tenir lloc el dia 27 de gener del 2011 al Fantástico Club, i tot el contingut del vídeo ha estat enregistrat per 3 Headed Monkey. - Feb 28, 12Samitier s’han reinventat per l’enregistrament del seu nou disc. Uns petits canvis en la formació, i sobretot una desvinculació amb l’estètica que fins ara havia acompanyat a la banda. Tanmateix, el camí que ha seguit el grup ha estat absolutament coherent amb el de qualsevol conjunt musical clàssic, com els que inspiren a l’Adrià, el cantant, compositor i lletrista, per escriure les cançons que des de sempre han servit com a vàlvula d’escapament del seu dia a dia i una forma per vèncer les pors a enfrontar-se amb la realitat. Va ser precisament l’Adrià qui ens va dir que en aquest disc la mutació de Samitier havia estat total. No només pel canvi de formació, necessari segons ell, sinó també per com ha evolucionat la sonoritat de les seves cançons. No només per la producció de Paco Loco, però més aviat per la voluntat que l’Adrià, en consens amb els membres del seu grup, ha volgut teixir les noves cançons. Peces, en general més llargues, i fins i tot una d’instrumental. A mig camí del new wave i el power-pop que ja practicaven al primer EP, “Porter-davanter” (Autoeditat, 2009) i que enguany han perfilat amb una sèrie de matisos. Els Samitier necessiten la vostra ajuda per finançar a Verkami el nou disc. Entreu, escolteu les cançons i participeu de l’enregistrament.
En un primer instant, el nou disc del Samitier anava a dur per títol “Camí de ronda”, però l’estètica final que acompanyarà l’artwork del disc, a càrrec de Tanit Plana, Román Yñán i Toni Amengual, va fer-los replantejar el títol i l’explicació del concepte que pretenien transmetre en les seves cançons. A aquestes altures encara és d’hora per especular sobre el conjunt del disc i la forma en la qual ha influït l’estètica escollida per acompanyar-ho tot plegat, i servir-ho sota un mateix concepte. No ens equivocaríem, però, afirmant que a Samitier tot té una explicació i que aquest disc, malgrat fer ús d’una plataforma prou innovadora com Verkami, és un disc clàssic, dels de tota la vida, com els de Robyn Hitchcock, Magazine o New Order, bandes que sens dubte han estat claus en la maduració del so d’aquesta banda. Llegiu les explicacions que ens ha enviat l’Adrià sobre cadascuna de les que us presentem avui com avanç del seu nou disc que, ara sí, durà per títol “Mirador”, i l’editarà el flamant segell Indian Runners, també responsables de l’edició de “Falconades” de La Sentina.
"A sol i serena"
Aquesta cançó parla de com moltes de les coses que ens preocupaven s'han anat esvaint; tenia la necessitat d'explicar com l'efecte del temps i els elements sobre nosaltres posen les coses al lloc que els pertoca.
Amb unes estrofes on predominen les guitarres folk i els arranjaments suaus a unes parts on entren tots els elements per a buscar l'èpica que tant ens agrada. En Paco i en Pere van fer molt bona feina a les parts orquestrals, introduint des de corns anglesos i violins fins a efectes prestats dels New Order.
"El terme mig"
Volíem anar a l'essència del rock: melodia, un riff poderós i rítmicament potent. A les maquetes que havíem gravat hi havia un aire molt als Magazine que vam decidir mantenir; tot per explicar com n'és de fràgil el que ens envolta i els esforços que s'han de fer per poder mantenir-se un sencer. El terme mig de les coses requereix un exercici constant. - Feb 16, 12Quan vam descobrir Renaldo & Clara ho vam fer per pura casualitat, de la mateixa manera que anys després ho vam fer amb Monsieur H, el multiinstrumentista del grup lleidatà, que en el seu projecte en solitari explora una faceta que tanmateix pot mantenir fidelitat a l'slow-pop de Renaldo & Clara, com allunyar-se’n ràpidament. En qualsevol cas, Monsieur H és un projecte personal, i per aquesta raó necessita desvincular-se de tot el que l’envolta, artísticament parlant, per emfatitzar detalls que potser no pot fer quan toca en banda. Cada cosa al seu lloc, i els resultats poden esdevenir tot un èxit. L’Hugo i la Clara són, potser les dues cares visiblement més personals de Renaldo & Clara. Sense desmerèixer la del Víctor, és clar, el guitarrista i productor. Aquest últim és qui aporta la versemblança, i els matisos de les cançons d’estudi. Aquest cara a cara de personalitats potencien el talent de dos músics complementaris en una banda que sens dubte desperta passions a tothom que els escolta.
Les textures i els arranjaments de Renaldo & Clara són obra de l’Hugo, el Monsieur H, un freak que conviu en un món on tot sembla estar en ordre relatiu. La peça que posa en dubte la prudència i, que al cap i a la fi, n’esdevé un element distintiu propi. Le Mans són un referent que justifica aquesta definició, i ells no se n’amaguen. Dit això, entenem que l’anomenat Donosti sound és una altra de les peces clau dins l’engranatge que fa funcionar la maquinària de Renaldo & Clara, i amb mola probabilitat el nexe d’unió existent entre les influències i relacions de Monsieur H i Renaldo & Clara. Els vincles entre el lounge-pop resultant, en tots dos casos, és fruit de la unió de la chanson, la bossa nova o el soul de l’escola de la Quiet Storm amb, evidentment, el pop escocès de la millor escola. Això es veu clarament identificat en “Après la fête”, la cançó inèdita que Renaldo & Clara i Monsieur H han enregistrat pel cd del festival lleidatà Músiques Disperses.
Pel que fa al directe, l’Hugo es presenta com a Monsieur H amb un arsenal digne per una actuació electroacústica de qualitat: guitarra acústica, dobro, ukelele, loopejadora, kaossilator i diversos pedals diferents. Avui el podreu veure en directe al Cicle A Viva Veu, on presentarà temes propis que s’inclouran en el seu primer treball com a Monsieur H, i que segons afirma, la gravació està prevista pel proper mes de maig. - Feb 07, 12"Falconada": 1 f. [SP] Acció d’escometre el falcó, l’esparver, etc., la seva presa. 2 f. [LC] Escomesa, especialment a fi d’emparar-se d’alguna cosa. La vocació veterinària d'Albert Girons i la profunditat vital que dóna agafar llibres de tan en tan per llegir-los són els eixos que formen l'estructura de La Sentina. Una arquitectura vestida de petites experiències vitals i fantasmes i pallassos interiors sense els quals el pop és només entreteniment a la mitja part de la Superbowl. Després d'un primer disc al 2009, "Somatismes", que segons com no es pot ni considerar àlbum oficial de debut, La Sentina publicarà la setmana que ve "Falconades", editat per la flamant discogràfica The Indian Runners. Fins avui se'n podien escoltar quatre cançons penjades al preceptiu bandcamp, entre les quals hi havia aquest gran senzill que donava nom a aquell primera gravació, "Somatismes", i que ha estat regravada per al nou disc. Així doncs, com que són amics nostres i, mal ens està dir-ho, ens agrada molt tot el que fa l'Albert, ens han cedit la presentació blocaire de l'àlbum. És per això que després dels satisfactoris precedents amb Guillamino, Gran Amant i Senior i el Cor Brutal avui entreguem un nou capítol de grup presenta disc fent un u per u i el disc sencer disponible en streaming. El mateix Albert Girons defineix breument cada una de les dotze cançons de "Falconades". Suposem que la resta del grup, format per Oriol de Balanzó, Marc Sospedra i Santi Bonastre se'l miraven a consciència quan ho feia. O potser no, però imaginar-s'ho té la seva gràcia. Bé, el que és important, La Sentina presentarà en societat "Falconades" aquest dijous 9 de febrer a l'Heliogàbal de Barcelona. Com sempre, perdre-s'ho és de covards.
FALCONADES
Un disc que treu pit
1 - Somatismes
De bon matí les coses sempre es veuen d'un altre color. Generalment millor.
2- Plàstic
Hi ha olors que et connecten a records concrets. Una olor, un estat d'ànim o una imatge. Això són falconades.
3- Gran
Envelleix amb dignitat i mor tranquil·lament. Banda sonora al teu pla de pensions.
4- Nen mimat
Els escolanets de Montserrat van al Vicente Calderón. En acabar el partit, l'ambient al costat del Manzanares és gèlid. L'autobús que els ha de tornar a l'abadia s'apropa lentament a la parada però no s'atura. Segueix.
5- Falconades
La química de la sinapsis neuronal és la clau per entendre les forces que mouen el món. Aquesta cançó no és més que un intent de dominar la població mundial a través del missatge subliminar.
6- Espera
Si no arriba a l'hora la persona que esteu esperant, què feu?
7- Orgue de Maneta
Jacques Prèvert sortia d'un concert de Paco Ibañez quan va escriure aquesta poesia. Les explicacions del cantautor el deurien posar tens...
8- Flora i fauna
Les coses que estimo i les coses que odio.
9- Espai = oportunitat
Múrcia que hermosa eres! Un cant de goig a les semblances entre aquesta fascinant terra amb el Planeta dels Simis. Featuring Arias Cañete i Stephen Hawkins.
10- Benestar animal
En la recerca del benestar absolut perdem de vista l'autèntic benestar. El de l'Animal Salvatge.
11- Fugida
Mirar endavant sempre ajuda més que mirar contínuament enrere.
12- Foc/carena
Invocar els Elements. Alternativa real a morir congelat o pagar els serveis de l'helicòpter de protecció civil.
Podeu escoltar el disc sencer aquí. - Feb 03, 12El porten a l'escenari com si es tractés d’una bèstia del circ. Comença la cançó i el descriuen tot enumerant els seus defectes físics un per un. Continua l'espectacle vexatori quan l'agafen pel cos, l'immobilitzen i li obren la boca per deixar-nos veure-li les dents. Arribat el seu torn no és capaç de cantar ni de pronunciar una sola paraula, de la seva gola només surten sorolls contagiosos i energètics amb els que se’ns fa impossible no participar-hi. La cançó 'Magalina Hagalina Boom Boom' serveix com a clar exemple de l'habilitat que Slim Cessna and his Auto Club tenen per explicar contes, comunicar idees originals i, sobre tot, capturar l'atenció del públic i no deixar-la anar fins el moment de comprar el disc al mostrador de la sortida un cop l'espectacle s'ha donat per acabat. Vénen de Denver, Colorado, un lloc on (evidentment) alguna riquesa cultural hi havia d’haver: no és casualitat que sigui la mateixa terra de Trey Parker, el creador de South Park.
La banda, que compta amb una flexibilitat de personatges igualable a la d'un vodevil, ha estat, des de l'inici, capitanejada per Slim Cessna i Jay 'Munly' Munly, els dos actors principals que van treure a la llum el primer disc de manera independent l'any 1995. L'àlbum es presenta ple de temes incòmodes i amb connotacions de country & western, una combinació que va cridar l'atenció d'un públic molt extens. Cal recordar que el grup representa el seu propi estil, un estil que està basat en els cànons que Johnny Cash i The Violent Femmes van establir pel que fa a la veu gòtica i complexa del subgènere americana, que té molt més a veure avui dia amb el punk i l'indie, que amb l'estil de Garth Brooks i Shania Twain.
Amb el pas del temps han millorat la seva tècnica tant a l'estudi com als directes, però això no ha estat impediment per seguir comunicant el mateix missatge: transmetre una realitat completament creïble vista perls ulls d'un personatge amb un passat internament conflictiu.
Lletra de 'Dear Amelia':
Dear Amelia, well you know I've been thinking, you look more like your mother each day
Dear Amelia, well you know I've been thinking, you get better looking each day
Were you thinking that I am your father, and you are my daughter, and more,
She's your mother.
El fet que el tema tracti sobre una història amb indicis d’incest ja té nassos, però el fet que l’Amelia sigui la seva filla en la vida real encara el fa més valent i ens recorda al criticat i polèmic 'Un zeste de citron' del genial Gainsbourg.
Diu Cessna:
"Gravada poc després del naixement de meva filla Amelia al gener de 1990. El meu amic Jeremy estaba a casa meva. El vam despertar i va decidir fer-ne una cançó. És evident que havíem estat bevent."
Diuen que els americans no són amics de la ironia. No obstant, hem d'admetre que un personatge com aquest, que habita entre el món real i el fictici, com la sèrie d’en Larry David, poden donar pas a genials inspiracions, llargues discussions i convidar-nos a una fascinació que podria no conèixer límits. Són reals les dents d'or? Serà catòlic practicant? Quines són les seves inseguritats sexuals?
L'any 2000 fitxen per Alternative Tentacles, el mític segell de Jello Biafra, l’ex-cantant de The Dead Kennedys, amb qui fins a dia d'avui han editat sis treballs més. L'últim, "Unentitled" (Sense Drets), és el clar resultat d’un desenvolupament que es va decantent cap al rock, però que paral·lelamet no deixa de banda l'elegància ni la intenció d'explicar-ho tot en forma de conte.
La nit de La [2], doncs, va ser l'oportunitat que vam tenir molts per conèixer el seu treball. No fou estrany trobar-se amb moltes cares conegudes. Eren aquelles cares que tornaven a repetir l’experiència després d'haver conegut per primer cop la banda el passat mes de maig a la sala Sidecar. Els que ja sabíem de què aniria l'espectacle, se’ns veia a la cara la sensació de tornar a viure una experiència gairebé preciosista i religiosa, malgrat l'aspecte de no saber què estava passant pocs minuts després de l'aterradora posada en escena dels dos cantants, Cessna i Munly.
D'acord amb Spin, Slim Cessna's Auto Club es el millor grup america en directe avui en dia, pero a més, celebra les cares maques del americasime que s'obliden i val la pena la seva propagacio.
Text de Mark Dixx. - Jan 29, 12Me & The Bees és un grup de noies al qual, posteriorment, s’hi va unir el Carlotto. Del Carlotto segur que coneixereu, si més no, algun dels grups dels quals n’ha format part; Half Foot Outside, sense anar més lluny. La qüestió és que quan ell va entrar al grup, la qualitat de Me & The Bees va fer un pas endavant. El so de la seva guitarra vertebra el grup, solidifica la música i qualitativament és l’engranatge que possibilita que la maquinària treballi més fàcilment i a l’oïda li faciliti aquell toc de gràcia final. Val a dir, però, que tot i la genialitat del Carlotto, sense l’Esther, l’Eli i la Vero, Me & The Bees no tindria cap mena de gràcia. Les guitarres destartalades, les melodies de les cançons i les influències en el segell de Calvin Johnson fan de Me & The Bees un grup que destil·la una personalitat única. Sobretot per la veu de l’Esther, que estèticament assoleix una textura lo-fi per si sola, molt propera a la de veus femenines del rock’n’roll dels cinquanta. Al concert del Fantástico, les Me & The Bees van venir només les noies, el Carlotto estava malalt i només va poder assistir de forma espiritual. El concert va ser Me & The Bees al més pur estil primitiu, i és que la història de la banda comença quan l’Esther i la Eli feien cançons a casa seva abans de sortir de festa. Mentre una esperava que l’altra es canviés, anaven fent cançons amb la guitarra. Després de veure el potencial del que havien composat s’hi van anar afegint la resta. Les cançons són curtes però intenses, i en aquest vídeo n’hi ha dues, una de les quals és “Tibidabo”. La nostra preferida.
Aquest concert va tenir lloc el dia 10 de febrer del 2011 al Fantástico Club, i tot el contingut del vídeo ha estat enregistrat per 3 Headed Monkey. - Jan 25, 12Costa seguir el ritme a Foehn Records. A vegades ens preguntem com s’ho fa un segell tan petit per editar propostes tan grans. No només això, sinó que el nombre de publicacions és proporcional al d’una major. En l’últim any han estat 15 les referències que ha editat Foehn. Apostant sempre per l’avantguarda, i per mantenir fidelitat a una línia estètica que tan sols gosen trair quan confien en propostes més properes al pop. Santiago Latorre ha estat, sense cap mena de dubte, la referència que més ha destacat darrerament, del seu catàleg. Disc d’ambient nebulós i petjada neoclàssica evident. Melancòlic i fred, aquest ha estat el millor disc estatal segons el criteri de redacció d’A Viva Veu. D’altra banda, però, enguany també hi ha hagut altres que han destacat per la seva qualitat, segell constantment present en qualsevol de les edicions de Foehn. Així doncs, divendres 27 de gener, alguns dels artistes del segell oferiran quatre hores seguides de música amb El Gran Amant, Cherry, Vànova, Marina Gallardo i I Am Drive.
Regalem dues entrades dobles pel concert. Si hi voleu participar tan sols cal que ens envieu un mail a cridem [arroba] avivaveu [punt] com i ens digueu quin és el vostre disc favorit de Foehn Records i per què. Les dues respostes que més gràcia ens facin s'enduran el premi. A la resta, els que hagin comprat l'entrada anticipada o la comprin d'aquí al dia del concert, a més d'estalviar-se 2 euros, rebran un disc de regal a escollir entre el catàleg del segell.
Hem preparat una llista Spotify amb un recull de cançons dels grups que hi tocaran. Hi afegim cançons d'El Gran Amant, al que enguany hem prestat molta atenció, i que divendres vindrà acompanyat dels nostres estimats Allstars del Mediterrani com a banda acompanyant. Però d’altra banda també volem posar de manifest la genialitat i el talent amagat rere la música còsmica electroacústica del Murcià Cherry –especialment recomanat per fans d’Apeiron-, sense desmerèixer pas a Vànova, un grup sitgetà que troba el seu lloc en la cançó mediterrània. Hi ha qui diu que busquen l’equilibri perfecte entre el rock sedós nordamericà que grups com Mojave 3 practiquen a la perfecció, i altres de més propers, vinculats a l’Ona Laietana. Marina Gallardo és una altra de les grans apostes de la nit, menys experimentals, i dins el sac de la cançó d’autor, arrelada al folk-rock. Finalment, I Am Drive, un grup força recomanat per aquells amants del cançoner indie nordamericà, amb un peu a la cançó d’autor, però d’altra banda, estretament relacionat al pop ambiental, i textures que ens fan pensar en grups tant allunyats però alhora tant relacionats com The Album Leaf o Songs: Ohia. Que gaudiu de la selecció.
Escolteu la llista aquí. - Jan 24, 12Ben a prop de complir tres anys, avui presentem la programació del Cicle A Viva Veu des de principis de febrer fins a l'abril. Reprenem l'activitat després de l'aturada nadalenca i el sempre difícil, llarg i dur mes de gener. Tornem, i ho fem amb una programació que ens fa estar contents, un seguit de grups que combinen els tres eixos sobre els quals ha descansat des del maig del 2009 la programació del Cicle. D'una banda, els consolidats, els grups i artistes que ja no són una sorpresa sinó un gran valor i petit patrimoni. Són d'aquest grup La Orquesta del Caballo Ganador, que ja fa anys que amenitza de tant en tant improvisades i frenètiques vetllades, i Bedroom, que aquest 2011 ha publicat un dels millors discos del país, "El fum blanc" (Foehn). En segon lloc, l'emergència d'avui, els grups que es preparen per viure el seu primer gran estiu: Arthur Caravan, Mates Mates i Ferran Palau, d'Alcoi, la Plana de Vic i la falda del Montseny. Els alicantins han publicat fa pocs mesos el seu segon disc, que els ha de servir per posar definitivament posar un peu al Principat i consolidar-se a casa. De moment ja els tindrem al popArb a finals de juny. Els vigatans Mates Mates, al seu torn, són en boca de tothom com la darrera sorpresa de la colla de Famèlic Records, que ja ens ha donat amb L'Hereu Escampa una primera gran alegria i, per tancar el grup, una de les dues veus d'Anímic, Ferran Palau, que enguany es llançarà a l'aventura en solitari. Finalment, tancaran la programació del Cicle per aquesta temporada que anirà del febrer a l'abril els secrets de mistu-mistu i Monsieur H. El primer és Miquel Sospedra, baixista de Sanjosex i Mazoni, que ben acompanyat pels amics de LaSentina ens ha regalat quatre fantàstiques cançons que ara es disposa a explotar. L'altre és Hugo Alarcón, multi-instrumentista a l'esquerra de Clara Viñals a Renaldo & Clara, de qui ja vam veure un sensacional tastet de la seva chanson al concert del grup lleidatà al darrer Faraday A Viva Veu. A continuació us deixem el calendari.
2 de febrer mistu-mistu
16 de febrer Monsieur H
1 de març La Orquesta del Caballo Ganador
15 de març Arthur Caravan
29 de març Ferran Palau
12 d'abril Mates Mates
19 d'abril Bedroom
Tots els concerts cauen en dijous, l'entrada és gratuïta i comencen a les 21:30h. Els assistents, però, poden fer la donació que creguin oportuna després de cada actuació. El Cicle A Viva Veu és una iniciativa de l'Associació A Viva Veu, el Fantástico Club, i la productora audiovisual 3 Headed Monkey / Look Behind You. El Fantástico es troba al Passatge Escudellers, 3, a Ciutat Vella, a tocar de la Rambla de Santa Mònica.
Us hi esperem!PER MÉS INFORMACIÓ DE LA NOVA TEMPORADA,
CONSULTEU EL DOSSIER DE PRESENTACIÓ - Jan 23, 12Sembla que per cada visita que The Pains of Being Pure at Heart han fet a Barcelona aquests han multiplicat els seus seguidors. Així doncs, divendres passat a les nou i mitja (una hora després de la obertura de portes i després que el concert previ que Ruidoblanco van fer per sorpresa de tothom) la segona sala del Razzmatazz estava plena a vessar d'un públic que creava un ambient propi del primer o segon concert a la ciutat del grup de moda de la temporada. Un xic estrany, fins i tot ells es van sorprendre, tenint en compte que ja van viure aquest moment entre el 2008 i el 2009. Hi poden haver diversos arguments per explicar aquest increment de públic, el més coherent és el context de nostàlgia de la dècada dels noranta en el que ens trobem i la capacitat del grup de fer més accessible i acostar a les noves generacions el so de grups mítics d'aquest temps com són My Bloody Valentine o The Smashing Pumpkins, però vist el concert del qual parlarem a continuació i tenint en compte que es diu que en aquesta gira sonen millor que mai podem afirmar que segur que no és pels seus directes.
Els novaiorquesos van començar amb la peça que obre i dóna nom al seu últim treball, “Beyond” (Slumberland, 2011). El pas del riff inicial a la distorsió que tant recorda el “Today” dels esmentats Pumpkins en el disc va servir per evidenciar, en cosa de deu segons, que alguna cosa fallava. Els anivellaments dels volums dels músics estaven descompensats i això va restar molts punts a l'actuació. Al principi alguns detalls no quedaven definits i el so feia bola i més endavant els teclats de Peggy Wang estaven tan alts que gairebé convertien les cançons del grup en politons. La veu de Kip Berman també va ser tota una decepció: sense producció pel mig perdia en gran part el seu timbre xiuxiuejant i, en alguna cançó, fins i tot quedava desafinada. Els Pains van anar desgranant els èxits dels seus dos discs sacrificant detalls i matisos com arpegis a la guitarra per intentar aconseguir, sense massa sort, una mica més d'energia dalt l'escenari. Mai hagués pensat que diria una cosa així, però en aquest cas les comparacions amb Superchunk van ser un altre punt negatiu. Res de tot això semblava importar al públic que ocupava les primeres files i el centre de la sala, que va passar-se tot el concert saltant, corejant les cançons i picant de mans al ritme d'aquestes. En les anteriors visites del grup alguns els criticaven per la brevetat de les seves actuacions. En aquest cas, si més no, van estirar més i es van allargar uns bons tres quarts d'hora abans de retirar-se per oferir seguidament un bis que iniciat amb una versió despullada de “Contender”, interpretada únicament per Berman i dedicada al periodista Xavi Sánchez de Mondosonoro. Aquesta adaptació íntima va ser la millor cançó del concert i va reforçar la nostra teoria que els volums desnivellats i les ganes de carregar d'intensitat unes cançons que no ho necessiten van ser els culpables de la nostra mala impressió d'aquesta actuació. Després d'aquesta dues o tres cançons més amb tota la formació i cap a casa.
Mentre esperava que la multitud abandonés la sala per així poder marxar tranquil vaig poder parlar amb gent que havia quedat satisfeta amb el concert, alguns fins i tot em van dir que els preferien en directe. Així doncs no sé si part del problema de sonoritat va ser culpa de la meva ubicació (meitat de la sala al cantó dret, res estrany) o si a mi no em van agradar perquè els tenia massa idealitzats i no havia volgut fer cas a les crítiques prèvies que m'advertien del seu directe regular.
Text de Pau Cristòful i fotografia de Dani Cantó - Jan 18, 12Si tres hores abans els reis de l'Orient havien inundat de màgia i il·lusió els carrers principals de la gran majoria de ciutats del món, a partir de les onze de la nit Els Surfing Sirles van banyar el Sidecar de suor i psicodèlia tot demostrant que ells també són els reis, concretament els reis del mambo. I és que pocs grups del gènere poden igualar els Sirles en termes d'intensitat dalt l'escenari, fent-se evidents en cada concert els anys que el grup va estar sacsejant els concerts de punk a peu de terra abans de fitxar pel segell Bankrobber l'any 2010. Tot i que qui els ha vist un cop no necessita cap excusa per tornar-hi, aquest cop n'hi havia una: la celebració del llançament del seu segon disc a Bankrobber "Romaní, semen i sang", dotzè millor disc català de l'any, “Romaní, semen i sang” (Bankrobber, 2011). Tot i ser una data complicada, una cua descomunal ocupava el carrer del costat del Sidecar passats pocs minuts de les deu. No va ser fins les onze que els del Montseny van sortir a l'escenari davant d'un públic que mesclava amics de sempre, intel·lectuals, noies mones, algun modern de revista, força gent per sobre de la trentena, aixelles suades i aquells qui no se'n perden ni una. I és que els Sirles apleguen un públic d'allò més divers gràcies als seus orígens i actitud punk, el revival estatal del garage que han viscut amb Mujeres, l'auge que està vivint la música en català, la genuïnitat de les seves lletres i el fet que el seu cantant i guitarrista, Martí Sales, sigui també escriptor.
Els del Montseny no van necessitar ni un quart d'hora per convertir la sala en un autèntic festival d'empentes, salts, ulleres trencades i sabates voladores. A diferència d'altres grups, quan en un concert dels Sirles s'inicia un pogo aquest ja no s'atura, i és que tenen himnes i carisma per donar i per vendre. Les cançons dels seus dos discs publicats a l'escuderia catalana es van intercalar amb algun tema previ a aquesta última etapa, felicitacions d'aniversari amb la pertinent referència a Carmen de Mairena i pseudoversions de temes com “El ritmo de la noche”, carregades del sentit de l'humor, la simpatia i la proximitat que impregna l'univers sirlero. Després de fer vibrar les parets de la sala durant prop d'una hora amb el seu garage espitat es van retirar dos minuts al camerino per agafar forces i rematar l'actuació amb “Cap al sol”, en la qual el grup baixa el tempo i apuja més que mai el component psicodèlic de la seva música, el vell hit “Pubilla” i la genial “Anunnakis (Reprise)”, que protagonitza un dels millors minuts (1:19 concretament) de l'últim disc. El que ningú s'esperava és que, animats pels seus amics, rescatessin les cançons “Fricandó” i “Lourdes”, publicades en el disc que van publicar amb el Tripartit Invertit completat pels FP i El mal ja està fet. Com havia passat una estona abans amb “Poble d'stars”, “El meu avi” i la ja esmentada “Pubilla”, alguns van quedar parats en no ubicar les cançons en els seus treballs a Bankrobber, però els qui coneixien el passat del grup van celebrar-les amb una passió descomunal.
En acabar el concert tothom coincidia en el mateix: el públic havia perdut part del pes acumulat durant les festes i el grup havia guanyat una nova tongada de seguidors demostrant, un cop més, que dalt d'un escenari (i també a peu de terra) són pràcticament imbatibles.
Text de Pau Cristòful. - Jan 16, 12Bé, ja està. Per fi publiquem avui l'últim post de repàs al que ha donat el 2011 amb la principal llista, la dels discos internacionals. D'alguna manera, aquesta llista neix força esbiaixada ja que la magnífica collita de discos d'electrònica de l'any s'endú tota la mostra del gènere, per bé que no ens podem queixar pel que ha donat de si. Dan Bejar s'ha endut el primer lloc a la nostra llista i a moltes altres, quelcom que en una extensa ressenya mirem de justificar. El mateix per John Maus i Noah Lennox, que completen el podi, i Real Estate i PJ Harvey que tanquen el Top 5. Cadascun d'ells representa una tendència, un gènere dins del gran espectre musical d'arreu, artistes consolidats que segueixen reinventant-se cedeixen el pas a promeses que ja no ho són tant i es consoliden. Artistes bojos i minuciosos que es concentren i perfilen grans obres que la falta de perspectiva no ens permet saber si trascendiran o no. És aviat per dir-ho, però tot just després que hagi acabat el 2011, aquest és el nostre particular repàs.
1. Destroyer "Kaputt" (Merge)
“Kaputt” és un disc embolcallat d’una tristesa i un abatiment estranys, gairebé imperceptibles, perquè la frescor i suavitat del seu so amaguen, en aquesta atmosfera carregada d’una sensualitat ubiqua, unes lletres sufocades d’una amargor i una aflicció colpidores. En aquest recull d’al·lusions i elusions a Nancies, Dixies, Christines, Jessiques, Mary-Janes i altres figures femenines, Dan Bejar combina una solitud emocional esfereïdora amb l’encantament del saxòfon –alerta amb les dissonàncies i exploracions d’acid jazz a “Chinatown” i “Downtown”-, línies de baix tremoloses i el lliscament dels teclats tot afegint aquest matís dels vuitanta (“your first love’s New Order”, a “Blue Eyes”), més proper al treball de Roxy Music, The Field Mice o els ja oblidadíssims Saint Etienne. El que diferencia el novè treball de Destroyer dels anteriors és que aquest anacronisme de l’excés de midi-pop més propi dels anteriors queda enrere per donar pas a una atmosfera similar amb cançons pop més estructurades. En ell, Bejar xipolleja entre textures passades, abandona el bel nasal (només cal recordar cançons anteriors com “The Sublimation Hour” o “Beggars Might Ride”), en favor d’un to més derrotat i subtil, que tot seduint l’oient condueix directament a un dels temes més potents de l’àlbum, “Poor in Love”, possiblement una de les cançons més sentides, nues i profundes del seu catàleg musical. No és que la música de Destroyer no mereixi una homilia, però són les lletres el centre de la seva producció, perquè és en elles on es demostra que tot el que suggereix no és el que sembla, i és en elles que tot el que es pot concebre per endavant trontolla, es destrueix. Les extensíssimes referències a tot allò que coneix -bàsicament la cultura popular i la tradició moderna- serveixen de base per les seves crítiques (aquí mereixen una menció especial “Suicide Demo for Tara Walker” i l’immensa “Song for America”), que xoquen frontalment amb la suavitat melòdica que les acompanya, s’escolen poc a poc i suaument a la inconsciència i un cop dins, implosionen i s’exoneren, tot omplint amb aquesta aura de derrota i fracàs els patrons establerts contra els que lluita. Si en alguna cosa triomfa “Kaputt”, és que en aquesta pétite mort, Dan Bejar transcendeix a un altre estrat molt superior, clarament superb -per sobre de tot allò que hagi pogut fer abans-, tot perdent la vista a les bases del seu treball. És en aquesta “poetry for myself” on instal·la aquestes noves fundacions, on no hi ha discussió possible, perquè aquesta renovada consciència d’un mateix i aquesta cohesió impactant, perfectament plantejada i elaborada, escrupolosa, s’aguanta per sí sola. “Kaputt” és un diàleg de Bejar amb un món més enllà del palpable. En aquesta entesa pròpia, que s’aguanta com un pilar sense cap ajuda externa, l’oient no és més que una mera anècdota. I és precisament això, aquesta real indiferència, aquesta declaració d’intencions, aquesta intel·ligència, brutal honestedat i dolorosa indiferència aliena el que el fa excels. Que no t’agrada? És el teu problema. “Kaputt” és tan, tan autosuficient que ni tan sols et necessita. I alhora és tan bo que fa dubtar que un primer lloc a un pòdium li pugui arribar a la sola de la sabata. [spotify]
2. John Maus "We Must Become the Pitiless Censors of Ourselves" (Upset the Rythm)
El tercer disc oficial de John Maus venia precedit de certes expectatives. Durant els mesos previs al seu llançament, s’havien anat filtrant amb comptagotes algunes de les noves composicions, les quals feien pensar que es tractaria del millor que havia editat fins aleshores. Al final, potser no n'hi havia per tant, però "We Must Become the Pitiless Censors of Ourselves" manté perfectament el pols de "Love Is Real" i ha fet pujar Maus un esglaó a nivell de popularitat. Però el més important és que aconsegueix nodrir de hits monumentals el seu repertori en directe, una de les experiències més intenses i físiques d’aquest 2011. I és que després del seu pas per Barcelona, absolutament convertits en creients, se’ns fa difícil valorar el treball d’estudi de Maus de manera autònoma o semiobjectiva. Tot a "We Must Become the Pitiless Censors of Ourselves" és pura reivindicació, tal i com ho és el seu directe, un atac frontal a través de la ineludible influència de la música dels 80, que John Maus reconverteix fins a fer-la sonar totalment contemporània i en absolut com un homenatge al post punk. En qualsevol cas, a estones sembla que el músic de Minnesota estigui més emparentat amb la resistència social de la movida madrilenya que no pas amb el plàstic innocu dels coetanis britànics. Cal, però, ser conscients de la transversalitat de John Maus a l'hora d'escoltar els seus discos, de comprendre el rerefons d'un personatge que, a part de crear polèmica i debat amb el seu transgressor espectacle, ja sigui en directe o des de l'estudi, és un rara avis en l'escena musical, un personatge que enfoca les seves inquietuds més enllà de la música, convertint-se en una mena d'artista total que emparenta la música amb els estudis en filosofia política. John Maus és molt més que un karaoke. "We Must Become the Pitiless Censors of Ourselves" amaga molt més que una simple provocació. Rights for gays! [spotify]
3. Panda Bear "Tomboy" (Paw Tracks)
Aquest quart disc de Panda Bear és potser el més emocional que ha compost mai, després de "Young Prayer" (Paw Tracks, 2004), un àlbum que segons sembla va fer durant l'agonia del seu pare, mort poc després de la publicació. La portada (que en avui en dia no és necessàriament el primer impacte que dóna un disc) és el dibuix d'una noia plorant llàgrimes negres, i ja tant pot ser la noia a qui li canta "You Can Count on Me", o la noia de la relació que es trenca a "Last Night at the Jetty". Però com diuen els més músics i menys poetes, les cançons són música i les veus, uns instruments més. Les lletres de Panda Bear no són tampoc res més que colors que poden ajudar a il·lustrar millors els sentiments però que, en el fons, no tenen en absolut més importància que les harmonies i atmosferes que creen. El disc està plagat de grans moments, que consti. L'arrancada melòdica, com a tornada, a mitja "Tomboy", la cançó titular, que al cap del carrer és la més abrupta del disc, fa de glopada d'aire; el final d'"Alsatian Darn", la més gregoriana de totes, entonant "say, can I make a bad mistake?"; el principi de llumetes de "Surfer's Hymn", la referència més animalària de tot el disc, i l'entrada de la percussió amb la tornada, agafant un nivell que no decau en tota la cançó. També la constant roda de "Drone", sempre decaient als greus, enduent-se la veu cap a notes impossible de baixes, que mor anticipadament, anunciant-se lentament. L'última petita gran joia del disc és "Benfica", que acaba i tanca el disc amb una dolça sensació de felicitat, sent un cant com és a l'ambició i a la voluntat de vèncer, amb soroll de vent i càntics d'estadi al fons, fent el soroll de base. Coneixent l'esperit artístic i la voluntat d'autosuperació de l'artista, "Benfica" és la final signatura del disc, l'apunt més personal que descriu el procés de creació que condueix cap al disc com a obra final. I arribats aquí, la rúbrica pren aquest doble valor, amb el petit homenatge a la ciutat que l'ha acollit i li ha donat una família al títol. [ressenya] [spotify]
4. Real Estate "Days" (Domino)
El que fa “Days” destacable és la fidelitat que per molt que ho intenti no deixa de ser notable ni es desvia de la seva intenció musical. Aquesta confiança en l’atractiu d’una única estètica només podria contradir-se si no fos pel fet que cadascun dels talls del disc brilla amb una falta d’esforç que encaixa perfectament amb el caràcter alegre i estiuenc. Clarament Real Estate dibuixa les mateixes línies que en els moments més lleugers de “Crooked Rain” de Pavement, unint la indiferència dels anys 90 amb l’extesa obsessió del chil-wave i una idealitzada infantesa casolana d’una manera que la seva persistent qualitat no sembla de cap manera que pugui envellir, així com li dóna a l’àlbum un sentiment de tranquil·litat i continuitat. En aquesta època de virtuosisme competent, veure una banda ensenyar les seves habilitats a l’hora d’escriure cançons amb aquesta bella simplicitat sempre és una bona raó per celebrar. "Days" és el segon LP de Real Estate, un grup que va sortir a la llum amb la benedicció de Pitchfork als seus EPs primigenis. Aleshores eren una promesa, però una promesa amb molt bones raons per confiar-hi, gràcies als projectes paral·lels dels seus membres com Ducktails i Alex Bleeker and the Freaks i que pertanyia a una escena tan fèrtil com la de Nova Jersey. Ara han perdut prou aquella aura mig psicodèlica de la que molta gala feien al principi, però en canvi han guanyat en efectivitat, en arrodonir cançons, en compondre. [spotify]
5. PJ Harvey "Let England Shake" (Vagrant / Island)
Hi ha artistes que senten que han d’evolucionar i canviar per necessitat, i després hi ha els que, no és que marxin, sinó fugen de la seva zona de confort amb l'única finalitat d’experimentar i descobrir. PJ Harvey cau sense cap mena de dubte al segon grup, i encara que els resultats d’aquestes obstinades aventures haurien pogut resultar en quelcom inconsistent, la profunditat i sinceritat musical de “Let England Shake” té prou envergadura per fer callar els detractors per una bona temporada. Tenint en compte que cada ressenya del disc sembla insistir en els seus obvis nuclis conceptuals (principalment l’absurd i el desemparament que acompanya la guerra), no és cap sorpresa que molta gent hagi assumit erròniament que es tracta d’un disc autoritari i moralitzant. En lloc d’això ens trobem que la Polly Jean ha gravat un disc que és qualsevol cosa menys dominant, i triomfa gràcies a les majestuoses melodies gens condescendents amb la humanitat al camp de batalla. Aquest canvi en el to líric va en marcat contrast amb els altaments carregats aires dels 90 i demostra que es poden aconseguir meravelles si s’actua en conseqüència i amb lògica interior. “Let England Shake” és l’evidència que per molt que ens hagin vacunat contra la guerra, la inquietud psicològica que implica mai no es pot amagar. [spotify]
6. Bill Callahan "Apocalypse" (Drag City)
Aquest cavaller de la cançó està més còmode quan tot gira al voltant de la seva veu. Després d'anys i discos, amb "Apocalypse" Bill Callahan torna a fer un tros de disc, però per primera vegada el més important és ell i la seva veu, que pausadament, tranquil·lament embolcalla i abraça. Conceptualment, aquest àlbum és la continuació lògica de "Sometimes I Wish We Were an Eagle" (Drag City, 2009), un disc on era més Bill Callahan i menys Smog, menys banda, presentant-se com un artista molt més madur i transversal, amb certa voluntat de romandre. Semblen els darrers discos de Callahan més un exercici d'egolatria, d'ell, el seu personatge, la seva música, la seva veu greu que sona increïblement més present que la resta d'instrumentació, que segueixen senzilles al voltant, com si no vulguessin destorbar els desitjos de l'amo. Però una vegada dit tot això, al Cèsar se li ha de reconèixer el que és del Cèsar, i quan Bill Callahan decideix que els seus discos sigui un culte a la seva creació i perícia artística no se li pot retreure que hagi pres les decisions equivocades. A la penúltima visita de l'autor de "Battysphere" a Barcelona va venir acompanyat només d'un bateria i entre tots dos van ser capaços d'omplir una sala Apolo expectant. Al disc repeteix els compassos d'aquell directe, si bé la instrumentació no és tan moderada com aleshores. Aquella nit, Bill Callahan va cantar la seva versió de "The Breeze / My Baby Cries" de Kath Bloom, inclosa al recopilatori d'homenatge a ella. La idea musical del disc ara és la mateixa amb la que versionar d'una manera excel·lent aquell tema. Guitarra, veu i colors al voltant. La melodia, però, és la més ressentida, com si la voluntat de Callahan hagi estat despullar, deconstruir, buidar al màxim la melodia i deixar-la només amb l'indispensable. Només les mínimes notes. Sobrietat. "Apocalypse". Bill Callahan podrà mirar de rendir culte a la seva figura, però mentre faci discos tan notables, tot li serà permès.
7. Ducktails "Ducktails III: Arcade Dynamics" (Woodsist)
El 2011 ha resultat un any profitós per Matthew Mondanile. Al segon disc de Real Estate, hem de sumar-li una nova referència del seu projecte més personal, Ducktails. En ambdós fronts, Mondanile sembla haver-li agafat el gust a composicions d’estructura més convencional, però és amb "Ducktails III: Arcade Dynamics", on aquesta evolució es fa més palesa, i on sembla particularment més inspirat, oferint-nos un bon grapat de joies pop assolellades de baixa fidelitat de treure’s el barret, acotar el cap i fer la preceptiva reverència. I és que darrere les pintes de nerd pijo que es gasta Mondaline s’amaga un gran talent per a les melodies, com ho demostren "Don’t Make Plans", "Hamilton Road" o "Art Vandellay", mentre que a l’altra banda de l’espectre trobem una joia tan evocadora i cinematogràfica com "Porch Projector", que tanca magistralment el disc. Naturalment que trobem a faltar aquell Ducktails més oníric i ambiental, però amb un disc pop així, on aquella màgia del primer àlbum tampoc no és que hagi desaparegut, la nostàlgia es digereix molt bé. El millor de tot, és que fa la sensació que es tracta d’un grapat de cançons parides sense gaire esforç i que són fruit d’un Mondanile en estat de gràcia. Que duri.
8. Grouper "A I A : Alien Observer" "A I A : Dream Loss" (Yellow Electric)
Liz Harris és un misteri de dona. Aliena a tot circuit professional, poc amiga de les gires i sí d'aparèixer sense avisar a cartells en llocs allunyats, amb el seu àlies Grouper s'ha guanyat una fama arreu gràcies a poques fotos promocionals i un cabàs de discos d'ambient pop dels quals la preferència canvia segons el dia. A través del segell Yellow Electric, a més, publica tirades limitadíssimes provocant autèntiques subhastes a internet on els preus dels àlbums s'inflen escandalosament tractant-se de publicacions dels darrers anys. La darrera referència de Grouper no és, doncs, aquest doble àlbum "A I A" sinó un set polzades amb dos temes, de nom "Water People", i un EP facturat a mitges amb el guitarrista oníric Ilyas Ahmed, autor d'algun indispensable disc d'experimentació acústica. No obstant, "A I A" és un dels projectes més ambiciosos de Grouper, ja que és concebut com un doble àlbum amb aquestes dues cares "A I A : Alien Observer" i "A I A : Dream Loss". El primer segueix més l'estela que va obrir l'anterior "Dragging a Dead Deer Up a Hill" (Type, 2008), segurament el seu disc més pop, mentre que a "Dream Loss" retorna molt més a la pura atmosfera i la buidor melòdica de "Way Their Crept" (Type, 2005) i "Cover the Windows and the Walls" (Roostrata, 2007). Seria precipitat mirar de jutjar si era necessària aquesta separació en dos discos diferenciats, però la veritat és que és un debat estèril ja que les dues cares d'"A I A" simbolitzen una sola Grouper i un sol objecte artístic. També seria malsà voler comparar aquest darrer LP amb els anteriors, especialment amb el "Dragging a Dead Deer Up a Hill", perquè Liz Harris aconsegueix una cosa molt estranya, que és que tot i jugar al mateix joc, practicar el mateix gènere a tots els àlbums i treballar amb les mateixes textures i atmosferes des que va començar, cada disc per separat juga un paper diferenciat, independent de l'altre, sense confondre's malgrat relacionar-se els uns amb els altres de manera sistemàtica. Tot és diferent però sempre està fent el mateix. Són com noves versions d'ella mateixa, com si fos possible, que ho deu ser, introduir la seva personalitat a la seva pròpia creació, fent imaginar una Liz Harris com un personatge reservat, tímid, fosc, patidor i inquiet. Els adjectius que suposadament la descriuen són els que il·lustren la seva música. Cançons regeneradores, de pausa, d'aturar-se, apagar els llums i deixar que els colors s'introdueixin pels forats del cos i ens netegin per dins. No és estrany que sigui un misteri ella, que els seus discos costin barbaritats als mercats de segona mà. Grouper és una de les joies d'aquest principi de segle i serà una llàstima quan, tal com va arribar del no-res, desaparegui sense fer soroll. S'acosta el temps de la seva reivindicació. [spotify] [spotify]
9. Kurt Vile "Smoke Ring for My Halo" (Matador)
Kurt Vile fa discos clàssics que sonen moderns, i això és una meravella. La tasca de Kurt Vile com a músic s’ha guanyat el nostre respecte disc rere disc, tant en la seva faceta en solitari com quan ho fa amb The War On Drugs, un altre grup que enguany s’ha endut premi a un dels discos de l’any, que trobareu més avall. “Smoke Ring for My Halo” és un disc menys oníric que la resta d’àlbums editats fins ara, té un aire més classicot. Guitarres que ben bé podrien definir-se com country-pop o rock reverberant, i d’efecte sedant. Gens estrident, com per exemple “Puppet to the Man”. En general, “Smoke Ring for My Halo” és un disc que transmet una sensació d’alliberament, és un disc agradable i molt fàcil d’escoltar. Crea uns paisatges plàcids, i gairebé diríem que desprenen llum. És la màgia de la seva guitarra la que transmet aquesta sensació càlida i gens pretensiosa. Deixeu sonar “Society Is My Friend” i sense voler ja us haureu enamorat d’aquest disc, i és que probablement aquesta és la millor cançó per entrar a l’àlbum. La resta és qüestió de temps. [spotify]
10. Yuck "Yuck" (Fat Possum)
Recordeu a finals del 2010, quan, basculant al voltant del Primavera Club d'aleshores, uns joves establerts a Londres que no sonaven gaire al prostituït indie-pop britànic van començar a causar sensació. Vivim encara una mica la ressaca d'aquell furor, que ha portat el disc a situar-se en aquesta i en moltes altres llistes de repàs de l'any. Ara fa un any llarg, ens vam atrevir a comparar Yuck amb Yo La Tengo, Dinosaur Jr., My Bloody Valentine i tots els clàssics del noise pop que se'ns acudien. Naturalment, com tot fulgor era exagerat es mirés per on es mirés, però no n'hi havia prou, s'havia de cridar ben fort la gran nova sensació. Els mesos posteriors els han posat al lloc que es mereixen, com autors de cançons efímers que necessiten una altra volta abans de passar a l'olimp dels clàssics del pop, però més enllà d'això, Yuck també comptaven amb una sinceritat que ha enamorat post-adolescents pretesament postmoderns que llegeixen el catàleg sencer de Blackie Books. Formen part del clixé que ha alimentat la seva fama però repescar el seu disc i superar "Georgia" i "The Wall" es redescobreixen com, el que dèiem, autèntics autors de cançons. Corrien el risc de ser un "one-hit wonder" però no són res d'això. És clar que tenen una carrera per demostrar i ens encantaria bé a tots per poder mantenir la coherència i comptar fins a tres i saltar tots alhora cridant "ja us ho dèiem!". Però, va, desenganyem-nos, aquesta recopilació de demos regravades és el millor exemple i mirall de centenars de bandes amateurs del rotllo. I que sí, que encara creiem que compondre cançons pop té molt de mèrit quan està ben fet, les lletres no són estúpides i hi ha cançons com "Suicide Policeman". Que ben fet tot, quin gust. [spotify]
11. Woods "Sun and Shade" (Woodsist)
Seguim Woods des de la primera referència. "At Rear House" (Shrimper, 2007) destil·lava un caràcter nord-americà que ens va enamorar des de la primera escolta. Així com de la magnífica veu de Jeremy Earl, que és probablement el fet distintiu més característic d’un grup que juga a dues cartes, la de no trair les arrels de l’americana però tampoc caure en el classisme recurrent. El pas endavant el van fer l’any passat editant l’excel·lent “At Echo Lake”, fidels al seu segell, Woodsist, i amb un rerefons molt més pop que el primer disc, i l'última referència editada enguany i que nosaltres hem decidit per unanimitat que mereixia ser entre els millors discos de l’any. El pop d’”At Echo Lake” segueix vigent, això sí, se l’han endut cap un terreny més psicodèlic. Segueixen existint temes al més pur estil sunshine american pop com “Pushing Onlys” o “Be All Be Easy”, que té un encant paisatgístic desèrtic. “Sun and Shade” és el primer disc on estiren obertament d’aquest halo psicodèlic que sempre els ha acompanyat (especialment en directe. Per cert molt recomanables en aquest format). Gràcies a aquesta actitud han pogut desenvolupar en llibertat cançons com “Out of Eye” o “Sol y Sombra”, les cançons més llargues de l’àlbum, que no queden gens descontextualitzades amb el contingut que resta del disc. Imprescindible, no en tingueu cap dubte. [spotify]
12. James Pants "James Pants" (Stones Throw)
Parlar de Stones Throw és fer-ho d’un dels millors segells discogràfics amb més prestigi de l’actualitat. El prestigi se l’ha guanyat a pols, i gairebé cadascuna de les referències que edita són sinònim de qualitat, així que qualsevol novetat d’aquest segell és mereix com a mínim una petita atenció. Amb James Pants va ocórrer precisament això, descobrir-lo entre el seu catàleg va obrir un nou horitzó del pop, sobretot pel que fa a la seva capacitat de concebre aquest gènere tan ampli i heterogeni pel que fa a estils i evolucions. Que un segell principalment de hip hop editi artistes com James Pants fa suposar que la fusió d’estils en un sol disc sigui suficientment coherent com perquè el resultat sigui qualificat de pop, així en el sentit menys ortodox del terme, però sense ser-ho en realitat. Ens trobem davant d’un disc heterogeni, conscients que no és pas la millor referència editada per aquest artista americà però un bon disc, si més no, per aparèixer entre els millors de l’any. Esperem que almenys això serveixi com a carta de presentació per entrar en la seva música. L’àlbum podria ben bé formar part d’allò que en anglès definiríem com “Ariel Pink friendly”, precisament per aquesta mateixa obsessió pel pop plusquamferfect dels seixanta fins a la necessitat de trobar referències en el minimalwave, el disco-pop o la psicodèlia. Feu una ullada a “Clouds over the Pacific”, un tema que està fet amb pasta de hit! [spotify]
13. Connan Mockasin "Forever Dolphin Love" (Phantasy / Because Music)
“És frustrant que em descriguin com un artista emergent, perquè tinc la sensació que he estant emergint durant una pila d’anys… Quan emergiré de veritat?”.
No fa massa, Connan Hosford parlava amb una certa consternació a SUP Magazine del seu projecte, Connan Mockasin, arrel del llançament de “Forever Dolphin Love”, i del desassossec que aquest intent de créixer que no acaba d’arribar provoca. No ha estat fins la fi d’aquest any que aquest elaboradíssim treball s’ha vist recompensat, d’una manera o altra, a les llistes universals del millor de l’any. “Forever Dolphin Love” és un disc excel·lent que, si bé ha passat també força desapercebut en boca del públic general, ha ancorat amb una força extraordinària en circuits més reduïts. De tot plegat, el que fa més especial a Connan Mockasin és, de fet, el seu tarannà estrany, aquest univers particular també insòlit, prodigiós, d’una raresa encantadora i tanmateix captivadora; hom podria dir que Mockasin és un nigromant. La tendra salutació inicial (“Hello Conan!”) de “Megumi The Milkyway Above” és, de fet, el salconduit pel passavolant a aquest microcosmos de deu cançons que s’entortolliguen entre elles, es fan i es desfan amb una fluïdesa gairebé animal, instintiva, sense requerir un fil conductor o una coherència interna. Tot l’àlbum “Forever Dolphin Love” sona, de fet, com una massa sònica, on les cançons de bressol psicodèliques ballen amb els interludis jazzístics, les dissonàncies esdevenen gairebé esquizofrèniques, les intros i les outros experimenten amb cada nou estrat (o cançó) d’aquesta quimera, les guitarres deambulen i els xiulets acompanyen les indesxifrables –per incomprensibles, no per complicades- lletres. La meravellosa psicodèlia de Connan Mockasin no sona (ni sota cap concepte ho pretén) humana a l’orella humana, i és per aquest motiu que desconcerta; però el seu cant sirènid, divertit i càndid impulsa una mena de curiositat gairebé infantil que, com ja sabem d’avantmà, matarà el gat. Ja sigui navegant pels rierols de “It’s Choad My Dear”, enamorant-se de mamífers a la superba “Forever Dolphin Love” (atenció, també, al brillant remix d’Erol Alkan, propietari del segell que l’edita), ballant amb criatures estranyes a “Quadropuss Island” o el somni/malson de “Faking Jazz Together”, el viatge a través de “Forever Dolphin Love” és tan fascinant com nostàlgic, d’una honestedat brutal i una delicadesa excepcional, bella i torbadora. “Oh when I retire I hope the snat suit fits me well, I want to be a hybrid with lovely memories”. Tan de bo totes les faules sonessin així. [spotify]
14. Sonic Youth "Simon Werner a disparu" (SYR)
Disc estrany de Sonic Youth en tant que trenca la progressió dels darrers anys. És clar que voler definir la trajectòria d'aquesta seminal banda del noise rock, d'un grup que sempre ha navegat a contra corrent, sense cap mena d'imposició exterior i amb una vocació artística innegable, és arriscar-se a dir moltes tonteries. Però sí, la banda sonora que Sonic Youth han gravat i compost per la pel·lícula "Simon Werner a disparu", una pel·lícula francesa que no ha rebut cap mena de ressò ressenyable és un nou pas a la carrera dels nord-americans. La tasca encomanada era il·lustrar una història d'abusos sexuals infantils a una escola d'una zona residencial a França. Aquestes coordenades han portat el grup a facturar un meravellós disc de rock instrumental, que fuig de l'èpica del post-rock a una alta velocitat de creuer, on els matisos de les guitarres esdevenen un fantàstic exemple del millor que sap fer aquest grup, on fins i tot quan menys és més i no hi ha un exercici excessiu sonor, les guitarres rasquen, afilades, tallen i fan mal. És "Simon Werner a disparu" pura ambientació, Thurston Moore i Kim Gordon han desat els micròfons a la maleta, i malgrat rebaixar l'agressivitat explícita i posar-se a cercar atmosferes, per dins el disc és un fantàstic exercici que explica una vegada més la capacitat de la banda per reinventar-se, trobar-se, reescriure la seva obra i tornar a facturar un disc fantàstic. A més, potser gràcies a ser una banda sonora, aquest disc ha resultat com un dels més compactes de la seva carrera, on es van repetint i alternant els patrons més rítmics i afilats amb els més ambientals. Un disc de bilis i mala llet, que alerta els sentits i fa créixer l'energia. En el fons, és que Sonic Youth fa més de vint anys que fan això i ja en són uns mestres.
15. Bonnie 'Prince' Billy "Wolfroy Goes to Town" (Drag City / Domino)
Des de fa temps, Will Oldham sembla anar cremant etapes una darrera l'altra, canviant de registre i estat a pràcticament cada disc. Ja fa temps de la revisió del seu cançoner més antic a "Sings Greatest Palace Music" (Drag City / Domino, 2004) on va orquestrar tot el seu so amb una banda infinita, buscant mil i un detalls acústics, després d'això, va venir "The Letting Go" (Drag City / Domino, 2006), on començava a deixar enrere la imatge de singer-songwriter de country torturat i aconseguia el que és consensuadament l'últim gran disc del músic. Ara, però, esdevenia un enamorat trapella i de ple va entrar en una felicitat massa extrovertida que primer va passar pel notable "Lie Down in the Light" (Drag City / Domino, 2008), notable malgrat els decebuts amb la seva obra començaven a ser molt nombrosos. On pràcticament tothom va estar d'acord va ser amb el disc posterior, que encara manifestava aquesta imatge d'un Bonnie 'Prince' Billy encantat de conèixer-se a si mateix, el "Beware" (Drag City / Domino, 2009). Tot i que en cap cas es tractava d'un disc dolent era clar que Will Oldham ja era molt lluny del seu màxim creatiu. El pseudònim es veia amenaçat de perdre la credibilitat que havia amuntegat com a Palace (Music, Brothers o a seques) i els primers discos com Bonnie 'Prince' Billy, del sensacional "I See a Darkness" (Palace / Domino, 1999) en endavant. En els darrers dos anys, però, Will Oldham ha tornat a canviar de registre i si bé mai no tornarà a ser aquell que només veia foscor, està digerint la ressaca d'una manera molt més agradable que no pas va viure l'alegria. L'any passat, amb The Cairo Gang, una banda de jazz i experimentació, va tornar una mica a les arrels més íntimes i despullades, com quan era jove i va compondre "Viva Last Blues" (Palace / Drag City / Domino, 1995) encara amb el nom de Palace Music. El disc amb The Cairo Gang és el "The Wonder Show of the World" (Drag City / Domino, 2010), una mena de cant satisfet i introspectiu amb el qual, com hem vist a posteriori, va posar les bases per "Wolfroy Goes to Town". A cançons com "New Tibet", "We Are Unhappy" i "Time to Be Clear" tornem a tenir el Will Oldham que va enamorar i encandilar als circuits independents de fa prop de quinze anys. Ara, però, és la versió madura i reposada d'aquell barbut malforjat. Pràcticament només "Quail and Dumplings" recorda el pas rectificat de "Beware", que si malgrat no desentonaria en aquell disc sí que seria segurament de les millors cançons. Però no era ni el que s'espera mai de Bonnie 'Prince' Billy ni el que finalment ens ha donat, una versió molt més reposada i íntima d'ell mateix. És pràcticament segur que no haurà fet nous seguidors ni admiradors gràcies exclusivament als penúltims discos, ni segurament els hagi aconseguit amb "Wolfroy Goes to Town". Només, potser, haurà aconseguit que siguin el trampolí d'entrada als discos vells, els bons de veritat. És clar que hem arribat al punt que Will Oldham és llegenda viva del country i el folk americà, i ja qualsevol cosa que faci difícilment serà dolenta. Fa temps que és a un nivell superior, un lloc on els seus discos hauran de ser molt dolents per no perdurar, a diferència de cops de fogó molt més ràpids i de vida efímer. Will Oldham té mitja eternitat guanyada.
16. Peaking Lights "936" (Domino)
Originalment editat amb Not Not Fun, segell de moda entre la crítica underground, i posteriorment reeditat per Domino, “936” és un disc hipnòtic i sedant. Forma part, sens dubte, de la nostra banda sonora particular, d’aquest any que s’ha acabat i al qual, de ben segur recorrerem habitualment, en estones de calma i tranquil·litat. Perquè és un disc creat essencialment per complir amb aquesta finalitat. Molt menys obtús i cavernós que l’anterior referència editada en un maxi de 12” planxat per una sola cara i editat per Space Primitive. En aquella referència, Peaking Lights treballaven un so desconfigurat. Més propers al concepte de música que entenen els Lightning Bolt que no pas a la psicodèlia sedant molt més assequible de la referència per la qual s’han fet un lloc entre els grups més atractius del 2011. “All the Sun Shines”, “Hey Sparrow” són cançons paradoxalment perfectes per gaudir-les en escenaris tan oposats com tardes primaverals a la fresca i matins hivernals gèlids, en els quals cal una mica d’escalfor per fondre la neu de davant la porta. Sonen viscosos, profunds i és per això que l’adjectiu que millor s’adapta a la seva música és el dub-pop; Capacitat, sens dubte, de trobar el lloc en aquesta nova generació d’artistes que experimenten amb el pop i se l’enduen cap als racons més insòlits. Treballant amb un peu al passat però concebent la música mirant al futur. [spotify]
17. The Sea and Cake "The Moonlight Butterfly"
Es diu de la música pop que fa que músic i oient es posi al mateix nivell, on el que fa l'artista ho podria provar de fer l'inexperta audiència. És una de les grans fal·làcies de la història de la música, és clar, però sí que és cert en moltes ocasions, on la tècnica es substitueix per actitud i caràcter i gràcia a l'hora de compondre i escriure lletres. Tot i això, no és el cas de The Sea and Cake, que sempre s'han mogut entre el pop -per la seva alta quantitat melòdica i agradable- i altres gèneres molt més elevats com podrien ser el jazz amb bisos d'improvització, sempre executat per una perícia indubtable. No es tracta de repassar-los aquí, però els currículums dels membres d'aquest deliciós súper-grup és impecable, amb fortes experiències més enllà de The Sea and Cake. Però això no ha estat mai tampoc cap impediment perquè la banda, establerta a Chicago hagi adquirit el seu so. No en va, "The Moonlight Butterfly" és el novè disc en els 18 anys d'existència de la banda, una carrera que s'ha encarregat de caracteritzar-los com un el gran diamant que no arriba als seus punts màxims de popularitat perquè només juga totes les seves cartes al local d'assaig i a dalt dels escenaris, però no amb la promoció. És The Sea and Cake un grup per gourmets, apte només per paladars molt exigents, pacients i que escolten tots els instruments que sonen. [spotify]
18. Sonny & the Sunsets "Hit After Hit" (Fat Possum)
Ja són molts els que se n’han adonat que Sonny Smith és incapaç de facturar una mala cançó. Així que, anomenar "Hit After Hit" el segon disc de Sonny & the Sunsets, és una irònica declaració d’intencions, alhora que una definició prou acurada del que hom hi pot trobar. Particularment destaquen entre tot el lot, la nova versió d'"I Wanna Do It" (molt diferent de la publicada amb Earth girl Helen Brown), "Pretend You Love Me", "Hearts of Sadness", "Acres of Lust", ... que algú em pari o les acabaré esmentant totes! En definitiva, aquest nou treball de Sonny & the Sunsets, juntament amb les diverses referències dels seus múltiples projectes que han vist la llum en els dos darreres anys, demostren que el prolífic i promiscu senyor Smith, és un dels més ferms valedors de l’excitant nova escena de San Francisco. I això no és poca cosa. [spotify]
19. Julian Lynch "Terra" (Underwater Peoples)
Alguns quan senten el mot folk ja fan una ganyota. Ràpidament l’associen a l’enèsim barbut amb camisa de quadres que ens ve a cantar cançons avorrides que hem sentit mil una vegades. I tampoc van gaire errats, en un gènere como aquest, que mira al passat per definició, les sorpreses agradables, sovint són una rara excepció. Però, de tant en tant, apareix un artista com Julian Lynch, i hom agraeix no haver tancat definitivament la porta a la música d’arrel (més enllà dels clàssics particulars de cadascú). Lynch ja va avisar l’any passat amb "Mare" (Olde English Spelling Bee) i aquest any, amb "Terra", es confirma com un dels renovadors del gènere més a tenir en compte. "Terra" no és un disc difícil en absoult, però cala poc a poc. I després costa desprendre-se’n. La proposta de Lynch navega entre el folk més inquiet i crepuscular i la psicodèlia pop més reposada, però beu d’altres gèneres i tradicions, com el jazz o certa música d’arrel oriental i en definitiva suposa el millor exemple de que la música tranquil·la no ha de ser sinònima d’avorrida. [spotify]
20. Barn Owl "Lost in the Glare" (Thrill Jockey)
Barn Owl és la implosió dels ambients apocalíptics, absolutament arrítmics, on les capes entren i surten i els greus, per baix, es van ficant, amb un mal rotllo tremend, a sota la pell. La seva carrera és molt més àmplia, amb uns quants discos al farcell, però la seva noticiabilitat ve donada per la publicació, enguany, d'un nou disc i un EP, "Lost in the Glare", "Shadowland" (el tema que tanca l'EP, "Infinite Reach", és quelcom molt semblant a un ritus iniciàtic. Per assaborir més, una meitat de Barn Owl, Jon Porras, que amb aquest nom podria ser basc però és de San Francisco, és clar (i això que els bascos són d'on els dóna la gana), acaba de treure un disc en solitari que és, havent-lo tastat en menor mesura, tota una delicatessen en la línia del que fa anys que ensenya amb l'òliba. El disc es diu "Undercurrent" (Root Strata). És un bony any pel drone, ha estat un gran any pel drone. [spotify]
21. Smith Westerns "Dye It Blonde" (Domino) [spotify]
22. Low "C'mon" (Sub Pop) [spotify]
23. Atlas Sound "Parallax" (4AD) [spotify]
24. The Brian Jonestown Massacre "The Singles Collection (1992-2011)" (A Records) [spotify]
25. Vivian Girls "Share the Joy" (Polyvinyl) [spotify]
26. Youth Lagoon "The Year of Hibernation" (Lefse) [spotify]
27. The War on Drugs "Slave Ambient" (Secretly Canadian) [spotify]
28. Ty Segall "Singles 2007 – 2011" (Goner) [spotify]
29. Washed Out "Within and Without" (Domino) [spotify]
30. Cloud Nothings "Cloud Nothings" (Wichita) [spotify]
31. The Rapture "In the Grace of Your Love" (DFA) [spotify]
32. Thurston Moore "Demolished Thoughts" (Matador) [spotify]
33. Cass McCombs "Humor Risk" (Domino) [spotify]
34. Girls "Father, Son and Holy Ghost" (Turnstile) [spotify]
35. St. Vincent "Strange Mercy" (4AD) [spotify]
36. The Men "Leave Home" (Sacred Bones) [spotify]
37. Jon Porras "Undercurrent" (Root Sartra) [spotify]
38. Jesu "Ascension" (Caldo Verde)
39. Little Wings "Black Grass" (Marriage) [spotify]
40. Metronomy “The English Riviera” (Atlantic / Big Beat / Because) [spotify]
41. The Sandwitches "Mrs. Jones' Cookies" (Empty Cellar) [spotify]
42. Dan Melchior "Assemblage Blues" (Siltbreeze)
43. Liturgy "Aesthetica" (Thrill Jockey) [spotify]
44. J Mascis "Several Shades of Why" (Sub Pop) [spotify]
45. Joan of Arc "Life Like" (Polyvinyl) [spotify]
46. Little Dragon "Ritual Union" (Peace Frog) [spotify]
47. Fucked Up "David Comes to Life" (Matador) [spotify]
48. Times New Viking "Dancer Equired" (Wichita) [spotify]
49. Dirty Beaches "Badlands" (Zoo / Sones) [spotify]
50. Maria Minerva "Cabaret Cixous" (Not Not Fun) [spotify] - Jan 13, 12Enguany hem tinguts alguns debats interns en si seguíem dividint els discos d’electrònica en una llista independent o la incorporàvem en un calaix de sastre immens, entre la resta de discos internacionals. De fet, precisament aquesta va ser la raó per la qual vam decidir mantenir-la. No té cap sentit fer una barreja heterogènia de discos, i d’aquesta manera aconseguíem més podis, i per tant posar de manifest altres talents que mereixen ser destacats. El talent en l’electrònica és doncs un punt d’interès en el nostre criteri, i volem reivindicar-lo. Sobre la llista, no hi trobareu gaires sorpreses. Al capdavant hi trobem Nicolas Jaar, una jove promesa que ens té el cor robat. Per fi ha arribat el moment de posar de manifest un evidència: que la seva creativitat és molt superior a les expectatives creades al voltant de la figura de James Blake, que en aquesta llista baixa fins al dotzè lloc, passant força inadvertit al costat de noms com els que destaquem en lletres majúscules. Hem considerat prioritaria, doncs, la genialitat còsmica d’Oneohtrix Point Never, així com la resta dels projectes en els quals hi participa Daniel Lopatin, l’orfebreria de discos com “An Empty Bliss Beyond This World” de The Carataker, el tribut als nous talents de l’electrònica internacional (Jamie XX, Clams Casino, The Weeknd, etc.) o altres discos simplement imprescindibles per enguany, com el dubstep makinero de Rustie, o la mala folla de Zomby. Finalment al podi també hi entren altres disciplines. És el cas d’SBTRKT, pura màgia en directe. La inspiració r’n’b/hip hop de Shabazz Palaces o la classe del techno suec de The Field. Esperem que us agradi...
1. Nicolas Jaar "Space Is Only Noise" (Circus Company)
“How can you talk about a landscape without showing the sky and the earth?”, suggereix "Être", el tema que enceta “Space Is Only Noise”. Fa no massa, Nicolas Jaar, tot parlant a RA del disc, mencionava que el resultat de l’àlbum no era fruit d’un dia, sinó que havia sofert un procés llarg, que havia acabat durant tres anys. Dels disset als vint, Jaar havia llegit a Bergson –al voltant del qual girava inicialment el concepte de l’àlbum- i havia modelat l’àlbum. Al tornar de l’escola, en els mandrosos diumenges, en l’etern dolce far niente de l’estiu. Poc després va adonar-se que “Space Is Only Noise” ja no responia al concepte que buscava, i va voler afegir un so més brut, més desagradable. Noves cançons van prendre relleu per formar el conjunt resultant de l’àlbum.
“Space Is Only Noise” és una obra mestra. És, possiblement, un dels millors discs que s’han publicat des dels ja llunyans anys 2000. És un DJ set que transcendeix i revoluciona per complet la idea de DJ set, perquè tot i ésser música de ball, no és en absolut música de ball. La seva brillant execució introdueix l’espai i la música que l’ocupa en una dimensió totalment diferenciada, en un món contingut i hermètic, on el silenci juga, pel seu pes, la seva distribució i també per la seva absència general (tot i jugar amb les pauses, no hi ha cap instant d’absoluta quietud) un rol protagonista indiscutible. Musicalment parlant, podria entendre’s “Space Is Only Noise” com un punt de partida, un replantejament estètic entre teoria i pràctica. La sofisticada recombinació de les textures i els tempos, els ritmes insectívors i els brunzits, les atmosferes cristal·lines –alerta a la recurrència dels elements naturals-, l’ambient disharmònic i el beat submergit inclinen l’equilibri cap a la ment en comptes dels peus. En general, “Space Is Only Noise” sona com un bricolatge impressionista, moderat, suau i diplomàtic, elegant; amb una classe exquisita però sense pretensió, tot deixant un efluvi de permanència i canvi al seu pas. L’ús de samples (la veu de Ray Charles a “I’ve Got A Woman”), referències (la superba cita de “Mouchette”, de Robert Bresson, a “Colomb”, entre d’altres) i les innegables influències –Mille Plateaux, Satie, Lhasa de Sela (indiscutible), Nino Ferrer, DJ Shadow, Villalobos- es combinen per deixar pas a una continuïtat d’una regularitat astorant i una qualitat superba. A “Space is Only Noise” no hi ha cap clímax perquè tot l’àlbum en sí reparteix l’algidesa entre aquesta contenció, aquest joc d’espais, silencis i transicions imperceptibles; adobat amb un coneixement enciclopèdic dels gèneres que intenta subvertir i aquesta panoràmica, aquest landscape que s’obsessiona –encertadament- en mostrar. “Colomb”, “Keep Me There”, “Problems with the Sun” o “Variations” són bons exemples d’aquesta profunditat també intel·lectual, espacial i sidèria inqüestionable. Diu Colomb, “trois jours et je te donne une monde”. En trenta minuts, Jaar dóna tot això i més. Als seus peus. [spotify]
2. Oneohtrix Point Never "Replica" (Mexican Summer / Software)
David Lopatin és un dels homes més productius de l’escena musical independent (menció a part pel bo i malaltís Bradford Cox). A banda d’aquest exercici musical còsmic que són els dos treballs com a Oneohtrix Point Never, Lopatin treballa habitualment amb Joel Ford, amb qui formava Games i posteriorment Ford & Lopatin. En aquests dos projectes, Lopatin i Ford treballaven en una vessant més enfocada a la pista de ball, però les apostes de risc sempre són un valor afegit en la carrera d’un artista, que en el seu cas ha esdevingut una peça clau i pràcticament principal. Enguany ha publicat "Replica", la cirereta d'un pastís que va començar a cuinar l’any passat amb "Retournal" (Editions Mego). Banda sonora pel descens d’una invasió alienígena, Oneohtrix Point Never ha fet sens dubte un dels discos de l’any, i fantàstic ambient crepuscular i misteriós. Passió pel retrofuturisme en tots els seus àmbits, i que fins i tot s’ha materialitzat en el videoclip que dóna nom al disc. I a sobre, en directe tampoc decepciona. [spotify]
3. Clams Casino "Instrumentals" (Clams Casino, autoed.)
Enguany caldria fer una menció especial pels artistes que s’han autoeditat el disc, ja que després d’haver visitat moltíssimes llistes de blocs i webs de referència, veiem com al capdavant hi ha unes quantes coincidències, i totes es caracteritzen per haver escollit l’opció de l’autoedició i autodistribució. Aquest nou fenomen potser defineix dins l’escena de la producció underground, l’adaptació dins el nou paradigma en la que la indústria musical s’ha vist immersa després que internet hagi entrat a totes les cases. És el que permet que l’artista posi en mans del públic un material susceptible d’infraccions sobre el dret de propietat individual, però que ofert de forma gratuïta al públic no incorre en cap delicte, i en canvi creix en viralitat i distribució (no cal dir que el benefici no el fan amb la venda de discos, oi? Tampoc cal que expliquem per què). No és pirateria, no patiu. És la música del segle XXI, i l’art del sampling. A$AP (que ha aconseguit contractes milionaris), l’èxit creixent del nou rei de l’R’n’B underground, The Weeknd i Clams Casino són alguns dels artistes que enguany han fet ús d’aquesta tècnica per editar un dels més brillants exercicis musicals del 2011. En el cas d’aquest músic de Nova Jersey, “Instrumentals” és un mixtape que ha fet créixer el talent d’aquest fisioterapeuta de professió i productor de beats per artistes com Lil B o Soulja Boy. Aquest mixtape està fet de peces que mai van ser escollides pels artistes mencionats anteriorment i altres samplejos. El disc, en conjunt és una autèntica peça de culte recomanable per aficionats a l’ambient i a les textures lo-fi amb certa devoció cap a ambients distorsionats, melancolies estranyes i passió pel futurisme. Actualment, el segell Type l’ha reeditat en una edició de doble LP. El trobareu a discogs. [soundcloud]
4. Gil Scott-Heron and Jamie xx "We're New Here" (XL / Young Turks)
Gil Scott-Heron va morir la mateixa nit que Jamie xx estava presentant “We’re New Here” al Primavera Sound. Recordo arribar a casa i rebre un missatge al mòbil: “Ha mort Gil Scott-Heron”. Era molt estrany anar-se’n a dormir amb aquella notícia. Evidentment, la sensació no arriba al nivell de pèrdua d’un familiar o un amic, però les morts sempre copsen, i quan t'assabentes d’una, aquell dia el sol brilla d’una altra manera. Potser la brillantor de l’astre rei es posa de dol, i els raigs de quarts de deu del matí semblen equalitzats amb la intensitat justa per retre homenatge a una mort. Gil Scott-Heron ha estat un dels poetes més importants de la músic moderna, però la sida malauradament se’l va endur a l’edat de 62 anys. Va marxar, i ho va fer per la més gran de les portes d’accés al cel. Concebem "We’re New Here" com un homenatge a aquest vell poeta, que l’any anterior tot just acabava d’editar el seu últim treball ("I’m New Here"), el que precisament Jamie xx va reinventar en un exercici impecable de música moderna en aquest darrer àlbum. La veu és la de Gil Scott-Heron, Jamie XX tan sols treballa les bases, i actualitza un disc que ja era modern quant a patrons de producció i concepció artística. Jamie xx gira la truita i l’embaluma amb un aire místic i destresa impressionant. "We’re New Here" sona tan diferent que és com si el disc mutés de repent, s’obvien algunes cançons (el disc no és idèntic al del poeta americà), però en canvi s’hi afegeixen alguns interludis que uneixen conceptualment la línia artística d’aquest disc que passa del primer a l’últim tall com si res. [spotify]
5. The Caretaker "An Empty Bliss Beyond this World" (History Always Favours the Winners)
L’altre dia vaig aprendre que "crepitar" és la paraula que descriu l’efecte sonor que produeix l’agulla d’un tocadiscos amb un disc de vinil brut de pols. És un soroll molt característic per aquells que tenim devoció pels discos i un reproductor més aviat mediocre. Si cerquem "crepitar" al diccionari, descobrim que és sinònim d'espetegar. Les petites partícules de pols tenen un so particular, i només un brètol s’atreviria a dir que la traducció sonora de l’agulla en contacte amb el disc en una particular textura de so envellit és molest a l’oïda. Aquest so tant característic impregna de personalitat un disc, tal com un vi ho fa havent envellit en barrica, assolint tanins foscos, gustos accentuats i, evidentment, el pòsit que queda al decantador quan oxigenem el Gran Reserva. Les crepitacions són, doncs, un element fonamental en l’últim disc de The Caretaker, "An Empty Bliss Beyong this World" que ens ha acompanyat llargues estones durant aquestes últimes setmanes del 2011. El vam descobrir tard, i aquesta ha estat la carta de presentació del músic que hi ha darrera. Jim Kirby és un productor anglès molt vinculat a l’ambient sorollós i referències d’electrònica d’avantguarda força inaccessibles per persones poc familiaritzades amb el gènere. La seva tasca amb The Caretaker, però, rau en obrir-se a produccions més accessibles, fins al punt de gairebé fregar la bellesa i la perfecció, tal com ho fa en aquest àlbum composat a base de samplejos d’antics discos de pissarra. El resultat és una mena d’ambient-lounge per una pel·lícula dadaista. L’àlbum, a més, conté un missatge que l’eleva a la dimensió que tanca el cercle: la conceptualització mitjançant la qual ha estat composat. Kirby l’ha produït perseguint una obsessió, la que els malalts d’Alzheimer són capaços de recordar determinades melodies i vincular-les en un moment concret de la seva vida. Així doncs ens trobem en el que probablement és una de les joies d’aquesta llista. Dediqueu-li un moment conscients que és una oda a la memòria. [soundcloud]
6. Rustie "Glass Swords" (Warp)
Compondre música dance hiperactiva amb l’objectiu descarat d'aconseguir nous conversos al mainstream en un moment on la introspecció intimista és exaltada i el silenci és l’instrument preferit per tothom sembla la recepta perfecta per cridar l’atenció de tothom. Queda clar després d’escoltar “Glass Swords” per què Rustie ha triat allunyar-se dels estàndars instrumentals que havíem començat a associar al dubstep i posar-se a fardar de totes les armes que componen el seu arsenal. Aquest suculent menú de música de club contemporània no està dissenyada per trencar cap barrera sinó per servir breus i intensos moments d’eufòria descontrolada provocada per una qualitat gairebé metàl·lica. Una expressió tan purament visceral en el pop és quelcom rar aquests dies i, malgrat no acabi de ser tot un gran repte, aquests més de quaranta minuts de sobrecàrrega auditiva és gairebé, a la seva manera, una mena de ritual iniciàtic. [spotify]
7. Shabazz Palaces "Black Up" (Sub Pop)
Hi ha molts moments que podrien definir “Black Up”, el primer LP de Shabazz Palaces després dels dos EPs del 2010, però si n’hi ha un que resumeix el que fa que aquest disc sobresurti de la resta d’àlbums de hip hop d’enguany seria la introducció d'“Are You Can You Were You (Felt)”, quan el piano va deixant caure petites gotes. Aquest simplíssima progressió d’acords que es treu de la màniga l’ex-Digable Planets Ishmael “Butterfly” Butler deriva sense esforç cap a una psicodèlica estrofa que al seu torn, d’una forma molt il·lustrativa, qüestiona els límits del llenguatge a l’hora de comunicar idees i reforça la teoria que els artistes no han de tenir por d’examinar la profunditat lírica d'un gènere com el hip hop. En optar per anar més enllà dels simples plaers estètics dels jocs de paraula enginyosos, Shabazz Palaces a “Black Up” invoquen un esperit infantil del descobriment on cada tema sembla brotar en diferents direccions i créixer orgànicament. Això d’apartar-se de la linealitat i ortodòxia del gènere podria veure’s com quelcom descarat per alguns puristes del hip hop, però és precisament la sorpresa causada per incomptables digressions del disc el que farà que romangui com a disc al qual recórrer en els pròxims anys. [spotify]
8. SBTRKT "SBTRKT" (Young Turks)
És, entre d’altres, amb el disc de debut d’Aaron Jerome, l’home rere la màscara de SBTRKT, que el terme “post-dubstep” s’ha encunyat per englobar un ‘gènere’ emergent que ja no respon a la concepció clàssica o generalitzada del dubstep. Si bé l’any passat aquest últim va semblar consolidar-se a les esferes dels clubs nocturns, enguany la presència d’artistes que segueixen la tònica del llorejat “Crooks and Lovers” de Mount Kimbie, com James Blake, Floating Points, Martyn o Pariah, ha impulsat una redefinició dels paràmetres que composen les seves produccions fins al punt de desintegrar una categorització ferma sobre els ingredients que les composen. La inclusió d’elements de la música d’ambient, l’R&B de la dècada passada i el funky britànic, la variació del tempo o la llibertat d’interacció amb altres gèneres semblen haver-se convertit en els únics estàndards identificables en aquestes noves produccions. A “SBTRKT”, Jerome no canta i cedeix la vocal a altres artistes com Sampha, Yukimi Nagano –de Little Dragon- o el britànic Jessie Ware, i s’abandona en la recopilació i homenatge a una varietat d’escenes i estils que engloben amb encert l’escena house de Chicago i l’early garage, nidificant el seu so en un terreny encara verge adobat de minimalisme i pop complex. “SBTRKT” és un disc marcat per una inconsistència que juga clarament al seu favor, tot convertint-se en la seva marca diferenciant: mentre que la seva base dubstep i el diàleg amb el pop l’acosten a la calidesa de les pistes, com la climàtica “Hold On”, “Sanctuary” o “Right Thing to Do”, l’evident introspecció que exigeixen temes “Trials of the Past”, “Something Goes Right” o “Never Never” permeten una personalització subtil, més humana i propera, i menys mecànica que sacseja –però paradoxalment també equilibra- la cohesió de l’àlbum. Cançons com “Ready To Set Loop” o “Go Bang” proven, així mateix, la magnífica habilitat de Jerome per la producció, tot regulant els clímaxs -que es succeeixen aquí de manera continuada- i el sospesament de l’energia de l’àlbum, que ascendeix i minva amb una lògica estranya però efectiva. El conjunt final de “SBTRKT” és d’una qualitat extraordinària, en part també perquè ja permet el sing along i l’eufòria de club com l’escolta solitària i reposada, i suggereix una possible combinació dels dos tot evidenciant un treball, un plantejament i una cohesió interna molt més ferma del que sembla. Mainstream ben fet, vaja. [spotify]
9. Zomby "Dedication" (4AD)
M’agrada el concepte Head Music. És un adjectiu molt adient per la música de Zomby, que et trasllada als racons més inhòspits del teu cervell. És música per escoltar amb auriculars, en soledat. A casa o al cotxe, en un lloc on la gruixudesa dels baixos, els ritmes narcòtics i les melodies són el que et fan circular entorn a cercles concèntrics, loops infinits. Els que seguien a Zomby fins ara saben que "Dedication" és un abans i un després a la seva carrera discogràfica. El que ha editat amb 4AD no és pas el mateix que les seves referències prèvies amb Hyperdub, molt més agressives i gamberres, d’un so que recuperava l’essència rave i que en directe executava amb màxima pulcritud i de la qual, a "Dedication" tant sols s’hi intueixen alguns detalls. El fet més destacat per captar l’atenció dels més vinculats a l’escena pop, agrairan saber que Noah Lennox (Panda Bear) col·labora al disc, en la cançó “Things Fall Apart”. Els que busquin música de ball en la última referència de Zomby més val que ni tant sols intentin aproximar-s’hi. “Dedication” és un disc més complex. Fàcil però complex, concebut per escoltar més que per fer ballar, malgrat tot compta amb un potencial força ampli, i pot seduir la mentalitat d’un públic molt transversal (alerta doncs si teniu passió pel gènere de l’electrònica). Zomby és un paio complicat però quan es posa a produir acosta posicions ben fàcilment amb nosaltres. [spotify]
10. The Field "Looping State of Mind" (Kompakt)
El concepte rere “Looping State of Mind” és d’una simplicitat astoradora. En aquest exercici d’experimentació, el loop és el leit motiv, i en les set cançons que conté l’àlbum, es converteix en l’eix d’òrbita principal. Però no ens equivoquem: la complexitat que embolcalla l’àlbum, d’una matisació exquisida, és tanmateix inqüestionable. Tot i la seva escassa variació, “Looping State of Mind” es basa en l’adició en comptes de la sostracció. En The Field, la repetició s’ha convertit en un element essencial, gairebé fins al punt de convertir-se en la seva forma d’expressió fonamental, que, plasmada al seu treball, suggereix una continuïtat desenfrenada. Tanmateix, el loop i els samples arpegiats es comprometen amb la progressió del so, i, per tant, permeten –malgrat no de manera evident, o gratuïta- la identificació d’aquests canvis en una paleta acústica aparentment lineal. “Looping State of Mind” indueix, no obstant, a una abstracció que no resta clara: tot i parlar d’un estat mental, no aclareix la naturalesa d’aquest estat. Mentre activament recula cap a l’onirisme del seu debut, “From Here We Go Sublime” (recordem aquella colossal “Over The Ice” seguida de “Paw In My Face”, que podrien encaixar perfectament en aquest darrer treball), la inquietud melòdica i el desassossec de “Looping State of Mind” suggereixen una evolució cap endavant, tot abandonant el dramatisme en favor de la subtilesa, i generant una estranya satisfacció mitjançant la repetició dels mateixos elements (brunzits distants, sintetitzadors atracallants i la melodia de baix). Així, de la solejada “Arpeggiated Love” i el caliu dormitiu de “Burned Out”, The Field bressola el so cap a l’ensonyació i nuesa de “Then It’s White”, tot rematant la feina amb la seducció de “Sweet Slow Baby”. Sigui quin sigui l’estat mental que repeteix, en aquest cas només una cosa és clara: la inversemblant infravaloració/ignorància general d’aquest àlbum és inversament proporcional a la seva grandesa, amb el valor afegit d’un directe espectacular que no fa més que corroborar una immensa qualitat global. Per molts anys més, Axel Willner, per favor. [preview]
11. The Weeknd "House of Balloons" (autoed.) [soundcloud]
12. James Blake "James Blake" (A&M / ATLAS / Polydor) [spotify]
13. Four Tet "Fabriclive, Vol. 59" (Fabric) [promo]
14. Tim Hecker "Ravedeath, 1972" (Kranky) [spotify]
15. Apparat Band "The Devil's Walk" (Mute) [spotify]
16. Egyptrixx "Bible Eyes" (Night Slugs) [spotify]
17. Balam Acab "Wander / Wonder" (Tri Angle) [preview]
18. Hype Williams "One Nation" (Hippos in Tanks) [spotify]
19. Kode9 & the Spaceape "Black Sun" (Hyperdub) [spotify]
20. A$AP Rocky "LiveLoveA$AP" (RCA) [soundcloud]
21. Isolée "Well Spent Youth" (Pampa) [spotify]
22. Prurient "Bermuda Drain" (Hydra Head Records) [spotify]
23. Walls "Coracle" (Kompakt) [soundcloud]
24. Com Truise "Galactic Melt" (Ghostly International) [spotify]
25. Trentemøller "Remixed/Reworked" (In My Room) [spotify]
26. Ford & Lopatin "Channel Pressure" (Software) [spotify]
27. Martyn "Ghost People" (Brainfeeder) [spotify]
28. Biosphere "N-Plants" (Touch) [spotify]
29. Alva Noto + Ryuichi Sakamoto "summvs" (Raster-Noton) [spotify]
30. Pinch & Shackleton "Pinch & Schakleton" (Honest Jon’s) [preview] - Feb 06, 12És un gust poder encarar ja la recta final d'aquests dies monogràfics repassant el que ha donat de si el 2011. Ara que el cap d'any ja comença a caure lluny encara és temps de recordar els millors discos d'aquest any passat. A A Viva Veu entenem aquesta mena de llistes com espais que s'han d'aprofitar per la reivindicació més que no pas per fer resums i pretendre repassar de manera objectiva el pas de l'any. Si parléssim d'una successió de fets, d'una cronologia de com ha estat l'any musical a Catalunya, el País Valencià o a ses Illes, aleshores sí que ens podríem centrar a parlar de fenòmens, Palaus de la Música, moments d'èxit i reconeixement i coses així. Però no, les llistes han de ser per fer actes de coherència amb un mateix, i aquí és on ens movem nosaltres. Entenem aquesta oportunitat per parar les màquines i cridar les nostres fílies i passions. És Xavier Baró, el músic d'Almacelles, que ha tret un disc que bé podria ser una tesi doctoral sobre la història de la música d'aquest país, una música popular oblidada malgrat l'oxímoron. És Bedroom, també. És Senior i el Cor Brutal, Esperit!, Downliners Sekt, Oliva Trencada. Són molts, gairebé un exèrcit, d'una salut, bonhomia, companyerisme, sinceritat i dolçor que riu-te'n dels hippys de Canet de fa 50 anys.
1. Xavier Baró "La màgica olivera" (Khlämor)
Resulta curiós a la vegada que complicat jutjar l’espectre musical català i fer-ho de forma global amb el públic, la premsa i la indústria que giren al voltant del que per molt que ens costi anomenar, és una escena. Xavier Baró duu al peu del canó molts anys, editant música en banda però sobretot en solitari, l'etapa que l’ha forjat com a artista i ens ha revelat una personalitat evident molt característica. No sabem si és per què ell tampoc inverteix gaires més esforços en vendre’s al públic sinó a reafirmar la seva genialitat disc rere disc. El que abans anomenàvem escena és sovint força injusta i no valora el que realment té valor sinó altres elements força més superficials. No entenem perquè enguany el premi ARC, atorgats per l’Associació de Mànagers i Promotors de Catalunya, a l’artista de folk de 2011 se l’ha endut en Joan Pons al capdavant d’El Petit del Cal Eril i no en Xavier Baró, que va quedar en segona posició rere el jove i prestigiós músic de Guissona. No pretenem pas desprestigiar la tasca d’en Joan, al contrari, sinó posar en evidència un fet de justícia que és el de dir les coses pel seu nom. Ja ho dèiem l’altre dia referint-nos al directe de Xavier Baró, que un altre folk experimental està per arribar. Sobretot quan dos conceptes com l’arrel i la innovació es fonen en un aliatge gairebé perfecte quan hom ha aconseguit desxifrar aquest disc tan complicat d’entrar en les deu primeres escoltes i que el Xavier ha batejat com "La màgica olivera”. Aquest és un arbre amb denominació d’origen mediterrània, un arbre mil·lenari com les arrels de la cultura on en Baró ha aprofundit per tal de recopilar un material gairebé inèdit i insòlit en la història d’un país en la qual el folk és més sinònim de rauxa que no pas de foscor i misticisme. El disc aconsegueix narrar situacions molt més properes i narratives del dia a dia del que sovint la gent diu que fan altres grups de folk-rock amb èxit comercial. Ell ho narra de veritat, amb passatges quotidians històrics que cerquen treure l’entrellat del costumari català històric. En Xavier explica que ha passat hores en arxius, enganxat a llibres antics o tractant de recordar les cançons que li cantava la seva àvia. Cançons que des de temps ancestrals han servit per fer-nos arribar la història a dia d’avui. Un cançoner popular desconegut que ell ha interpretat a la seva manera, i que en directe transforma en pura psicodèlia. Això és el misticisme que hi ha rere aquestes petites grans històries, i que quan es toquen a un concert aconsegueixen omplir de força el missatge que transmet. [spotify]
2. Esperit! "Endavant continu" (Bankrobber)
En un autèntic exercici d’eclecticisme musical, en Mau Boada serveix un dels discos més bonics de l’any editats al nostre país. Una heterogènia musical que combina amb una majestuositat impol·luta capaç de no descontextualitzar en cap cas cap dels gèneres amb els que treballa, unint-los en una línia cronològica progressiva i coherent. “Endavant continu” és un experiment electroacústic on conviuen des de westerns àrids i paisatgístics (“Respecte a la serra” és probablement una de les millors cançons del disc) fins a cançons on es cerca entrar en karma mitjançant atmosferes i capes de so pentinades amb pàtines lo-fi i una sobreexposició constant de llum. “Sirene” és una cançó crepuscular, trista, melangiosa i fantàstica. Si destaquem una altra cançó contagiada per aquesta mateixa virtut, hauríem de citar obligatòriament “Bonanova”, amb la capacitat de traslladar-nos a una realitat retrofuturista que, de sobte, quan acaba deixa pas a “Palacagüina”, una aproximació a la cançó d’autor llatinoamericana més pròpia d’Espaldamaceta que no pas d’Esperit!. “Endavant continu” es caracteritza per ser un disc repetitiu, que juga amb capes de loops que tiren el disc endavant i marquen la batuta del ritme d’un àlbum pensat i executat per un sol home. L’home orquestra, Mau Boada, ha arribat a aquest punt per una qüestió del destí. El disc té 17 temes però és fa curtíssim –amb prou feines cap cançó supera els dos minuts i mig. Una de les altres característiques del disc són els sàmplers que utilitza en Mau a les cançons, sovint enregistrats per ell amb una textura molt analògica, fet pel qual injecta una dosi de realisme a l’àlbum que esdevé un factor de proximitat. Per seguir fidel a la heterogènia, al disc també hi ha càntics tribals i cançons d’anti-folk. De ben segur, molt inspirades en el seu amic Maurici o la influència del so lo-fi de Daniel Johnston. [spotify]
3. Senior i el Cor Brutal "Gran" (La Casa Calba / Mala testa)
"L'experiència gratificant" descrivia una època i "Gran", el nou i segon disc de Senior i el Cor Brutal en marca una altra, la nova, on ara es troba Miquel Àngel Landete. Tots dos junts, posats un darrere l'altre ben plegadets, fan una bona imatge prou entera del que és Senior from València, que no és res més que un enamorat que odia les dretes i estima les seves dones i els seus grups de capçalera. Al primer disc cantava que els dies estan cosits pels seus grups favorits i avui canta directament a tots els ianquis que estima. Com és el canvi d'un disc a l'altre, o més ben dit, de què ha passat entre mig, ho explica a "El bon any". Abans l'energia elèctrica de Neil Young va inspirar-lo per gravar el disc i ara l'essència orgànica d'Sparklehorse l'ha guiat de la mà de Raül Fernàndez (Refree). Però tots dos hi eren abans i tots dos hi són encara. A l'horta valenciana no hi ha ni óssos ni neu, i la proximitat amb la Ciutat de les Arts i Orange Market li treu bastant de romanticisme a l'assumpte. Tot i això, és precisament això el que forja l'antifeixisme visceral de Landete, si és que hi ha una manera millor de ser antifeixista, a qui en part deu el nom del disc, que al mateix torn és el nom de la primera i de l'última cançó, les dues maneres oposades de ser gran. Clar que parlant de grans, tenim les cançons més petites del disc, "A tremolar!", "Lluna de mandarina", "El bon any", "Tots els ianquis que vull" petites per contingudes i que obren el cor de Landete. No hi ha cap "València eres una puta" ni cap "Símptomes", tot és molt més reposat i menys fàcil. I que creix, creix una barbaritat. "És un disc d'amor, primo", diu Landete, i una altra vegada li donarem la raó. Això és una reivindicació de Senior, el Cor Brutal, dels ianquis, l'amor i la mort dels feixistes. [ressenya] [spotify]
4. Bedroom "El fum blanc" (Foehn)
Una de les descripcions més boniques d’un disc la vaig sentir una vegada a un concert de Bedroom: “Després d’escoltar el seu disc, tens ganes de sortir a caminar, a desfogar-te”. La va fer el baixista d’Anímic, que a la mateixa conversa va anomenar Bill Callahan, d’altra banda referència recurrent a l’hora de parlar de Bedroom i Albert Aromir. La processó va per dins en un i altre, malgrat que a “El fum blanc” Aromir aconsegueix tenir una personalitat molt diferenciada a qualsevol altre. A vegades es fa difícil valorar els artistes de casa de forma global sense prendre’ls com a deixebles de monstres com el propi Callahan, però fent un esforç d’abstracció, Aromir sembla haver estat molt conscient dels seus punts forts, de les seves extraordinàries qualitats i no mirar de jugar a no ser ningú més que ell mateix. Sí que segueix en la línia dels grans cantautors implosius de remoure interiors i consciències, perquè després calgui sortir a caminar, però tot plegat rau a com ho aconsegueix. És recreant un imaginari mig propi mig popular, de bruixes en flames, perdedors i nens soldat. Estem davant d'un disc força complex, en el sentit positiu de la paraula, malgrat no es tracti de cap manera un disc de difícil accés. Amb una poca estima pel gènere, és molt senzill enganxar amb "El fum blanc", i ja no estem parlant de fílies personals sinó de cert quòrum en enquestes improvisades a barres de bars. Són deu cançons les que formen el disc, i cadascuna és un petit assaig que és conte i que en un conjunt corprèn, atrapa i d'una manera ben dolça, allibera. [spotify]
5. Oliva Trencada "Perleta negra" (La Casa Calba)
Al Principat hem viscut molts anys enganyats. Primer amb el paternalisme amb el que Catalunya va rebre Tomeu Penya i el seu "Mallorquins i catalans" i després amb l'eufòria reivindicativa amb Antònia Font, amb els quals ja ha desaparegut tot paternalisme però hem abanderat com a Música de les Balears. Però una vegada hem conegut Pep Toni Ferrer i Oliva Trencada i hem escoltat "Perleta negra", al Principat hem d'admetre que si hi ha un disc de pop que hauria estat impossible concebre a cap altra part del món és aquest. I no hi ha cap mena de discussió possible, no l'acceptem. I com diuen els savis i l'aforisme que la millor manera de ser universal és ser local, l'experiència que transpira per totes bandes "Perleta negra" pot traslladar-se a qualsevol altra banda del món occidental que hagi estat pràcticament escombrat per la impaciència i agressivitat globals. Oliva Trencada tenen el mèrit d'utilitzar la conya i històries gairebé psicodèliques per posar a parir el que tenen al voltant. Una denúncia sense cap mena de crida ni, heus aquí, denúncia. I millor encara, no hi ha metàfores, per molt que sembli que tot n'estigui ple, "Perleta negra" és com el món feliç de Huxley, la descripció d'una civilització aparentment envejable i profundament odiosa i malparida. Com una Alícia que fuig del país de les meravelles. Però ni en Pep es diu Alícia ni Mallorca és el país de les meravelles. L'illa per la qual moros i cristians es van esbatussar fa uns quants segles, que els anglesos ambicionaven per controlar mig Mediterrani i que col·laboracionistes van convertir en las Islas Baleares del Tocho y el Instituto Nóos. L'illa del Palacio de Maribent que encara amaga uns gals disposats a esbatussar-se agafant la guitarra com Woody Guthrie i Phil Ochs. Treballant i lluitant per la cultura. Aquesta és la Mallorca d'Oliva Trencada. I una recomanació, res de paternalismes, que l'única lliçó que hi ha aquí és la que ens ensenyen ells. [spotify]
6. L'Hereu Escampa "s/t" (Famèlic)
Quan gairebé estava tot perdut, quan la confiança en el jovent era una pura quimera, en un temps en el qual les escenes han quedat diluïdes en la immensitat de la xarxa, apareix la llum. És com si de sobte algú hagués obert una finestra, i una forta ràfega de vent de la plana s’hagués endut tot aquest aire contaminat de Barcelona. Traieu-vos les mans del cap i obriu els ulls d’una maleïda vegada. De què serveix voler saber de tot, si al cap i a la fi som fills d’una generació que s’amaga rere un cercador i únicament troba les respostes a viquipèdia? Potser us pensàveu que a les persones se les jutja per la seva aparença i no per qui realment són. No us enganyeu, la gent que realment val la pena és aquella que és sincera, i precisament això és el que sempre hi ha rere una escena. Sòlida, lleial i perquè negar-ho, influent. El còctel està fet a la seva justa mesura, i quan s’ha destapat el recipient n’ha aparegut el resultat. Es diuen L’Hereu Escampa, i molt probablement el nom és el primer que convida a investigar sobre ells. Ens expliquen que el nom l’adopten de la seva àvia, que els deia que eren uns fugitius, uns malgastadors, que eren l’hereu escampa. Fent una petita cerca ens n’adonem que evidentment és així, que l’expressió "l’hereu escampa" fa referència a un home pròdig, un malgastador. Un capítol de la mítica sèrie de TV3 "La memòria dels Cargols" de Dagoll Dagom s’anomena així, o tamé Josep Pla, a “Reflexions sobre l’Empordà” (El meu país, Barcelona: Destino, 1968), empra aquesta magnífica construcció. Havent adaptat aquest nom, intuïm que ho fan per la falta de mesura que hi ha en el rock’n’roll, la luxúria de Manlleu. Sovint hi ha detalls que revelen aspectes de la personalitat. A vegades no són gaire evidents, d’altres sí que ho són, però en el cas de L’Hereu Escampa és fàcil d’enxampar. L’intel·lectualisme comarcal que destil·len des del minut zero els omple de carisma i els eleva fins al punt de mira de la nostra necessitat de trobar ídols més enllà de Ciutat Vella. El caràcter de la banda és fort, i s’evidencia tant en les lletres com en la música. La originalitat de les seves composicions els situa com la renovació dins el rock underground cantat en català. L’Hereu Escampa és punk. [ressenya] [spotify]
7. Gran Amant "El primer disc" (Foehn)
Diu Jordi Herrera (The Marzipan Man) de Gerard Armengol que és "molt mallorquí", molt, excepte quan juga el Barça, que aleshores és molt català. Per alguna banda s'havien de notar els anys que ha passat Armengol a Barcelona, i que el seu primer equip de futbol no sigui l'Atlètic Balears, sempre a l'ombra del Mallorca i dels hangars de Son Sant Joan, és de les poques conseqüències. Això i l'accent. El que sí que corre per la sang d'en Gerard és la insularitat, quelcom que els prohoms de les universitats ianquis encara no s'han dignat a estudiar però de la qual cosa existeix cert consens. La insularitat provoca peculiaritats (serem equànims), com a mínim en l'art. Des de Miquel Barceló, que tant et fa el retaule de la catedral de Palma com cartells taurins, i passant per Tomeu Penya, el cowboy de Vilafranca de Bonany, Antònia Font, l'home de Massapà Herrera, Oliva Trencada i, finalment, el darrer en arribar, Gerard Armengol com a Gran Amant. Per fer el seu debut discogràfic, en Gerard va triar el que tenia més a prop, que per una vegada va resultar ser el millor. Els mateixos Herrera i Pep Toni Ferrer d'Oliva trencada, a més de Manu Mielniezuk, formen part de la seva banda i són els seus principals padrins, fins que ha arribat Foehn Records, que a la zona VIP del Faraday (on ens els vam trobar), a la vigília de la participació del Gran Amant al Faraday A Viva Veu 2011 van començar a enumerar elogis estranys per definir "El primer disc" i la música d'Armengol. I com ens deia una vegada un conegut, tot el que publica Foehn s'ha de tenir en compte, que aquesta gent sap què té entre mans. [ressenya] [spotify]
8. La Estrella de David "Maracaibo" (Canada)
David Rodríguez és un dels grans. Així de clar. Des que va publicar el debut com La Estrella de David al 2007 aquest projecte ha viscut a l'ombra mentre amics seus com Thelemáticos i Joe Crepúsculo omplin pàgines i codi html amb els seus respectius discos. La relació no és gratuïta, ara són Sergio Thelemático i el Crepus qui participen (entre uns quants altres, com l'Ana Bien Querida, Za! o antics companys de Beef) a "Maracaibo", un segon disc que supera l'ambició d'aquell debut (sic) i concreta perspectives. A grans trets, l'àlbum es mou entre la verbena i l'acústica tendra i bonica i malgrat l'estil de Rodríguez, entre aparença desganada i un punt canalla, podria escaure's millor en la xerinola, és a les cançons lentes (per dir-ho d'alguna manera) on sobresurt. No té ni la classe de Kurt Wagner i la intensitat de Bill Callahan però amb dues cançons com "Retirada", "Anita" i "El blues del autobús" assoleix uns moments l'hòstia de sensibles mentre al mateix temps sembla riure's de les fórmules comercials de cançons rodones. I diem que sembla que se'n riu perquè la peculiar manera de cantar que té, on no acaba d'emprendre les melodies amb la intensitat que un insensat pretendria entomar. Però aquí rau la gran gràcia de "Maracaibo" en particular i La Estrella de David en general, que no cal semblar que es prengui les coses gaire seriosament per fer-ho de debò. [spotify]
9. Anímic "Hannah" (BCore)
Diu la seva nota de premsa que el nom del disc és una analogia entre el bon moment que estan vivint i una llegenda de la mitologia grega que tracta la divinitat relacionada amb la vida. En qualsevol cas, Hannah és un nom femení que nosaltres justifiquem amb el tancament d’un cercle que explica moltes coses a l’entorn d’Anímic. En Ferran i la Louise, que repeteixen com a vocalistes principals de la banda, són parella i des de fa poc són pares. De fet, la Louise va haver d’abandonar la gira d’"Himalaya" (Les Petites Coses, 2009) perquè se li acostava la data del part. Després d'aquest esdeveniment, els Anímic van allunyar-se dels escenaris i es van centrar amb la composició de l’últim disc de la seva prolífica carrera. Aquesta nova vida va ser el raig de llum que ha tancat el cercle: 10 cançons que passen pàgina al que havien fet fins ara. "Hannah" és un fantàstic assaig que pren el relleu al seu anterior treball “Himalaya” i tanca una trilogia que els ha dut a anomenar els tres últims discs amb hac, qui sap si de forma premeditada o no. La saga va començar amb un “Hau o Hiu” (Les Petites Coses, 2007) un disc que començava a dibuixar els trets més distintius del grup. Una arrel ben fonda en el folk sense caure en convencionalismes d’execució, fixant la seva obsessió en teixir un ambient que contextualitzés en una mateixa cançó el contingut líric sense restar importància a la música, que en el cas d’Anímic és el més important. La base és senzilla i ho tenyeixen d’un bosc de melodies d'instruments múltiples i jocs de veus que actuen com un cor, tot emfatitzant les veus principals. Van superar el primer disc amb un magnífic “Himalaya” on perfilaven els detalls, produïen amb grandiloqüència i encaminaven un treball que en “Hannah” ha arribat al cim. Almenys pel que fa a aquella voluntat d’arrodonir cançons senzilles que s’obren com ho fa la llum del sol dins el sotabosc. [ressenya] [spotify]
10. Downliners Sekt "Meet the Decline" (Disboot)
La història de Downliners Sekt és la d’un grup capaç de reinventar-se a sí mateix. Llegir sobre ells significa endur-se una imatge misteriosa de dos productors dels quals se’n sap poca cosa més que un és de Barcelona i l’altre prové de França. Hem tingut l’ocasió de veure’ls en directe en tres ocasions –Al L.E.V., al Sónar i al MiRA!-, i en totes tres hem reafirmat aquest adjectiu que els descriu a la perfecció. Són mutants, i s’adapten a la situació. Tenen una versatilitat vertiginosa i la seva música és el resultat d’un cúmul d’influències en constant evolució. Del post-rock de les seves primeres produccions, al còctel d’influències que hi ha en la col·lecció de les últimes tres referències signades aquests darrers 12 mesos, i de les quals tant sols una ha entrat dins l’any 2011 (les altres dues, “We Make Hits, Not The Public” i “Hello Lonely, Hold The Nation” van ser editades al desembre i juny del 2010). D’aquesta última col·lecció, probablement la última editada sota el prestigiós segell barceloní Disboot –casa del també productor català, Cauto, que vam destacar entre els millors EPs d’enguany- cal destacar la minuciositat del contingut repartit en tant sols 4 temes. El resultat d’aquesta producció és una suma d’ambient cristal·lí i dub(step) de nova generació. En alguna ressenya que els cataloguen amb una etiqueta molt adequada, la de la melancolia urbana. Escoltant aquestes últimes tres referències citades entendreu que ràpidament aquest adjectiu pren sentit. La música és molt cinematogràfica, i probablement és la millor banda sonora per posar música a un camí de tornada a casa, a les nou del matí després d’una nit de festa. La música desperta un estat d’èxtasi latent, amagat rere l’efecte narcòtic i pesant d’una secció rítmica sedant i uns acompanyaments hipnòtics. Pura melancolia amb olor a asfalt. [web]
11. Za! "Megaflow" (Acuarela) [spotify]
12. Els Surfing Sirles "Romaní, semen i sang" (Bankrobber) [spotify]
13. Arthur Caravan "Atles enharmònic" (Música de Telers / Malatesta) [bandcamp]
14. The Marzipan Man "Adventures" (Primeros Pasitos) [spotify]
15. Litoral "Incidents melòdics del món irregular" (Limbo Starr) [spotify]
16. Joan Colomo "Producto interior bruto vol. 1" (BCore) [spotify]
17. Manel "10 milles per veure una bona armadura" (Warner / Discmedi) [spotify]
18. Maria Coma "Magnòlia" (Amniòtic) [spotify]
19. Evripidis and His Tragedies "A Healthy Dose of Pain" (Snap! Clap! Club) [spotify]
20. Guillamino "Fang" (Bankrobber) [spotify]
21. Gasion "Les cançons urgents" (Khlämor) [spotify]
22. ¡Pelea! "¡Qué felicidad! / ¡Qué éxito!" (Canada) [bandcamp]
23. Nacho Umbert y la Compañía "No os creáis ni la mitad" (Acuarela) [spotify]
24. Oso Leone "Oso Leone" (Foehn) [spotify]
25. Antònia Font "Lamparetes" (Robot Innocent) [spotify] - Jan 11, 12I aquí tenim la primera llista de discos d'enguany. En tenim quatre, en total, la d'electrònica, la de discos catalans, la dels estatals i la d'internacionals. La llista d'avui ve encapçalada per dos discos poc ortodoxos que s'allunyen cada un a la seva manera de la imatge del pop que any rere any sembla l'únic gran gènere cultivat a la pell de brau. D'alguna manera hem volgut reivindicar dos discos que no tenen en el format tradicional de cançó els seus fills musicals, dos discos que exploren els límits de les possibilitats del seu gènere. Parlem de Santiago Latorre i Lisabö, que des de l'ambient electrònic i el post-hardcore han fet dos dels millors discos d'enguany. Aquest parell estan acompanyats al nostre podi, això sí per un clàssic de la música pop espanyola que sempre ha treballat des de la indepèndencia i coherència pròpia amb militància, en Fernando Alfaro que des de Barcelona ha tornat a fer un nou disc. A continuació, doncs, els 20 millors discos estatals del 2011 segons A Viva Veu.
1. Santiago Latorre "Eclíptica" (Foehn)
Molts grups que militen al bonic barceloní segell de Foehn tenen una característica comuna. Clar que tot es deu remetre als gustos del Marc Campillo, un dels fundadors del projecte i l'únic que hi queda des que la discogràfica va passar a ser un treballat hobby i no un projecte empresarial, i si és realment així se li ha de reconèixer el mèrit. Però aquest no és el tema. El que sí que importa ara és això que tenen aquests grups, aquesta recerca introspectiva que d'una forma més o menys heterogènia ens ha catapultat discos com els d'Úrsula, el de Suma, Isaac Ulam, El Gos Binari o, fins i tot estrictament dins del pop, el de Gran Amant. Tots tenen un punt atormentat, de calma dura. També és així "Eclíptica", el segon disc de l'enginyer Santiago Latorre, una mena de coco que, com si es tractés d'un Alva Noto a l'aragonesa, compon una música d'alta volada científica però que ataca el més profund de les emocions. Científica perquè la música de Latorre és d'una precisió d'enginyeria, amb pujades i baixades que semblen extremadament mesurades i calculades. En qualsevol cas, val a dir que més enllà d'aquest símil més o menys desafortunat, les cançons de Santiago Latorre poc tenen a veure amb Alva Noto. L'aragonès es mou essencialment per passatges de l'ambient que en alguns moments deriven al post-rock dolç de grups com Sigur Rós a "Takk" (Geffen / EMI, 2005). Però tampoc no ens confonguem, no és la dolça èpica el recurs principal d'"Eclíptica", un disc que necessita foscor per desplegar la seva lluminositat a base de repeticions i capes condimentades amb imperceptibles sorollets rítmics que fan que tot plegat avanci lentament. Com si fos una banda sonora, aquest disc embolcalla i recomforta, acompanya desassossecs i tranquil·litats d'esperit. Tot, però, resulta molt críptic, des dels títols de les cançons, numerades des d'"E1" fins a "E8", amb excepcions a la 3 i la 5, com remarcant les cançons menys cançons, les més ambientals de totes, diferenciades de les líriques "Si el sol no calienta" i la il·legible "半個月亮", una mena de cançó de bressol cantada en xinès (llegim al seu web que Santiago Latorre va viure i treballar a Taiwan). Aquestes dues, si bé en una primera escolta sobten per trencar l'homogènica concepció de l'àlbum d'ambient que havíem començat a tastar, acaben jugant un preciós paper de contrapunt molt més personal, per allò de la veu, amb l'autor. Al cap del carrer, però, Santiago Latorre enganxa amb aquest disc, i encantats estem d'haver-lo conegut.[spotify]
2. Fernando Alfaro "La vida es extraña y rara" (Marxophone)
El pitjor d’aquest disc és probablement la portada, però tant se val perquè el retorn de l’ex-Surfin’ Bichos és una de les millors coses que li ha passat a la música en molt de temps. De les seves mans han sortit peces claus de la discografia que pretén entendre, i dóna sentit a la paraula indie, d’independent. Qui sap si la seva etapa amb Los Alienistas, després de Chucho, va ser la que més desapercebuda va passar pel públic més fidel de Fernando Alfaro, el que està clar, però, és que ara reprèn altre cop els valors inicials de la seva música, i que de fet no ha abandonat mai. Les seves cançons tenen quelcom que atrapa. Potser el seu to de veu calmat i melangiós, o vés a saber si són les lletres que juguen a aquell equilibri quasi perfecte entre el drama i l’humor àcid que tanta petjada ha deixat en la influència d’aquesta música que ara ja gairebé costa de definir com “indie”. No hi ha cap cançó que es faci pesada en aquest disc. les preferides són, per aquest ordre “Camisa hawaiana de fuerza”, “Teléfono de atropellados” i “El dolor del miembro fantasma”. El retorn d’aquest home misteriós ens permet no despendre’ns de la seva música tant fàcilment. Una música atemporal, i amb la qual ens hi sentim molt familiaritzats. [spotify]
3. Lisabö "Animalia lotsatuen putzua" (Bidehuts)
Imaginem que seria una experiència molt més bèstia saber basc i entendre els títols i les lletres de Lisabö, no ara, sinó ja de fa temps. Si ja ho és ara, si ara ja ens quedem garratibats escoltant aquest còctel de hardcore, post-rock i bateries gairebé metàl·liques, amb el reconeixement que té aquesta banda d'Irun admetem que ens falta un bon tros per acabar d'entendre i admirar. En qualsevol cas, en un tòpic que de tan utilitzat sembla ja que l'utilitzin els d'esports de TV3, la música és un llenguatge suficientment universal com perquè la frontera lingüística sigui prou alta com per no traspassar-la. Ja ha estat per nosaltres "Oinazearen intimitatea" una de les millors cançons d'enguany de l'estat, però les altres cinc cançons que formen "Animalia lotsatuen putzua" no són gaire menys que la nostra escollida i, de fet, si fóssim prou influents en els voltants del grup basc podríem causar un petit debat sobre quina de totes és la més reconeguda, la més aconseguida, quina mena de quòrum suscita. En qualsevol cas, amb aquest Lisabö ofereixen una continuïtat més que benvinguda respecte l'anterior i profusament celebrat "Ezlekuak" (Bidehuts, 2007), amb guitarres gens compassives, durament afilades, crits aparentment reivindicatius, forta contundència rítmica i poques i fosques concessions melòdiques. Com és habitual al hardcore, la ràbia juga un paper clau en l'escolta de la música de Lisabö, de la mateixa manera que l'ha de jugar en la composició per acabar sent igual de creïble com ho és "Animalia lotsatuen putzua". És pura ràbia i agressivitat, cap treva, cap concessió, molt estómac però també molt cor. D'alguna forma la música d'aquests bascos sempre acaba sonant com un llant, un lament, però no de revenja, sinó de reivindicació. Lamentablement, no hem trobat cap enllaç per poder escoltar-lo en streaming.
4. Guadalupe Plata "Guadalupe Plata" (autoeditat)
Guadalupe Plata és un grup anti-cool. L’altre dia dèiem que és un grup de músics en majúscula. De fanàtics del blues, de paios que surten de la feina i se’n van al bar dia si i dia no. El dia que no van al bar és perquè són al local assajant. A la llista dels millors concerts del 2011, dèiem que són rockers de camisa tacada de vi i pantalons bruts de pols. La seva terra de procedència és la influència més directa en la execució. Desèrtica, crua, directa i desoladora. Així és la música de Guadalupe Plata i així és el blues. Els que tingueu curiositat per la banda, abans de sintonitzar amb ells penseu amb una spaghetti western aplicat a la música contemporània andalusa d’arrels. El blues podria haver nascut a Andalusia si els Guadalupe Plata haguessin nascut als anys 50, i amb aquest segon treball s’autoconsoliden i es posen al punt de mira dels amants de la música d’arrels nord-americana. Alerta, però, no els relacioneu amb l’escena sunshine-pop o alt-country de la qual se n’allunyen força. Ens vam enamorar d’ells amb el seu fantàstic EP “Guadalupe Plata” (autoeditat, 2009) i el seu “Baby me vuelves loco”, una autèntica catarsi de rock-blues violent i eixelebrat. La seva actitud els consolida com una banda de culte i experimentació. Amb el seu elapé, editat per Folc Records (en una cuidada edició en vinil) no fa més que reafirmar la nostra passió per una reencarnació en persona de Captain Beefheart, Jeffrey Lee Pierce o Screamin’ Jay Hawkins a l'espanyola. [spotify]
5. Los Pilotos "Los Pilotos" (El Volcán)
Que els membres de Los Planetas són uns tipus inquiets que fa temps que en van tenir prou del shoegaze de The Jesus and Mary Chain ho tenim molt clar els que els hem seguit sempre. No només sabem l'obvietat de les incursions flamenques que els han dut a facturar el seu millor disc ("La leyenda del espacio", per si hi havia dubtes), sinó també que la música electrònica i l'experimentació són part important del seu recorregut com a músics i també com a oients. Per això no ens ha d'estranyar gens que el primer grup paral·lel que surt de la banda granadina sigui Los Pilotos i Los Pilotos sonin com sonen. Format a mitges per Florent i Banin, aquest disc homònim és una gran obra de melodia sintètica, on la feina i l'esforç per deixar unes cançons rodones pràcticament aptes per unes sessions de ball fines i agradables, sense estridències i amb gran gust a la boca. Com dèiem, com a Los Pilotos, aquest parell sembla que han fet una cerca exhaustiva de les possibilitats que un gènere allunyat al que han estat fent públicament durant tota la seva carrera els oferia. I a bona fe que han aconseguit un resultat notable. Llegíem en alguna entrevista que ells mateixos reconeixen que ja feia anys que s'ajuntaven per intentar donar sortida a aquests impulsos creatius més allunyats de les guitarres i els sons analògics però sense cap resultat satisfactori. És, doncs, un d'aquells i tants casos en què s'ha de deixar reposar les idees perquè acabin donant fruit en el moment adequat. La resta, especular què hauria passat si en lloc de venir ara l'haguessin parit d'aquí uns anys és quelcom que més d'hora que tard puguem començar a respondre. Com serà l'evolució de Los Pilotos, si és que n'hi ha i no passa per ser un divertimento més del parell de granadins. Ara que hem descobert que hi ha fusta, es fa difícil resignar-se a que aquesta aconseguida nova carta de presentació sigui massa passatgera. Esperarem. [spotify]
6. Chiquita y Chatarra "Animal de amor" (Discos humeantes)
Amb Chiquita y Chatarra ens uneix una relació d’amor molt similar a la que citàvem més amunt amb Guadalupe Plata. La diferència, però, rau en l’execució musical. En totes dues bandes hi ha eixos que es mantenen ferms i per tant s’estableixen en un gènere proper al rock. Actitud punk, posada en escena agressiva i actitud per davant de tot. Els Guadalupe Plata són tres tios, i un d’ells toca un contrabaix improvisat amb un pal, una galleda de fregar metàl·lica i una corda. Chiquita y Chatarra són dues, una toca la bateria i l’altra la guitarra. Són una parella que pretén emular el so dels Stooges més primerencs amb el format que més endavant van utilitzar The White Stripes, i que per una banda de rock’n’roll és absolutament sorprenent si sap adaptar-se com Déu mana. Caràcter del nord i una equalització que desesperaria qualsevol fan del rock d’estadis, els dels riffs virtuosos i el serrell ben pentinat. La música de Chiquita y Chatarra és cavernícola, bruta i fa pudor de tabac, suor i Jack Daniel’s. Per norma general les cançons no superen els dos minuts i mig, però qui necessita més quan les coses poden explicar-se en poques paraules. Country accelerat, melodies que acompanyen les cançons a ritme de corus de veus i guitarres que li donen una personalitat com pocs grups aconsegueixen en les seves cançons. “La Surf” sona com si la toquessin The Cramps, i “Paradise” hereta aquell ritme de la tornada d'“I Don’t Wanna Leave” del seu treball previ. Els edita Discos Humeantes i això significa que el disc és una autèntica peça de museu. No sigueu rates i compreu-vos-el, que elles tenen la decència de regalar-vos-el al seu bandcamp. [bandcamp]
7. Fasenuova "A la quinta hoguera" (Discos humeantes)
Només pel simple fet de dur vint anys a sobre un grup ja es mereix pujar al capdavant d’una llista. Sense desmerèixer-ho pas, “A la quinta hoguera” pot presumir de ser un dels millors discos editats enguany més enllà de Fraga. Bé, Fasenuova són asturians, i d’aquesta terra n’han adaptat la seva vessant més fosca i industrial, la que des de fa dues dècades caracteritza la seva música. La conca minera asturiana ha calat fort en aquest duet que ha hagut d’esperar molts anys i alguns projectes paral·lels per editar una de les seves referències més assequibles de la seva discografia. Tal com Esplendor Geométrico ho van fer amb singles com “Moscú está helado”, Fasenuova s’enfila al rail del pop en un disc que inclou autèntiques joies com “Vamos a bailar a la noche” que ens recorda a Aviador Dro o “A la quinta hoguera” que podria haver sortit perfectament del tinter d’Alan Vega. El disc funciona a base de sintetitzadors analògics que en descriuen la secció rítmica i que acompanyen la veu que, en aquest disc és un dels elements més principals. Les lletres són poesia industrial. [bandcamp]
8. The Secret Society "Peores cosas pasan en el mar" (Gran Derby)
És un exercici la mar d'interessant per conèixer la peculiar figura de Pepo Márquez escoltar aquest darrer disc de The Secret Society. "Peores cosas en el mar", amb aquest sempre indissoluble optimisme marca de la casa -noti's la ironia- que ha impregnat els títols del grup d'aquest madrileny des de sempre. Només una petita menció perquè realment val la pena: "Sad Boys Dance When No One's Watching" (Acuarela, 2005) va ser el primer, ja farà set anys (déu n'hi do) i "I Am Becoming What I Hate the Most" (Acuarela, 2008), el segon i penúltim. Ara sí, és clar, pitjors coses passen al mar. I a l'Antàrtida també. Qui no es consola és perquè no vol, segurament. Els més observadors hauran vist que després de tota (curta, però sencera) carrera amb Acuarela aquest és el primer disc de The Secret Society amb el segell que han contribuït activament a crear i a gestionar, Gran Derby. Però bé, dèiem que escoltar aquest "Peores cosas pasan en el mar" és un peculiar exercici per comprendre els dimonis interiors del Pepo, un tipus que no té cap vergonya en despullar-se emocionalment amb les seves cançons. A més, tal com està muntat el disc amb l'ordre de les cançons fa que fins i tot una escolta gens exigent i poc atenta provoqui un crescendo i vagi augmentat segon a segon la fe amb el disc. Totalment en pilotes, el disc té tres punts àlgids, cançons que fa temps que se senten en directe, "Las pistas falsas conducen al desamor", "El día que empezamos a querernos fue el día que empezamos a olvidarnos" i "Guernica (Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía)", tres pistes que expliquen en quina mena de moment devia ser compost aquestes "Peores cosas...". En qualsevol cas, valgui l'apunt per explicar que aquest és el primer disc de The Pepo Society en castellà, després de deixar el mimètic anglès en els dos primers discos i, sens dubte que el salt líric que hi ha hagut a conseqüència (a conseqüència del canvi idiomàtic i de l'experiència vital que acumula el nostre amic) explica el salt global de la seva música. [spotify]
9. Reina Republicana "Reina Republicana" (Limbo Starr)
Poc a poc anem coneixent els nous projectes dels extingits Half Foot Outside i se'ns fa difícil creure que tots van formar part del mateix projecte. Mentre que n'hi ha que són per treure's el barret, n'hi ha d'altres que provoquen certa vergonya aliena, però afortunadament són majoria aquells que donen fe que aquell grup ha estat dels millors que han trepitjat els escenaris de la pell de brau els darrers anys. L'últim és aquest, el de Reina Republicana, projecte indissoluble a la figura d'Israel Medina, que molt ben acompanyat i ancorat sense cap vergonya a un lloc molt pròxim al power pop ens recorda dolçament a un dels comiats musicals més dolorosos que hi va haver a les espanyes l'any passat, el de Charades. No és un mèrit de Reina Republicana assemblar-se a Charades, el que és un mèrit, i del qual ens sentim estranya i allunyadament orgullosos és que hi hagi un nou grup que prengui el relleu d'aquell altre i que, un cop més, ho faci tan bé. El primer que es va poder escoltar de Reina Republicana és la sensacional "La reina", cantada per Amaia Tirapu de Kokoshca i ens vam posar molt alerta. Amaia va començar al projecte al costat d'Israel però que va deixar-ho estar uns quants mesos abans de la gravació del disc. Hi va haver temps, però, perquè Amaia gravés tres cançons (entre les quals "La reina", és clar) que acabarien formant part d'aquest disc que acabat cantant una altra noia, de nom Maite Rodríguez. El millor de tot és, al final, és que les veus d'una i altra acaben sent prou intercanviables com perquè pràcticament no hi hagi cap salt entre les cançons cantades per cada una, donant una homogeneïtat al disc, que vist com es va desenvolupar podria haver semblar més complicada d'aconseguir. A la fi, "La reina" segueix semblant com el hit més directe d'un disc que, però, amaga molt més del que sembla donar de bones a primeres. Tot molt pop, power pop, extremadament melòdic i amb l'afegit ensucrat que donen les veus d'Amaia Tirapu i Maite Rodríguez, sí, però s'encomana amb facilitat. Que Dios salve a la reina. [preview]
10. Los Eterno "Eterno saludo musical" (Sones)
Los Eterno és un grup que ha passat força desapercebut (està format pels que abans eren Clovis). La música que fan potser no té una vocació gaire comercial ni és fàcilment assimilable. Tanmateix cal dir que aquests arguments no entren pas en discòrdia en que la música que fan sigui emocionant i passional. Adjectius que sens dubte defineixen aquest disc de forma rotunda i concisa. “Eterno saludo musical” és un viatge cançons que dura el que tarden en transcórrer les onze cançons del disc, que està distribuït en un format molt idoni per un disc de música instrumental, que et manté atent i expectant. El valor d’aquest disc rau en la manca de singles, perquè valora la música en el seu conjunt i no pas en càpsules per separat. És un disc de la vella escola, com els de la millor etapa de Yo La Tengo, i de fet el disc discorre amb la mateixa facilitat que ho fa ”Autum Sweater” dels de Nova Jersey. Cal esmentar que el disc també ens apropa, d’alguna manera al krautrock de manual. El més assequible i menys cavernós, el que per exemple van popularitzar Kraftwerk del Tour de França, Electric Caffe. Les cançons del disc, que en realitat són set de les onze que conté l’àlbum, es reparteixen entre 4 interludis (“En Globo”, “Mandolina”, “Trance” i “Bitch, boys and sésamo”) que ajuden a fer més agradable aquest disc apte per qualsevol moment del dia, però sobretot per escoltar mentre esmorzes o mentre prens un té i escrius a la llibreta. [spotify]
11. Sr. Chinarro "Presidente" [spotify]
12. Bigott "The Original Soundtrack" (Grabaciones en el mar) [spotify]
13. Ainara Legardon "We Once Wished" (Aloud) [spotify]
14. Remate "Superluv (por lo que tiene de romántico)" (Everlasting) [spotify]
15. Atomizador "Pop radical" (Afeite al perro) [bandcamp]
16. Anntona "Grandes males, remedios regulares" (Gramaciones Grabofónicas) [bandcamp]
17. Ataque de caspa "Ataque de caspa" (Gramaciones Grabofónicas) [bandcamp]
18. Lüger "Concrete Light" (Marxophone / Giradiscos) [spotify]
19. Lagartija Nick "Zona de conflicto" (Chesapik) [spotify]
20. Picore "Imagínate que acierto" (Magofermín) [bandcamp] - Jan 31, 12Bon dia! Benvinguts al tercer post de les llistes del millor del 2011 en música segons A Viva Veu, el cinquè si comptem les de cinema. Avui portem les cançons, possiblement la més difícil d'elaborar, la que suposa una menor prospecció de l'any que s'ha acabat a causa de la gran magnitud de cançons que s'han arribat a publicar i segurament la que millor defineixi per on es mouen els nostres gustos, amors i humors particulars. Val a dir que si mirem de tenir en compte una cosa a l'hora de fer aquestes llistes, i ho deixem en condicional perquè a l'hora de la veritat és difícil tenir res en compte, és no moure'ns ni deixar-nos endur per la immediatesa èpica, nocturna i festiva de les cançons. La música, ja ho sabem, no serveix només per millorar humors i proporcionar distraccions senzilles sinó que també és un banc de creixement humà i intel·lectual. I això no es pot obviar i és el que hem intentat fer. Sobre el que hem posat, el rei Burial torna a endur-se la medalla d'or de les cançons internacionals de la mateixa manera que ja el vam escollir autor del millor EP de l'any. A la península, un veterà i una jove promesa que no és que hagi promès gaire sinó que ja ens ha ensenyat tot de coses noves són els autors dels temes de l'any. Des d'Andalusia i des de Manlleu, "Babieca" i "Consol, condol", el cantautor tronat que ja està de tornada de tot i dos xavals que reivindiquen l'emo ben fet, Sr. Chinarro i L'Hereu Escampa. Aquests dos i Burial són els tres primers, tres salves per cada un d'ells. Però ja ho sabeu, conèixer els guanyadors és només un fulgor que crema ràpid. S'ha de saber tot...
CANÇONS INTERNACIONALS
Llista Spotify
1. Burial "Street Halo" ("Street Halo")
La contundència d’”Street Halo” es revela, en un primer lloc, pel seu apropament a les pistes de ball (Four Tet ja va plasmar-ne el potencial a la seva edició de Fabriclive) i les edicions radiofòniques, tot denotant un canvi discret però notori respecte als anteriors llançaments de Burial. Aventurar-se a afirmar que la voluntat de l’artista britànic amb aquest gir és l’aproximació als clubs nocturns o l’ambient raver és força arriscat, més que res perquè la profunditat innegable de les seves produccions no permet pensar en un concepte pla i simplement accessible dels seus temes. Tot i així, és també innegable que el beat ferm i més centrat que els ecos que evoquen els seus anteriors treballs, com “Raver”, de l’"Untrue", o la sublim “Moth”, (fruit de la col·laboració amb Four Tet) conjectura una fundació més sòlida, menys desintegrada que “Burial” i “Untrue” i més propera al tech house. L’ambigüitat que “Street Halo” genera és interessant, perquè no abandona l’estructura anticlimàtica i descendent pròpia del seu so habitual ni s’apropa a les convencions dels valors de producció als que estem acostumats –es mou, encara, en aquestes tèrboles aigües entre la baixa i l’alta fidelitat-; tanmateix, la introducció de nous elements i noves capes reclama una nova valoració que s’allunya dels paràmetres particulars en que podien englobar-se els temes que han degotat des del ja llunyà “Burial”. L’estructura 4/4 d’”Street Halo”, així com el martelleig de la seva base atmosfèrica, l’entroncament de les sirènides línies vocals i, sobretot, l’envoltant línia de baix, que gravita i ondula al voltant del beat constitueixen una boira densa i fumejant, gairebé industrial, que evoca aquest halo de carrer que la música invoca i el títol suggereix. L’eco del trànsit, les cantonades obscures, la negror de la pluja nocturna, el silenci incòmode i l’esfereïment dels carrers deserts, propis d’aquesta Anglaterra de novel·la negra, formen part de l’imaginari que Burial ha anat construït d’anys ençà i ara prenen forma en aquesta ràfega sònica lúgubre. I mentres, en la distorsió, aquest “I will always possess you” espectral sona com una espècie d’invasió terrible i col·lapsant, un atropellament-i-fuga d’una violència extrema que torba fins i tot l’ànima més impassible. Tot sentint “Street Halo”, hom se n’adona de l’habilitat de Burial per retratar els llocs que sabem que existeixen, però on no volem trobar-nos. I és que és així com sona tot allò que temem. [spotify]
2. John Maus "Hey Moon" ("We Must Become the Pitiless Censors of Ourselves")
"Hey Moon" fa les funcions a "We Must Become the Pitiless Censors of Ourselves" (Upset the Rythm) de la monumental "Do Your Best" a l'anterior "Love Is Real" (Upset the Rythm, 2007). Ambdues floreixen com a delicades joies crepusculars, enmig de la voràgine de dos discs totalment excessius. L'adjectiu 'crepuscular' és ara més idoni que mai, ja que John Maus s'ha apuntat amb aquesta cançó a la carrinclona escola de fer cançons en primera persona que parla amb la lluna i repeteix llocs comuns. Però a part de la previsibilitat lírica de la cançó, Maus no és cap passerell i hi ha un motiu per ser aquesta la segona cançó del podi. "Hey Moon" és tot plegat una simbiosi perfecta. Hi ha coses a la vida i especialment a l'art que s'han d'admirar en un context adequat, ja que tret d'aquí pot resultar excessiu, exagerat o, al contrari, pobre, buit de significat i pobre. Amb les cançons passa una cosa així, normalment. Moltes vegades argumentem subjectivitat i gustos per explicar enamoraments musicals, però el que obviem és no tant unes raons intrínseques sinó una bonica casualitat d'haver trobat un context, un moment i un espai adequats per descobrir tots els efectes de la cançó. "Hey Moon" és això. Aquesta lletra que un migdia radiant i asolellat pot sonar ridícula esdevé brutal quan aconseguim traslladar-nos suficientment per poder cantar la cançó en primera persona, en plena solitud i foscor. A l'aire lliure, és clar, perquè la cançó camina, respira i sense cap estridència (ja tots coneixem John Maus) pot arribar a causar dolor. [spotify]
3. The Weeknd "House of Balloons / Glass Table Girls" ("House of Balloons")
A pesar del recel que envolta la sobreprotegida i minuciosament construïda imatge de The Weeknd, hem d’admetre l’habilitat d’Abel Tesfaye per combinar una vastíssima quantitat de gèneres estèticament diferents en una línia sorprenentment centrada i gens prosaica. El conjunt del seu repertori decorre d’una manera tan fluïda i segura que fa difícil de creure que música com aquesta no existia fa un any. A diferència de gairebé tot l’R&B contemporani, els aspectes més memorables del seu material són temàtics amb poca inquietud de cara la familiaritat del pop; i tot reemplaçant la megalomania comuna amb escenes explícites de combustió amfetamínica, llibertinatge i auto-aversió, The Weeknd presenta l’excés nocturn d’una manera perillosament seductora que diu més dels seus oients que dels seus partícips. Tot i deure el seu renom a les seves sèries de mix-tapes, “House of Balloons / Glass Table Girls” encapsula tots aquests elements d’una manera millorada, rebentant-los amb una transformació renegada de “Happy House” de Siouxsie and the Banshees i expandint-los fins aquell moment de pànic que ens aclapara quan ens adonem que la nit ja ha arribat a la seva fi. [youtube]
4. Nicolas Jaar "Why Didn't You Save Me" ("Don't Break My Love")
Del primer segon fins la petita explosió que enceta “Why Didn’t You Save Me” passen onze segons de silenci incòmode. De la detonació inicial als primers versos (“Now let me tell you”) de la cançó en passen trenta-cinc més. Un minut més tard, podríem dir que “Why Didn’t You Save Me” comença. Al minut 2:16, es torna a fer el silenci, comença el desequilibri, etern. Al minut 3:10, aquesta implosió inicial advén una catàstrofe amb una progressió esfereïdora que esclata, de nou i amb més vehemència que una hecatombe, al minut 3:36: “Why didn’t you save me?”. No són les paraules, el lament desesperat, la càrrega pesada, tràgica i excepcionalment dramàtica que Nicolas Jaar és capaç d’aportar als cinc minuts i escaig que dura la cançó, sinó aquesta deconstrucció lenta, gairebé letàrgica que identifica a través del so un procés extremadament complex que només l’ànima humana és capaç de reconèixer. Jaar explica que va escriure-la en una nit en vetlla després d’un concert a Alemanya, i que la va desenvolupar poc a poc durant la gira. La intervenció genial dels silencis, la percussió mecànica –que es va revelant a mesura que avança-, la netedat de la producció, repleta de matisos (atenció a l’estructura fragmentada de la cançó) i alhora el joc constant amb la baixa fidelitat; aquesta experimentació mesurada, calculada fins l’extrem –però tot i així, capaç de transmetre alguna cosa- indueix a un trànsit contingut que reclama alenades d’aire fresc en una atmosfera opressiva i ofegant. “Why Didn’t You Save Me” és un crit desesperat que, per la seva discreció, passa desapercebut fins convertir-se en espectre. Però és aquesta la gràcia i l’enormitat d’aquest immensurable tema: segueix planejant a l’inconscient de manera repetida, incessant, batallant internament amb la insuficiència a la que és condemnada tot allò del que parla. Mai les paraules havien estat tan concises, i poc sovint la música ha estat capaç de canalitzar-les, deformar-les i modelar-les d’una manera tan contundent. Nicolas Jaar mereix molt més que una bona posició a una llista del millor de l’any: la seva proesa, aquesta habilitat per identificar allò més recòndit que ronda la condició humana, transcendeix sense voler-ho qualsevol desconsol que pugui expressar-se en mots. These ghosts are here to stay. [soundcloud]
5. Ducktails "Porch Projector" ("Ducktails III: Arcade Dynamics")
Pot semblar curiós que, de totes les joies pop que conformen "Arcade Dynamics", el disc de Ducktails que més tendeix a estructures més convencionals de cançó, ens doni per destacar "Porch Projector", possiblement la peça menys representativa de l’àlbum. Però aquesta evocadora tonada de deu minuts que tanca el lot, amb la seva guitarra mandrosa, mentre els petards sonen al carrer, i els nens riuen i els pares aplaudeixen, ens sembla una veritable joia que no hauria de passar desapercebuda. Prenguem-nos "Porch Projector" com una aclucada d'ull d'un trapella Matt Mondanile, com si estigués dient a tothom amb aquesta cançó que se'n recorda d'aquells primers discos on la proporció entre cançons tradicionals i monòlegs onírics de guitarra era inversa a la d'aquest disc. Des de Nova Jersey al món, passant per Pitchfork i de la mà de Real Estate, Mondanile potser reivindica Vic Chesnutt des del porxo de casa, si és que té porxo a casa, i ens l'imaginem un vespre d'estiu assegut amb la guitarra jugant amb la guitarra. Admetem que l'imaginari americà ens fa confondre Califòrnia amb la resta dels Estats Units, però és la música de Ducktails tan lluminosa, i és "Porch Projector" una cançó (sic) tan fantàstica per acompanyar-nos allà on anem, i és Matt Mondanile un tipus tan fotudament entranyable... que ens fa estar contents, com si fos una mica nostre, i particularment nostre. [youtube]
6. Panda Bear "Last Night at the Jetty" ("Tomboy") [spotify]
7. Grouper "Water People" ("Water People 7"") [spotify]
8 . Kurt Vile "The Creature" ("So Outta Reach EP") [youtube]
9. Gil Scott-Heron & Jamie xx "I'll Take Care of U" ("We're New Here") [spotify]
10. Africa HiTech "Out in the Streets" ("93 Million Miles") [spotify]
11. Nicolas Jaar "Keep Me There" ("Space Is Only Noise") [spotify]
12. Vivian Girls "I Heard You Say" ("Share the Joy") [spotify]
13. Rustie "All Nite" ("Glass Swords") [spotify]
14. The Men "Bataille" ("Leave Home") [spotify]
15. Unknown / Joy O "Sicko Cell" ("Rinse:16 - BEN UFO") [spotify]
16. Lana del Rey "Video Games" ("Video Games") [spotify]
17. Connan Mockasin “Forever Dolphin Love (Erol Alkan Rework)" ("Forever Dolphin Love") [spotify]
18. Dirty Beaches "Lord Knows Best" ("Badlands") [spotify]
19. Jai Paul "BTSTU" ("BTSTU") [spotify]
20. Real Estate "It's Real" ("Days") [spotify]
21. Jamie xx "Far Nearer" ("Far Nearer EP") [spotify]
22. Sonny and the Sunsets "Pretend You Love Me" ("Hit After Hit") [spotify]
23. Tyler, the Creator "Yonkers" ("Yonkers") [spotify]
24. Fucked Up "Queen of Hearts" ("David Comes to Life") [spotify]
25. Peaking Lights "Amazing and Wonderful" ("936") [spotify]
26. Four Tet "Pyramid" ("Fabriclive, Vol. 59") [youtube]
27. Cass McCombs "County Line" ("Wit's End") [spotify]
28. Atlas Sound "Mona Lisa" ("Parallax") [spotify]
29. Zomby & Reark "Natalia's Song" ("Dedication") [spotify]
30. Todd Terje "Snooze 4 Love" ("Ragysh") [spotify]
CANÇONS CATALANES
Llista Spotify
1. L'Hereu Escampa "Consol, condol" ("s/t")
Sovint hi ha detalls que revelen aspectes de la personalitat. A vegades no són gaire evidents, d’altres sí, però en el cas de L’Hereu Escampa és fàcil d’enxampar. L’intel·lectualisme comarcal que destil·len des del minut zero els omple de carisma i els eleva fins al punt de mira de la nostra necessitat de trobar ídols més enllà de Ciutat Vella. El caràcter de la banda és fort, i s’evidencia tant en les lletres com en la música. L'originalitat de les seves composicions els situa com la renovació dins el rock underground cantat en català. Dèiem en aquesta ressenya que L’Hereu Escampa és punk, però que aquest gènere cadascú l’interpreta com li convé. De fet, “Consol, condol” és l’exemple més clar d’aquesta evidència. A banda de ser el single del mini elapé que Famèlic ha aconseguit catapultar fins al capdamunt de gairebé totes les llistes que hem tingut oportunitat de veure, també és un magnífic videoclip i la cançó de l’any nacional segons A Viva Veu. Per què? Perquè en escoltar-la ens bull la sang, i precisament és això el que més necessitem vistes les perspectives de l’any que se’ns tira a sobre. Si tothom ho ha posat de manifest és perquè realment s’ho val, i “Consol, condol” és la raó per la qual des de tot el Principat i les espanyes s’han girat cap a Manlleu, perquè en aquest bonic poble d’Osona hi ha dos nois que criden “Venjança, venjança!”. [spotify]
2. Bedroom "Dona de foc" ("El fum blanc")
Comença mandrosa la cançó i l'Albert Aromir canta lamentant-se del que precisament explica. "Dona de foc", la quarta cançó de la meravella que l'artista barceloní s'ha tret de la màniga aquest 2011 que és "El fum blanc" (Foehn), és la història d'una bruixa condemnada a la foguera que torna la desgràcia al poble que l'ha condemnada. Amb les paraules exactes, Bedroom trasllada a un imaginari medieval d'una Inquisició sanguinària, malgrat la descripció dels fets és feta des d'un punt de vista gens històric, com si es tractés d'una escena contemporània. No en va, aquesta crema de bruixes pot ser interpretada metafòricament i conseqüentment interpretable i comparable a una escena actual. A la llarga, "Dona de foc" és un homenatge als innocents condemnats per ignorància i bilis racista, i on tenim bruixes hi pot haver qualsevol visionari. L'Església és una gran culpable de mil i una atrocitats, però no és més que la sublimació d'una cosa tan humana com l'odi i la venjança. El que ens ensenya "Dona de foc" és que quan un poble es carrega el que té de bo està condemnat a la desgràcia i el fracàs. "Per ser la més pura, et van creure bruixa, però no pots ser impecable, no ho pot ser ningú". De fons un theremín sembla plorar com les flames consumeixen la dona de foc i de manera paral·lela a l'èpica, la cançó creix sense créixer, sempre igual, en dins. "Plorant els cridaves que 'la por sou vosaltres'". La cançó de la injustícia és aquesta, un dels punts més brillants d'"El fum blanc", la cançó de les atrocitats i els crims comesos per ceguesa. [spotify]
3. Antònia Font "Calgary 88" ("Lamparetes")
S'ha de ser bo de naixement per fer segons què. S'ha escrit molt sobre aquesta cançó i ben bé que no és res exagerat. En un disc que no ha acabat de reeixir com havien arribat a acostumar, Joan Miquel Oliver i tots els Antònia Font va i facturen un tros de tema a partir d'una immensa parida. Amb un guió de telefilm de sobretaula de diumenge, on una parella de patinadors sobre gel es casen a la pista després de guanyar la medalla d'or en uns Jocs Olímpics, Oliver aconsegueix caure en la mateixa gràcia com feia abans quan li anava més el rotllo surrealista i incomprensible. Ara ja no, no hi ha possibles dobles lectures. La cançó explica el que hi ha, no hi ha cap més història més profunda, ja no podem parlar del tòpic de gairebé periodista esportiu de "costumisme surreal" ni de cap altra tonteria. Ara és un simple guió de telefilm tediós que, a sobre, no pot generar cap mena d'empatia de com d'avorrit és. Ningú amb cap inquietud no pot arribar a pensar que quina història més bonica, que en el fons és com aquelles escenes de proposicions de matrimoni a estadis de beisbol retransmeses pel videomarcador. Però malgrat a tot això i, és clar, gràcies a tot aquest pastís kitsch, Antònia Font tornen a caure en la màxima de les gràcies. Només per la transcendentalitat d'exposició universal que se li dóna a una prova de patinatge artístic d'unes olimpíades que genera, no ens enganyem, un interès limitat. Que "a tots cinc continents" i "I véns cap a jo i m'abraces i me trepitges un peu" és l'exageració que ens recorda que Antònia Font és encara el mateix de sempre. I la veu de Pere Debon, que sembla que se'n rigui de la història. I aquesta producció, déu n'hi do. I, és clar, naturalment, "Atlantis Is Calling (SOS for Love)". Impressionant. Amb "Calgary 88" restem als peus d'Antònia Font una vegada més. [spotify]
4. Granit "Aresta" ("Granit")
Hi ha músiques que tenen la capacitat de traslladar-nos a moments, i fins i tot hi ha moments que són capaços de traslladar-nos a segons quines músiques. Això és el que particularment ens succeeix amb “Aresta”. Sembla especialment composta per esdevenir la banda sonora d’un diumenge de setembre, i escoltar-la en una casa amb les finestres obertes davant del mar. La platja buida seria l’escenari perfecte del fotograma d’una pel·lícula en la que una dona solitària prem play a un disc de Granit i mentre escolta de fons aquesta cançó mira a l’infinit amb nostàlgia, i el vent fa volar les cortines. En una altra dimensió, i tocant de peus a terra, sobre “Aresta” diríem que és una d’aquelles petites joies que alguns descriuen com a verinoses perquè atrapa. A hores d’ara, Granit encara no han fet pública cap més cançó, però han avançat que aquests primers mesos del 2012 tindran llesta la seva primera referència, un EP en 10” autoeditat i del qual ja podeu fer la reserva al seu bandcamp. Als que encara no conegueu la banda, Granit és un duet i la seva música podria descriure’s fàcilment com a synth-pop. Tot i que força arrelat a influències anglosaxones de folk, és ben cert que hi ha un grau de vinculació força elevat amb la música d’aquí, la mediterrània. Les atmosferes els delaten. Són etèries i fosques a la vegada que desprenen una llum sorprenent. No és estrany, doncs, que a hores d’ara siguin la nineta dels ulls de l’underground més underground. Amics, apunteu-vos el seu nom perquè ben aviat en sentireu a parlar fins i tot per iCat FM. [bandcamp]
5. Senior i el Cor Brutal "A tremolar!" ("Gran")
Miquel Àngel Landete volia pel segon disc de Senior i el Cor Brutal acostar-se menys a Neil Young i Robert Pollard i més a Mark Linkous i Tom Waits, i si hi ha una cançó en tot aquesta segona entrega que és "Gran" (La Casa Calba) que més homenatge li fa a les guitarres d'Sparklehorse és "A tremolar!". També és aquesta cançó la que aconsegueix més el propòsit general de tot el disc de tocar la fibra, de commoure i, com diuen en anglès, de move (manlleu que ve com anell al dit perquè a sobre connota el significat de moviment) sense semblar buscar-ho tan directament. Landete fa un retrat tan bàsic i tan simple d'una situació tan avorridament habitual que fa que qualsevol s'hi senti identificat. És un dolç retrat d'una rutina que no té res de dolça, una quotidianitat que no porta enlloc perquè no hi ha enlloc on es vulgui arribar. Les retencions a l'autopista, la mala cara, la trista cara que crida l'atenció de tothom. "Pobra, mira quina cara". I la desídia, no passa res i ens acabem creient que realment no hi ha res a fer, que ni tan sols lamentar-se serveix de res i el bonic record cada dia es confon tant que no hi ha ni nostàlgia que ens tregui d'aquí. Fins i tot és massa tard per començar a tremolar. Senior i el Cor Brutal tenen una cosa molt bona, i és que viuen tant en un optimisme militant que són incapaços de deixar una cançó oberta i amb condemna. "Deixa ja este rotllo autista, és que no veus que t'estem esperant?". Només falta que haguessin gravat el "moltes gràcies" amb que Landete acaba sempre les cançons als seus concerts. [spotify]
6. Doble Pletina "Música para cerrar las discotecas" ("Música para cerrar las discotecas / Eso hacíamos") [spotify]
7. Zephyr Lake "K and I" ("Summer Whim") [spotify]
8. Oliva Trencada "Xoriguer mayday" ("Perleta negra") [spotify]
9. Ocellot "Escola dels colors" ("Ocellot EP") [bandcamp]
10. Manel "El Miquel i l'Olga tornen" ("10 milles per veure una bona armadura") [spotify]
11. Villarroel "Espectros" ("First Demos") [bandcamp]
12. Capitán "Birmania" [soundcloud]
13. Els Surfing Sirles "I Feel Love" ("Romaní, semen i sang") [spotify]
14. Za! "Calonge Terrassa, Kalon-jah! Tewra-ssah!" ("Megaflow") [spotify]
15. Gran Amant "Pantalons" ("El primer disc") [spotify]
CANÇONS ESTATALS
Llista Spotify
1. Sr. Chinarro "Babieca" ("Presidente")
Era començament d’estiu quan vam trobar-nos l’Antonio enfilat a un arbre. Per aquella època presentava el disc. Els que el coneixen saben que Sr. Chinarro és un poeta, un amant de la música i de la vida. Ell ho agraeix mitjançant la creació artística, i la música és el seu art més recorrent. Tot i que enguany ha editat “Presidente”, en fa dos “Ronroneando”, i en fa més “El mundo según”, per l’any que ve sembla que ja té un altre disc en ment. Aquest andalús no para, perquè després es queixin dels del sud. És ben cert, però, que l’Antonio és un home que destil·la calma, això no ho negarem. Cap cançó, almenys des de la nostra humil opinió, no ens enganxava tant des de “El mundo según” (Mushroom Pillow, 2006) fins a “Babieca”, un assaig de cançó protesta, ara que el Chinarro s’ha deixat barba i els cabells llargs. Segons ell, "Babieca" és una cançó que va escriure per protestar contra l'especulació immobiliària i la corrupció de la classe política. La gent que s'estima la terra ho fa de veritat, i l'Antonio, nat al sud de la península, coneix de ben a prop aquests conflictes que sovint han esquitxat la classe política sense que a la gent del carrer sembli importar-los el més mínim. Obviarem qualsevol explicació més, perquè tot el que hem explicat sobre Antonio Luque i Sr. Chinarro ja és suficient. Vegeu-la aquí interpretada en directe. [spotify]
2. Lisabö "Oinazearen Intimitatea" ("Animalia Lotsatuen Putzua")
Sobre el mateix ritme de bateria, pesat i constant, s'escolen els set llargs minuts d'"Oinazearen Intimitatea", la cançó de l'equador del darrer disc de Lisabö, una cançó i un disc que semblen cridar a la guerra, a una ferotge batalla que ja pot ser física o real com interior, densa, fosca. Com un mal viatge d'una droga dura, de cops a la paret i estirar-se dels cabells. De cop, però, hi ha un oasi, on fins i tot la guitarra descriu un relaxant passatge que ens recorda i reivindica el millor post-rock. Del hardcore a la calma i després viatge de tornada cap al hardcore. Les guitarres afilades ho són tant com sempre, la contundència greu no ha minvat ni un pèl i l'energia i suor que desprenen és contagiant, que si no desperten cap mort és perquè els morts són sagrats. Fa tants anys que no es publica cap disc impecable de post-rock que quan ens trobem cançons com aquesta que ni tan sols podrien encabir-se a dins del gènere tornem a recordar què ens va enamorar del gènere, de l'amor a l'èpica ben feta i a la canya il·lustrada que tant ha carecteritzat i ha acabat per caricaturitzar el gènere. Per arribar a l'èpica calma a "Oinazearen Intimitatea" abans hem hagut de córrer descalços per camins pedregosos, com si a partir del cinquè minut de cançó fos la recompensa al mal tràngol que tan net ens ha fet. Quin gust i quina ràbia. I quin amor. [youtube]
3. Fernando Alfaro "Camisa hawaiana de fuerza" ("La vida es extraña y rara")
Aquesta cançó vam tenir l’oportunitat d’escoltar-la en directe quan el Fernando Alfaro, tot just acabava de mudar-se a Barcelona. Aleshores estàvem organitzant el concert d’homenatge a Vic Chesnutt, que uns quants mesos abans s'havia suicidat. Quan preparàvem el cartell, vam tenir l’oportunitat de topar amb Fernando Alfaro, i al proposar-li va estar absolutament disposat a col·laborar per la causa amb aquesta cançó que aleshores era inèdita. El Fernando venia d’uns anys en els quals havia estat formant part d’altres projectes, i des de feia uns mesos componia sol. Aquesta faceta de solista, tot i que no ens va semblar desconeguda, és cert que ens la va presentar amb un encant especial. El seu retorn als escenaris era el Fernando Alfaro en la més pura essència. Sense canvis aparents però tot i així, la seva música, ens seguia semblant interessant, perquè era crua, sincera i directa. “Camisa hawaiana de fuerza” és l’exemple més clar d’aquesta nova etapa d’Alfaro: “Camisa hawaiana de fuerza, así podré disimular”. Ens presenta l’amor com aquest estat d’ànim al qual estem tots exposats, i que reiteradament es presenta com una font d’inspiració recurrent per la majoria de lletristes post-romàntics i que a l’estat, durant els noranta, van expressar mitjançant la música com la vàlvula d’escapament de les frustracions que ens produeix: “Si tu amor me hace libre, por qué no puedo irme / Ni medio metro me puedo alejar”. Hom hi pot trobar moltes referències, i evidentment totes familiars. Perquè Alfaro és un gran entre els grans, i la seva lírica la trobàvem a faltar. Recordeu el seu pas pel Cicle A Viva Veu aquí. [spotify]
4. Los Pilotos "Amazonas" ("Los Pilotos")
És amb el projecte paral·lel a Los Planetas que Florent i Banin han emprès el viatge més còsmic de la seva carrera musical. Sense trencar cap motlle ni esdevenir en uns innovadors insòlits, el disc que han fet amb Los Pilotos ens ha merescut una atenció i un reconeixement que s'ha escapat totalment del fet que tots dos formin part de la millor banda de pop espanyola de la història. Avís per navegants, Los Pilotos no té res a veure ni amb el noise-pop de tota la vida de Los Planetas ni amb les incursions flamenques de la darrera etapa dels granadins o de Los Evangelistas de J i Lagartija Nick. Los Pilotos és música electrònica de ball, de sintetitzadors, una mica de groove i un gust exquisit per melodies sintètiques i sorollets encisadors. "Amazonas" és una de les joies del disc, una cançó simple que respon els patrons més clàssics de capes, frases i loops que es van amuntegant les unes a les altres, afegint nous matisos cada quatre compassos fent créixer la cançó fins que hi apareix, finalment la melodia que fa explotar la cançó. Com el títol, la cançó és càlida i humida, malgrat tenir poc de paratge ple de vida ja que remet molt més a un ambient plàstic i sintètic. És "Amazonas" una cançó que està demanant a crits el remix d'un DJ preuat que la converteixi en el definitiu tema que faci desemmotlli sessions de ball de somriure pastós. No ens confonguem, però, "Amazonas" és un petita joieta atemporal que demostra que, moltes vegades, el talent artístic i creatiu no va lligat a un gènere i que certa classe de 'bons músics' la formen aquells que saben sortir de la seva rutina, explorar noves vies, conèixer altres camins i que s'atreveixen a jugar amb qualsevol eina que trobin al davant. Florent i Banin, Los Pilotos, són d'aquesta mena i seria un desagraït qui no s'atrevís a treure's el barret i reconèixer-los el mèrit. [spotify]
5. El Columpio Asesino "Toro" ("Diamantes")
El Columpio Asesino ens produeix una sensació d’incertesa. És el típic grup al qual no parem massa atenció, que ens fa mandra. Però d’alguna manera ens hem enganxat a aquesta cançó de la mateixa forma que també ho vam fer amb cançons de Los Punsetes o Triángulo de Amor Bizarro. Ves a saber si és per aquesta capacitat hipnòtica i electritzant. Profunda. “Toro” comença amb un ritme màntric que pretén fer-nos recordar a Suicide però amb un toc castís de l’Espanya profunda. Allò que ells en diuen “la escena canalla”, i que a Madrid hi té un fort epicentre, on conviu la moda i el glamour heretats dels més nostàlgics records de la Movida, però amb una voluntat més transgressora, underground. Això, a casa nostra ens crida l’atenció. No en tenim gaires, aquí, de grups d’aquesta pasta. La capacitat hipnòtica d’aquesta cançó la converteix en un hit instantani, al qual ni tan sols nosaltres ens hem pogut resistir. Val a dir, però, que quan entra la tornada, amb aquells reguitzells de melodia que dissolen aquest ritme motorik que des del minut zero ens manté expectants, ens n’anem amb un regust de boca més aviat tirant a amarg, però això és el que us diem a vosaltres, en el fons ens agrada. [spotify]
6. Fajardo "Muñecos" ("Muñecos EP") [bandcamp]
7. Reina Republicana "La reina" ("Reina Republicana") [bandcamp]
8. Violeta Vil "Toronjil" ("Toronjil") [soundcloud]
9. Linda Mirada "Tokyo" ("China es otra cultura") [spotify]
10. SraSrSra "Comebolsas" ("Baboom") [bandcamp]
11. Dolores "Cortafuegos" ("Disco póstumo") [spotify]
12. The Secret Society "En la sala del Guernica (Museo Nacional de Arte Reina Sofía)" ("Peores cosas pasan en el mar")[spotify]
13. Gabriel y Vencerás "L'asombroso andaluz" ("Ácido niña EP") [bandcamp]
14. Pional "Into a Trap" ("Last House on the Left") [spotify]
15. Emilio José "A amizade (A)" ("A amizade") [spotify] - Feb 06, 12Malgrat que els Beatles van deixar de seguida de fer concerts i la part més creativa de la seva carrera la van deixar únicament a l'estudi i als discos, segur que hi hauria consens en definir que la cúspide de tota creació musical és al directe, on és més fàcil connectar amb l'autor, entendre'l, jutjar-lo, viure la seva obra i, en definitiva, gaudir de la música. És als concerts on ens acabem d'enamorar d'un grup i un artista o bé deixem d'escoltar la seva música si l'experiència ha estat un fiasco. I és que d'alguna manera, generen més confiança aquells autors que enganxen més en directe que no pas en disc. Quan està despullat i tot depèn de les seves accions consecutives i l'artista queda a mercè del públic com els gladiadors del cèsar, i no quan l'estudi, les pressions i els diners juguen en contra com a circumstàncies malèvoles, on la tècnica musical ja no és el que més importa i l'actitud queda diluïda entre cintes i ordinadors. No pretenem restar importància als discos, faltaria més, però en uns temps on la data de publicació d'un disc ja no és l'objectiu, aquesta figura de metes les ocupen exclusivament els concerts i els festivals. Cada cop menys Barcelona és aquella ciutat des d'on envejàvem les agendes d'altres ciutats. Tenim dos grans festival i tot de petites promotores que s'esforcen per amor a l'art per dinamitzar els culs de la gent de sales en sales i de bars en bars. Encara una mica, sí, però des que el Primavera Sound s'ha convertit en la mare dels ous d'aquesta ciutat i d'aquest país, estem tenint gairebé tot el que somiem. És clar que té danys col·laterals i tant per tant potser ens agradaria més gaudir d'alguns grups més en una sala que al Fòrum, però malgrat que ens puguem queixar admetem la importància musical que aporten a la ciutat i al país. Per això tres dels cinc concerts internacionals que destaquem enguany són del Primavera, més un del Primavera Club i un altre organitzat per ells mateixos. Tampoc no ens fa vergonya ja destacar alguns dels concerts que hem viscut al Cicle A Viva Veu, on si bé l'exclusivitat pot fer de les nostres llistes poc representatives, no ens volem deixar estar de donar-ne fe. Som-hi.
CONCERTS INTERNACIONALS
1. Bonnie 'Prince' Billy (27 d'octubre, Casino l'Aliança del Poblenou)Pascale Collet Pot sorprendre a algú que per algú el de Bonnie 'Prince' Billy al Casino l'Aliança sigui el millor concert de l'any? Evidentment. Així com l'any passat va existir cert quòrum al nostre si que el de Yo La Tengo havia de ser reconegut com la millor mostra del que un grup pot fer a dalt de l'escenari, enguany els nostres moviments per posar-ho tot dins estaven força més dividits. I més que dividits, atomitzats. Hauria pogut ser Swans i fins i tot el controvertit espectacle de John Maus al passat Primavera Club qui ocupés aquesta posició. Però no, al final ha estat el panxut Will Oldham qui en la seva última encarnació presentant "Wolfroy Goes to Town" (Drag City / Domino) i la seva, per fi, tornada de gira per l'Europa meridional qui esdevé al capdamunt de tot. Des que Oldham es va començar a desempallegar del cognom Palace, de mica en mica, fins a l'extrem de reversionar els seus antics temes amb el "Sings Greatest Palace Music" amb una carregada instrumentació, acolorint de nou el seu cançoner més primitiu, que, sí, d'acord, no ha tornat al seu màxim creatiu, que per molt bons que siguin els seus discos avui en dia, no tornarà a ser aquell ésser més o menys atormentat, molt jove encara, que amb un "Viva Last Blues" i sense creure-s'ho anava pel món com una promesa més. Will Oldham és un dels més grans ja, ho és entre la crítica, on per moltes crítiques que pugui rebre quelcom molt estrany ha de fer perquè hi hagi el més petit intent de crucificar-lo. I si bé als discos no aconseguirà ja mai més aquell quòrum nostàlgic, a dalt de l'escenari comença a agrupar tècnica i classe, i ànima, i profunditat. Que de ben segur que ara és molt més professional i en tota rutina la inèrcia hi juga molt, massa en la música, però la capacitat que tenen ell i la seva banda d'aguantar un concert de dues hores sense que la intensitat baixi, amb l'argument a favor que en qualsevol moment pot deixar anar amb tota transcendentalitat una cançó, posem per cas, com "New Partner", amanit amb les petites joietes que ha anat publicament darrerament, són massa punts a favor. Massa com perquè ni que sigui per reconeixement no es mereixi ser considerat per algú com l'autor del millor concert que hi hagut en un any.
2. Swans (28 de maig, Parc del Fòrum, Primavera Sound)Carlos Blanco
Si pugués descriure aquest concert amb només una paraula seria intensitat. Swans va ser, i no ens n’amagarem pas de dir-ho, el millor concert del Primavera Sound de l’any passat. Va ser com injectar-se heroïna enmig d’una tempesta violenta i agressiva. Mai havia estat tan fàcil com fins aleshores entrar en sintonia amb la música infernal d’aquelles capes de guitarra. Les percussions guiaven l’oient expectant cap a les portes de l’infern, i Michel Gira estava al capdavant de tots ells dirigint l’orquestra de la mort que amb crits bramava: SWANS ARE NOT DEAD. De fet, la intensitat era el que marcava el ritme del concert, i el que alhora va evitar que caigués en l’avorriment. Va ser dinàmic, dens i catàrtic. Programat en ben entrada la matinada, enmig de la foscor de l’escenari del Fòrum només hi brillaven els rajos de llum metàl·lica que projectaven els riffs de guitarra i les percussions de la banda. Un conglomerat tan complet i homogeni com la perfecció d’un diamant.
3. John Maus (26 de novembre, Casino l'Aliança del Poblenou, Primavera Club)ScannerFM
Han corregut rius de tinta sobre l’actuació de John Maus al Primavera Club. Sobretot arrel de la mala acollida que va rebre a Madrid, on alguns assistents van entendre el seu espectacle com una presa de pèl, i li ho van voler fer saber amb conductes molt desafortunades. Aquí en canvi, potser previnguts pel que havia passat el dia anterior, alguns van voler demostrar a Maus que aquella nit seria diferent i des del primer moment van posar-se a ballar a peu d’escenari. Sense dubte, això va ajudar a trencar el gel (el Casino no era la millor ubicació pel seu concert) i va engrescar la resta de gent, molts dels quals s’hi van afegir i van fer que el pas de Maus per Barcelona gaudís d’un èxit relatiu. I diem relatiu, perquè la seva proposta, no deixa indiferent ningú, i evidentment, no va acontentar a tothom. I és que la posada en escena de Maus, s’apropa més a la performance que a un concert convencional.
4. Kode9 Burial Dj Set (27 de maig, Parc del Fòrum, Primavera Sound)
El principal record que tinc del Dj Set de Kode9 de Burial va compondre’s pels comentaris de tots aquells que no hi van anar: “de debò penses perdre’t Pulp per anar a escoltar els temes d’una persona que ni tan sols és la que ho punxa?”. La meva resposta era contundent. “Sí” i “sens dubte”. Per tots aquells incondicionals de Burial, l'oportunitat de sentir una compilació dels seus temes en directe en un escenari amb un espai indissoluble amb allò que havíem anar a escoltar (i sentir) ens feia la boca aigua. Evidentment, les expectatives van ser superades amb escreix. El que va fer Kode9 aquella nit al Primavera Sound va ser apoteòsic i irrepetible. No parlem ja de l’habilitat innegable del responsable del seu segell, Hyperdub, sinó de la immensitat de cada un dels temes que van formar part de l’excel·lent selecció de la qual vam ser testimonis i, per extensió, partícips. En un moment en què els rumors (més que dubtosos) d’una mateixa identitat ja havien esclatat, l’avinentesa es presentava com una atracció indefugible. Kode9 va desgranar l’”Untrue”, l’homònim, el material inèdit (entre ells, “Four Walls”, la col·laboració amb Massive Attack) i els EPs de l’artista britànic per delícia de tots els presents, induint el públic en un trànsit inexplicable per magnànim, colossal i hipnòtic que ens va deixar –i ens quedem curts a l’hora de descriure-ho- els pèls de punta. Des del principi fins la fi, allò va apropar-nos al que alguns de nosaltres portem somniant des de fa anys. L’electritzant final de la sessió, amb l’immensurable “Archangel” va erigir el conjunt d’allò que havíem presenciat al pòdium del millor de l’any sense fer-nos-ho pensar dos cops. Cap remordiment de consciència pels seus paisans em va venir al cap després: cap reunificació podrà mai descriure el gran viatge que Burial és capaç d’impulsar, i cap Don’t Look Back, ‘remember” o vigor nostàlgic té la força que les seves produccions són capaces d’emetre: hi ha un abans i un després després de Burial. L’únic que ens queda esperar és que l’EP anunciat fa unes poques setmanes, “Kindred EP”, segueixi propulsant sinèrgies d’aquesta envergadura. Creieu-me, aquí les paraules queden curtes i es redueixen al que són: només paraules.
5. James Blake (27 de maig, Parc del Fòrum, Primavera Sound)
El concert de James Blake al Primavera Sound va causar una certa controvèrsia, bàsicament per dues raons: la primera, l’emplaçament; la segona, les expectatives. Per aleshores, res se’n sabia de l’”Enough Thunder” i el “Love What Happened Here”, i la ressaca dels primers EPs, que ja van aparèixer a les nostres llistes de l’any anterior, era encara prou recent, així com el llançament del magnífic (sí, el reivindiquem) àlbum homònim, també producte del passat 2011. Si bé és cert que la franja horària que s’havia cedit a Blake –diguem que la fama dels concerts que són a ple dia al Primavera Sound solen ser acompanyats d’una certa recança, per allò de la llum del dia-, tot coincidint amb el concert de M. Ward a l’escenari San Miguel, va augurar una actuació funesta en un bon principi, també cal dir que Blake va aconseguir compactar un públic expectant i superar els factors (més aviat condicionants) externs que podrien haver condemnat a mort el que va ser un dels concerts més gloriosos de l’any. La cadència del so, acoblada a l’estrèpit de l’escenari adjacent i la buscada (però inefectiva) nuesa inicial van anar progressant fins convertir-se en un esclat de ritmes i sintetitzadors, tot deixant enrere la incomoditat del voler-i-no-poder i l’hostilitat imperant de l’ambient, que no permetia –ja també a nivell físic- una lliçó de sobrietat. La repassada dels EPs i el desgranament elegant de l’àlbum, amb cançons ja llorejades com “Limit To Your Love”, “Unluck” i “The Wilhelm Scream”, van aconseguir compactar la massa i embolcallar-la en aquesta atmosfera on el silenci, element clau a l’estudi, va donar el relleu a una ubiqüitat inusual en un espai que de bon principi convidava més aviat a la dispersió. I és aquest el gran mèrit de Blake, que en aquest exercici de compactació i abstracció va omplir l’escenari, tot distorsionant aquest horror vacui inicial i donant a entendre amb un feedback absolut que el hype és només terme de mediocres. Amb el temps s’ha anat demostrant, però la primera pista va ser la resolució compartida: vèncer els obvis inconvenients (en el cas de l’artista) i no perdre-li la pista (en el nostre).
6. Little Wings (30 de juny, La [2])
7. Animal Collective (27 de juliol, Poble Espanyol, Fly Me to the Moon)
8. Godspeed You! Black Emperor (29 de gener, sala Apolo)
9. Actress (18 de juny, CCCB, Sónar)
10. Caribou (26 de maig, Parc del Fòrum, Primavera Sound)
11. Sufjan Stevens (26 de maig, Auditori del Fòrum, Primavera Sound)
12. Barn Owl (26 de novembre, La [2], Primavera Club)
13. Global Communication (18 de juny, CCCB, Sónar)
14. Max Toundra (5 d'octubre, Moog)
15. Pere Ubu (27 de maig, Parc del Fòrum, Primavera Sound)
16. Holy Other (17 de juny, Macba, Sónar)
17. Pantha du Prince (26 de febrer, sala Apolo)
18. Lower Dens (15 d'abril, sala Apolo)
19. Thee Oh Sees (5 de maig, Sidecar)
20. Bill Callahan (23 de maig, sala Bikini)
CONCERTS CATALANS
1. Xavier Baró (17 de novembre, Centre Artesà Tradicionàrius)
Els que coneixen Xavier Baró saben que la seva presència als escenaris és un abans i un després per aquells altres que no estan gaire familiaritzats amb la seva música. El directe és la millor manera d’entrar en contacte amb la música d’aquest cantautor lleidatà. Enguany encara més, que “La màgica olivera”, tot i ser un disc brillant, és complicat de concebre i interioritzar. El que al disc és primitiu en directe el Xavier ho transforma en un còctel addictiu i una classe magistral a parts iguals. És evident que en Baró és qui empeny el concert, però cal destacar la tasca de suport de Txabi Abrego, el seu guitarrista i la dosi psicodèlica. Si en Xavier és l’arrel, l’Abrego és la fruita; i el resultat és una espècie de ritu pagà, de penitència popular, desarrelada de qualsevol confessió cristiana. Cançons fredes i realitats punyents que en Xavier Baró ha fet realitat gràcies a aquest exercici de recopilació de música popular catalana, molt allunyada d’aquell concepte habitual del que és el circuit tradicional, caracteritzat per música festiva i riallera. En una entrevista a Rockdelux, en Xavier deia que tenia certa devoció per la literatura i la música popular espanyola, que d’alguna manera s’hi sentia proper per el format d’expressió mitjançant el qual es materialitza, molt més dramàtica i fosca. En directe, els concerts d’aquest duet s’adapten a la realitat, i posen de relleu que el millor folk experimental encara està per descobrir: austeritat i sinceritat que enamoren i fan caure llàgrimes galta avall, perquè són cançons que emocionen. Guitarres hipnòtiques com una mena de “Venus in Furs” amb relat tradicional que desfilen una rere l’altra fins que enllaça el guió de “La màgica olivera” amb un bis format per cançons de “Flors de joglaria”. “La caiguda de Lleida”, “Entre les tempestats” o “Matinada de Sant Joan” són els exercicis previs al disc que ara està presentat. Com a cúspide, en directe també canta “Per valls estranyes” i “Miro amb els meus ulls”, cançons imprescindibles per aquests temps que s’acosten.
2. Senior i el Cor Brutal (18 de novembre, Heliogàbal)Josep Tomàs
Quin goig i quina joia vam tenir a l'arribar a l'Heliogàbal, amb el temps massa just, del divendres 18 de novembre, i veure que per fi es feia una mica de justícia. Era com a mínim el sisè cop que Senior i el Cor Brutal tocaven a Barcelona el 2011 (més un Altaveu a Sant Boi, més un popArb a Arbúcies), però el primer des que es podia escoltar "Gran" (La Casa Calba), el segon disc dels valencians. No és que "Gran" hi tingués res a veure, segurament, però oh quin goig i quina joia que l'Heliogàbal estigués ple la nit del 18 de novembre a l'Heliogàbal per veure Senior. Tots els altres cops que havia tocat Miquel Àngel Landete a Barcelona l'últim anys l'assistència de públic mai no s'hauria pogut catalogar d'èxit de convocatòria (menys, és clar, del dia que Landete tot sol va fer de teloner de Mishima al Palau de la Música), i a molts ens rosegava que algú amb tants arguments a favor li costés tant enlairar-se una mica. Però Senior i el Cor Brutal és la millor expressió de la militància musical, la militància del rock and roll, d'acumular pols, anys i dècades sobre amplificadors, instruments i furgonetes per anar a tocar. I ho sap tothom que va pel carrer, darrere la constància, malgrat pugui estar molt amagada, sempre hi ha el premi. I aquella nit va ser el premi al 2011 de Senior i el Cor Brutal. I no només amb el públic. Perquè sí, per fi l'Heliogàbal es va vestir de gala per rebre'l, però és que després de fer cada concert una mica millor que l'anterior, el 18 de novembre, aquests valencians grans i peluts van fer el millor concert que han fet fins ara a Barcelona. Intens, alcohòlic i sincer, Landete s'ha encomanat a Mark Linkous i a Robert Pollard perquè el guiïn en el seu camí de rock and roller. I sempre des de València. Ja ningú podrà enganyar mai més aquesta colla, i ells no ens voldran enganyar mai a nosaltres. Sempre ens donaran el que són, ni més ni menys, i cada dia tocaran una mica millor i s'estimaran més entre ells. I com més s'estimin més agradaran a la resta del món. Tan de bo tinguem Heliogàbals plens de gent per a Senior i el Cor Brutal durant molts anys. Per a ells, el bar no tancarà mai.
3. Renaldo & Clara (3 de juliol, Molí de Mar, Vilanova i la Geltrú, Faraday)Josep M. Martí
Fa un any vam posar el concert de Renaldo & Clara com a cinquè millor una mica a última hora. Acabaven de fer el seu primer concert a l'Heliogàbal, el tercer cop que els vèiem després de passar pel Cicle A Viva Veu i el Músicalleu i vaticinàvem que 2011 podia l'any en què es convertirien en el grup del qual tothom parlaria. Bé, no ha estat així exactament però perquè ens han demostrat que les coses a casa seva van més a poc a poc del que ens agradaria. Tampoc no els volem fer responsable, faltaria més. El que sí que és evident, però, és que alguna cosa s'està coent a Lleida els darrers mesos. L'esperat disc de debut sembla que sortirà enguany i si fins ara ja els hem vist a festivals com el Faraday i el BAM, posem la mà al foc que aquest any els tindrem a l'aparador compilatori principal de la música pop feta a Catalunya, el popArb. I qui sap si a algun lloc més. Al Faraday Renaldo & Clara obrien el diumenge, el dia de les ressaques. Si hi ha algú que està llegint això i no sap quin ambient té el diumenge el Faraday, aquí van cinc cèntims. Més de la meitat del recinte ja està tancat perquè l'escenari gros ja s'està desmuntant. Només queda obert l'accés al petit. Les barres funcionen a mig gas i els cambrers estan més preocupats per fer petar la xerrada que atendre cues incessants de bevedors que ara ja només masteguen xiclets i fumen compulsivament. Els diumenges comencen a mitja tarda i ja són pocs els que hi queden. La majoria d'assistents ha tornat i torna cap a casa en tren i els que queden al Molí de Mar s'asseuen i es recolzen on poden, que aguantar el propi pes es fa cada cop més difícil. En aquest incomparable marc d'inexorable i definitiu final, amb el mar al costat i a l'infinit, amb el sol de mitja tarda ponent-se mentre es riu dels cors i caps destrossats dels que s'aferren al Faraday, Clara Viñals i els seus dos Renaldos pujaven a l'escenari com si els fes vergonya, i de cop, comencen a cantar, per exemple, "Sant Martí" i amb aquesta veueta entre naïf i hipnòtica la Clara comença a cavar fons i fort dins de tots. Ja ho va dir Julio Bustamante el dia que mitja escena va tocar amb ell les seves cançons a La [2] a mode d'homenatge, sobre com havia anat la col·laboració amb els lleidatans: "Esta xiqueta m'ha fet cantar com un xiquet!". En Julio, un home més a prop dels 60, obligat a seguir el ritme de la Clara, de poc més de 20 anys. Però el que més ens agraden dels concerts de Renaldo & Clara és que és l'única manera d'escoltar les seves cançons mentre aquest disc de debut no arriba. Que ja fa tres anys del seu EP silenciós i amagat.
4. Isaac Ulam (6 d'octubre, Fantástico Club, Cicle A Viva Veu)Xavier Mercadé
No és massa habitual veure l’Isaac Ulam tocant a Barcelona. Molt menys encara des que ha heretat una barca de pesca, i passa les hores enmig del mar buscant peixos, durant el dia, i component cançons i pintant quadres, durant la nit. Durant el 2011 el vam convidar a tocar a Barcelona en dues ocasions. Una a l’Heliogàbal, i l’altra al Fantástico, al Cicle A Viva Veu, i en totes dues ocasions ens va deixar amb la boca oberta. És interessant poder destacar tots dos concerts perquè van ser força diferents. El primer, a l’Heliogàbal, el va fer en banda i amb una formació amb la que actualment ja no gira, amb les all stars de la Mediterrània, entre els quals hi ha en Jordi Herrera de Marzipan Man, en Pep Toni d’Oliva Trencada i en Gerard Gran Amant, entre d’altres. Amb aquestes all stars té la capacitat de deixar veure la seva part més rockera, la que ens apropa al Neil Young de Buffalo Springfield. Al concert del Fantástico no va treure’s aquella vena hippie, al contrari. Va accentuar-la, i tal com si es tractés d’un foc de camp, amb la guitarra i instruments com flautes i, sobretot cors i harmonies vocals, va posar de manifest una realitat: les seves grans dots d’artista, sigui quina sigui la seva vessant. El bon gust que té en la composició i la màgia que destil·len les noves cançons de “Murtra”, un disc maleït però fascinant. El podrem escoltar aquest 2012.
5. Oliva Trencada (8 de juliol, Can Cassó, Arbúcies, popArb)
Ai Pep, quin orgull i quin honor poder comptar amb tu, veure com sacseges des de la més gran absurditat, rient escandalosament com rius de tanta tonteria i liquiditat que corre per Palma, salta al Mediterrani i arriba al continent. Quan Pep Toni Ferrer, Olivetti, i els seus Oliva Trencada agafen els instruments i pugen a l'escenari es disfressen de pirates, i assenyalant amb el dit, fent gala d'una aparent i exagerada absurditat comencen a cantar les veritats més punyents. Cants que retraten les misèries que fan que aquesta civilització generi tants indignats que ho engegarien tot a la merda i anirien a plantar un hort al camp. O agafarien una barca i anirien a pescar per menjar, o que es convertirien pirates i buscarien tresors més per la idea romàntica de trobar un tresor que per la descoberta en si. Però aquest no és ni tan sols l'objectiu dels discos d'Oliva Trencada ni dels seus concerts. De vegades sembla que "només" sigui una senzilla reivindicació del que és propi, de la identitat, com un patriotisme social que aprecia més el que es fa de cor que no el que pretén comprar i vendre. Qui sap si per alguna d'aquestes raons el d'Oliva Trencada va ser un dels més celebrats de l'edició del 2011 del popArb, on aquests adorables i destrossats mallorquins van fer una lliçó magistral d'autenticitat i admiració pels referents. Però hi ha una cosa que és universal i que pot arribar a tothom i és aquella sinceritat del qui fa les coses per militància. Per això existeix la connexió que hi ha entre ells i Senior i el Cor Brutal, la militància, la voluntat de viure gràcies i per a la música, a fer cançons i tocar-les, sigui quan sigui, com sigui, i costi el que costi. Per això agafaran els avions i els vaixells que calguin per sortir de Palma i anar on els convidin a fer les seves cançons. Tenim uns quants tresors en aquest país de països nostre, bona part dels quals vénen retratats en aquests cinc primers llocs destacats de concerts. No n'hi ha cap de Barcelona. És l'esfera mediterrània occidental que tot ho impregna, i els whiskys i els roms arribats de l'altra banda de l'Atlàntic, que ho acaben de fermentar.
6. L'Hereu Escampa (19 d'octubre, Moog)
7. Ocellot (5 d'octubre, Sidecar)
8. The Marzipan Man (5 de novembre, Auditori, Vilanova i la Geltrú, Faraday Tardor)
9. Zozobra (9 de juny, Fantástico Club, Cicle A Viva Veu)
10. Pau Riba presenta 40 anys de "Jo, la donya i el gripau" (25 de novembre, Teatre de Valls)
11. Albert amb l'Aigua al Coll (16 de setembre, Laboratori de l'Institut del Teatre, Vic, inVICtro)
12. The Suicide of the Western Culture (27 de juliol, Poble Espanyol, Fly Me to the Moon)
13. Bedroom (23 de setembre, plaça del Rei, BAM)
14. El Gos Binari (15 de gener, Heliogàbal)
15. Downliners Sekt (30 d'abril, Jardín Botánico, Xixón, LEV)
16. The Missing Leech (8 de novembre, La [2])
17. Seward (28 d'abril, Fantástico Club, Cicle A Viva Veu)
18. Esperit! (10 de setembre, Shake It!)
19. Anímic (23 de setembre, BAM)
20. Arnau Sala 11.11.11 (11 de novembre, Canadà)
CONCERTS ESTATALS
1. Los Evangelistas (17 de setembre, Teatre Atlàntida, Mercat de Música Viva de Vic)Jordibi05
Els que ens segueixin habitualment coneixeran la nostra debilitat per Los Planetas, i de fet, gràcies a ells, la nostra passió pel flamenc ha anat in crescendo i de forma paral·lela a l’evolució discogràfica dels granadins. Vam tenir l’oportunitat d’entrevistar en Jota i en Florent en un ambient distès i informal, fent unes canyes. Recordo aquella conversa com una de les experiències més interessants de la meva vida. Sentir parlar a Florent i Jota de flamenc posava la pell de gallina, parlaven amb passió de la seva cultura i ho feien encara més referint-se a Enrique Morente, que per aquella època encara era viu i tot just havia acabat de participar a “Los poetas” d'“Una ópera egipcia”. Era fantàstic sentir que algú era capaç de referir-se a Morente com una autèntica icona: “Imagínate que Leonard Cohen es tu amigo y encima vive a cinco minutos de tu casa”. Fins aleshores, la meva ignorància en aquest àmbit no m’havia permès valorar Morente com el que realment era fins que gràcies a ells ho vam descobrir. La importància de Morente no només era en la seva magnitud d’artista sinó com a autèntic estudiós del flamenc, conscient del valor cultural ancestral i ètnic, malgrat que ell fos paio amb molt honor. Era un dels únics paios que els gitanos consideren com un dels seus. Ara, un any després de la seva mort, la tasca que va començar Morente segueix òrfena, i per això l’han rellevat en aquest àmbit Los Evangelistas, un nom molt adequat tractant-se dels que hi ha darrera. Jota i Lagartija Nick agafen les peces del flamenco jondo més destacades del cançoner d’Enrique Morente, i les adapten en una versió de flamencodèlia o música còsmica amb pals flamencs. El del MMVV va ser el primer gran concert d’aquesta formació que pretén posar de manifest la importància d’Enrique Morente, i el nou disc ha estat enregistrar al Refugio Antiaéreo. En directe prepareu-vos per viure’ls amb intensitat. El que dèiem: flamenc còsmic, una descàrrega de tempestats i hipnosi col·lectiva. Per molt estranya que sembli la barreja, el resultat ve amb l’aval dels discos previs ja publicats, “Omega”, “La leyenda del tiempo” i “Una ópera egipcia”.
2. Emilio José (2 de juliol, Molí de Mar, Vilanova i la Geltrú, Faraday)Dani Cantó
El millor concert del Faraday va ser el d'aquest gallec, sens dubte. L'espectacle que va facturar, ell amb el seu teclat, va ser pura actitud i capacitat de crear un autèntic festival amb poques eines. Però és que no en necessita més. Naturalment, no hi deu haver ningú que esperi que Emilio José portés al directe el seu disc "Chorando apréndese" (Foehn, 2009), l'únic disc que ha publicat, i si s'ho espera és que no coneix la polièdrica idiosincràsia d'aquest individu. Els records d'aquell concert són de la mateixa mena que aquells que tenen els qui es disposen a elaborar llistes de DJs, molt borrosos. No ho malinterpreteu, però el que passa en un concert d'aquest personatge és que el públic entra en una mena d'estat semi hipnòtic a mercè del que el gallec té a bé i disposa. Ara aquí i ara allà, ara para la cançó i comença a despotricar i a fer riure. Tot un espectacle. Tant que s'ha escrit de l'espectacle de John Maus i ningú ha dit res dels pollastres que Emiio José organitza cada cop que puja a dalt d'un escenari. És el triomf de l'absurd i la veritat. Visca Emilio José. Aquell dia del concert, com que el Faraday té això tan bonic que hom va trobant-se un darrera l'altre tots els músics que participen al festival, amb l'Emilio José recordàvem com va anar aquell accidentat aniversari de Foehn d'uns mesos abans a La [2], on va participar la flor i nata del segell barceloní. Cap al final, durant la presentació d'Úrsula, de cop i sense avisar surt l'Emilio a l'escenari, mentre David Cordero acompanyat de bRUNA feien les seves coses a un lateral de l'escenari. "Habíamos dicho que al último tema saldría yo con el saxo e improvisaría y eso es lo que hice, pero luego resultó que no era el último tema y el bRUNA se agobió muchísimo". Una gran ficada de pota que ningú des del públic va entendre, però, i què.
3. Fernando Alfaro (20 de gener, Fantástico Club, Cicle A Viva Veu)Rebecca Escabrós
El dia que el Cicle A Viva Veu sigui història recordarem el 20 de gener de 2011, com un dels dies més importants de la nostra humil cita quinzenal. Aquell fred dia de gener va passar pel Fantástico Club una de les llegendes de l’indie espanyol de tots els temps. Fernando Alfaro, com un dels fundadors de Surfin’ Bichos, va començar a tocar cançons en una època en la qual la paraula “indie” no sonava tant descontextualitzada com ara. El pas del temps ha desvirtuat força aquest mot, però malgrat tot en Fernando s’ha mantingut ferm a les seves arrels, i la música que fa actualment segueix mantenint un vincle força estret amb aquells primers acords de Surfin’Bichos. Potser no tant quant a gènere, que en aquella època, musicalment, s’allunyaven del punk pel cantó de l’intel·lectualisme de les lletres però fidels a la ràbia que descarregaven les guitarres i transmetien a l’oient, aquella sensació d’empatia en els sentiments. Fernando Alfaro segueix sent el mateix lletrista que aleshores, fins i tot millor. Un gran narrador d’estats d’ànim desoladors, àrids i freds. Les seves lletres juguen amb l’ambivalència de la tristor i l’optimisme, i en la proximitat Fernando Alfaro enamora per la passió mitjançant la qual descarrega les seves cançons. Aquella capacitat d’excel·lència amb la que escriu les lletres en soledat, també es transmet en directe, perquè és carn d’escenari, i la seva música com més austera més sincera, com el missatge de les lletres de les seves cançons. Tenir-lo al Fantástico va ser un plaer, sobretot poder gaudir de la seva música envoltat d’un públic fidel i conscient del que anava a veure. Fernando Alfaro, a més, va tocar "Mis huesos son para ti" de Surfin' Bichos, i els 3 Headed Monkey el van posar al vídeo a petició expressa nostra. Un honor que la toqués.
4. Guadalupe Plata (11 de febrer, Sidecar)
L’any passat ja vam destacar Guadalupe Plata com un els concerts de l’any. Enguany hi tornem perquè a banda d’haver fet un dels discos més interessants a les Espanyes, cal reivindicar-ne l’existència per ser un dels grups més inèdits del panorama musical de l’estat. Rock d’arrel, i una aparença escènica impecable. Fills bastards del blues i amb poques pretensions més que fer bé la seva feina, els seus concerts són una catarsi de rock àrid i blues de saloon. Són d’Úbeda, Andalusia, i les seves cançons dibuixen al nostre subconscient el paisatge de la seva terra natal. Sec i assolellat, el paral·lelisme musical amb l’entorn cinematogràfic de la seva música és una evidència quan veus en directe aquet trio. Els membres són tres paios que sembla que només surtin del bar per anar a assajar a un garatge. Aquesta és la diferència entre el rock trendy d’American Apparel, i el de camisa de quadres tacada de vi amb pantalons de pana bruts de pols. Amb una formació austera, el concert és una visita imprescindible la pròxima vegada que passin per la vostra ciutat.
5. Néboa (4 de novembre, Espai Cultural Caja Madrid)
Néboa és un projecte estrany de veure en directe. Al Javi li agradaria molt poder dur-lo a terme més sovint, però malauradament és complicat per la magnitud del projecte en sí, i probablement això és el que, de fet, el fa especial. La gent del Gràcia Territori Sonor, va organitzar, durant unes setmanes, un cicle a l’Espai Caja Madrid, anomenat Campo Magnético, per allà hi van passar projectes minoritaris d’art sonor que experimentaven amb l’avantguarda i amb el paisatgisme i la, per molts mal anomenada experimentació. Javi, que també està al capdavant d’altres projectes tant interessants com Fluzo i Dúo Cobra, consolida la seva genialitat artística en cadascun dels seus projectes. Toca hiphop, electrònica, folk i fins i tot se’l pot veure fent de punxa discos de rockabilly, exòtica, freakbeat o early electrònica. Amb Néboa explora en els entorns del circuit bending, i utilitza la majoria de sintetitzadors vintage que col·lecciona, juntament a altres instruments manufacturats, o de joguina, per establir amb ells una línia argumental pròpia i gens eixelebrada. Tranquil·la, ambiental i delicada. Però sobretot rònega, perquè el so que surt dels seus instruments sona a disc de vinil brut de pols i vocoder dels anys setanta. Entre el seu desplegament hi ha mil tres-cents teclats, guitarres construïdes amb raquetes de tennis o caixes de galetes Birba, Spectrums i Type and Talk com el que utilitzava l’ET, per comunicar-se amb la seva família.
6. Fajardo (14 d'octubre, Moog)
7. Wau y los Arrrghs! (28 d'abril, KGB)
8. The Secret Society (4 de març, La [2])
9. Margarita (19 de març, Moog)
10. Gabriel y Vencerás (25 de març, Monasterio)
11. Lüger (25 de febrer, La [2])
12. Klaus & Kinski (2 de juliol, Molí de Mar, Vilanova i la Geltrú, Faraday)
13. Ornamento y Delito (19 de febrer, CCCB, Emergència Fest)
14. Nine Stories (3 de març, Fantástico Club, Cicle A Viva Veu)
15. Fasenuova (3 de desembre, Sidecar, III Aniversari Discos Humeantes)
APÈNDIX: CONCERTS BERLINESOS
Podríem començar dient que ens compliquem la vida amb les llistes, amb les categories nacional-geogràfiques, amb la separació entre electrònica i la resta, amb els àlbums i els no-àlbums i, enguany, amb aquest apèndix. Tenim la sort de tenir una corresponsal a Berlín des de l'estiu, com ja vau poder veure amb Washed Out, que s'ha passat gairebé tants mesos allà com aquí aquest 2011 i, si bé a la introducció dèiem que Barcelona comença a no envejar la resta d'Europa, sí que pot envejar Berlín. De la llista que trobareu a continuació només dos grups, Apparat Band i Real Estate han passat per Barcelona des de l'estiu i ves a saber com canviaria tot en una llista global. Potser Bonnie 'Prince' Billy no seria el millor de l'any. Potser ho seria The Field. Però és clar, com que The Field no va passar per Barcelona... I si us pregunteu per què si l'apèndix és de concerts a Berlín què hi fa un concert a Londres a la primera posició, llegiu, mandrosos.
1. The Field (8 de desembre, XOYO, Londres)
Quan la campana sona a l’hora d’anar a un concert, tot fent-te trobar en aquella posició en què no saps clarament què fer –és a dir, si anar-hi o no-, cal fer ús de l’instint i no de les possibles raons que puguin dissuadir de la incomoditat instantània que provoca el no saber. The Field havia tocat el dia anterior a Berlín amb Walls i Battles, però la meva inseguretat respecte els últims i la seva posició mitjana al cartell va fer-me descartar la idea i aprofitar el viatge llampec a Londres de l’endemà per veure a Alex Willner deixar-se caure per les latituds de Shoreditch. No cal dir que res pot rebatre un live. L’actuació de Walls (amb un molt més que respectable “Coracle” a les esquenes) va ser relegada a un oblit absolut després que Willner –acompanyat de baixista i bateria- pugés a l’escenari i, des del primer beat d’”Over The Ice”, se’l cruspís durant una hora i mitja de pur èxtasi i plaer acústic. Si el concert de The Field hagués tingut lloc a Barcelona, hagués ocupat, sens dubte, una posició molt elevada al rànquing d’enguany. És, de fet, una lliçó de mestria com aquesta la que ha impulsat a crear aquesta llista/parèntesi: hom no pot parlar dels millors concerts de l’any sense mencionar, almenys, el millor concert al que ha assistit. La mundanitat d’Alex Willner no l’ha impedit de trobar-se al bell mig de l’esfera més respectable de la música electrònica; és més, ha jugat al seu favor. Amb una disposició del directe lluny del desfasament lisèrgic de club i emplaçat amb encert en un entorn diferenciat de l’èpica de festival, Willner va posar les cartes sobre la taula amb aquesta dedicació i l’afany per les coses ben fetes, més pròpia d’orfebre que no pas de reproductor. Pòquer d’asos: no només va desgranar l’excel·lent “Looping State of Mind”, sinó que va filar tota la sala amb una estranya i efectivíssima complicitat entre públic-artista, tot interactuant a través de temes “A Paw in The Face”, “Everyday” (les tres de “From Here We Go To Sublime”), “It’s Up There”, “Arpeggiated Love” o l’indubtable clímax final amb “Looping State Of Mind”, la perla indiscutible del darrer àlbum. Tot fluint entre temes de catàleg i l’immens homònim amb que ens ha deixat el 2011, Willner va escalfar la massa fins el sacseig final, l’última injecció d’eufòria abans de la caiguda a l’abisme que suposa la fi d’allò que no vols que acabi. Festivals d’enguany, considereu-lo a les vostres files. És l’únic que puc dir i, com sempre, em quedo curta: de la perícia i el savoir faire, tothom que ho volgués n’hauria de ser testimoni.
2. Plastikman 1.5 (5 de novembre, Tempelhof, Fly Bermuda Festival)
3. Sebadoh (8 d'agost, Festsaal Kreuzberg)
4. Brandt Brauer Frick Ensemble (18 de desembre, Volksbühne)
5. WHY? (29 d'octubre, HBC)
6. Apparat Band (21 de desembre, Hebbel am Ufer)
7. Electrelane (2 d'agost, Festsaal Kreuzberg)
8. Raime (11 de novembre, Berghain)
9. Nathan Fake (2 de novembre, Berghain)
10. Real Estate (20 d'octubre, Magnet Club) - Jan 05, 12Aquí tenim les primeres de les últimes llistes de l'any 2011. Com l'any passat, inaugurem aquesta tongada sent els últims de la promoció, i malgrat podríem argumentar astúcies que s'ha d'haver acabat l'any per començar a valorar-lo l'única raó de pes és que com que ens embarquem a fer tres categories nacional-geogràfiques per cada gran categoria (eps, concerts, cançons, i discos, amb l'afegit dels discos de música electrònica), el que seria estrany és que començant a preparar les llistes a l'estiu les tinguéssim abans de final d'any. En el fons, però, tot són excuses. N'és una el gran ventall de categories i subcategories que proposem, que no és sinó una argúcia per poder posar com més discos i cançons millor. Què en faríem de l'"Street Halo"? És tan bo que potser ens acabaríem discutint entre nosaltres sobre si hauria de ser fins i tot millor disc de l'any, entrant en conflicte directe una publicació de només tres temes amb conceptualitzacions diverses en forma de quatre cares de vinil. Però és clar, a part dels EPs pròpiament dits, al món, i sobretot a casa, es publiquen tantes coses que no són ni discos ni EPs que al final tot acaba resultant en aquestes llistes calaix de sastre que més que "EPs, singles, demos i altres" bé es podria dir "no-àlbums". Però fins i tot s'hi podrien trobar peròs. Peròs que, no malpenseu, ens hem plantejat nosaltres abans. No serem el típic bloc col·lectiu que descriu processos a base de relatar fil per randa les discussions internes, però sí que ens agradaria que quedés clar el concepte que això que comencem avui (bé, vam començar-ho abans d'ahir amb les sèries i les pel·lícules, però mengen a part) és només una gran tonteria per fer el que ens agradaria fer molt més durant l'any, que és parlar de la música que ens agrada. De la més actual, malauradament, però els intents de fer llistes massa subjectives totalment anacròniques és quelcom que s'ha de fer massa bé perquè quedi bé, i encara no tenim patrocinador. Però aleshores tot seria massa estrany i segurament, amb patrocinador, encara faríem el que fem avui. Repassar l'any que s'acaba posant números ordinals al davant. I que quedi clar, quan diem "millors" sempre ens oblidem d'afegir "segons A Viva Veu". Endavant, passeu.
EPs INTERNACIONALS
1. Burial "Street Halo" (Hyperdub)
A aquestes alçades, creure que el treball de Burial necessita presentació és gairebé una absurditat, així com justificar aquest merescudíssim primer lloc al nostre pòdium d’enguany. Si bé és cert que amb “Untrue” Burial va canviar la cara del dubstep per sempre, l’immens “Street Halo” permet considerar tanmateix la pista de ball com una opció seriosa –no oblidem el magnífic treball de Four Tet a “Fabriclive 59”-, i es mou confortablement en aquestes aigües on el dubstep sembla haver trobat també una posició estable. La màxima virtut de Burial és que s’allunya, a pesar de la capitalització massiva del seu treball, de l’etiqueta “next big thing” per establir-se com una de les referències més sòlides del panorama musical actual. L’obscura producció del seu treball, així com aquest líquid moviment entre aquestes aigües subterrànies, fosques i àrides semblen haver marcat una línia divisòria amb els seus contemporanis. De la mateixa manera que “Street Halo” en si marca un nou pas cap a un so lleugerament diferent, molt més enèrgic i vehement, “NYC” navega per l’onirisme i la deconstrucció territorial que caracteritzava els dos primers LPs, “Burial” i “Untrue, a mode d’embolcall i refugi per crear aquesta atmosfera característica, profunda i pesada de les seves produccions anteriors. En aquest magnífic gir, precís i arquitecturalment impecable, es desenvolupa “Stolen Dog”, l’última perla de l’EP, que es perd en aquesta boira densa, decaient i estranyament reconfortant tot servint alhora de contrapunt ideal a l’angoixa de “Street Halo”. La singularitat d’aquest EP no només rau en aquesta estranyíssima i efectiva conjunció, sinó en aquest imaginari, brut, recòndit, i subterrani, que només Burial és encara capaç de filar. Llarga vida al rei. [spotify]
2. Holy Other "With U" (Tri Angle)
El que ens pensàvem que era un segell efímer ha resultat consolidar-se enguany com una de les marques a nivell internacional quant a electrònica i música d’avantguarda. Tri Angle, capitanejat per Robin Carolan, un novaiorquès que per cert, l’any que ve editarà el seu primer treball discogràfic, va posar en marxa aquest projecte discogràfic amb referències que l’any passat ja vam destacar entre el millor de l’any passat: Balam Acab, oOoOO i How to Dress Well. Enguany el catàleg s’ha ampliat, però el criteri s’ha mantingut fidel als principis del segell. Apostes de risc, narcolèpsia en estat pur i una fascinació per descobrir nous horitzons, on la cruïlla d’estils fos possible, per molt estranya que pogués semblar. La primera referència editada per Tri Angle engany va ser Holy Other, i nosaltres ja els vam marcar com a favorits. Les previsions s’han confirmat i el veredicte li ha concedit la segona plaça en aquesta selecció de talents anual. No només per aquest fantàstic EP, sinó també per la forma que té aquest britànic de dur la seva música al directe. No perd intensitat, ans al contrari. La seva música és densa i hipnòtica. Aconsegueix captar l’atenció amb la intensitat dels baixos i la sensibilitat after-dark de composicions que freguen la perfecció quan les escoltem a un volum suficientment alt, i que de seguida descobrim que s’emmirallen en la nostàlgia dels seus referents, la new wave o post-punk anglès dels últims setanta i primers vuitanta. La millor genialitat de l’artista, però, rau en fer que la música resultant no quedi descontextualitzada quan posem Holy Other dins el mateix sac dels compositors d’electrònica de bass o post-bass music. [soundcloud]
3. Nicolas Jaar "Don't Break My Love" (Clown & Sunset)
Els gairebé dotze minuts que composen l’últim treball de Nicolas Jaar, “Don’t Break My Love”, són pura glòria. Seguint l’estela del seu exquisit àlbum de debut, Jaar demostra amb només un parell de cançons la seva innegable capacitat d’observació i condensació. “Don’t Break My Love” és la conseqüència lògica d’una progressió innegable, que ja des de l’EP “Marks & Angles” havia col·locat a l’artista en un merescut punt de mira, i l’ha alçat com una de les revelacions de l’any amb “Space is Only Noise”. La subtilitat i elegància en que “Don’t Break My Love” dóna a entendre una habilitat inusual per entendre l’espai i el temps, i es desenvolupa en aquest segment per jugar amb el tempo, la textura i el silenci, tot convertint-los en els elements fundacionals del seu so, que es situa en allò que hom anomenaria “terra de ningú”, per allò de la impossibilitat de concreció. La música de Jaar és, probablement, de les més complicades de descriure pel seu tarannà versàtil i escorredís. Mentre “Don’t Break My Love” es construeix i es deconstrueix per acabar desintegrant-se entre ritmes i textures, la veritable deessa de l’EP, la colossal “Why Didn’t You Save Me” s’erigeix com un temple enmig d’un desert, que esclata i arrasa al minut 3:36, però deixa palesa l’evident bellesa que aquesta destrucció comporta. El tempo minorat i la suavitat incòmoda dels detalls (el lament “Let me tell you / why didn’t you save me?”, entre ells) no arrosseguen, sinó que flueixen amb una naturalitat gairebé escandalosa, tan lluminosa com aclaparadora. És, en definitiva, en aquesta particularitat per combinar sons, textures i ritmes on Jaar demostra la seva genialitat. Jaar és únic perquè el seu ull li ha permès d’entendre els mecanismes de la imaginació. I és que, en la seva aplicació pràctica, també ha comprès que el fet de suggerir en comptes de mostrar permet viatjar a latituds fins ara inexplorades, als espais més recòndits de la ment humana. Chapeau. [soundcloud]
4. OFF! "Compared to What" (Southern Lord)
Tot i que només és de finals de l’any passat, l’edició de “First Four EPs” en una edició de luxe, imprescindible per qualsevol apassionat pel hardcore oldschool i el punk nordamericà, OFF!, el grup de Keith Morris, Burning Bridges i companyia, ha passat força desapercebuda. Almenys per nosaltres. No per Pitchfork, que els va condecorar amb un “Best New Music” i un 8’5 de nota mitjana. Aquella primera compilació d’EPs era un conglomerat de les seves pròpies influències. Cal recordar que OFF! és un supergrup format per ex-membres de Circle Jerks, Black Flag o Red Kross. Així doncs, aquelles primeres cançons sonaven tan fresques com ho van fer pels que ens considerem amants del gènere, i vam vibrar igual que al seu moment ho vàrem fer escoltant el “Six Pack” de Henry Rollins. Enguany, han editat la segona entrega de material, i ho han fet en forma d’un EP de dues cançons, embotides totes dues en un 7” que gira a 45 rpm. "Compared to What" sintetitza valors del punk primitiu dels Estats Units. Res d’aberracions filocomercials, sinó que transmeten un esperit al més pur estil Dead Kennedys. Brut, cru i directe. Els anys no passen per una forma de tocar que segueix despertant passió, fins i tot pels que ja no portem cresta. [spotify]
5. Jamie XX "Far Nearer" (Numbers)
El resultat conjunt de “Far Nearer” va molt més enllà que la suma de les seves parts. Podríem dir molta cosa respecte la seva instrumentació arriscada i els seus patrons rítmics, però rere aquesta polidesa sembla trobar-se alguna mena d’element amagat que compacta tots aquests fràgils fragments en un sol lloc. Un bon grapat d’hores de (perillosa) escolta repetida no em va ajudar massa a identificar què és el que el diferencia d’altres peces notables que compten amb la intervenció dels mateixos ingredients. Potser la gran mancança d’aquesta onada –líquida- de productors és aquest rigor i lluminositat que Jamie xx és capaç d’aportar d’aquesta manera tan singular, tot recordant-nos que la font del seu material -en gran part R&B modern- és producte (i efecte) de la ingenuïtat, i no d’un ingeni agut. Ésser testimoni d’aquesta precocitat sense precedents és tot sovint un motiu d’excitació; no obstant, és en aquesta immerescuda proximitat on rau la reconfortació que suscita. [spotify]
6. Vondelpark "NYC Stuff and NYC Packs EP" (R&S) [spotify]
7. Raime "Hennail" (Blackest Ever Black) [spotify]
8. Grouper & Ilyas Ahmed "Visitor" (Social Music) [streaming]
9. Gold Panda "DJ Kicks" (K7) [spotify] "Companion" (Ghostly International) [spotify]
10. James Blake "Love What Happened Here" (R&S)
11. Darkside "Darkside" (Clown & Sunset) [soundcloud]
12. Vatican Shadow "Byzantine Private CIA" "Pakistan Military Academy" "Mural of Saddam" "Washington Buries Al Qaeda Leader at Sea: Decks 1-3" (Hospital Productions) [spotify]
13. Ekoplekz "Memowrekz" (Modern Love)
14. Four Tet / Daphni “Pinnacles / Ye Ye” (Text Records) [soundcloud] [soundcloud]
15. Andy Stott "Passed Me By / We Stay Together" (Modern Love) [soundcloud]
16. Todd Terje "Ragysh" (Running Back) [soundcloud]
17. Dum Dum Girls "He Gets Me High" (Sub Pop) [spotify]
18. Ekoclef "Tapeswap" (Magic + Dreams) [soundcloud]
19. XXXY “You Always Start It / Ordinary Things” (Ten Thousand Yen) [spotify]
20. Julio Bashmore “Everyone Needs a Theme Tune” (Juno Records) [spotify]
EPs CATALANS
1. Aliment / Furguson "Split" (La Castanya)
Que Furguson i Aliment s’ajuntessin per editar una referència conjunta era qüestió de temps. La Castanya ha estat qui ha establert el nexe d’unió per tal de facilitar l’assumpte. L’afinitat musical que uneix a totes dues bandes, més que res, pel que fa a influències, és el que justifica la militància al segell discogràfic que edita el treball. Els de Gurb, l’any passat van editar un primer àlbum que duia per nom “My Friends Are My Culture” (La Castanya), i fidels a aquesta filosofia, el següent pas de la banda dóna fe a que realment és així. Aquest split aporta poques novetats pel que fa a canvis d’estil o donar senyals de canvi de rumb. Tanmateix consolida el so de dues de les bandes que actualment millor defineixen el bon estat del rock al nostre país. La creativitat no és el més important quan l’entusiasme és el que més destaca d’aquest àlbum, del qual els temes d'Aliment van ser enregistrats en un directe d’estudi a les ordres de Denís Duarte i Víctor Saldaña, membres de Zephyr Lake, grup que segueix en aquesta llista dels millors no-àlbums del 2011. L’enregistrament en directe és el que dóna credibilitat al so, i no pas la postproducció. El resultat és, per part d’Aliment, rock’n’roll de guitarres sunshine, amb un so molt elàstic. La base rítmica és l’element que dibuixa el caràcter més evident del grup, i que per tant, transmeti aquella necessitat de no parar de ballar quan les cançons comencen a sonar. Dels tres talls que els gironins aporten al disc, “Married with a Cigarette” és la que més afinitat té amb els seus primers enregistraments. “Half Man-Half Octopus” és agressiva, ho confirmen els cors a l’uníson i les guitarres esmolades de la tornada. “The Android Fall” és, probablement, el signe que definirà el nou so d’Aliment en un futur no gaire llunyà. Furguson, d’altra banda, aporten al disc la frescor de la joventut del so analògic al que aspiren els seus sintetitzadors. Els cors de “Casacuberta” són com un cop de puny a la cara d’aquell maleït fill de puta a qui sempre has desitjat trencar-li la cara, i “Old Time Men” és l’ànima de tot plegat. “Holy Faith” és un ball tribal de comarca que van escriure quan anaven d’àcids, que destil·la malenconia però que en realitat pretén mantenir l’energia de la resta de les seves cançons. El disc en conjunt és necessari que pugi fins al primer lloc perquè és com una petita mostra del que la nova generació de músics d’aquest país és capaç de construir gràcies a l’entusiasme, el mateix que posen ells en fer que tot això tiri endavant. [spotify Aliment] [spotify Furguson]
2. Zephyr Lake "Summer Whim" (Boston Pizza)
Hi ha un moment en aquest EP de quatre cançons que és pura glòria. Al final de l'última cançó, "DOOM/GLOOM" (sí, en majúscules, sí, jo també vull saber per què) es barregen tres característiques noisy que, amb gràcia, fan canviar la trajectòria personal d'un moment. És clar que la disposició pròpia ha d'influir i, sobretot, ha d'existir cert apreci previ per les tres característiques perquè si no no servirà absolutament de res. Per aquest ordre, les tres reines són el baix, la veu i les guitarres. U. És quan les notes de baix queden suspeses perquè els greus estan exagerats o pel que sigui i, de suspeses es confonen i s'aguanten com una sola, llarguíssima. Així, atribueix a la música més cos que una doble malta i el flux de la cançó es torna gruixut i dens. Atmosfera, vaja. Dos. La repetició en veu baixa i vocalitzant poc que amb el magma de distorsió fa inintel·ligible la lletra. Bé, de fet no s'entén res de la lletra pràcticament en tot l'EP, i especialment en aquesta cançó, però diguem que aquest moment és més exemplificador. Tres. La distorsió, difícil de descriure, no per anormal sinó per falta de lèxic adequat. Quan la guitarra fa llums, com si fos un pilot, encenent-se i apagant-se intermitentment i el torrent de la música s'acaba escampant i enlloc de caure com un sol raig es desfà líquidament i cau en gotes grosses. En aquest moment, la cançó i l'EP arriben al punt àlgid. Sí, senyor, sí, Zephyr Lake. [ressenya] [spotify]
3. Sun Color "CatAssTrophy" (autoeditat)
Sun Color és el projecte de Julio César. De fet es fa complicat imaginar-se un cap de l’imperi envoltat de sintetizadors, pedals d’efectes múltiples, caixes de ritme, petits aparells analògics, plats, trompetes i un conillet de goma que en activar-se fa llum. Però en realitat és així. Julio Cesar no és romà sinó que ve de Veneçuela, i aquestes altures ja és català d’adopció; els que sovintegin sales de concerts l’hauran vist a primera fila fent fotografies, vestint amb samarretes de colors i una gorra de Suicidal Tendencies. En el que portem d’any Sun Color ja ha editat dos cassettes, que a internet poden escoltar-se al seu bandcamp. Totes dues referències són una mostra fidel als directes de la banda: Improvisació musical contemporània, amb un rerefons ben arrelat al noise i la psicodèlia. Influències en moviments d’avantgarde novaiorquès però que en cap cas és gratuït. El noise no és concep como una actitud transgressora, al contrari, perquè la música de Sun Color fa justícia al nom de la banda perquè és brillant i càlida. Cal tenir en compte que els seus dos components provenen de països aliens a climes freds, on sovintegen aquestes influències. Renatha, que posa cordes i també toca alguns aparells, hi duu la influència meridional de Portugal. La psicodèlia de la seva música és percep com quelcom místic i delicat. Veure’ls en directe és tota una experiència, sobretot si és en un lloc de petit format. Enguany han estat girant per Estats Units, Corea del Sud i Berlín. Aquí ni tan sols se’ls coneix, però ells ja estan preparant el següent cassette, que editaran amb Nonhorse, el freak que manipula cintes de cassette amb els Woods. [bandcamp]
4. Doble Pletina "Música para cerrar las discotecas / Eso hacíamos" (Discos Garibaldi) "Cruzo los dedos / Artista revelación" (Discos de Kirlian)
A última hora de l'any i sense fer soroll, com sempre passa, Doble Pletina s'han fet un lloc al cor de mig públic i mitja premsa. Abans de l'estiu ningú no s'atrevia a fer cap judici públic d'ells, no tenien seguidors entusiasmats que els defensessin davant de la resta i cap dels influencers de Barcelona que tanta feina fan durant l'any els havien apadrinat. Eren el secret que mitja blogosfera barcelonina i tres quartes parts de tuitaires volen descobrir i començar a esbombar, però just abans de començar-los a esbombar. Com qui no vol la cosa, algun bloc el descobria i els abanderava, nosaltres els programàvem al Cicle A Viva Veu, els fotògrafs i aquells que a tot arreu són s'hi encarinyaven, petits segells amateurs s'oferien per treure'ls discos de set polzades i les descripcions de l'estil "feia molts anys que no sortia cap grup així, ja es trobava a faltar", amb el subjecte impersonal, que sempre queda molt més literari. Però la veritat és que així és, parafrasejant "Música para cerrar las discotecas", hi havia un nínxol de mercat que encara es podia exprémer, i és el d'aquest pop tan pop. Tan melòdic i ensucrat, que va tenir el seu moment de glòria fa ja molts anys, el de grups com TCR i els inicis de La Buena Vida, una atmosfera que ara genera una idealitzada nostàlgia de Benicàssims gloriosos, quan encara es feia a l'agost i els exèrcits estrangers no existien i només hi havia simpàtiques i exòtiques excepcions. La gran fita aconseguida per Doble Pletina és recuperar això sense ser anacrònics, sinó al contrari. Com si es els impossibles es fessin realitat i mentre giren els seus discos es torni a una època que molts només vam veure de lluny. [bandcamp] [bandcamp]
5. Villarroel "First Demos" (digital)
Aquests tindran el seu moment. Si la desídia i les circumstàncies no juguen males passades, Villarroel són a prop de ser, com a mínim durant les setmanes de rigor, en el grup més bonic de Barcelona. Enguany ja ha donat els primers símptomes d'arribar-hi, amb compilacions de gravacions que han anat penjant al seu bandcamp i del qual hem triat aquestes "First Demos" per com la tranquil·litat instrumental i càlida de la banda es veu trencada per la greu i perturbant veu d'Elsa de Alfonso. Segurament deuen estar buscant el seu lloc, tot i que no hi ha res escrit que faci que un grup s'acabi acomodant només a una posició. Per exemple, les lletres. Francès, castellà i anglès és el que fan servir aquí, malgrat que la veu funciona més, d'entrada, a un nivell instrumental que no pas com a missatge. La forma de cantar ho obliga, i coneixent la perícia dels components del grup, que ja fa prou anys que toquen en grups i que escolten música, és deduïble que si ho fan així és perquè volen. Que el que tenim és el que han estat buscant. [bandcamp]
6. John Talabot ft. Glasser "Families" (Young Turks) [soundcloud]
7. Coach Station Reunion "Compiletely Coach" (digital) [bandcamp]
8. Arponera "Arponera" (digital) [bandcamp]
9. Cauto "35/8" (Disboot) [soundcloud]
10. Boreals "Rome EP" (autoeditat) [bandcamp]
11. Col·lapse "Última esperança" (digital) [bandcamp]
12. The Destroyed Room "The Huge Mistakes" (Boston Pizza) [spotify]
13. John Talabot / Pional "Nit d'Hivern #2" (Hivern Discs) [soundcloud]
14. Parmesano "Parmesano! EP" (digital) [bandcamp]
15. Pau Riba "Jo, la donya i el gripau" (reedició, Bankrobber, La Casa Calba, Matriu Matràs, G33) [youtube]
16. Summer Recreation Camp "Dolphins in Love" (Foehn) [spotify]
17. Diversos artistes "Planes de futuro, presente y pasado" (Discos de Kirlian) [bandcamp]
18. Orchestra Fireluche "D'un llonguet un pa de quilo" (digital) [bandcamp]
19. Oso "Songs about God" (digital) [bandcamp]
20. Mistu-mistu "Sessions amb els sentinus" (digital) [bandcamp]
EPs ESTATALS
1. Kokoshca "Gernika" (Kafea eta Galletak)
Això de Kafea eta Galletak és una cosa tan bonica que es fa difícil resistir-se a idealitzar-la. Al País Basc, gent inquieta, organitzen trobades per escoltar un disc triat per un grup, per després parlar-ne, i que després el grup o l'artista toqui unes quantes cançonetes. Producte de tot això és "Gernika", l'última referència de Kokoshca, un dels grups que més ens va agradar l'any passat i de qui vam destacar el seu disc "La fuerza" com a millor de l'estat. És "Gernika" una altra manera d'acostar-se al repertori dels navarresos, que malgrat tocar les seves cançons en acústic no perden cap gram de màgia que tenen als LPs. En qualsevol cas, el que diu molt de Kokoshca no és ja tant el seu savoir-faire amb cançons o en directes sinó l'interès que susciten. Els Kafea eta Galletak van decidir editar en una edició preciosa la gravació d'aquell concert, però és que abans, Nosotros los Rusos també van regirar en les seves rareses per gravar-ne la cinta de casset "Y vienen cromos en el pegamento" (2010). Aquest 2012 serà Elefant, segell que sembla encarar el nou any amb força novetats a la butxaca, qui editarà la primera referència de la banda en vinil, recollint l'aclamada cançó "La fuerza", regravada, qui sap si com a avantsala d'un nou LP dels navarresos. Tornant a "Gernika", val a dir que el seu principal atribut artístic és el de compilar noves versions de les millors de les seves cançons, escampades en el casset de rareses i els dos LPs, com "El Rafa" o "Los domingos" i "Mi chica preferida" o "Mami". I no oblidem la por que fa Amaia cantant la incursió a Twin Peaks de "Sycamore Trees". Kokoshca són un grup amb carisma, que ens agraden a nosaltres per la seva sinceritat i naturalitat, per ser un de les bandes més i més interessants que han sortit a la pell de brau els últims anys, que no va néixer amb l'entusiasme desmesurat i que es confirma a cada nova peça que veiem i escoltem d'ells. [bandcamp]
2. Diversos artistes "Fundación Robo" (Fundación Robo)
No hi ha dubte que un dels fets més destacats d’enguany és, i més gràcies de la portada de la revista Time que va acabar de donar-li prestigi internacional, els moviments populars que han fet aixecar bona part de la població contra les injustícies d’un sistema economico-social imperfecte. Tot i que l’estat espanyol no ha estat pioner en tot això, sí és cert que l’impuls internacional de totes aquestes protestes, gràcies al qual s’han estès per Europa i als Estats Units sota el nom d'Occupy Wall Street, va començar a l’estat, a la Puerta del Sol i a plaça Catalunya. A això se li suma la Primavera Àrab, i tot plegat ha fet que la política hagi impregnat més que mai altres camps. Fundación Robo és una idea de Roberto Herreros (ex-Garzón, el grup que va tenir problemes precisament amb aquest magistrat), però a la qual s’hi ha sumat bona part dels músics de referència de l’estat, entre d’altres, noms tant importants com Nacho Vegas, Sr. Chinarro o Albert Pla i Pascal Comelade. Aquest projecte pretén aprofundir en la música popular, i crear cançons contemporànies amb temes d’actualitat. Ha aconseguit, fins i tot, quelcom massa insòlit en la música independent d’aquest país: que els músics es posicionin quant a justícia social, i ho han fet donant veu a aquells que hi han volgut i volen participar. De fet, Robo no és un projecte tancat. Seguirà creixent, i ho farà a mesura els grups vagin editant cançons per publicar-les al seu bandcamp. L’actualitat la podeu seguir a través de www.fundacionrobo.org, apuntant-vos a la seva llista de correu o seguint-los a Twitter. Totes les cançons estan penjades al seu bandcamp, i d’allà n’han sortit peces absolutament precioses, com la versió de Roberto Herreros i Nacho Vegas del clàssic "This Land Is Your Land" de Woody Guthrie o "Teófilo Garrido" de Comelade i Pla. Tanmateix, Robo ha estat la llavor del nou EP de Nacho Vegas, "Cómo hacer crac" o irrompent en l’actualitat i recuperació del cançoner popular local gràcies a “Es un crimen”, la versió que Tarántula va fer d’Eskorbuto, dies abans de les eleccions del 20N. [bandcamp]
3. Emilio José "A amizade" (Discos Garibaldi)
Encara un adolescent, Emilio José va facturar un dels millors discos que han sortit no només de Galícia, sinó de qualsevol lloc de l'estat. Encara ara aquell "Todo sigue intacto" (2002), signat com Apeiron i una de les primeres publicacions de la gran (d'esperit) Foehn Records, és una obra magna en la seva senzillesa. Era quelcom que s'assemblava a l'indietronica però tenia un regust molt particular difícilment catalogable. Aleshores només els més pròxims podien definir-ho gràcies a la personalitat i idiosincràsia d'aquell jovenet. Per la resta, tot plegat era molt més oníric, particular i estrany. La publicació farà ja dos anys de "Chorando apréndese" (Foehn), el primer disc de l'Emilio José adult, on vam veure que aquella màgia es mantenia, d'una manera molt més personal, amb l'emprempta gallega molt més visible, després que el temps hagi espolsat complexes i vergonyes. Va ser el 2009 i el 2010 els anys de la petita explosió i enguany hem tingut les restes que esperem siguin juntes perquè la flama no s'hagi apagat quan tornem a escoltar un nou disc d'Emilio José, o fins i tot el segon d'Apeiron. Aquestes restes són "A amizade", dues cançons en dues cares de senzill, on Emilio José construeix aquesta mena de banda sonora de passatges onírics de pel·lícules discretes ambientades a illes tropicals. Admirables són els jocs de veu que aquest gallec va amuntegant, capes aquí i allà, cors, com si es tractés d'un concurs de cors universitaris americans, però sense la carrincloneria d'aquestes coses, gens ridícul, al contrari, sonant com si estigués de tornada, que les vergonyes són per altres. Com una sobèrbia modèstia. [spotify]
4. Gabriel y Vencerás "Ácido niña" (digital)
Quan tens amics que toquen en una banda, tens la possibilitat de caure en la imparcialitat al jutjar la seva música, però aquest no és el cas. “Ácido niña” és l’EP digital que Gabriel y Vencerás han editat com a material previ d’”Ácido Niño”, el nou disc que nosaltres ja hem escoltat, i que Gran Derby els editarà aquest 2012. En aquest EP, doncs, hi trobem dues cançons que apareixeran al nou disc; “Dionisio” i “Muertos de risa”, FANTÀSTIQUES. Completen el repartiment de l’EP una raresa (“Amapollos”) i una versió en castellà de “Game Of Pricks” de Guided by Voices, que ells han fet amb la més que particular visió de veure el món i que a l’oient traslladen amb aquella sensació de doble moral. És com si es tractés d’una esquizofrènia, per la càrrega àcida de les lletres, i l’alt contingut en humor negre però amb una veu i una melodia que transmet melangia i desolació. Els ha produït l’enregistrament en Cristian Pallejà de Nisei, i tot i la senzillesa en les cançons, ràpidament ens n’adonem com farceixen el contingut amb riffs de guitarres esmolats, plens de distorsió i que s’esdevenen en primer pla fent lluir les cançons que ells han parit gràcies a la influència dels grups que han escoltat a l’adolescència, i que això és nota ràpidament. Vénen de Saragossa (excepte el baixista que és de Burgos), i tot i que tots tres viuen a Barcelona no escatimen a l’hora de deixar clar com d’important va ser la figura de Sergio Algora en el teixit del seu background musical, i la manera de desxifrar la societat a ritme de cançons. [bandcamp]
5. Pional "Last House on the Left EP" (Permanent Vacation)
Tan sols han estat necessàries tres cançons per consolidar el valor d’aquest artista madrileny de l’escuderia d’Hivern Discs, que en aquesta ocasió abandona el seu segell mare per catapultar-lo cap un dels segells amb més projecció internacional, pel que fa a house, disco i italo. Ens referim a Permanent Vacation, el mateix segell que prèviament també havia editat material del responsable que Pional ara mateix estigui al punt de mira de la majoria de blocs i revistes de referència. John Talabot, responsable d’Hivern Discs, també estava en aquesta mateixa posició, l’any passat, quan va editar aquell magnífic EP anomenat “Matilda’s Dream” (Permanent Vacation, 2010). “Last House On The Left” és un exercici magnífic, compost amb molta classe i una intensitat impressionant. És curiós que a Pional li costi consolidar el seu tarannà d’artista de referència. Tanmateix, val a dir que ben aviat es desempallegarà d’aquest estigma que l’acompanya. De ben segur que aquest EP, preludi d’un àlbum que no ens deixarà indiferents, serà el que el durà a actuar a grans festivals. El tema més brillant és el que tanca l’EP, “Into a Trap”, que té una profunditat de camp majestuosa i una sensibilitat pop que es desprèn de les influències de “We Have Been Waiting for You”. És fantàstica la barreja de sentiments que desperta aquesta breu aportació de Pional, des de disco fins a house al més pur estil Border Community i una intensa sensació càlida i sensorial. [soundcloud]
6. Reina Republicana / Las Robertas "La reina / Ojos con dientes" (Gran Derby) [bandcamp]
7. Diversos artistes "Doma clásica" (Gran Derby) [bandcamp]
8. Diploide "Ven con nosotros a bailar (Los remixes)" (Galleta Records) [bandcamp]
9. Tripulante y Crucero "EP" (Gran Derby) [bandcamp]
10. Bitcode / Niño "Bodega Tuyus EP" (Galleta Records) [bandcamp] - Jan 04, 12Un cop presentada la llista de les millors sèries del 2011, és moment de fer un petit anàlisi a tot allò que ens ha portat el cinema aquest any. Com sempre, des d’A Viva Veu hem estat seguint atentament totes les estrenes, les novetats i els Festivals (Sitges, In-Edit, D’A, L’Alternativa...). Com ja venim fent des de fa dos anys (podeu veure aquí el nostre rànquing del 2009 i aquí el nostre rànquing del 2010), totes les pel·lícules incloses en aquesta llista són aquelles que s’han estrenat comercialment al nostre territori des de l’1 de gener de 2011 fins al 31 de desembre d’aquest mateix any. No hem pogut incloure, doncs, algunes de les moltes perles que durant aquest 2011 hem pogut veure als festivals especialitzats, en altres indrets o per altres mitjans, tot esperant que algunes d’aquestes meravelles (pensem en “Meek’s Cutoff”, “Blue Valentine”, “Rabbit Hole”, “Bad Family”, “Julien”, “Last Days Here”, “Nostalgia de la luz” o “The Turin Horse”, entre moltes altres) puguin ser estrenades de manera comercial a Catalunya tan aviat com es pugui. Per aquest 2011 hem tornat a destacar un total de deu pel·lícules (tot i que al final de l’article encara n’anomenem més) que des del nostre punt de vista creiem que han estat força representatives de tot allò que, com dèiem, ens ha deixat aquest any passat. Deu pel·lícules que ens han entusiasmat i que hem admirat profundament. Enguany, les nacionalitats principalment presents al nostre rànquing són: Iran, Estats Units, Finlàndia, Bèlgica, França, Regne Unit i Dinamarca. Aquesta és la nostra llista de les millors deu pel·lícules de l’any 2011.1. “Nader y Simin, una separación” (“Jodaeiye Nader az Simin”), d’Asghar FarhadiAmb l’Ós d’Or de Berlín sota el braç i els dos premis d’interpretació, “Nader y Simin, una separación” és la que per a nosaltres ha estat la millor pel·lícula d’aquest 2011. El film és un intens drama social que toca diversos pals: critica amb subtilesa i contundència la qüestió política, jeràrquica i religiosa a l’Iran (per exemple, de quina manera la religió està present, dirigint i reprimint, de forma contínua el tarannà d’un país i la seva societat), és a la vegada un melodrama familiar amb dualitats morals i, per sobre de tot, és un dels thrillers judicials (quotidians) més consistents, impecables i admirables dels darrers anys. En aquest sentit, Asghar Farhadi trasllada el concepte de separació a diversos nivells de lectura: la pròpia separació dels dos personatges principals porta a la separació mental i moral entre aquests i la família que els denuncia, que a la vegada serveix de metàfora de la pròpia separació i brutal divisió que viu la societat iraniana. I ho fa mitjançant un guió que defineix a la perfecció tot tipus de dilemes ètics a partir de la construcció dels seus personatges (tots ells amb matisos, veritats i mentides), que ens canvia contínuament el pensament en funció d’allò que va passant. Una pel·lícula magistral que erigeix a Asghar Farhadi com un cineasta amb talent, valentia i enginy. Una joia.2. “Drive”, de Nicolas Winding RefnLa revolució més prodigiosa de la temporada ens va arribar just fa una setmana (tot i que alguns ja la vam poder gaudir al Festival de Sitges), pocs dies abans que acabés l’any. Amb el premi al millor director en la passada edició del Festival de Cinema de Canes, “Drive” ha esdevingut immediatament un autèntic fenomen de culte en la seva capacitat de sorprendre l’espectador tan des del punt de vista narratiu com, sobretot, estètic i conceptual. El que aquí ens porta Nicolas Winding Refn és una mena de faula ultra violenta passada per un inquietant, ombrívol i urbà filtre noir que, en tot moment, és conscient dels seus propis excessos. Així, jugant amb un gènere específic però dotat d’un seguit de pinzellades estilístiques properes al pulp, la pel·lícula funciona en la seva construcció i mitificació d’uns personatges acuradament arquetípics (l’heroi, la princesa, el malvat, l’ajudant de l’heroi...), tots ells amb els rols ben marcats dins la funció. Amb un escuradents a la boca i una jaqueta amb el dibuix d’un escorpí, el callat i físicament inexpressiu protagonista de “Drive” (excepcional Ryan Gosling) fa avançar una història del tot frenètica que, de tant en tant, es trenca de manera salvatge amb imatges de càmera lenta d’extrema brutalitat. Amb un càsting genial (del mateix Ryan Gosling a Carey Mulligan, passant per Albert Brooks, Oscar Isaac o els també televisius Bryan Cranston, Ron Perlman i Christina Hendricks), una composició cromàtica esplèndida i una banda sonora plena de cançons memorables (Nightcall, A Real Hero, Oh My Love...), “Drive” ha estat una de les cintes que més ens ha impressionat d’aquest passat 2011.3. “Valor de ley” (“True grit”), de Joel i Ethan CoenAmb “Valor de ley”, Joel i Ethan Coen adapten una novel·la de Charles Portis ja portada al cinema als anys seixanta on el subgènere crepuscular connecta amb un tipus de cinema itinerant, gèlid i contingut que, fins i tot, s’arriba a allunyar del propi concepte de western per acabar-se centrant de manera meravellosa en la tendra relació entre dos personatges amb ànimes ferides en un brutal i sòrdid paisatge històric, social i moral. “Valor de ley” mereix ocupar el tercer lloc del nostre rànquing perquè, a més de ser una de les indiscutibles pel·lícules més importants de l’any (es va estrenar el passat mes de febrer entre nosaltres) és directament una de les cintes més poderoses, melancòliques i brillants de tota la filmografia dels germans Coen. Formen part de la pel·lícula sensacions com l’angoixa, el desemparament constant dels personatges o les precioses i poètiques referències formals al pas del temps i tot el que això comporta. A més a més, s’acaba ajuntant tot en un dels epílegs més prodigiosos i ben parits de la cinematografia recent i en una qualitat tècnica (fotografia, vestuari, direcció artística...) pulcra i apassionant.4. “El árbol de la vida” (“The tree of life”), de Terrence MalickSi hi ha una pel·lícula que més en boca de tothom ha estat aquest any (des que va guanyar el passat mes de maig la Palma d’Or al Festival Internacional de Cinema de Canes) ha estat sens dubte la darrera i contundent perla poètica de Terrence Malick, “El árbol de la vida”. El que fou realitzador de pel·lícules tan importants com “Malas tierras” (Badlands), “Días del cielo” (Days of heaven), “La delgada línea roja” (The thin red line) i “El nuevo mundo” (The New World) ens ha portat enguany una pel·lícula que ens parla de tot: origen, evolució i por a un futur desconegut. Pel·lícula d’autor que es va aconseguir colar de forma insòlita al número 1 de la taquilla espanyola la setmana de la seva estrena, “El árbol de la vida” ha creat la polèmica més intensa de l’any, tant entre el públic com entre la crítica. Amb diàlegs acurats i llençats amb comptagotes, una elevada presència de veus en off i filosofia i poètica diversa en relació a la creació de l’univers, la religió, la fe, l’origen de les espècies o els sentiments humans i animals, la pel·lícula atrapa i fascina en forma d’experiència fílmica. A més a més d’encertar-la de ple narrativament en la seva brutal regressió a la infància, així com en aspectes tècnics com els sons, el tractament de la imatge o la música, Malick acaba exposant unes tesis que com a espectadors podem compartir o no (és difícil compartir la naturalesa de segons quins elements espirituals), però tot i així acaba formant un poema visual magnífic, valent i arriscat en la seva forma d’intentar comprendre i compartir amb els espectadors una idea de món.5. “El Havre” (“Le Havre”), d’Aki KaurismäkiEl mateix dia que “Drive” (o sigui, també fa just una setmana) s’estrenava entre nosaltres una altra de les obres més importants de l’any, després de les bones reaccions que va suscitar en els seus passis al Festival de Cinema de Canes. “El Havre” és el retorn d’Aki Kaurismäki a un tipus de cinema en la seva essència més pura. Marcel Marx, famós escriptor bohemi, s’ha exiliat voluntàriament i s’ha establert a la ciutat portuària de Le Havre (França), on viu satisfet tot treballant com a enllustrador de sabates. La seva vida es desenvolupa sense ensurts, entre el bar de la cantonada, la seva feina i la seva dona Arletty; però, quan es creua al seu camí un nen negre immigrant, haurà de lluitar contra els freds i cecs mecanismes de l’Estat per tal d’ajudar-lo a fugir cap a la seva destinació. Tot i tractar conceptes imponents com ara el desarrelament, la immigració il·legal o la malaltia, la pel·lícula esdevé un conte lluminós i optimista que apel·la directament a una visió factible de la pura felicitat. A mig camí entre la innocència i una realitat que, tot i existent, sembla absurdament ancorada en tot moment, “El Havre” és una cinta que, sense judicis ni grandiloqüències (no les necessita) esdevé cinematogràficament pulcra. Això ho aconsegueix gràcies a la seva visió humanista, els seus notables i fins punts d’humor (sovint tendint a un deliciós surrealisme), els gestos, les accions, els enquadraments i les coreografies, tant físiques com verbals, en les quals es mouen els seus intèrprets. Una absoluta meravella.6. “El niño de la bicicleta” (“Le gamin au vélo”), de Jean-Pierre i Luc DardenneLa darrera pel·lícula d’aquests genis que són els germans Dardenne ens torna encisar, aquest cop, amb la història d’un nen abandonat pel seu pare en un internat i que busca afecte de manera urgent. Una història que, en mans d’altres cineastes hauria resultat un bunyol sentimentalista amb constants judicis i impostures morals. Aquí, els Dardenne posen la càmera al servei de les accions dels personatges. Aquest cop, amb una mirada més àmplia, no tant enganxada a les espatlles dels seus protagonistes. És una càmera que no jutja, que treballa amb el fora de camp i que, amb la seva imatge clara (aquí hi ha més lluminositat que en les seves anteriors produccions) ens guia cap a l’esperança, encara que per arribar-hi haguem de passar per un camí pedregós on vèncer les influències externes i acceptar noves realitats seran elements claus per un nen (esplèndid el jove actor Thomas Doret) que continua caminant , tot i els nombrosos pals rebuts. “El niño de la bicicleta”, a més, es tanca amb un final impecable que, amb una única acció i una senzilla frase, justifica i engrandeix encara més tot allò que hem vist en els seus gairebé noranta minuts de durada. Una pel·lícula imprescindible que erigeix un cop més als Dardenne com els mestres de l’actual i autèntic cinema social.7. “De dioses y hombres” (“Des hommes et des dieux”), de Xavier BeauvoisGran Premi del Jurat en l’edició del 2010 del Festival de Cinema de Canes, “De dioses y hombres” ens arribava el passat mes de gener amb un relat basat en una història real. A finals del segle passat, en un monestir situat a les muntanyes del Magreb, vuit monjos cistercencs viuen en perfecta harmonia amb els seus germans musulmans. Però una onada de violència i terror s’apodera lentament de la regió. Tot i el creixent perill que els envolta i de les amenaces dels terroristes, els monjos decideixen quedar-se i resistir. Amb aquesta premissa, el cineasta francès Xavier Beauvois sorprenia a tort i a dret amb una pel·lícula sobre la gent que creu. No pas una pel·lícula feta per a creients o no creients, sinó un film que intenta comprendre la mentalitat dels seus personatges, en aquest cas basada principalment en la fe a un ésser superior. A partir d’aquí, la importància del relat radica en veure de quina manera s’enfronta el seu director a filmar aquesta fe i aquestes conviccions des d’un punt de vista objectiu, sense convencionalismes i sense sentimentalismes, des del precís moment en que aquesta comunitat retratada (que fins ara vivia en un univers de pau, oració i harmonia) es veu absolutament alterada. Així, la pel·lícula tracta amb subtilesa la dicotomia entre uns personatges (els terroristes) que maten en nom de Déu, i uns altres (els monjos) que estan disposats a morir en el seu mateix nom. Ens agrada que la pel·lícula sigui seca quan ho ha de ser, sense heroïcismes gratuïts i amb un brillant sentit d’emoció cinematogràfica (l’últim sopar dels monjos amb la cançó del Llac dels Cignes de fons és una de les escenes més imponents de l’any), per acabar amb un esfereïdor clímax final.8. “Another year”, de Mike LeighMitjançant la feliç vida en comú d’un matrimoni ja madur, “Another year” traça i ens relata durant les quatre estacions d’un any tot allò que els passa tant a ells com a la seva família com als seus amics i companys més propers. Un seguit de personatges que s’acumulen al llarg d’un relat impecable i amb altes dosis de refinada mala llet, que sap furgar sota la superfície dels sentiments, la cordialitat i les aparences humanes. Aquest constant subtext se sustenta gràcies a un guió contundent que se centra en els comentaris, les reaccions i els comportaments dels personatges (un cop més, sense judicis de valor), fixant-se en els petits detalls i marcant tot un ventall d’emocions que van des d’una visible felicitat (impostada o no) a una infelicitat completament desolada. En aquest últim apartat hi entren alguns personatges, com ara un germà desatès, un jove absent, un amic desencantat, un fill ambigu... Però es materialitza sobretot en la figura d’una amiga i companya de feina de la protagonista que, aquí, representa els anhels no aconseguits d’una part de la societat. És a dir, la frustració. Mike Leigh signa una tragicomèdia o drama aparentment costumista que se centra en un xoc de realitats marcades per l’oportunitat, la (in)seguretat, la connexió i les relacions entre les persones. El cineasta dota la pel·lícula d’uns diàlegs formidables, però la seva grandesa radica en saber apreciar i valorar la força dels gestos més universals: una mirada, una mà estesa, una súplica, un somriure, una llàgrima, una abraçada... Tot, en les quatre estacions d’un any qualsevol. Entre persones qualsevol. En un lloc qualsevol. Per acabar realitzant una gran pel·lícula social que acaba sent eminentment humana.9. “Melancolía” (“Melancholia”), de Lars Von TrierMillor actriu (Kirsten Dunst) a Canes i una de les sensacions més importants de l’última edició del Festival de Sitges, la darrera pel·lícula de Lars Von Trier vindria a ser una barreja dramàtica entre l’anàlisi i reflexió al voltant de la depressió, lligada amb un component de ciència-ficció a mode de metàfora en relació a l’imminent impacte d’un planeta contra la Terra. Hi ha un moment de “Melancolía” en el qual la seva protagonista exclama que la Terra és malvada, que no és necessari plorar per ella quan aquesta desaparegui. I aquest és un sentiment que en certa manera, sobretot a la part final, hi és present constantment. En altres paraules, és una pel·lícula eminentment pessimista. El film consta de dues parts ben diferenciades. La primera, que és la dedicada a la boda i on comencem a conèixer als protagonistes, és una part on Von Trier utilitza un sarcasme bastant fi per buscar i gratar en la hipocresia de la gent, les paraules impostades o la desgana, tot mostrant-nos gradualment els primers símptomes evidents de la depressió que pateix la protagonista: una noia que ho té tot, que s’està casant, però que a la vegada no pot fer res per evitar els seus sentiments i per comportar-se i sentir-se d’una altra manera. Per altra banda, a la segona part la pel·lícula ja es transforma en una cosa més profundament trista, més melancòlica, que acaba amb un d’aquells clímaxs finals que, per la seva encisada desesperació i monumental contundència, encara no ens hem pogut treure del cap. Una de les pel·lícules de visió obligatòria que ens va deixar el 2011.10. “Somewhere”, de Sofia CoppolaTanquem el nostre particular Top10 amb una de les altres pel·lícules que més controvèrsia va causar l’any passat. Tot just acabada de veure “Somewhere”, un dels primers pensaments que ens pot venir a la ment és que la darrera pel·lícula de Sofia Coppola és una d’aquelles obres que ens expliquen molt amb molt poc. Una pel·lícula aparentment senzilla feta a partir de retalls, com si anéssim passant a poc a poc les pàgines d’un àlbum de fotografies que recull moments concrets (sovint anodins) d’una temporalitat determinada que està vivint un protagonista amb necessitats i que no sap ben bé ni on és ni on vol anar. Aquest tipus de to que empra la pel·lícula pot fer arribar a pensar als espectadors que aquesta, per la seva facilitat de moviments i estètica aparentment simplista, és una obra menor de la cineasta, que té menys pes que les seves anteriors produccions. Una teoria, creiem, equivocada i fàcilment desmuntable. “Somewhere” és probablement l’obra més lúcida de Sofia Coppola, la que presenta més matisos, més interacció amb el públic, més dosi de sana discussió i un ventall extens d’apreciacions diverses. Amb aquests elements sobre la taula, la directora vehicula de manera subtil i sense obvietats un relat fascinant que també versa en certa manera sobre la depressió (o una prèvia depressiva ancorada en la pròpia absurditat de l’existència humana), el no res, el buit, la superficialitat, la soledat, els excessos, els llaços que ens uneixen amb els altres éssers humans, la necessitat de ser apreciats, el tenir algú amb qui compartir la nostra vida i les palles mentals sobre el rumb que li volem donar. Tot un conjunt de reflexions cinematogràfiques que no es queden només en el qui som, on anem, d’on venim i què coi fem amb les nostres vides. “Somewhere” encara va més enllà.
----------A banda de les pel·lícules que hem ressenyat i destacat al Top10, és necessari també esmentar algunes de les obres que ens ha portat el 2011 i que, d’una manera o altra, també ens han entusiasmat. A les portes de la glòria s’ha quedat el “Cisne Negro” de Darren Aronofsky, el “Tournée” de Mathieu Amalric, “El extraño caso de Angélica” del centenari Manoel de Oliveira, “Le père de mes enfants” de Mia Hansen-Love, “Le quattro volte” de Michelangelo Frammartino o “Una mujer en África”, de la sempre admirable Claire Denis.
També ens va agradar “Animal Kingdom”, “Monsters”, “Blog”, “The Fighter”, “I’m still here”, “Mademoiselle Chambon”, “Inside job”, “Midnight in Paris”, “Pequeñas mentiras sin importancia”, “La doctrina del shock”, “Los colores de la montaña”, “Hanna”, “Beginners (Principiantes)”, “Cirkus Columbia”, la sorpresa de “El origen del planeta de los simios”, “Super 8”, “Un dios salvaje”, “Un método peligroso”, “The Artist”, “Mammuth”, "La piel que habito", “Miel”, “Restless”, “El topo”, les coreanes “Mother” i “Encontré al diablo” (estrenades directament al mercat domèstic) o les revolucions còmiques de “La boda de mi mejor amiga”, “Convención en Cedar Rapids”, “Attack the block” o “El hombre de al lado”.Per a vosaltres, quines han estat les millors pel·lícules del 2011? - Jan 02, 12La vida del serièfil és complicada. Consta d’un seguit de passos bàsics. Entre ells, dormir poc, estar al dia de totes les novetats de cada respectiva temporada, saber rastrejar i trobar perles entre la grandíssima quantitat de ficcions televisives que cada any inunden les nostres vides, estimar el P2P per sobre de totes les coses, fer maratons audiovisuals fins al punt d’arribar a la bogeria i, evidentment, propagar i recomanar aquestes sèries a través de blocs, pàgines webs, Facebook, Twitter, Tumblr o, si també fa falta, anar-ho a pregonar al mercat del nostre barri. Igual que el passat 2010 (en el qual us vam proposar aquest rànquing), enguany la ficció televisiva de qualitat ha tornat a donar mostres d’autèntica i admirable mestria. Com també dèiem ara fa un any, aquesta és una llista humil i eminentment simbòlica en la qual hem volgut destacar aquelles deu sèries que, segons el nostre criteri, més ens han agradat de les emeses durant tot el 2011. Com que en un Top10 no hi pot entrar tot, ni tenim la capacitat de veure totes les sèries del món, hi ha algunes absències. És inevitable. Ens ha sortit la llista que ens ha sortit, en la qual hem procurat enaltir algunes d’aquelles sèries que creiem que ho mereixen, reivindicar drames i comèdies potents (ja que la comèdia, no ho oblidem, està al mateix nivell qualitatiu que el drama) i reivindicar algunes altres propostes que mereixen molta més atenció que la que realment tenen. Aquesta és, doncs, la nostra particular llista de les deu millors sèries de l’any 2011.1. “Community”, de Dan Harmon. Temporada 2 (segona part) i temporada 3 (primera part). NBCFa aproximadament un mes i mig saltaven totes les alarmes. La cadena NBC anunciava la seva programació d’hivern i, en la seva habitual nit de comèdia dels dijous, ja no hi apareixia “Community”. Avui encara no sabem quan tornarà la sèrie amb la continuació de la tercera temporada. Sí sabem, en principi, que la temporada s’acabarà emetent sencera, tot i que una hipotètica renovació de cara a un quart any sembla cada cop una idea més i més llunyana. La causa de tot això, com acostuma a passar als canals generalistes en obert, és de l’audiència. És potser “Community” una sèrie massa intel·ligent i trencadora per la televisió comercial? És massa estranya? Massa referencial? Té un target massa marcat? Els seus fans opten per veure la sèrie per altres vies enlloc de fer-ho per la televisió? No ho sabem. El que sí que ens queda clar és que “Community” (recordem: sèrie que transcorre en una universitat pública nord-americana) mereix ocupar, enguany, la nostra primera posició. No només com a reivindicació d’un estil poc vist de fer ficció televisiva, sinó perquè la sèrie millora capítol a capítol. Continua sent la sèrie referencial que sempre ha sigut, amb homenatges i paròdies contínues al món del cinema, la televisió, la música, la tecnologia i a tot allò que ens envolta. I continua sent a la vegada una sèrie de personatges, on els protagonistes són cada cop més estimats (ens encanta, per exemple, el bromance entre Troy i Abed) i els secundaris tenen cada vegada un pes més específic. Entre la part final de la segona temporada (emesa a principis d’any) i la primera part de la tercera (vista aquests darrers mesos) s’ha acabat de revelar un personatge grandiós (el degà Dean Pelton) i hem vist com la sèrie experimentava amb les oportunitats que li dóna un tipus de comèdia com aquesta. Capítols com Advanced Dungeons & Dragons (la partida de rol més weird de la història), Critical Film Studies (aclamat capítol dirigit per Richard Ayoade, el Moss de “The IT Crowd”, on s’homenatjaven les pel·lícules “Pulp Fiction” i, sobretot, “Mi cena con André”), Remedial Chaos Theory (centrat en les realitats alternatives) o Documentary Filmmaking: Redux (on el degà de la universitat embogia tot emulant “Apocalypse Now”) són alguns dels prodigiosos capítols que ens va deixar “Community” aquest 2011. És la millor sèrie que hi ha actualment a la televisió. I esperem que ho continuï sent durant molt de temps. #SaveCommunity #Sixseasonsandamovie2. “Louie”, de Louis C.K. Temporada 2. FXEl cas de “Louie” mereix ser estudiat. La sèrie ens va marcar en la seva primera temporada com una de les propostes còmiques més radicals mai vistes a la petita pantalla. És quelcom nou que, en la seva segona tanda, s’ha erigit directament com la comèdia més dramàtica que mai han vist els nostres ulls. I això és un exercici d’una complicació descomunal. Louis C.K. és un monologuista de mitjana edat, divorciat i amb dues filles, que acostuma a mirar la vida amb angúnia i angoixa. Una angúnia i angoixa que, en passar-ho pel filtre còmic, es transforma en surrealisme i mala llet. Capítols com Subway/Pamela, Oh Louie/Tickets, Eddie, New Jersey/Airport o el sorprenent Duckling s’atreveixen a fer un tipus de comèdia despietada amb conceptes com l’amor no correspost, el suïcidi, la supèrbia, la guerra, la pobresa, la falta d’afecte, la desesperació... Celebrem que una sèrie com aquesta perduri, que Louis C.K. sigui ara per ara un dels còmics més admirats i que continuï retratant amb un humor tan contundent (i sense cap mena de filtre o autocensura) la nostra sovint buida realitat. Imprescindible.3. “Breaking Bad”, de Vince Gilligan. Temporada 4. AMCL’any passat vàrem col·locar “Breaking Bad” en la primera posició del nostre rànquing, tot catalogant-la com una sèrie que portava el drama cap a l’extrem més desfasat (...) amb una caracterització de personatges absolutament deliciosa, pulcra i immaculada. Que la sèrie hagi baixat dues posicions al nostre Top10 no significa que hagi baixat en qualitat; de fet, aquesta quarta temporada és igual de magistral o fins i tot millor que la seva tercera entrega. Però la revolució còmica de les dues sèries anteriors han acabat tenint més pes. En tot cas, “Breaking Bad” continua sent la nostra sèrie dramàtica preferida. Aquesta quarta temporada ha estat marcada per un obsessionat Hank Schrader, una involucrada Skyler White, un despietat Gus Fring, un destrossat Jesse Pinkman i un embogit Walter White. No hi ha cap sèrie en la qual els personatges evolucionin de la manera que ho fan aquests, que presenti unes situacions tan al límit, que ens posi a tots contínuament entre la espasa i la paret i que ens provoqui unes sensacions tan extremes. La darrera temporada s’ha caracteritzat sobretot per haver-nos ensenyat encara més la veritable naturalesa del seu protagonista, i ens ha deixat uns capítols finals d’autèntica excitació i malestar. La seva propera temporada (ja l’última) promet un dels millors finals de la història de la televisió. L’esperem impacients.4. “Treme”, d’Eric Overmyer i David Simon. Temporada 2. HBOSi la primera temporada ja ens va semblar magistral, la segona ens ha semblat perfecta. L’any passat vam ubicar “Treme” en la novena posició del nostre rànquing (ha guanyat, per tant, cinc posicions) tot destacant que la sèrie funcionava gràcies a que esdevenia crítica i sense moralismes en un retrat commovedor de la ciutat de Nova Orleans i la seva gent. Recordem que la sèrie transcorre a la ciutat més important de l’estat de Louisiana (al barri de Treme, més concretament) mesos després de la desgràcia que va suposar l’huracà Katrina. És aquesta una producció eminentment coral que fa que, a través dels seus múltiples i variats personatges, descobrim com és i com respira Nova Orleans després de la tragèdia. El retrat d’aquestes persones és ja de per sí magnífic (a destacar el personatge de Ladonna, interpretada per Khandi Alexander, en la que ja és una de les caracteritzacions més memorables de l’any), però la sèrie encara és més prodigiosa quan fa que a través de la música acabi sorgint tot. És a dir, la indignació, la rebel·lió, el desencís, el cabreig... I també l’esperança, les ganes de tirar endavant, l’autosuperació i el progrés. El segell de l’HBO es reafirma amb una sèrie sense efectismes, detallista i sincera que ha acabat esdevenint una altra de les nostres obres mestres més importants. Val molt la pena.5. “Homeland”, de Howard Gordon, Alex Gansa i Gideon Raff. Temporada 1. ShowtimeLa nostra cinquena posició l’ocupa una de les sèries estrenades aquesta darrera temporada. Una sèrie que ha sorprès a tothom per l’atreviment de la seva trama i per la manera formal i narrativa d’enfocar-la. “Homeland” és un drama en forma de thriller que ubica el seu relat en el moment que un sergent de la Marina nord-americana torna a casa després d’haver estat suposadament rescatat a l’Iraq vuit anys després de la seva desaparició. A partir d’aquí, el sergent esdevé el contrapunt d’una inestable agent de la CIA que pensa que aquest proclamat heroi de la pàtria podria estar al darrera d’un atemptat secret contra el país. Des d’aquesta premissa (de la qual no us desvetllarem absolutament res més), el complex guió pren com a base un tipus de narrativa que juga amb els espectadors des d’una vessant crítica mitjançant les ombres de tots els personatges de la funció, la pròpia moralitat nord-americana i els girs que marcaran la fluïdesa de la trama. Una trama que tanca la seva primera temporada amb un dels capítols que més nerviosos ens ha ficat aquest any, i que compta amb les formidables interpretacions d’actors com Damian Lewis, Morena Baccarin, Mandy Patinkin o Claire Danes (la protagonista i autèntica revelació de la sèrie) que ajuden a tirar endavant un relat que des d’aquí us recomanem amb vehemència i sense prejudicis.6. “Boardwalk Empire”, de Terence Winter. Temporada 2. HBODèiem l’any passat a propòsit de la primera temporada de “Boardwalk Empire” que aquesta és una sèrie que se serveix de tots els llocs comuns del cinema contextualitzat en l’època de la Llei Seca nord-americana (els anys 20, el joc, els gàngsters, les bales, els diners, la prohibició...) per portar-nos un meravellós retrat coral de personatges clarobscurs en un anàlisi insòlit de la realitat de l’època. La sèrie ha continuat aprofundint en aquestes realitats en una segona temporada que, amb el mateix pols narratiu i saber fer que l’anterior, ha estat marcada per una mena de guerra freda entre el seu protagonista, Nucky Thompson (Steve Buscemi) i el nou tarannà del que havia estat el seu antic pupil, Jimmy Darmody (Michael Pitt). Entremig de tot això, la trama s’ha centrat també en els problemes judicials de Nucky, la doble moral de Margaret Schroeder (freda i gloriosa interpretació de Kelly Macdonald), la pertorbada realitat de l’enigmàtic Richard Harrow (Jack Huston), les vicissituds de l’agent Nelson Van Alden (Michael Shannon) amb Lucy Danziger (Paz de la Huerta) o la rebel·lió de Chalky White (Michael Kenneth Williams) i la comunitat negra. La segona temporada pren aviada a mesura que avança, per acabar amb un final contundent, atrevit i èpic. “Boardwalk Empire” és una altra de les sèries imperdibles d’aquesta nova fornada de l’HBO.7. “Parks and Recreation”, de Greg Daniels i Michael Schur. Temporada 3 (segona part) i temporada 4 (primera part). NBCTornant a l’apartat còmic, “Parks and Recreation” n’és una altra de les grans. Comandada per la sempre esplèndida Amy Poehler (aquí, en el paper protagonista de Leslie Knope), la sèrie continua funcionant per dos motius. El primer, i més essencial, és en la caracterització dels personatges. En aquest sentit, tots (els de sempre i les noves incorporacions) tenen el seu paper ben delimitat. Entre els secundaris, la glòria més absoluta la continua tenint el gran Ron Swanson (Nick Offerman) en el que indiscutiblement ja és un dels secundaris més memorables de la petita pantalla. Però la resta de personatges no es queden curts: d’April Ludgate a Andy Dwyer, passant per Ben, Chris, Donna, Jerry, Tom o Ann. Si tenim bons personatges, tenim una bona sèrie. El segon motiu és que més enllà de la trama general que pugui tenir la temporada, les trames específiques de cada capítol són les que a nivell còmic funcionen de manera més exemplar, amb la seva essència de mockumentary. La tercera temporada va acabar amb un dels seus millors capítols (Li’l Sebastian) i la quarta s’ha iniciat amb un nou gir professional de Leslie que ja està donant els fruits necessaris, tant a nivell còmic com a nivell de continuïtat narrativa.8. "30 Rock", de Tina Fey. Temporada 5 (segona part). NBCContinuant amb la comèdia, “30 Rock” encara sorprèn després de cinc anys en emissió. L’any passat dèiem que la sèrie s’havia proclamat ja com una de les comèdies comercials de culte més importants del nostre temps (...) tot mantenint el seu tòtem humorístic principal en dos dels millors personatges de la televisió contemporània: Liz Lemon (Tina Fey) i Jack Donaghy (Alec Baldwin). Aquest 2011 només vam poder veure durant els primers mesos de l’any la segona part de la seva cinquena temporada, ja que la sisena (a causa de l’embaràs de la seva creadora i actriu protagonista) es va posposar i s’estrena aquest mateix mes de gener. Igual que “Community” o “Parks and Recreation”, aquesta és també una sèrie que mai ha seguit els estàndards bàsics de les clàssiques sitcoms de les cadenes en obert. S’ha diferenciat (i ho continua fent) pels seus punts de surrealisme sarcàstic, la seva pròpia autoconsciència còmica i la seva mirada a l’actualitat i al show business televisiu nord-americà. És una sèrie de diàlegs ràpids, referències contínues i situacions properes a l’absurd. A punt de començar la seva sisena temporada, és una sèrie que encara ens entusiasma.9. “Portlandia”, de Fred Armisen, Carrie Brownstein i Jonathan Krisel. Temporada 1. IFCSituada a la ciutat nord-americana de Portland, aquesta és una sèrie extremadament minoritària, minimalista, alternativa i genuïna que, podríem dir, que des del propi concepte del hipsterisme, va dirigida a aquells hipsters, semi hipsters o hipster-friendlys que se’n riuen de i amb la pròpia mentalitat alternativa. La primera temporada de “Portlandia”, de només sis capítols, radiografia a base de gags, paròdies i sketchs diferents tipus de vida, diversos tipus de moviments que defineixen a tots i cadascun dels múltiples personatges que Fred Armisen i Carrie Brownstein perfilen i donen vida dins aquest petit univers anomenat Portland. Personatges que van des d’uns naturalistes obsessionats amb el medi ambient i la sostenibilitat, passant per unes llibreteres feministes, dos alternatius antimainstream (seguidors de l’escena musical, el cinema indie, les noves tecnologies i el món 2.0), uns cineastes undergrounds o una parella altament sexualitzada. En el fons, “Portlandia” ens parla d’aquells ideals perduts de tota una generació per tal de sacsejar-los i fer-los evolucionar cap a un altre tipus de concepte humorístic radicalment diferent a la resta de produccions. La sèrie, amb altes dosis de pèrfid surrealisme, se’n riu d’aquella realitat estereotipada (o no) que gira entorn la cultura o el dia a dia d’un tipus de gent que es nega a abandonar el melancòlic somni dels 90. Siguin esnobs, moderns, vegans, neohippies, fans de la tipografia Helvètica o liberals preocupats pel planeta.10. “Shameless (US)”, de Paul Abbott. Temporada 1. ShowtimeTot i que es tracta d’un remake d’una destacada (i encara en emissió) sèrie britànica, creiem convenient tancar el Top10 amb la primera temporada de la versió nord-americana de “Shameless”, que la cadena Showtime va estrenar ara fa un any i que, d’aquí a escassos dies, torna amb la seva segona temporada. Signada pel mateix creador, aquesta (com “The Office” al seu dia), tot i tenir una primera temporada amb trames gairebé idèntiques a la sèrie original, aconsegueix desprendre’s finalment de l’etiqueta de remake per acabar tenint una consistència i originalitat pròpia. Un cop aconseguit això, el que ens agrada d’aquesta sèrie (a cavall entre el drama i la comèdia més destralera) és que és la rematada final de qualsevol ficció (de cinema o televisió) dedicada a retratar el dia a dia d’una família disfuncional. O sigui, no hi ha família més disfuncional que els Gallagher. Aquí hi tenim un pare alcohòlic que passa completament de tot; una filla gran que, després que la seva mare fugís i abandonés la família, ha de fer de mare de tots ells; un adolescent impulsiu que desaprofita la seva intel·ligència i que s’ho fa amb la filla de la rara nova amant del seu pare; un altre fill adolescent que declara la seva homosexualitat i manté relacions sexuals continuades amb un pare de família musulmà; un fill i una filla petits extremadament extravagants i un bebè de raça negra. Amb tots aquests personatges (a més dels veïns de la família), la sèrie destaca com una de les comèdies més boges, desfasades i extremades de l’actual panorama televisiu. És a dir, una sèrie que no es talla un pèl, sense tabús ni censura. La família disfuncional definitiva.
----------Tot i el Top10, altres sèries ens han meravellat enguany. Segurament l’absència del rànquing que més us sobti sigui la de “Game of Thrones”. Òbviament, és una de les estrenes més importants de l’any, per tot el que ha representat i la revolució que ha produït a mig món. Sí, és una sèrie que ens encanta (a la memòria ens quedarà sempre el seu prodigiós capítol 9), que s’ha quedat pels pèls a les portes de la nostra llista. Lamentablement, tampoc ha entrat pels pèls “The Killing”, sèrie que ja vam vanagloriar al seu dia en aquest article i que encara us continuem recomanant. D’altra banda, si us esteu preguntant perquè no hi és “Mad Men”, la resposta és senzilla: no s’han emès capítols nous de la sèrie en tot el 2011. En tot cas, l’any ens ha deixat altres produccions necessàries d’anomenar. El retorn de Gervais i Merchant amb la ultra passada i formidable comèdia “Life’s too short”; la minisèrie britànica “Black Mirror", que ha estat en boca de tothom aquests últims dies de l’any; l’estrena de la gran sèrie “Boss”, amb un Kelsey Grammer en un registre dramàtic; o la continuïtat de “The Office”, que tot i els anys i el trist comiat de Michael Scott (Steve Carell) encara s’aguanta amb consistència. Destaquem també “Weeds”, “Californication”, l’última temporada d’”Entourage” (que lamentablement no ens va deixar un final a l’alçada del que havia representat la sèrie), “Modern Family”, “Eastbound and Down”; o els comiats de les genials “Hung”, “How to make it in America” i “Bored to Death”.També ens va agradar “Lights Out”, cancel·lada injustament en la seva primera temporada. “The Walking Dead”, per la seva banda, ens ha deixat més aviats freds en el seu retorn, tot i que ens continua interessant. Hem rigut moltíssim amb “True Blood”, cada any més desfasada. També amb “Wilfred”, “Episodes”, “Raising Hope” o el final de “United States of Tara”. Ens ha entusiasmat el retorn de la grandíssima “Luther”, tot i que ha mantingut un nivell més baix que la seva prodigiosa primera temporada. I ens hem interessat pel fenomen fan de produccions com “Fringe” o “Sons of Anarchy”. Tanmateix, “American Horror Story” (segurament, una de les estrenes més populars dels últims mesos) no ens ha acabat de fer el pes, tot i que ens hi hem enganxat des del seu inici. “Damages”, per la seva banda, va començar molt bé la seva quarta temporada, tot i el seu més aviat decebedor final. I “Dexter” ha tocat fons amb la seva pitjor temporada, a anys llum de les seves anteriors i majoritàriament esplèndides entregues.I com sempre, us fem la clàssica pregunta: per a vosaltres, quines han estat les millors sèries de l’any? - Dec 26, 11A nosaltres no ens agrada gaire això del Nadal. És una època en la que ens impregnem d’una estranya barreja de sensacions, i estats d’ànim. Som conscients, però, que aquesta època és especial i màgica, sobretot pels més petits. Precisament perquè nosaltres també hem sigut petits, vam voler preparar un concert que fos especial per ells. Abans que les retallades també arribessin al Cicle A Viva Veu, cada any, celebràvem el Nadal A Viva Veu. Un grup venia i preparava un repertori format per cançons pròpies i nadales, i nosaltres oferíem cava i torrons a la comitiva. L’any passat vam convidar a Oh! Cake & The Cookie, el grup de la Belize i la Núria Muntaner, responsable del projecte minimúsica, i vam improvisar una jam amb amics, cançons de Nadal, i d’altres del repertori dels músics que van passar per l’escenari. Entre d’altres: J Irízar, la Mireia de Miss Carrussel, o l'Albert de Bedroom.
Ens agradaria dedicar-vos aquest vídeo i desitjar-vos unes bones festes i una bona entrada i sortida d’any. Que perseguiu els vostres desitjos i que es compleixin en aquest proper any!
Bon Nadal de part de l’equip d’A Viva Veu, del FantásticoClub i de la productora 3 Headed Monkey, que van editar i enregistrar aquest vídeo el passat 23 de desembre de 2010.
-
Favorites
-
Top ArtistsMishimaLa Habitación RojaQuique GonzálezThe New PornographersThe NationalThe New RaemonShout Out LoudsDeath Cab for CutieBelle and SebastianSufjan StevensLos PlanetasThe Four TopsEelsThe Magnetic FieldsChristina RosenvingeWilcoManelNada SurfNueva VulcanoBest CoastMiqui PuigJoan ColomoStarsLove of LesbianCharadesFaded Paper FiguresSahara HotnightsArcade FireNacho VegasCharlotte GainsbourgOkkervil RiverCoconut RecordsLos CarradineThe xxJoe CrepúsculoAroahLa Buena VidaMates of StateTelekinesisFamilyEl Petit De Cal ErilThe Pains of Being Pure at HeartWild HoneySr. ChinarroPhoenixCat PowerGod Help the GirlGirlsJosé GonzálezLa Brigada
- 101 plays
- 87 plays
- 82 plays
- 75 plays
- 74 plays
- 72 plays
- 69 plays
- 68 plays
- 66 plays
- 64 plays
- 64 plays
- 64 plays
- 63 plays
- 63 plays
- 63 plays
- 62 plays
- 61 plays
- 60 plays
- 60 plays
- 60 plays
- Jesus, Etc. by Wilco59 plays
- 58 plays
- 58 plays
- 57 plays
- 56 plays
- 55 plays
- 55 plays
- 55 plays
- 55 plays
- 55 plays
- 54 plays
- 54 plays
- 54 plays
- 53 plays
- 53 plays
- 53 plays
- 52 plays
- 51 plays
- 51 plays
- 50 plays
- 50 plays
- 50 plays
- 49 plays
- 49 plays
-
Posts
Sara al habla:
Después de 3 años de convivencia matrimonial afectiva y respetuosa, hemos decidido adoptar por un tiempo a un tercer inquilino.
Aún no lo conozco en persona, asi que aquí os dejo lo primero que he visto de él. Seguiremos informando!
Esto sí que es hacer eses de amor con las caderas a lo “A Veces Ni Eso” de La Bien Querida
- 11 plays
-
Videos
+11.58.25.png){kind=link}
