Posts
February 22, 02:45 AM
Concert espontani a l'Estació del Nord de la ciutat de València. Dimarts 21 de febrer. Contra la incompetència, el malbaratament i l'arrogància: educació. Som societat civil.
January 29, 05:58 PM
Una de les meues cançons favorites és Love too soon (que apareix a The Book of Life -Hal Hartley-) de la inusual parella formada per PJ Harvey i Pascal Comelade. La vaig conéixer escoltant el meravellós àlbum L'Argot du bruit del músic nordcatalà.
Els elements d'aquesta cançó tan bella són d'una senzillesa sorprenent. Els mateixos acords (Eb, F-, G-, Ab -estrofa- i C-, G-, Ab, Eb -tornada-) ja ens indiquen una estructura que defuig la complexitat però que evita el pop previsible (tònica-quarta, tònica-quarta i alguna quinta).
La tímbrica també em resulta especialment atractiva. Tothom coneix la passió de Comelade pels instruments i sonoritats, diguem-ne, de joguina. Han fet exposicions, fins i tot, dels seus instruments. En aquesta cançó, en canvi, el Comelade fa un ús tímbric molt curós: si bé trobem algun detall ben seu (piano sobreagut i acordió), la cançó es fonamenta en el baix i la veu de de la Harvey. Registres contraposats, contrastants i extrems.
Hi ha dos detalls, però, que me la fan especialment admirable. El primer és la segona veu que apareix ja a la segona estrofa (1.06) -comelade?-. La meua parella i jo ens vam fer un fart de cantar-la a dues veus a cappella per adormir el meu fill major. La veritat és que esdevenia un plaer profund. No cal dir que mentre nosaltres en gaudíem, Manel no s'adormia ni a la de tres (necessitava una tetralogia, pel cap baix).
I el segon detall, que motiva aquest escrit, és que l'única dissonància de la cançó està realitzada amb una subtilesa i una simplicitat extremes. Com veieu a l'exemple (compassos 1-4), el motiu melòdic de l'estrofa és un mínim lab-sol-lab repetit on l'últim lab (l'important) descansa en un acord que conté aquesta nota (sonoritat consonant, doncs): F- i Ab. La tercera de l'acord en el primer cas i la tònica en el segon: més consonant, impossible. En el tercer compàs (G-: sol menor) trobem un silenci donat que lab és fortament dissonant sobre sol. El que fa PJ Harvey (compàs 8) per crear/provocar aquesta dissonància en la segona estrofa és allargar (lligar) el lab del segon compàs amb el del quart de manera que ara sí sentim aquest lab sobre el sol greu de l'acord del tercer compàs (G-).
No sé a vosaltres, però a mi sempre m'ha resultat una dissonància subtil i molt suau però d'una gran tristesa (segons 1.12 però especialment 2.16)
I d'una bellesa inqüestionable.
Els elements d'aquesta cançó tan bella són d'una senzillesa sorprenent. Els mateixos acords (Eb, F-, G-, Ab -estrofa- i C-, G-, Ab, Eb -tornada-) ja ens indiquen una estructura que defuig la complexitat però que evita el pop previsible (tònica-quarta, tònica-quarta i alguna quinta).
La tímbrica també em resulta especialment atractiva. Tothom coneix la passió de Comelade pels instruments i sonoritats, diguem-ne, de joguina. Han fet exposicions, fins i tot, dels seus instruments. En aquesta cançó, en canvi, el Comelade fa un ús tímbric molt curós: si bé trobem algun detall ben seu (piano sobreagut i acordió), la cançó es fonamenta en el baix i la veu de de la Harvey. Registres contraposats, contrastants i extrems.
Hi ha dos detalls, però, que me la fan especialment admirable. El primer és la segona veu que apareix ja a la segona estrofa (1.06) -comelade?-. La meua parella i jo ens vam fer un fart de cantar-la a dues veus a cappella per adormir el meu fill major. La veritat és que esdevenia un plaer profund. No cal dir que mentre nosaltres en gaudíem, Manel no s'adormia ni a la de tres (necessitava una tetralogia, pel cap baix).
I el segon detall, que motiva aquest escrit, és que l'única dissonància de la cançó està realitzada amb una subtilesa i una simplicitat extremes. Com veieu a l'exemple (compassos 1-4), el motiu melòdic de l'estrofa és un mínim lab-sol-lab repetit on l'últim lab (l'important) descansa en un acord que conté aquesta nota (sonoritat consonant, doncs): F- i Ab. La tercera de l'acord en el primer cas i la tònica en el segon: més consonant, impossible. En el tercer compàs (G-: sol menor) trobem un silenci donat que lab és fortament dissonant sobre sol. El que fa PJ Harvey (compàs 8) per crear/provocar aquesta dissonància en la segona estrofa és allargar (lligar) el lab del segon compàs amb el del quart de manera que ara sí sentim aquest lab sobre el sol greu de l'acord del tercer compàs (G-).
No sé a vosaltres, però a mi sempre m'ha resultat una dissonància subtil i molt suau però d'una gran tristesa (segons 1.12 però especialment 2.16)
I d'una bellesa inqüestionable.
January 21, 09:41 AM
Quan jo era xicotet a l'escola ens deien una frase que m'esfereïa: “Quien siembra vientos recoge tempestades”. L'aplicaven a tort i a dret sempre que volien “explicar”, amb punyent exemplaritat, tota mena de degràcies: una carabassa, un càstig, un bac… Com quasi tot el que deien amb aquella solemnitat impostada, la frase devia tenir un origen bíblic, com la zitzània, la poma podrida, les plagues d'Egipte. I si no el té, no costaria gens de posar-li la veu atronadora d'aquell Déu iracund i omnipotent que no per casualitat molts encara identifiquem amb el franquisme.
El cas és que la lliçó dels hermanos, aquella metàfora shakespeariana de tan funesta plasticitat, té avui en la situació del sistema educatiu i en la societat valenciana una plasmació esgarrifosa. Curt i ras: devem a l'esforç sistemàtic de 16 anys de govern del PP, amb vents constants que invariablement han bufat de ponent, la tempesta que ha col·locat l'ensenyament públic i la societat valenciana en situació pràctica de col·lapse, amb un deute que alguns xifren en 62.000 milions d'euros i que ja ha provocat nombrosos impagaments i la intervenció benèfica (però no sabem a quin interès) d'un altre (gran) hermano, l'Estat. Però els vents que han bufat amb insistència durant aquests anys i que anunciaven, si no eres cec i sord de naixement, l'actual desastre no eren només el del balafiament ampul·lós i el lladronici sistemàtic de les arques i recursos públics a major glòria privada. Aquest temporal no hauria estat possible si el primer que van arrasar els vents neofranquistes (o no tan neos) que es van congriar amb l'aznarat i que van trobar camp obert en la Terra de Mítiques Meravelles de València amb Zaplana i Camps no hagués estat la intel·ligència i el valor de l'educació, fonament de tota democràcia. L'encimbellament dels jocs d'artifici (que el poble contemplava embadocat mentre li pispaven per darrere la cartera), la incultura del formigó i d'una modernitat de cartró-pedra com a coartada per als seus negocis, l'assalt a la raó i la propagació del llenguatge (en castellà) de la vacuïtat, el destarifo i la mentida infantiloide, van preparar l'actual fallida.
La pregunta a contestar fóra com, meritoris casos de resistència a banda, la societat valenciana va assistir impassible i sovint còmplice (però no tant com semblen pregonar les urnes) al desplegament d'aquet vendaval i com farà per sortir-se'n. Perquè al cap i a la fi aquelles bromes de Font de Mora les recordarem com simples anècdotes o maniobres de distracció. Més o menys apamada la magnitud de la tempesta, l'escola pública es troba avui en un moment absolutament novedós. El conflicte, que no ha fet més que començar, ja no és estrictament laboral, gremial o sectorial, sinó de caràcter nítidament social i polític. No podem reclamar uns diners que simplement no hi són ni s'esperen (i veurem, més enllà de les funestes retallades, fins quan la Generalitat podrà pagar els seus empleats). La batalla, que es presumeix llarga, no consisteix a canviar un Conseller perquè en posen un altre de semblant, sinó una cosa més difícil: recuperar el valor de la intel·ligència, la cultura i l'educació. I això només es podrà aconseguir canviant no sols un mal govern sinó un model social i polític que ha fet fallida per tots els costats. Avui ens toca als treballadors de l'ensenyament i als de sanitat, i a tots els valencians i valencianes que no hem perdut la dignitat en el vendaval, encapçalar una revolta que si no s'estén pertot arreu i implica tota la societat no farà camí. Només organitzant i estenent una densa xarxa de complicitats en benefici d'allò públic, que és de tots, podrà escampar la tempesta, una tempesta que ens haurà de servir de lliçó perquè mai més es repetesca el mal govern. Mai més.
Publicat a Vilaweb, 19 de gener de 2012.
El cas és que la lliçó dels hermanos, aquella metàfora shakespeariana de tan funesta plasticitat, té avui en la situació del sistema educatiu i en la societat valenciana una plasmació esgarrifosa. Curt i ras: devem a l'esforç sistemàtic de 16 anys de govern del PP, amb vents constants que invariablement han bufat de ponent, la tempesta que ha col·locat l'ensenyament públic i la societat valenciana en situació pràctica de col·lapse, amb un deute que alguns xifren en 62.000 milions d'euros i que ja ha provocat nombrosos impagaments i la intervenció benèfica (però no sabem a quin interès) d'un altre (gran) hermano, l'Estat. Però els vents que han bufat amb insistència durant aquests anys i que anunciaven, si no eres cec i sord de naixement, l'actual desastre no eren només el del balafiament ampul·lós i el lladronici sistemàtic de les arques i recursos públics a major glòria privada. Aquest temporal no hauria estat possible si el primer que van arrasar els vents neofranquistes (o no tan neos) que es van congriar amb l'aznarat i que van trobar camp obert en la Terra de Mítiques Meravelles de València amb Zaplana i Camps no hagués estat la intel·ligència i el valor de l'educació, fonament de tota democràcia. L'encimbellament dels jocs d'artifici (que el poble contemplava embadocat mentre li pispaven per darrere la cartera), la incultura del formigó i d'una modernitat de cartró-pedra com a coartada per als seus negocis, l'assalt a la raó i la propagació del llenguatge (en castellà) de la vacuïtat, el destarifo i la mentida infantiloide, van preparar l'actual fallida.
La pregunta a contestar fóra com, meritoris casos de resistència a banda, la societat valenciana va assistir impassible i sovint còmplice (però no tant com semblen pregonar les urnes) al desplegament d'aquet vendaval i com farà per sortir-se'n. Perquè al cap i a la fi aquelles bromes de Font de Mora les recordarem com simples anècdotes o maniobres de distracció. Més o menys apamada la magnitud de la tempesta, l'escola pública es troba avui en un moment absolutament novedós. El conflicte, que no ha fet més que començar, ja no és estrictament laboral, gremial o sectorial, sinó de caràcter nítidament social i polític. No podem reclamar uns diners que simplement no hi són ni s'esperen (i veurem, més enllà de les funestes retallades, fins quan la Generalitat podrà pagar els seus empleats). La batalla, que es presumeix llarga, no consisteix a canviar un Conseller perquè en posen un altre de semblant, sinó una cosa més difícil: recuperar el valor de la intel·ligència, la cultura i l'educació. I això només es podrà aconseguir canviant no sols un mal govern sinó un model social i polític que ha fet fallida per tots els costats. Avui ens toca als treballadors de l'ensenyament i als de sanitat, i a tots els valencians i valencianes que no hem perdut la dignitat en el vendaval, encapçalar una revolta que si no s'estén pertot arreu i implica tota la societat no farà camí. Només organitzant i estenent una densa xarxa de complicitats en benefici d'allò públic, que és de tots, podrà escampar la tempesta, una tempesta que ens haurà de servir de lliçó perquè mai més es repetesca el mal govern. Mai més.
Publicat a Vilaweb, 19 de gener de 2012.
January 11, 03:28 PM
Volia, avui, escriure de tot el que se'ns ve damunt. De com ha desaparegut de totes les discussions sobre la crisi la culpabilitat dels bancs, de com han girat la truita i ara és el sistema públic (o les autonomies, o...) el causant de tot mal. També m'abellia perbocar el malestar que tinc de veure que els retalls que estic patint, tant econòmics com laborals -la situació als ies és insostenible- són rebuts per la resta de la societat amb males mirades. La sensació que rep és: vos ho mereixeu!
Pensava amollar que, permeteu-me la vilesa, no puc evitar pensar en els treballadors públics (no, no tots els treballadors públics són funcionaris!) que han votat al pp: "jo em menjaré el marró: però amb quina cara te'l menjaràs tu? Podràs mirar-te a l'espill?". I continue, disparat: "Pledemosques!"
També em costa traure'm del cap la terrible frase, pel que fa a la consciència general: quant pitjor... millor?
Però a l'últim segon, i com que estic molt dispers, he recordat un pensament que vaig tenir ja fa uns mesos: el que estem patint els europeus ara (destrucció de l'estat de benestar) no és el mateix que es van empassar els llatinoamericans als 70', 80' i 90' gràcies als mateixos FMI i Banc Mundial? I d'ací he passat, dispers, a recordar les audicions obsessives i profundes d'alguns cantautors llatinoamericans (Silvio, Viglietti -quines harmonies!-, Vicente Feliu...) que vaig fer farà quinze anys. I m'ha vingut a la ment una estrofa del gran cantautor uruguaià (Nocturna de l'àlbum Esdrújulo) que no podem perdre de vista en aquests moments difícils i convulsos, de defensa, de lluita i de, al cap i a la fi, duresa:
Yo descubrí que el combatiente
es más honrado y más valiente
cuando no olvida la ternura
bajo la piel de su armadura,
lo comprendí ante la hermosura
del lado claro de la luna,
sí.
Pensava amollar que, permeteu-me la vilesa, no puc evitar pensar en els treballadors públics (no, no tots els treballadors públics són funcionaris!) que han votat al pp: "jo em menjaré el marró: però amb quina cara te'l menjaràs tu? Podràs mirar-te a l'espill?". I continue, disparat: "Pledemosques!"
També em costa traure'm del cap la terrible frase, pel que fa a la consciència general: quant pitjor... millor?
Però a l'últim segon, i com que estic molt dispers, he recordat un pensament que vaig tenir ja fa uns mesos: el que estem patint els europeus ara (destrucció de l'estat de benestar) no és el mateix que es van empassar els llatinoamericans als 70', 80' i 90' gràcies als mateixos FMI i Banc Mundial? I d'ací he passat, dispers, a recordar les audicions obsessives i profundes d'alguns cantautors llatinoamericans (Silvio, Viglietti -quines harmonies!-, Vicente Feliu...) que vaig fer farà quinze anys. I m'ha vingut a la ment una estrofa del gran cantautor uruguaià (Nocturna de l'àlbum Esdrújulo) que no podem perdre de vista en aquests moments difícils i convulsos, de defensa, de lluita i de, al cap i a la fi, duresa:
es más honrado y más valiente
cuando no olvida la ternura
bajo la piel de su armadura,
lo comprendí ante la hermosura
del lado claro de la luna,
sí.
Ànim!
January 03, 10:44 PM
December 31, 11:00 AM
La cançó més banal
Cantarem la cançó més banal,
si en som capaços, si en som capaços.
La que ens llevi l'enuig i tot mal,
si en som capaços.
Té una piga al mugró Josefina.
(No en som capaços, no en som capaços.)
Són les cinc, i la llum ja declina;
no en som capaços.
A pleret el bell somni, a pleret;
ara, no gaire; ara, no gaire.
A l’hivern, amb el vent, fa més fred;
ara, no gaire.
Compta els llums, que la nit ja s'acaba;
no hi miris massa, no hi miris massa.
Si me’n vaig és que jo me n’anava.
No hi miris massa.
Ens esperen llençol i coixí,
i això s'acaba, i això s'acaba.
És avui que demà serà ahir,
i això s'acaba.
La faldilla et curteja una mica,
ai, Josefina; ai, Josefina!
Si t’enfades, l’amor s’embolica,
ai, Josefina!
Cantarem la cançó més banal,
si en som capaços, si en som capaços.
La que ens llevi l’enuig i tot mal,
si en som capaços.
Josep Palau i Fabre. Poemes de l'Alquimista
Doncs això. Que no ho voldríem, però l'any s'acaba. Arriba l'hora de fer-ne balanç i també de projectar quins propòsits per al que està a punt d'arribar. Mirarem amunt per no perdre'ns els capvespres espectaculars d'aquests dies de vent, si més no. I ens beurem les hores que vénen, ens les beurem a pleret. I les veurem vindre al ritme de la cançó més banal, com la del poeta.
Salut i Bon any!
Cantarem la cançó més banal,
si en som capaços, si en som capaços.
La que ens llevi l'enuig i tot mal,
si en som capaços.
Té una piga al mugró Josefina.
(No en som capaços, no en som capaços.)
Són les cinc, i la llum ja declina;
no en som capaços.
A pleret el bell somni, a pleret;
ara, no gaire; ara, no gaire.
A l’hivern, amb el vent, fa més fred;
ara, no gaire.
Compta els llums, que la nit ja s'acaba;
no hi miris massa, no hi miris massa.
Si me’n vaig és que jo me n’anava.
No hi miris massa.
Ens esperen llençol i coixí,
i això s'acaba, i això s'acaba.
És avui que demà serà ahir,
i això s'acaba.
La faldilla et curteja una mica,
ai, Josefina; ai, Josefina!
Si t’enfades, l’amor s’embolica,
ai, Josefina!
Cantarem la cançó més banal,
si en som capaços, si en som capaços.
La que ens llevi l’enuig i tot mal,
si en som capaços.
Josep Palau i Fabre. Poemes de l'Alquimista
Doncs això. Que no ho voldríem, però l'any s'acaba. Arriba l'hora de fer-ne balanç i també de projectar quins propòsits per al que està a punt d'arribar. Mirarem amunt per no perdre'ns els capvespres espectaculars d'aquests dies de vent, si més no. I ens beurem les hores que vénen, ens les beurem a pleret. I les veurem vindre al ritme de la cançó més banal, com la del poeta.
Salut i Bon any!
December 18, 07:20 AM
Vaig descobrir el pop delicat d'Elliot Smith aquest agost, durant la meua estada a Letònia, gràcies al fotògraf Michael Ackerman, qui participava com a professor en la International Summer School of Photography (ISSP). L'obra d'Ackerman és la terrible expressió de la pena i el dolor d'ésser viu. Punt. Em costa trobar matisos per definir-la: no hi ha escapatòria, ni esperança, ni redempció possible en el requadre que emmarca cadascuna de les seues fotos.
Cada nit durant els dies d'escola, després d'una llarga jornada enfrontant-nos a les limitacions que la destresa de cadascú imposa a la possibilitat de trobar la pròpia veu expressiva, cada professor o professora participant feia una exposició del seu treball, de les motivacions i el rerafons vital o teòric que movia el seu procés creatiu. Michael Ackerman ens va introuduir en el malson en blanc i negre de l'existència a través de la seua lent de baixa resolució i, després de més d'una hora de colps de puny visuals a la boca de l'estòmac, com a postre ens va projectar durant una altra hora els petits documentals dels vídeos d'Elliot Smith.
Per a una persona com jo, que viu el procés creatiu com una lluita agònica contra la impotència –per més que ja m'agradaria que no fos així i la cosa transitara més per allò de l'humor i el principi del plaer–, la malenconia vagament beatle, l'expressió trista del rostre i la veu del malaguanyat Smith, suïcida quan entrava en la maduresa, la textura granular de les imatges, tot plegat em van desembussar un d'aquells conductes ignorats que comuniquen amb jaciments de dolor que en alguna infància es degueren cegar i oblidar. Ara, cada vegada que el sent, se'm ve damunt la recança d'un passat que no reconec com a meu.
Vos suggerisc ací baix la cançó "Angeles". Busqueu d'altres, si voleu, com la demoledora, per a mi, "Miss Misery", l'agredolça "Ballad of big nothing", o el "Waltz#2".
Cada nit durant els dies d'escola, després d'una llarga jornada enfrontant-nos a les limitacions que la destresa de cadascú imposa a la possibilitat de trobar la pròpia veu expressiva, cada professor o professora participant feia una exposició del seu treball, de les motivacions i el rerafons vital o teòric que movia el seu procés creatiu. Michael Ackerman ens va introuduir en el malson en blanc i negre de l'existència a través de la seua lent de baixa resolució i, després de més d'una hora de colps de puny visuals a la boca de l'estòmac, com a postre ens va projectar durant una altra hora els petits documentals dels vídeos d'Elliot Smith.
Per a una persona com jo, que viu el procés creatiu com una lluita agònica contra la impotència –per més que ja m'agradaria que no fos així i la cosa transitara més per allò de l'humor i el principi del plaer–, la malenconia vagament beatle, l'expressió trista del rostre i la veu del malaguanyat Smith, suïcida quan entrava en la maduresa, la textura granular de les imatges, tot plegat em van desembussar un d'aquells conductes ignorats que comuniquen amb jaciments de dolor que en alguna infància es degueren cegar i oblidar. Ara, cada vegada que el sent, se'm ve damunt la recança d'un passat que no reconec com a meu.
Vos suggerisc ací baix la cançó "Angeles". Busqueu d'altres, si voleu, com la demoledora, per a mi, "Miss Misery", l'agredolça "Ballad of big nothing", o el "Waltz#2".
December 15, 03:42 PM
Tot un enigma, sí. El cas és que no sabem com Pilar, la nostra companya del departament, pot aconseguir que l'encanteri es faça real: és capaç de reunir damunt l'escenari més de cinquanta alumnes de tots els nivells possibles i fer que canten, ballen, representen al ritme de la seua batuta (o la seua vareta màgica, més ben dit).
Tot un enigma, sí. El cas és que una de les qüestions més interessants és que amb aquesta eina, el teatre, les criatures de primària actuen amb els de secundària i, abans d'arribar a l'institut, ja tasten un mos del que serà el seu curs pròxim. Que organitzar reunions i visites al centre està molt bé. Que citar els tutors i tutores de l'escola i coordinar feines i currículums està molt bé. Ara parlem, però, de teatre. Fan teatre tots plegats.
Si el llaç que lliga els uns amb els altres és el gest, la música, el moviment, ¿no es despertaran així totes les ganes totes?La força del gest, la paraula i el directe més rigorós. Xiquets i xiquetes que tenen entre 10 i 17 anys. I funciona. La fada Pilar, sí. I Àlex, i Helena, i Josep Maria. Tot un enigma, sí.
En arribar a casa miraré de penjar alguna foto de la representació d'aquesta vesprada a l'auditori de Sagunt.
Ara tenim Consell Escolar (un enigma més!)
Tot un enigma, sí. El cas és que una de les qüestions més interessants és que amb aquesta eina, el teatre, les criatures de primària actuen amb els de secundària i, abans d'arribar a l'institut, ja tasten un mos del que serà el seu curs pròxim. Que organitzar reunions i visites al centre està molt bé. Que citar els tutors i tutores de l'escola i coordinar feines i currículums està molt bé. Ara parlem, però, de teatre. Fan teatre tots plegats.
Si el llaç que lliga els uns amb els altres és el gest, la música, el moviment, ¿no es despertaran així totes les ganes totes?La força del gest, la paraula i el directe més rigorós. Xiquets i xiquetes que tenen entre 10 i 17 anys. I funciona. La fada Pilar, sí. I Àlex, i Helena, i Josep Maria. Tot un enigma, sí.
En arribar a casa miraré de penjar alguna foto de la representació d'aquesta vesprada a l'auditori de Sagunt.
Ara tenim Consell Escolar (un enigma més!)
December 09, 01:16 PM
December 06, 05:06 AM
Un passatemps tipogràfic per a lletraferits i lletraferides. La missió és simple: aconseguir un text agradable, equilibrat i fàcil de llegir tot distribuint l'espai entre les lletres. Els i les tipògrafes anomenen a aquesta activitat kerning. Al final de cada exercici el programa et qualifica en funció de com t'hages aproximat a la solució tipogràfica més correcta i al final et dóna una puntuació global. Atenció als espais entre les caixes altes i baixes, i a algunes parelles de caràcters la relació entre els quals és especialment conflictiva, com la V i la A. Utilitzeu les fletxes de desplaçament horitzontal del vostre teclat per a afinar els espais. Que tingueu un bon kerning!
December 01, 04:51 PM
Avui música. Facultat de Ciències Socials. Paraules d'Estellés. Músics de l'Olleria, de l'Alcúdia i d'Alcoi s'ajunten. Caca de Luxe a la valenciana, segons Xavi Piris, l'amic de Cullera, o de Sueca, segons es mire, que seia al meu costat. La força de Pau Miquel Soler que transforma el so de la seua guitarra i la seua veu en un enginy de creació. Dinamita i poesia en dijous.
L'amor més gran que ha nascut a la terra,
L'amor més gran que ha nascut a la mar:
L'amor que té l'estatura del segle
I ha desxifrat velles claus del dolor:
Aquest dolor que passa el món, com un
Amarg estel, aquest dolor pregon
De la sement enterrada a la mar.
Aquest dolor de musical esquema,
Improvisat esquelet de la música,
Fent avançar un amarg alfabet
Que creua els anys, com arravata els segles.
Aquest amor serà el dolor més alt,
Aquest dolor serà l'amor més fondo,
I florirà, nit i dia, recòndit.
V.A.E. Llibre d'Elx (fragment de Les contemplacions / Dama d'Elx)
L'amor més gran que ha nascut a la terra,
L'amor més gran que ha nascut a la mar:
L'amor que té l'estatura del segle
I ha desxifrat velles claus del dolor:
Aquest dolor que passa el món, com un
Amarg estel, aquest dolor pregon
De la sement enterrada a la mar.
Aquest dolor de musical esquema,
Improvisat esquelet de la música,
Fent avançar un amarg alfabet
Que creua els anys, com arravata els segles.
Aquest amor serà el dolor més alt,
Aquest dolor serà l'amor més fondo,
I florirà, nit i dia, recòndit.
V.A.E. Llibre d'Elx (fragment de Les contemplacions / Dama d'Elx)
November 23, 10:15 AM
Ahir vaig assistir al funeral per la mort de la meua Tia Pascuala. Objectivament, la mort d’una persona jove -què dir de la d’un xiquet- és més dura: a més de tot el dolor, no pots intel·lectualitzar-la. La tia Pascuala en tenia 91. I va ser un matí ben trist. Permeteu-me el tòpic: s’emportava uns records i, especialment, un món que sense ella existeixen cada cop menys.
Pascuala i Petra (la meua àvia) venien de Monreal del Campo (¿De dónde eres? De Monreal...¿quiés reñir?) a València als anys 30 a servir, com tants i tantes. Ací patiren la guerra i la postguerra. Al pis on em vaig criar (l’estellesià Gil i Morte) van viure la família de Petra (home i dos xiquetes), la família de Pascuala (home i dos xiquets), el sogre de Pascuala, el germà Pascual i el seu cosí (compartien un llit minúscul). Quan visite la meua àvia, encara no done crèdit com hi cabien 11 persones. I calla que no m’haja descomptat!
Sembla que una de les discussions més habituals, entre la meua àvia Petra i el seu cunyat Federo -l’home de Pascuala-, era sobre qui cantava millor, si Bing Crosby o Frank Sinatra. Petra era de Bing Crosby. Federo (aquell llanterner fortot que en una estampida de la gentada d’una mascletà a la plaça del País va fer cova amb els seus braços contra la paret per protegir els xiquets) no veia comparació: Sinatra. El que donaria per haver estat en aquelles converses.
La tia Pascuala venia molt per casa i era un de les meues portes a la mitologia familiar. Si no la més important. El pueblo era el seu tema favorit. Tot i viure a València més anys que qualsevol de nosaltres, mantenia un fort accent aragonés dins d’un discurs on amollava una frase en valencià i una altra en castellà. Ràpidament la meua àvia i ma mare es llençaven a un allau de records que entraven al meu cabet com si d’una pel·lícula es tractara: noms impossibles, topònims misteriosos, històries llegendàries però reals... Vos en donaré una mostra. Sembla que a la mateixa Pascuala, de nena, li havia entrat algun insecte a l’oïda i li havia post ous. Estem parlant dels vint. A la consulta, el metge va tallar unes llesquetes de cansalada i li les acostà a l’oïda. Els cuquets (o el que fóra) van eixir atretes per l’olor.
El principal motiu, però, pel qual la tia Pascuala és fonamental per a mi és que va ser la primera persona que em va veure quan vaig nàixer: mira yo entro para que no nos lo cambien.
Pascuala i Petra (la meua àvia) venien de Monreal del Campo (¿De dónde eres? De Monreal...¿quiés reñir?) a València als anys 30 a servir, com tants i tantes. Ací patiren la guerra i la postguerra. Al pis on em vaig criar (l’estellesià Gil i Morte) van viure la família de Petra (home i dos xiquetes), la família de Pascuala (home i dos xiquets), el sogre de Pascuala, el germà Pascual i el seu cosí (compartien un llit minúscul). Quan visite la meua àvia, encara no done crèdit com hi cabien 11 persones. I calla que no m’haja descomptat!
Sembla que una de les discussions més habituals, entre la meua àvia Petra i el seu cunyat Federo -l’home de Pascuala-, era sobre qui cantava millor, si Bing Crosby o Frank Sinatra. Petra era de Bing Crosby. Federo (aquell llanterner fortot que en una estampida de la gentada d’una mascletà a la plaça del País va fer cova amb els seus braços contra la paret per protegir els xiquets) no veia comparació: Sinatra. El que donaria per haver estat en aquelles converses.
La tia Pascuala venia molt per casa i era un de les meues portes a la mitologia familiar. Si no la més important. El pueblo era el seu tema favorit. Tot i viure a València més anys que qualsevol de nosaltres, mantenia un fort accent aragonés dins d’un discurs on amollava una frase en valencià i una altra en castellà. Ràpidament la meua àvia i ma mare es llençaven a un allau de records que entraven al meu cabet com si d’una pel·lícula es tractara: noms impossibles, topònims misteriosos, històries llegendàries però reals... Vos en donaré una mostra. Sembla que a la mateixa Pascuala, de nena, li havia entrat algun insecte a l’oïda i li havia post ous. Estem parlant dels vint. A la consulta, el metge va tallar unes llesquetes de cansalada i li les acostà a l’oïda. Els cuquets (o el que fóra) van eixir atretes per l’olor.
El principal motiu, però, pel qual la tia Pascuala és fonamental per a mi és que va ser la primera persona que em va veure quan vaig nàixer: mira yo entro para que no nos lo cambien.
November 21, 12:29 PM
EVAPORACIÓ
Veure el país com una bassa:
arriba un dia que somies
trobar-ne el tap, mirar què passa
quan s'evapora el que un enyora,
i quin dibuix hi fa la traça.
Jaume Subirana, Una pedra sura
Veure el país com una bassa:
arriba un dia que somies
trobar-ne el tap, mirar què passa
quan s'evapora el que un enyora,
i quin dibuix hi fa la traça.
Jaume Subirana, Una pedra sura
November 19, 04:13 PM
Jornada de reficció. Perplexitat. Tot molt sur-re-a-lis-ta. Més que mai, paraules molt necessàries. Plou, ballem sols. El monstre no es mor, reviu, ressuscita amb un somriure burleta. Ens l'haurem de fotre ben lluny d'ací, ni que siga en barca. Això sí: després d'haver acomplert, per bé que atònits i desconcertats, amb el compromís de votar.
November 19, 07:59 AM
Deformació professional:
Dóna'm la mà és un poema de Joan Salvat-Papasseit, aquell jove de la Barceloneta, i no pas de Miquel Martí i Pol, osonenc de Roda de Ter, com sembla que més d'un navegant s'entesta a creure, pels mots que escriu al cercador. O és que el que busquen és aquest altre poema, aquell del tot està per fer i tot és possible avui?
Espere resoldre així més d'un dubte.
DÓNA'M LA MÀDóna'm la mà és un poema de Joan Salvat-Papasseit, aquell jove de la Barceloneta, i no pas de Miquel Martí i Pol, osonenc de Roda de Ter, com sembla que més d'un navegant s'entesta a creure, pels mots que escriu al cercador. O és que el que busquen és aquest altre poema, aquell del tot està per fer i tot és possible avui?
Espere resoldre així més d'un dubte.
Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.
Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.
Dóna'm la mà i arrecera ta galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu
ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.
Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.
Joan Salvat-Papasseit, del llibre L'irradiador del port i les gavines. 1921
Aprofitarem el viatge a Barcelona amb l'alumnat per visitar l'escultura de Papasseit al Port Vell, tot siga dit de passada. I llegirem el poema. Perquè no s'enganyen.
November 04, 06:45 AM
En els últims mesos, i per diverses raons, són molts els vídeos que han arribat a mi sobre la preciosa relació que s'esdevé quan ajuntes llenguatge de signes i música. En aquests casos el mot "intèrpret de signes", des d'un punt de vista musical, no pot ser més encertat.
La primera és la famosíssima The man I love (Gershwin) de Pina Bausch on l'intèrpret simplement tradueix a llenguatge de signes la lletra de l'Ira Gershwin. Però, com es veu, esdevé pura coreografia. Per què em transmet tanta tristesa aquest xic parlant de l'home que estima?
Ací, Pina Bausch, en fa un ús més divertit.
A casa nostra també trobem llenguatge de signes utilitzat com a traducció de la lletra i com a pura estètica. Ací tenim un vídeo del Feliu Ventura:
I en aquest directe de Rapsodes trobem una poderosíssima lectura hiphopera on les mans del llenguatge de signes conflueixen amb els gestos típics del rap.
Però he deixat per a la fi la meua favorita: l'Ojalá de Silvio Rodríguez interpretat per Beke amb una tremenda força expressiva.
November 01, 02:02 PM
Fa goig retrobar-se amb el teatre de la paraula. O amb la paraula dita i representada damunt l'escenari, i més si l'escenari és el vell i entranyable Talia del carrer de Cavallers i es tracta d'una de les peces majors (així en diuen els crítics) d'Anton Txèkhov, La gavina, o més pròpiament La gaviota, que és el muntatge en castellà que vam veure diumenge passat. I ho és malgrat que, asseguda a la butaca del costat, la meua amiga Sordícia, desficiosa de mena, no s'estigués ni un minut quieta mentre va durar la funció, ni que un invisible espectador de la fila de darrere hi mantingués una batalla a mort amb el que sens dubte devia ser l'embolcall plastificat i xerricaire d'un caramel d'aquells que aclareixen la gola i enterboleixen l'indispensable i enyorat silenci, què hi farem. Què hi farem si l'esforç d'atenció ha de combatre també contra les veus poc afinades d'algun actor o actriu i en el camí es perden tants matisos de la corprenedora polifonia del dramaturg rus, de manera que no tens més remei que conformar-te amb la simple intuïció per anar recomponent un puzzle que potser algun dia es resoldrà en la lectura quieta, en el teatre mut del llibre. A fi de comptes, com en el bon teatre de la paraula, en Txèkhov és tan important el que es diu com el que no es diu, el que s'insinua com el que s'amaga, la veritat com l'engany, sempre allò descongut (potser perquè és tan conegut com la vida mateixa) impregnant la irrespirable atmosfera de l'espai escènic, opressiu i asfixiant per molt que ens faça imaginar que som davant un llac d'aigües manses i transparents o d'un hort de cirerers en flor, o potser per això mateix, perquè el drama humà sempre es desencadena enmig la immensa bellesa de la natura.
Arrossegats des de bell començ, malgrat tots els inconvenients, per una posada en escena impecable i uns actors que sovint ens fan tocar el cel (a destacar-ne Laura Romero en el paper de Nina i Juli Cantó en el del vell i xacrós Piotr Sorin), viatgem del Talia al Romea de Barcelona (similituds arquitectòniques a banda) i fem parada obligatòria al Lliure de Gràcia on l'any 2000 vam veure-hi un altre Txèkhov, aquest sí L'hort dels cirerers, amb la inoblidable i descomunal Anna Lizaran tirant la persiana de la històrica sala (i l'últim, que n'hi degué haver, va apagar la llum). I també –però això se'm fa ara més difícil d'explicar– vagaregem per la novel·la de Virgínia Woolf Entre els actes, teatre dins el teatre humà, representació en la representació d'un drama sense fi, com en La gavina, o La gaviota, que no és el mateix però és igual.
Al gran fresc narratiu d'un altre rus incommensurable que ara porte entre mans, Vida i destí, de Vassili Grossman, que tan magres les va passar durant l'estalinisme, hi llig el que segueix sobre Txèkhov. Passeu per alt la llargària de la cita i quedeu-vos amb la substància impagable del que s'hi diu, que jo aprofitaré l'avinentesa per fer finalment el meu mutis en silenci:
“Txèkhov va aixecar sobre les seves espatlles la democràcia russa encara no realitzada. El camí de Txèkhov és el camí de la llibertat de Rússia. Nosaltres hem pres un altre camí. Intenteu comprendre tots els seus personatges. Potser només Balzac va introduir en la consciència col·lectiva una massa de gent tan enorme. No, ni tan sols Balzac. Penseu: metges, enginyers, advocats, mestres, professors, terratinents, botiguers, industrials, institutrius, lacais, estudiants, funcionaris de tota mena, comerciants de bestiar, conductors, matrimonieres, sagristants, bisbes, camperols, obrers, sabaters, models, horticultors, zoòlegs, actors, hostalers, prostitutes, pescadors, tinents, sotsoficials, artistes, cuiners, escriptors, porters, monges, soldats, llevadores, presoners de Sakhalin…
–Prou, prou! –va cridar Sokolov.
–Ja n'hi ha prou? –va rebatre Madiàrov amb un to d'amenaça còmic–. No, no n'hi ha prou! Tkèkhov va introduir en la nostra consciència tota l'enorme Rússia, totes les classes, els estaments, les edats… Però això no és tot! Va introduir aquests milions de persones com a demòcrata, ho entén? Va dir allò que mai ningú abans, ni tan sols Tolstoi, havia dit: tots nosaltres, abans que res, som éssers humans, comprèn: éssers humans! Va parlar a Rússia com ningú no ho havia fet abans. Va dir que el principal era que els homes són homes, només després són bisbes, russos, botiguers, tàrtars, obrers. Ho entén? Els homes no són bons o dolents segons si són obrers o bisbes, tàrtars o ucraïnesos; els homes són iguals en tant que homes. Cinquanta anys abans la gent, ofuscada per l'estretor de mires del Partit, considerava que Txèkhov és el portaveu de la fin de siècle. Però Txèkhov és el portador de la bandera més gran que hagi estat enarborada a Rússia durant la seva història: la bandera d'una autèntica democràcia russa, bona i autèntica. L'humanisme rus sempre ha estat cruel, intolerant, sectari. Des d'Avvakum fins a Lenin, la nostra concepció de la humanitat i de la llibertat ha estat sempre partidista i fanàtica. Ha sacrificat sempre sense pietat l'individu a fi d'assolir una idea abstracta d'humanitat. Fins i tot Tolstoi ens resulta intolerable amb la seva idea de no oposar-se al mal mitjançant la violència: el seu punt de partida no és l'home, sinó Déu. Li interessa que triomfi la idea de bondat, però els “portadors de Déu” sempre s'han esforçat a introduir per força Déu en l'home, i per aconseguir aquest objectiu, a Rússia, no retrocediran davant res ni ningú; torturaran i mataran, si és necessari.
Txèkhov va dir: deixem de banda Déu i les així anomenades grans idees progressistes; comencem per l'home, siguem bons i atents amb l'home sigui qui sigui: bisbe, camperol, magnat industrial, presoner de Sakhalín, cambrer d'un restaurant; comencem per estimar, respectar i compadir l'home; sense això no funcionarà res. D'això se'n diu democràcia, la democràcia que encara no ha vist la llum al poble rus.
En mil anys, el poble rus ha vist de tot, la grandesa i la supergrandesa; només hi ha una cosa que no ha vist: la democràcia. Vet aquí la diferència entre el decadentisme i Txèkhov. L'Estat pot donar un cop al clatell del decadent per ràbia, pot donar-li una puntada de peu al cul. Però l'Estat és incapaç de comprendre l'essència de Txèkhov, per això el tolera. En el nostre règim la democràcia autèntica, humana, no hi té cabuda”.
Arrossegats des de bell començ, malgrat tots els inconvenients, per una posada en escena impecable i uns actors que sovint ens fan tocar el cel (a destacar-ne Laura Romero en el paper de Nina i Juli Cantó en el del vell i xacrós Piotr Sorin), viatgem del Talia al Romea de Barcelona (similituds arquitectòniques a banda) i fem parada obligatòria al Lliure de Gràcia on l'any 2000 vam veure-hi un altre Txèkhov, aquest sí L'hort dels cirerers, amb la inoblidable i descomunal Anna Lizaran tirant la persiana de la històrica sala (i l'últim, que n'hi degué haver, va apagar la llum). I també –però això se'm fa ara més difícil d'explicar– vagaregem per la novel·la de Virgínia Woolf Entre els actes, teatre dins el teatre humà, representació en la representació d'un drama sense fi, com en La gavina, o La gaviota, que no és el mateix però és igual.
Al gran fresc narratiu d'un altre rus incommensurable que ara porte entre mans, Vida i destí, de Vassili Grossman, que tan magres les va passar durant l'estalinisme, hi llig el que segueix sobre Txèkhov. Passeu per alt la llargària de la cita i quedeu-vos amb la substància impagable del que s'hi diu, que jo aprofitaré l'avinentesa per fer finalment el meu mutis en silenci:
“Txèkhov va aixecar sobre les seves espatlles la democràcia russa encara no realitzada. El camí de Txèkhov és el camí de la llibertat de Rússia. Nosaltres hem pres un altre camí. Intenteu comprendre tots els seus personatges. Potser només Balzac va introduir en la consciència col·lectiva una massa de gent tan enorme. No, ni tan sols Balzac. Penseu: metges, enginyers, advocats, mestres, professors, terratinents, botiguers, industrials, institutrius, lacais, estudiants, funcionaris de tota mena, comerciants de bestiar, conductors, matrimonieres, sagristants, bisbes, camperols, obrers, sabaters, models, horticultors, zoòlegs, actors, hostalers, prostitutes, pescadors, tinents, sotsoficials, artistes, cuiners, escriptors, porters, monges, soldats, llevadores, presoners de Sakhalin…
–Prou, prou! –va cridar Sokolov.
–Ja n'hi ha prou? –va rebatre Madiàrov amb un to d'amenaça còmic–. No, no n'hi ha prou! Tkèkhov va introduir en la nostra consciència tota l'enorme Rússia, totes les classes, els estaments, les edats… Però això no és tot! Va introduir aquests milions de persones com a demòcrata, ho entén? Va dir allò que mai ningú abans, ni tan sols Tolstoi, havia dit: tots nosaltres, abans que res, som éssers humans, comprèn: éssers humans! Va parlar a Rússia com ningú no ho havia fet abans. Va dir que el principal era que els homes són homes, només després són bisbes, russos, botiguers, tàrtars, obrers. Ho entén? Els homes no són bons o dolents segons si són obrers o bisbes, tàrtars o ucraïnesos; els homes són iguals en tant que homes. Cinquanta anys abans la gent, ofuscada per l'estretor de mires del Partit, considerava que Txèkhov és el portaveu de la fin de siècle. Però Txèkhov és el portador de la bandera més gran que hagi estat enarborada a Rússia durant la seva història: la bandera d'una autèntica democràcia russa, bona i autèntica. L'humanisme rus sempre ha estat cruel, intolerant, sectari. Des d'Avvakum fins a Lenin, la nostra concepció de la humanitat i de la llibertat ha estat sempre partidista i fanàtica. Ha sacrificat sempre sense pietat l'individu a fi d'assolir una idea abstracta d'humanitat. Fins i tot Tolstoi ens resulta intolerable amb la seva idea de no oposar-se al mal mitjançant la violència: el seu punt de partida no és l'home, sinó Déu. Li interessa que triomfi la idea de bondat, però els “portadors de Déu” sempre s'han esforçat a introduir per força Déu en l'home, i per aconseguir aquest objectiu, a Rússia, no retrocediran davant res ni ningú; torturaran i mataran, si és necessari.
Txèkhov va dir: deixem de banda Déu i les així anomenades grans idees progressistes; comencem per l'home, siguem bons i atents amb l'home sigui qui sigui: bisbe, camperol, magnat industrial, presoner de Sakhalín, cambrer d'un restaurant; comencem per estimar, respectar i compadir l'home; sense això no funcionarà res. D'això se'n diu democràcia, la democràcia que encara no ha vist la llum al poble rus.
En mil anys, el poble rus ha vist de tot, la grandesa i la supergrandesa; només hi ha una cosa que no ha vist: la democràcia. Vet aquí la diferència entre el decadentisme i Txèkhov. L'Estat pot donar un cop al clatell del decadent per ràbia, pot donar-li una puntada de peu al cul. Però l'Estat és incapaç de comprendre l'essència de Txèkhov, per això el tolera. En el nostre règim la democràcia autèntica, humana, no hi té cabuda”.
October 24, 10:56 AM
Encara no tenia vint anys quan vaig posar els peus per primera vegada a les escales de l'Arana, el pub del carrer de dalt del barri del Carme. Recorde el Manel, la Carme i el gosset txitxiu. Recorde els nervis d'aquella nit en què, envoltada de poetes, de joves del país ferits de lletra, em van donar el premi ex-aequo junt a Francesc López i Barrio. Anònima, de la mà del Manel Rodríguez-Castelló, ja formava part de la tribu.
Aquell recull de poemes amb què m'hi havia presentat, Entre la distància exacta i la nit, era el meu petit tresor, uns versos que naixien de la més profunda necessitat de dir, d'exorcitzar tot allò que una joventut insolent em permetia escriure: el descobriment de l'amor, les nits d'estiu al poble, els camins cap a la recerca del jo, amb tots els fracassos, les pors, però també la llum i la llibertat que eren a tocar de mà.
Durant alguns anys vaig assistir de manera intermitent a les tertúlies poètiques més sucoses que no he tornat a presenciar. Estudiava llavors a la facultat de Filologia i va ser per a mi un plaer arriscat escriure sobre Josep Mir, per exemple, en un examen del mestre Hauf que preguntava sobre la poesia dels trobadors. No sé com m'ho vaig fer, no sé com vaig relacionar una cosa amb una altra, però em vaig alegrar quan em van lliurar el 7 del resultat.
Al cafè Lisboa del carrer Cavallers, on es va traslladar la gent de l'Arana després de l'arrancada inicial, vaig conéixer els ocellots i les ocellotes més interessants del món de la poesia d'aquell moment: el mateix Mir, la Maria Fullana, el Josep Enric Grau, la Montse Anfruns, el Toni Ferrer, els manegadors Pere Bessó i Francesc Collado, el Berenguer-Ballester-Guillem-Roda (que no sabia mai qui era qui), l'Encarna Sant-Celoni, el Vicent Galan, la Lola Martínez i una llarga, llarguíssima llista. Vaig poder participar en les antologies diverses que s'hi van editar: Les veus de la medusa, Homenatge als trobadors, Contra la guerra. I els homenatges a Valls, a Estellés i a Brossa.
I n'hi ha anècdotes, com la que vam viure (i vam riure) una nit en què hi presentava els meus versos: vam voler crear una atmosfera suggerent amb els companys del grup de teatre d'aquells anys noranta, La Deriva, i vam comprar, amb el Manolo de la Dueña i la Maria Jesús Suàrez, una mena d'artilugis pirotècnics que trauïen fum, com una boira. El resultat fou una fumaguera tal que vam haver de córrer tots, artistes i públic, cap al carrer per poder respirar. La ploma de Ricardo Bellvesser (o era Carles Recio?) se'n feia ressò dies després a la premsa, amb un to burleta que no li vaig poder pas retraure.
Ha plogut molt, moltíssim, de llavors ençà. Hi ha amics que ja no hi són.
Aquests dies se celebren vint-i-cinc anys d'aquells vols nocturns que no tenien cap més finalitat que el plaer d'escriure, de llegir i d'escoltar poesia en companyia i en veu alta, poder-ne parlar llargament i intensa, i compartir un gintònic, o dos. Cap afany de capelletes, cap afany de posterioritat que no fóra l'afany perquè arribara la següent tertúlia, ben entrada l'hora de les bruixes.
October 19, 08:03 AM
(En imprudent homenatge a Gesualdo Bufalino)
Em permetreu, amics, ara que em toca a mi estendre les mentides de la nit sobre el tapís de la veritat, o viceversa, i continuar el joc de trenar la llum amb els fils que naixen de dins l'ombra, que conte la història dels meus amors mentre la cruel sageta acosta l'alba en què tot aquest misteri no tindrà més remei que esvanir-se i resoldre's. Heus ací, sense impostacions forçades, com va escometre'm, i omplir, i perdre'm un únic i vast amor amb tres noms diferents de dona.
Fou a penes depassada la vintena (i sens dubte molt abans d'arribar a la trentena) que vaig conèixer l'amor que m'hauria d'acompanyar en absència la resta de la meua vida, un amor que fou alhora excés i defecte, estalvi i despesa, claredat i foscúria. Va voler el destí que Alopècia –tal és el nom fingit que donarem, per discreció, a la dama, encara viva, famosa i rica per matrimoni amb un opulent fabricant d'articles per a perruqueria presents en els cinc continents del planeta– fos el meu primer amor autèntic, que de més o menys falsos i esporàdics en vaig tenir plena la bossa d'ençà que la memòria va començar d'anar a quatre grapes. Treballava jo llavors en un poblet de la plana de Murus Veteris anomenat Pètria dedicat en cos i ànima al meu ofici d'informàtic amb el qual sempre m'he guanyat, mal que bé, la vida. La vaig conèixer una nit de començ d'estiu, amb una lluna que es reflectia rotunda i llisa en aquell tombant del riu entre pollancres on l'aigua quedava mansa i s'eixamplava propícia a la natació a què per fugir de l'extrema calor i la molta ingesta d'una beguda que allà anomenen ausenta em dedicava. Eren les festes patronals de Pètria quan aquella nit, com vinguda de vés a saber quin sortilegi, de quin joc de carències i nervis, de quin caprici pilós, de quina deriva d'autumne, de quin esvaïment de secrets florals, ella va aparèixer, solitària també i també nua, entre els pollancres esponerosos, i es va posar a nadar a l'altra vora de l'estany que allà el riu oblidadís d'urgències formava. Per millor observar-la amb els meus ulls de granota esmolats per l'ausenta, abans que ella no s'adonés de la meua presència, vaig adoptar la quietud expectant del batraci rere una joncada per on degotaven els raigs de la lluna i començava a fer-hi bombolles l'alerta d'una indissimulable concupiscència. L'olfacte d'Alopècia era, com es veurà, infal·lible, i si va fingir no veure'm, no s'amagà d'ensumar-me, i nadant molt lentament va anar acostant-se'm. Abans de dir cap mot, en un gest que em costaria d'entendre, quan el meu cos flotant li era ja a una braçada, va posar el seu palmell damunt el meu cap i va enfonsar-lo, rient, dins l'aigua clara. L'ennuegada sorpresa em va servir per alleugerir la torpitud de la bufa tant com per comprendre el que d'aquell amor arravatat, arrancat, desarrelat i despoblat m'esperava. Estalvie als presents –inclòs aquell reu que ja dorm amb el cul a l'aire de la cel·la– els detalls que jalonen el meu ascens i desfeta. Era Alopècia amant de portar-me amunt i avall per les dunes d'una platja propera, l'Almardà em sembla que es deia, arrancant les escasses tiges que s'hi formaven, furgant el cor de l'arrel de les innocents plantes i altres rareses contra què la ceguesa del meu amor no sabia rebel·lar-se: depilar-me de cap a peus i fer-me posar nu per a una fotografia sobre el fons d'una paret nua, jugar durant hores amb un parell d'ous bullits i refredats, llepar els cantals blancs i redons de la vora del riu amb vampírica delectança. Però era en nits de lluna plena, com aquella en què per a la meua sort i la meua desgràcia, la vaig conèixer, que el seu furor pilòfob arribava al màxim. Fou una d'aquelles nits, revers en negatiu de l'alegria primigènia, que em va amenaçar amb un ganivet després que hagués trobat, tímid, mig amagat en un plec del llençol, l'únic pelet del nostre amor que havia escapat al seu obsessiu, diari escrutini. Raons de mort o vida, no m'ho vaig pensar dues vegades i vaig tocar el dos, ensems que una estranya malenconia, deixant-li tota la casa de Pètria, on no vaig tornar mai més, per a ella sola.
La segona en el temps i en l'aventura fou Sordícia, un altre nom fals que defensa un honor que potser no es mereix aquesta dona ja morta i enterrada en panteó de molta categoria (sembla una llei dels meus desamors que totes acaben maridades, per contrast, amb homes de molta pasta). No sóc supersticiós, però pronunciar el seu nom verídic en podria commoure el fantasma. Sordícia va arribar a mi més lentament que l'anterior dama, més discretament, més silenciosa. De fet, amb tot i la passió amb què més tard em va prendre, eren els altres, amics, parents o saludats esporàdics, qui molt abans que jo notés cap signe de la proximitat d'aquesta dona, cap efluvi de les seues pregoneses, me'n donaven avís, em veien trasmudat i pàl·lid, embadalit i com absent. Perquè Sordícia era sibil·lina, parlava amb la boca xicoteta, més aviat en un xiuxiueig que al principi em resultava molt atractiu (probablement perquè havia d'acostar molt l'oïda a la seua boca i llavors el seu perfum de femella forta m'untava d'una glopada) perquè veia carregat de misteri. Amb ella era fàcil escapar del món, del vertigen a què l'ofici d'informàtic obligava, allunyar-se de l'aspra fisicitat de les coses. I així ballàvem, durant hores, amb una música que no existia, i ens omplíem de malentesos (això ho sabríem més tard) de coses mig escoltades. Llavors jo vivia a l'estat de Sonora, contractat per una empresa nord-americana, i passàvem nits i dies recorrent aquelles terres desèrtiques, literalment sumits en una bombolla d'irrealitat i basarda, sense grills que desvelaren les ombres, ni ocells remorejant per les branques d'arbres que no n'hi havia, ni tan sols l'avís del cascavell d'aquella serp que em va picar a l'orella i em va tancar a l'hospital amb quaranta de febra i deliris de mal descriure. Quan vaig despertar, Sordícia ja no hi era, ni una lletra, ni un telèfon, res. Que poc va tardar la muda a pescar un peix gros que es dedicava a la venda d'audiòfons que en poc temps li van reportar una milionada! Ho vaig llegir al periòdic, sord de ràbia, la matinada en què em donaven l'alta per la picada de la serp furtiva d'un desert d'on ja mai més no n'eixiria. Més que la rancúnia del que no va poder ser, l'enyor dels matisos de les veus, el record de la música em fan l'anima trista i sense Sordícia.
La tercera i última, i sumada a les dues anteriors, i amb elles finalment confosa en amorosa trinitat absurda fou Presbícia, la més lleugera, la més previsible de totes, la que veies venir o intuïes amb l'avanç inaudible dels anys. Presbícia tenia la bellesa de les molt curtes de vista, com diuen que passava a Marilyn, que mirava sense veure, només que la meua mossa, menys presumida, no es llevava les ulleres, com aquell qui diu, ni per gitar-se. Això, tenia cara de secretària despistada i d'una aparent innocència que no tardaria a revelar-se com altament cartilaginosa. De fet ho era, secretària professional, i me l'havien enviada des del departament de personal que hi havia a la trentatresena planta de l'edifici de Manhattan on ara treballava com a enginyer informàtic en l'aplicació de la cibernètica als aparells d'òptica, Spinoza & Spencer es deia l'empresa, que no tenia res a veure amb el mestre jueu d'Holanda. El meu despatx es trobava al pis quarantadosè, fa vertigen recordar-ho. Era la primera hora de la jornada, quan em donava el parèntesi del cafè fumejant, la cigarreta (llavors encara no prohibien fumar ni als quiròfans) i el repàs de la premsa, quan vaig percebre la seua presència, no per l'oïda que es va endur Sordícia en la seua apressada fuga, ni per l'aire condicionat que mogués els cabells que em va arrancar la traïdora Alopècia, sinó perquè de sobte em trontollaven les línies de la notícia en què em distreia, se'n dissipava la lletra, l'idioma après en anys d'esforç esdevenia una selva indesxifrable i em veia borrosament estirant els braços endavant per col·locar els fulls del periòdic a una distància que recomponia de sobte el sentit de les coses. Vaig notar la seua presència, sí, uns segons abans que em digués com en una declaració d'amor: “Li puc deixar les ulleres, si vol, les tinc repes. Sóc la nova secretària, Presbícia”. Tanta naturalitat, tanta falta de grandiloqüència, i aquella figura que vaig descobrir en girar-me amb un sí, gràcies em van corfondre i preparar per al sí, vull que unes setmanes més tard segellaria el nostre matrimoni davant el jutge. Per desgràcia no dura l'alegria en casa del pobre, i per molt que la vida rutinària de casa va traure a la llum no pocs defectes de Presbícia, entre altres la falta de visió de les coses, l'imprevisible d'algunes de les seues respostes, la foscor amb què resolia assumptes que exigien claredat i altura de mires, jo estimava la seua senzillesa, la ingènua bondat d'anar per casa i la manera com tot ho arreglava en un posar-se i llevar-se les ulleres. Què me la va fer perdre? El mateix que tantes coses que ara enyore en aquesta penombra de la cel·la compartida pels condemnats d'una nit plena de mentides, propera al cant del gall del final del misteri, el temps i la seua ombra maleïda, el desert, el mur impenetrable, la ceguesa. I ací, molt succintes, les meues adobades veritats, que prompte sabreu si van ser mitges o senceres, si miratges de nit en vetla o llum que encén la matinada, per a qui hi vulga acompanyar-se en l'espera.
Em permetreu, amics, ara que em toca a mi estendre les mentides de la nit sobre el tapís de la veritat, o viceversa, i continuar el joc de trenar la llum amb els fils que naixen de dins l'ombra, que conte la història dels meus amors mentre la cruel sageta acosta l'alba en què tot aquest misteri no tindrà més remei que esvanir-se i resoldre's. Heus ací, sense impostacions forçades, com va escometre'm, i omplir, i perdre'm un únic i vast amor amb tres noms diferents de dona.
Fou a penes depassada la vintena (i sens dubte molt abans d'arribar a la trentena) que vaig conèixer l'amor que m'hauria d'acompanyar en absència la resta de la meua vida, un amor que fou alhora excés i defecte, estalvi i despesa, claredat i foscúria. Va voler el destí que Alopècia –tal és el nom fingit que donarem, per discreció, a la dama, encara viva, famosa i rica per matrimoni amb un opulent fabricant d'articles per a perruqueria presents en els cinc continents del planeta– fos el meu primer amor autèntic, que de més o menys falsos i esporàdics en vaig tenir plena la bossa d'ençà que la memòria va començar d'anar a quatre grapes. Treballava jo llavors en un poblet de la plana de Murus Veteris anomenat Pètria dedicat en cos i ànima al meu ofici d'informàtic amb el qual sempre m'he guanyat, mal que bé, la vida. La vaig conèixer una nit de començ d'estiu, amb una lluna que es reflectia rotunda i llisa en aquell tombant del riu entre pollancres on l'aigua quedava mansa i s'eixamplava propícia a la natació a què per fugir de l'extrema calor i la molta ingesta d'una beguda que allà anomenen ausenta em dedicava. Eren les festes patronals de Pètria quan aquella nit, com vinguda de vés a saber quin sortilegi, de quin joc de carències i nervis, de quin caprici pilós, de quina deriva d'autumne, de quin esvaïment de secrets florals, ella va aparèixer, solitària també i també nua, entre els pollancres esponerosos, i es va posar a nadar a l'altra vora de l'estany que allà el riu oblidadís d'urgències formava. Per millor observar-la amb els meus ulls de granota esmolats per l'ausenta, abans que ella no s'adonés de la meua presència, vaig adoptar la quietud expectant del batraci rere una joncada per on degotaven els raigs de la lluna i començava a fer-hi bombolles l'alerta d'una indissimulable concupiscència. L'olfacte d'Alopècia era, com es veurà, infal·lible, i si va fingir no veure'm, no s'amagà d'ensumar-me, i nadant molt lentament va anar acostant-se'm. Abans de dir cap mot, en un gest que em costaria d'entendre, quan el meu cos flotant li era ja a una braçada, va posar el seu palmell damunt el meu cap i va enfonsar-lo, rient, dins l'aigua clara. L'ennuegada sorpresa em va servir per alleugerir la torpitud de la bufa tant com per comprendre el que d'aquell amor arravatat, arrancat, desarrelat i despoblat m'esperava. Estalvie als presents –inclòs aquell reu que ja dorm amb el cul a l'aire de la cel·la– els detalls que jalonen el meu ascens i desfeta. Era Alopècia amant de portar-me amunt i avall per les dunes d'una platja propera, l'Almardà em sembla que es deia, arrancant les escasses tiges que s'hi formaven, furgant el cor de l'arrel de les innocents plantes i altres rareses contra què la ceguesa del meu amor no sabia rebel·lar-se: depilar-me de cap a peus i fer-me posar nu per a una fotografia sobre el fons d'una paret nua, jugar durant hores amb un parell d'ous bullits i refredats, llepar els cantals blancs i redons de la vora del riu amb vampírica delectança. Però era en nits de lluna plena, com aquella en què per a la meua sort i la meua desgràcia, la vaig conèixer, que el seu furor pilòfob arribava al màxim. Fou una d'aquelles nits, revers en negatiu de l'alegria primigènia, que em va amenaçar amb un ganivet després que hagués trobat, tímid, mig amagat en un plec del llençol, l'únic pelet del nostre amor que havia escapat al seu obsessiu, diari escrutini. Raons de mort o vida, no m'ho vaig pensar dues vegades i vaig tocar el dos, ensems que una estranya malenconia, deixant-li tota la casa de Pètria, on no vaig tornar mai més, per a ella sola.
La segona en el temps i en l'aventura fou Sordícia, un altre nom fals que defensa un honor que potser no es mereix aquesta dona ja morta i enterrada en panteó de molta categoria (sembla una llei dels meus desamors que totes acaben maridades, per contrast, amb homes de molta pasta). No sóc supersticiós, però pronunciar el seu nom verídic en podria commoure el fantasma. Sordícia va arribar a mi més lentament que l'anterior dama, més discretament, més silenciosa. De fet, amb tot i la passió amb què més tard em va prendre, eren els altres, amics, parents o saludats esporàdics, qui molt abans que jo notés cap signe de la proximitat d'aquesta dona, cap efluvi de les seues pregoneses, me'n donaven avís, em veien trasmudat i pàl·lid, embadalit i com absent. Perquè Sordícia era sibil·lina, parlava amb la boca xicoteta, més aviat en un xiuxiueig que al principi em resultava molt atractiu (probablement perquè havia d'acostar molt l'oïda a la seua boca i llavors el seu perfum de femella forta m'untava d'una glopada) perquè veia carregat de misteri. Amb ella era fàcil escapar del món, del vertigen a què l'ofici d'informàtic obligava, allunyar-se de l'aspra fisicitat de les coses. I així ballàvem, durant hores, amb una música que no existia, i ens omplíem de malentesos (això ho sabríem més tard) de coses mig escoltades. Llavors jo vivia a l'estat de Sonora, contractat per una empresa nord-americana, i passàvem nits i dies recorrent aquelles terres desèrtiques, literalment sumits en una bombolla d'irrealitat i basarda, sense grills que desvelaren les ombres, ni ocells remorejant per les branques d'arbres que no n'hi havia, ni tan sols l'avís del cascavell d'aquella serp que em va picar a l'orella i em va tancar a l'hospital amb quaranta de febra i deliris de mal descriure. Quan vaig despertar, Sordícia ja no hi era, ni una lletra, ni un telèfon, res. Que poc va tardar la muda a pescar un peix gros que es dedicava a la venda d'audiòfons que en poc temps li van reportar una milionada! Ho vaig llegir al periòdic, sord de ràbia, la matinada en què em donaven l'alta per la picada de la serp furtiva d'un desert d'on ja mai més no n'eixiria. Més que la rancúnia del que no va poder ser, l'enyor dels matisos de les veus, el record de la música em fan l'anima trista i sense Sordícia.
La tercera i última, i sumada a les dues anteriors, i amb elles finalment confosa en amorosa trinitat absurda fou Presbícia, la més lleugera, la més previsible de totes, la que veies venir o intuïes amb l'avanç inaudible dels anys. Presbícia tenia la bellesa de les molt curtes de vista, com diuen que passava a Marilyn, que mirava sense veure, només que la meua mossa, menys presumida, no es llevava les ulleres, com aquell qui diu, ni per gitar-se. Això, tenia cara de secretària despistada i d'una aparent innocència que no tardaria a revelar-se com altament cartilaginosa. De fet ho era, secretària professional, i me l'havien enviada des del departament de personal que hi havia a la trentatresena planta de l'edifici de Manhattan on ara treballava com a enginyer informàtic en l'aplicació de la cibernètica als aparells d'òptica, Spinoza & Spencer es deia l'empresa, que no tenia res a veure amb el mestre jueu d'Holanda. El meu despatx es trobava al pis quarantadosè, fa vertigen recordar-ho. Era la primera hora de la jornada, quan em donava el parèntesi del cafè fumejant, la cigarreta (llavors encara no prohibien fumar ni als quiròfans) i el repàs de la premsa, quan vaig percebre la seua presència, no per l'oïda que es va endur Sordícia en la seua apressada fuga, ni per l'aire condicionat que mogués els cabells que em va arrancar la traïdora Alopècia, sinó perquè de sobte em trontollaven les línies de la notícia en què em distreia, se'n dissipava la lletra, l'idioma après en anys d'esforç esdevenia una selva indesxifrable i em veia borrosament estirant els braços endavant per col·locar els fulls del periòdic a una distància que recomponia de sobte el sentit de les coses. Vaig notar la seua presència, sí, uns segons abans que em digués com en una declaració d'amor: “Li puc deixar les ulleres, si vol, les tinc repes. Sóc la nova secretària, Presbícia”. Tanta naturalitat, tanta falta de grandiloqüència, i aquella figura que vaig descobrir en girar-me amb un sí, gràcies em van corfondre i preparar per al sí, vull que unes setmanes més tard segellaria el nostre matrimoni davant el jutge. Per desgràcia no dura l'alegria en casa del pobre, i per molt que la vida rutinària de casa va traure a la llum no pocs defectes de Presbícia, entre altres la falta de visió de les coses, l'imprevisible d'algunes de les seues respostes, la foscor amb què resolia assumptes que exigien claredat i altura de mires, jo estimava la seua senzillesa, la ingènua bondat d'anar per casa i la manera com tot ho arreglava en un posar-se i llevar-se les ulleres. Què me la va fer perdre? El mateix que tantes coses que ara enyore en aquesta penombra de la cel·la compartida pels condemnats d'una nit plena de mentides, propera al cant del gall del final del misteri, el temps i la seua ombra maleïda, el desert, el mur impenetrable, la ceguesa. I ací, molt succintes, les meues adobades veritats, que prompte sabreu si van ser mitges o senceres, si miratges de nit en vetla o llum que encén la matinada, per a qui hi vulga acompanyar-se en l'espera.
October 16, 03:04 PM
Tot esperant Ulisses és una de les meues cançons favorites. Sempre m'ha transmés una gran tristesa, tant la música com la lletra. Però pot ser la tristesa és a la veu de l'Ovidi. Vés a saber.
La versió que volia fer-vos conéixer és la de Soul Atac acompanyades per alguns dels millors músics de jazz valencians. Una bona versió.
La versió que volia fer-vos conéixer és la de Soul Atac acompanyades per alguns dels millors músics de jazz valencians. Una bona versió.
Posts
December 12, 01:20 PM
Benvolguts companys i companyes,
des de la plataforma de defensa de la llengua recentment constituïda Castelló per la llengua us emplacem a mostrar la vostra adhesió -si en compartiu els principis- a la següent crida a la mobilització entorn del 79é aniversari de les Normes de Castelló, per una escola valenciana, pública i de qualitat. Les adhesions, de particulars i d'entitats, s'han de formalitzar a través del formulari del bloc de Castelló per la llengua que teniu enllaçat més amunt.
Així mateix, estarem agraïts si feu circular aquesta crida entre els vostres contactes i us convidem a manifestar-nos en commemoració de la signatura de les Normes de Castelló i per una escola valenciana, pública i de qualitat el dia 17 de desembre del 2011, a les 18h a la Plaça de la Independència (la Farola) de Castelló de la Plana.
Cordialment,
Castelló per la llengua
Les darreres apostes del govern valencià, com la censura d'un mitjà de comunicació en la nostra llengua com TV3 i l'aposta per un model “trilingüe” en l'educació, que aboca a una reducció d'hores d'ensenyament en català en aquells llocs en què es trobava efectivament implantat i a un domini encara més pronunciat del castellà, ens obliguen novament a eixir al carrer en defensa de la nostra llengua. És per això que des de les entitats que formem part de Castelló per la llengua emplacem la societat castellonenca a manifestar-se per:
· una escola valenciana, pública i de qualitat. L'escola exerceix una funció clau de cohesió social, i en aquest sentit la llengua dels valencians ha de ser-ne llengua vehicular. S'ha demostrat que el model d'ensenyament en valencià ha donat els millors resultats en tots els camps, i que és l'únic que garanteix l'adquisició de les destreses necessàries en la llengua del país. Cal enfrontar globalment la resistència a l'ofensiva contra el català a l'ensenyament, que també pateixen al Principat, amb l'ofensiva judicial contra el model de conjunció, o a les Illes, on el govern popular promou una educació en què el català hi jugue un paper marginal. L'enemic és el mateix: la defensa l'hem de pensar conjuntament.
la reivindicació de la nostra pertinença a la comunitat de llengua catalana, una comunitat lingüística mitjana en el context europeu, ja que la nostra llengua és parlada, dalt i baix del Sénia i a les Illes per vora 9 milions de persones. Reclamem polítiques conjuntes de promoció de la nostra cultura a nivell extern i l'impuls d'estratègies comunes de revitalització i protecció de la nostra llengua i de polítiques culturals que afavorisquen les potencialitats de la nostra comunitat lingüística. Volem un espai comunicatiu conjunt: per la recepció de TV3 i IB3 al País Valencià; i per un Canal 9 digne, sense manipulació, que impulse la normalització del valencià i que es puga veure arreu del nostre domini lingüístic.
· la resolució de la problemàtica entorn dels models normatius de llengua. Cal que l'AVL reconega sense embuts la unitat de la llengua catalana per estroncar els perills d'una deriva isolacionista, de consolidació en el pla legal i de la normativa lingüística de dues llengües diferents per la via del distanciament dels models formals de la llengua. Contra els qui impulsen la divisió i l'afebliment de la comunitat lingüística catalana, ens reivindiquem en la unitat que ens dóna força per tirar endavant el procés normalitzador. El 1932, les Normes de Castelló van marcar en aquest sentit un camí fet de seny i de fe en les possibilitats del nostre poble: cal aprendre la lliçó i saber-ne estar a l'alçada.
És per tot això que ens manifestarem el proper dia 17 de desembre, a les 18h a la Plaça de la Independència (la Farola) de Castelló de la Plana; que emplacem els particulars i les associacions de Castelló de la Plana, del País Valencià i de la resta del domini lingüístic català a mostrar la seua adhesió a aquesta crida; i que convidem les associacions de Castelló de la Plana a donar suport i a participar activament de la plataforma mobilitzadora Castelló per la llengua, per coordinar els esforços de tots plegats de manera cada vegada més efectiva i en més àmbits per la plena normalització de la llengua a la ciutat i el seu entorn.
des de la plataforma de defensa de la llengua recentment constituïda Castelló per la llengua us emplacem a mostrar la vostra adhesió -si en compartiu els principis- a la següent crida a la mobilització entorn del 79é aniversari de les Normes de Castelló, per una escola valenciana, pública i de qualitat. Les adhesions, de particulars i d'entitats, s'han de formalitzar a través del formulari del bloc de Castelló per la llengua que teniu enllaçat més amunt.
Així mateix, estarem agraïts si feu circular aquesta crida entre els vostres contactes i us convidem a manifestar-nos en commemoració de la signatura de les Normes de Castelló i per una escola valenciana, pública i de qualitat el dia 17 de desembre del 2011, a les 18h a la Plaça de la Independència (la Farola) de Castelló de la Plana.
Cordialment,
Castelló per la llengua
CRIDA
Per una escola valenciana, pública i de qualitat
-crida a la mobilització entorn del 79é aniversari de les Normes de Castelló-
Al País Valencià, ja fa temps que estem acostumats que el govern no contribuïsca a la causa de l'extensió del valencià com a llengua vehiculadora de la vida social del nostre poble, la llengua que hi acompleix la funció de cohesió social. Ans al contrari, fa massa anys que ens n'hem de defensar, dels qui manen, i de la seua política de constant arraconament de la nostra llengua de tots els àmbits en els quals, amb la tenacitat i el compromís de la societat civil, s'havia aconseguit introduir tot compensant (mínimament) el secular domini que el castellà hi havia mantingut.Les darreres apostes del govern valencià, com la censura d'un mitjà de comunicació en la nostra llengua com TV3 i l'aposta per un model “trilingüe” en l'educació, que aboca a una reducció d'hores d'ensenyament en català en aquells llocs en què es trobava efectivament implantat i a un domini encara més pronunciat del castellà, ens obliguen novament a eixir al carrer en defensa de la nostra llengua. És per això que des de les entitats que formem part de Castelló per la llengua emplacem la societat castellonenca a manifestar-se per:
· una escola valenciana, pública i de qualitat. L'escola exerceix una funció clau de cohesió social, i en aquest sentit la llengua dels valencians ha de ser-ne llengua vehicular. S'ha demostrat que el model d'ensenyament en valencià ha donat els millors resultats en tots els camps, i que és l'únic que garanteix l'adquisició de les destreses necessàries en la llengua del país. Cal enfrontar globalment la resistència a l'ofensiva contra el català a l'ensenyament, que també pateixen al Principat, amb l'ofensiva judicial contra el model de conjunció, o a les Illes, on el govern popular promou una educació en què el català hi jugue un paper marginal. L'enemic és el mateix: la defensa l'hem de pensar conjuntament.
la reivindicació de la nostra pertinença a la comunitat de llengua catalana, una comunitat lingüística mitjana en el context europeu, ja que la nostra llengua és parlada, dalt i baix del Sénia i a les Illes per vora 9 milions de persones. Reclamem polítiques conjuntes de promoció de la nostra cultura a nivell extern i l'impuls d'estratègies comunes de revitalització i protecció de la nostra llengua i de polítiques culturals que afavorisquen les potencialitats de la nostra comunitat lingüística. Volem un espai comunicatiu conjunt: per la recepció de TV3 i IB3 al País Valencià; i per un Canal 9 digne, sense manipulació, que impulse la normalització del valencià i que es puga veure arreu del nostre domini lingüístic.
· la resolució de la problemàtica entorn dels models normatius de llengua. Cal que l'AVL reconega sense embuts la unitat de la llengua catalana per estroncar els perills d'una deriva isolacionista, de consolidació en el pla legal i de la normativa lingüística de dues llengües diferents per la via del distanciament dels models formals de la llengua. Contra els qui impulsen la divisió i l'afebliment de la comunitat lingüística catalana, ens reivindiquem en la unitat que ens dóna força per tirar endavant el procés normalitzador. El 1932, les Normes de Castelló van marcar en aquest sentit un camí fet de seny i de fe en les possibilitats del nostre poble: cal aprendre la lliçó i saber-ne estar a l'alçada.
És per tot això que ens manifestarem el proper dia 17 de desembre, a les 18h a la Plaça de la Independència (la Farola) de Castelló de la Plana; que emplacem els particulars i les associacions de Castelló de la Plana, del País Valencià i de la resta del domini lingüístic català a mostrar la seua adhesió a aquesta crida; i que convidem les associacions de Castelló de la Plana a donar suport i a participar activament de la plataforma mobilitzadora Castelló per la llengua, per coordinar els esforços de tots plegats de manera cada vegada més efectiva i en més àmbits per la plena normalització de la llengua a la ciutat i el seu entorn.
Castelló per la llengua, desembre de 2011
October 23, 11:15 AM
BASES
1. Hi podran concórrer treballs poètics, en qualssevol modalitats, escrits en llengua catalana.
2. L’extensió de les obres, que hauran de ser originals i inèdites, no serà menor de 400 versos ni inferior, en d’altres casos, a la d’un volum normal de poesia. No hi podran concursar obres guardonades en d’altres certàmens.
3. Els originals, per quintuplicat i en òptimes condicions de lectura, faran constar nom, adreça postal, correu electrònic i telèfon de l’autor/a. L’ús de pseudònims es regirà per l’habitual sistema de plica, a l’interior de la qual hom consignarà les dades completes de la persona interessada.
4. Els treballs hauran de ser tramesos, abans del 31 de desembre de 2011, a AMICS DE JOAN VALLS, Pintor Salvador Abril 11, 11ª, 46005 València. Els manuscrits de les obres no guardonades podran ser recuperats dins el termini de dos mesos a comptar des del lliurament del premi sol·licitant-ne la devolució contra reemborsament. Passat aquest termini els originals seran destruïts per a la seua conversió en paper reciclat.
5. S’hi estableix un únic premi, indivisible, de 1.500 euros. El premi, tanmateix, podrà ser declarat desert si les obres presentades no reuneixen, a parer del jurat, mèrits suficients o no s’ajusten a les condicions de la convocatòria. El jurat podrà fer mencions honorífiques de l’obra o obres finalistes.
6. El treball que en resultés guanyador serà publicat dins la col·lecció Edicions de la Guerra de l'Editorial Denes.
7. El jurat serà integrat per Manuel Bellver, Olga Gargallo, Begonya Mezquita, Josep Mir i Manel Rodríguez-Castelló.
8. L’acte públic d’adjudicació del premi tindrà lloc a la ciutat d’Alcoi en març de 2012, en el transcurs d’un acte públic on es lliuraran també els XVIII Premis Joan Valls i Jordà Per l’Ús i Promoció del Català.
A la ciutat d’Alcoi, 22 d'octubre de 2011
October 11, 01:17 PM
El proper dijous 20 d'octubre la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) celebra a la Sala de Graus de l'edifici Ferràndiz i Carbonell una històrica sessió. Serà, en efecte, la primera vegada que la ja més que centenària institució visita oficialment la nostra ciutat per fer-hi una jornada de treball. L'excusa –si així es pot anomenar– és precisament el centenari de la Secció Filològica de l'IEC i alguns altres més: dues morts, la de Joan Maragall i la de Teodor Llorente, i dos naixements, el d'Enric Valor i el de Manuel Sanchis Guarner. Les lectures, conferències i estudis que s'oferiran la vesprada del dia 20 s'ocupen també de Joan Valls, de Jordi Valor i d'Ovidi Montllor. Serà una magnífica oportunitat perquè els assistents a aquesta sessió de treball, oberta a tot el públic, tinguen un coneixement de primera mà d'unes reflexions sobre els autors citats que posteriorment seran publicades per l'Institut. I per als representants de la institució normativa més important del català, l'activitat dels quals es complementa amb visites guiades a la nostra ciutat, per prendre el pols a la vitalitat i/o decandiment del català d'Alcoi als diversos àmbits socials. I perquè tots junts treballem per la revitalització d'una llengua i d'una cultura que en el cas del nostre poble està patint des de fa anys una penúria d'idees i projectes i notables retrocessos en les poquetes coses amb què havíem anat avançant (estalviem al lector o lectora d'aquest bloc, de moment, els detalls concrets d'aquest retrocés). Bona ocasió, en fi, per fer bo l'eslògan que l'IEC ha triat inspirant-se en Joan Maragall: l'any de la Paraula Viva.
Acabem comentant que els nostres socis Jordi Botella i Manel Rodríguez-Castelló, i el Premi Joan Valls i Jordà per l'Ús i Promoció del Català, Eugeni S. Reig, participaran amb comunicacions sobre Ovidi Montllor, Joan Valls i Jordi Valor. I ací el programa complet de la jornada.
Acabem comentant que els nostres socis Jordi Botella i Manel Rodríguez-Castelló, i el Premi Joan Valls i Jordà per l'Ús i Promoció del Català, Eugeni S. Reig, participaran amb comunicacions sobre Ovidi Montllor, Joan Valls i Jordi Valor. I ací el programa complet de la jornada.
[Cliqueu diverses vegades sobre la imatge per millor visualitzar-la]
July 28, 02:33 PM
CONSIDERACIONS I PROPOSTES AL CONSELL D’ADMINISTRACIÓ DE RTVV (28/07/2011)
RAFAEL XAMBÓ. REPRESENTANT DE COMPROMÍS.
El grup RTVV es troba en una situació gravíssima de vulneració dels principis fonamentals de la Llei de creació 7/1984 de 4 de juliol tant pel que fa a la promoció i protecció lingüística de la llengua pròpia (art. 2n. a), a la veracitat, imparcialitat i objectivitat en les informacions (art. 2n. b), a la separació entre informació i opinió (art.2n. c), com pel que fa al respecte al pluralisme polític, cultural i lingüístic, religiós i social (art. 2n. e).
En aquest sentit, la presència del valencià en el conjunt de la programació es troba molt per davall del que és exigible per al compliment del mandat legal i arriba a desaparèixer sovint en l’horari de màxima audiència. Tots els estudis indiquen una presència de la llengua pròpia per davall del 50%. El pressupost per a doblatge al valencià s’ha reduït en un 70% i ha portat a la fallida del sector. D’altra banda, en el conjunt de la programació s’ignoren sistemàticament les obres del sector cultural –literatura, teatre i música- que s’expressen en valencià. De la mateixa manera, no es dóna informació de les Trobades d’Escola Valenciana que reuneixen milers i milers de persones per tota la geografia valenciana. La manipulació informativa ha estat documentada en repetides ocasions pels sindicats de RTVV i associacions d’usuaris i ha sigut objecte de queixa davant el Síndic de Greuges. Els fets dels darrers dies en relació a la cobertura informativa del cas judicial en què es troba imputat l’expresident Camps, així com la informació sobre la seua dimissió i l’allau de lloances, a mena de publireportatge, a la seua presidència, són la darrera mostra d’una greu manipulació informativa de l’audiència amb una clara intenció d’ocultar i enganyar. Se li ha arribat a atribuir l’arribada de l’AVE o la consecució del corredor mediterrani.
Convé no oblidar el paper actiu que RTVV va jugar en el cas Gurtel per mitjà dels contractes milionaris per a la visita del Papa l’any 2006 i que van suposar el desviament de sis milions d’euros cap a la trama corrupta i la dimissió de l’anterior Director General, Pedro García, implicat també en el cas.
Igualment, convé assenyalar la manca de diligència de l’actual Director General en el cas d’abusos sexuals de l’exdirector de Recursos Humans Vicente Sanz, un cas en què RTVV haurà de pagar-li indemnització per no haver-li obert un expedient al seu moment, haver-lo mantingut més d’una setmana en el seu lloc, després de denunciats els fets greus, i haver mentit als representants sindicals assegurant que li havien obert expedient.
Quant a la situació econòmica de RTVV, és conegut que arrossega un deute de 1.200 milions d’euros. Una sagnia que es va iniciar l’any 2000 quan la Generalitat va decidir que les ampliacions de capital de RTVV es feren a partir d’aquell any mitjançant endeutament bancari en comptes d’incrementar les aportacions de la Generalitat. Una decisió que ajornava els problemes i que ens ha dut a la situació actual en la qual, segons l’informe del Síndic de Comptes (2009), Canal 9 i Ràdio 9 es troben en un dels supòsits de dissolució prevists en l’article 260 de la Llei de Societats Anònimes. Això, no obstant, no ha sigut obstacle per continuar contractant producció externa que es podria fer amb recursos propis, mantenint els contractes d’alta direcció d’un grapat de càrrecs sense cap control, amb condicions opaques i amb indemnitzacions ben sucoses. Cal destacar que a RTVV no hi ha bossa de treball i les contractacions s’efectuen amb tota l’arbitrarietat que el CA de RTVV ha permès, tot transgredint els principis de competència i qualificació per al lloc i de transparència que és exigible als organismes públics. Des de l’any 1996 fins al 2011, RTVV ha incrementat el nombre de treballadors fins a doblar la plantilla. Una política de contractació orientada a tenir personal fidel i submís bé per afinitat ideològica, bé per temor a ser despatxat, mentre la majoria del personal de plantilla, els treballadors més qualificats i que accediren al lloc per mitjà de proves selectives, han estat arraconats a treballs menors.
Segons la Sindicatura de Comptes (2009), les dotacions previstes per a despeses de personal en els pressuposts del Grup RTVV de l’exercici de 2009 pugen a 54.357.650 euros, mentre que les despeses comptabilitzades s’eleven a 81.268.794 euros. Aquesta derivació pressupostària, igual que en exercicis precedents, està motivada per la inclusió de les despeses de personal contractat per obra o servei per a la producció de programes en el capítol II del pressuposts del Grup.
No obstant això (i tal com es va posar de manifest ja en anteriors informes de fiscalització), una vegada revisats els contractes del personal de programes analitzats s'observa que els dits contractes són de naturalesa laboral i tenen per objecte la realització de les tasques típiques de l’activitat de TVV i RAV. En conseqüència, atenent al que estableixen les normes pressupostàries relatives a la classificació econòmica de la despesa, aquestes despeses, quan es destinen a satisfer qualsevol tipus de retribució pels serveis prestats o treballs realitzats per personal dependent, no poden imputar-se al capítol II.
Crida poderosament l’atenció la ruïnosa gestió en la compra de drets esportius. L’any 2009, últim any en què disposem de dades fiables per mitjà de la Sindicatura de Comptes, TVV va invertir 33 milions d’euros en la compra de drets esportius, principalment del València C.F. (17 milions) i del Vila-real C.F. (13.7 milions). Els va vendre a tercers per 22.2 milions d’euros. El resultat fou que es van perdre 11 milions d’euros en una operació encoberta de subvencionar els dos principals equips de futbol valencià sense haver-ne de donar comptes i augmentant les pèrdues del Grup RTVV. No consta que el CA de RTVV cridara l’atenció dels responsables de TVV, exigira explicacions i prenguera les mesures adients davant un cas tan greu de mala gestió.
Quant a audiència, TVV ha anat perdent l’interès del públic valencià que s’ha reduït a la meitat. Si l’audiència mitjana del 2009 fou del 11.8 per cent, l’any 2010 era del 5.9 per cent i ha continuat baixant.
En suma, el Grup RTVV es troba en una situació gravíssima d’incompliment de la Llei de creació, amb una gestió econòmica i de personal totalment ineficient i amb un perfil de continguts de programació mediocre i allunyat del que ha de ser una televisió pública al servei de la ciutadania.
Per tot això, PROPOSE:
Cessament immediat del Director General de RTVV, José López Jaraba, i que les seues competències siguen assumides interinament pel CA de RTVV fins que es procedisca al nomenament d’un nou Director General.
Cessament immediat dels directors de Canal 9, Luís Redondo, i Ràdio 9, Lluís Motes, i dels respectius caps d’informatius. Aquests càrrecs haurien de ser assumits, interinament i fins als nous nomenaments, pel personal de plantilla més qualificat i antic en cada cas a proposta del CA de RTVV.
Revisió de tots els contractes d’alta direcció i de les indemnitzacions que s’hi inclouen.
Obertura d’una convocatòria pública per a la provisió del lloc de Director General entre professionals amb prestigi i competència reconeguts. El CA elaborarà una terna atenent criteris de qualificació, experiència en el sector, coneixement de la realitat valenciana i compromís de compliment de la Llei de creació de RTVV i la proposarà al Consell de la Generalitat Valenciana.
Prendre les mesures oportunes per a constituir de nou el Comité de Redacció, previst en el Conveni Col·lectiu de RTVV, com a instrument per a avaluar l’adequació dels diferents programes de contingut informatiu al pluralisme polític, la veracitat dels fets i l’absència de manipulació.
Instar la Generalitat Valenciana i les Corts perquè creen i posen en marxa el Consell Audiovisual (Llei 1/2006, de 19 d’abril, de la Generalitat, del Sector Audiovisual), al qual l’Estatut d’Autonomia encomana vetlar pel respecte dels drets, llibertats i valors constitucionals i estatutaris en l’àmbit dels mitjans audiovisuals de comunicació social.
Atenent la declaració feta pública pel President de la Generalitat Valenciana Alberto Fabra, quant a la necessitat de reestructurar el Grup RTVV amb criteris d’eficiència i estalvi, iniciar d’immediat els treballs escaients en aquest Consell d’Administració per contribuir amb totes les nostres forces i capacitats a redreçar RTVV, patrimoni de la ciutadania que ha d’actuar al seu servei en defensa i promoció de la llengua pròpia, la cultura valenciana i universal, els valors democràtics i el dret a la informació de totes i tots.
RAFAEL XAMBÓ. REPRESENTANT DE COMPROMÍS.
El grup RTVV es troba en una situació gravíssima de vulneració dels principis fonamentals de la Llei de creació 7/1984 de 4 de juliol tant pel que fa a la promoció i protecció lingüística de la llengua pròpia (art. 2n. a), a la veracitat, imparcialitat i objectivitat en les informacions (art. 2n. b), a la separació entre informació i opinió (art.2n. c), com pel que fa al respecte al pluralisme polític, cultural i lingüístic, religiós i social (art. 2n. e).
En aquest sentit, la presència del valencià en el conjunt de la programació es troba molt per davall del que és exigible per al compliment del mandat legal i arriba a desaparèixer sovint en l’horari de màxima audiència. Tots els estudis indiquen una presència de la llengua pròpia per davall del 50%. El pressupost per a doblatge al valencià s’ha reduït en un 70% i ha portat a la fallida del sector. D’altra banda, en el conjunt de la programació s’ignoren sistemàticament les obres del sector cultural –literatura, teatre i música- que s’expressen en valencià. De la mateixa manera, no es dóna informació de les Trobades d’Escola Valenciana que reuneixen milers i milers de persones per tota la geografia valenciana. La manipulació informativa ha estat documentada en repetides ocasions pels sindicats de RTVV i associacions d’usuaris i ha sigut objecte de queixa davant el Síndic de Greuges. Els fets dels darrers dies en relació a la cobertura informativa del cas judicial en què es troba imputat l’expresident Camps, així com la informació sobre la seua dimissió i l’allau de lloances, a mena de publireportatge, a la seua presidència, són la darrera mostra d’una greu manipulació informativa de l’audiència amb una clara intenció d’ocultar i enganyar. Se li ha arribat a atribuir l’arribada de l’AVE o la consecució del corredor mediterrani.
Convé no oblidar el paper actiu que RTVV va jugar en el cas Gurtel per mitjà dels contractes milionaris per a la visita del Papa l’any 2006 i que van suposar el desviament de sis milions d’euros cap a la trama corrupta i la dimissió de l’anterior Director General, Pedro García, implicat també en el cas.
Igualment, convé assenyalar la manca de diligència de l’actual Director General en el cas d’abusos sexuals de l’exdirector de Recursos Humans Vicente Sanz, un cas en què RTVV haurà de pagar-li indemnització per no haver-li obert un expedient al seu moment, haver-lo mantingut més d’una setmana en el seu lloc, després de denunciats els fets greus, i haver mentit als representants sindicals assegurant que li havien obert expedient.
Quant a la situació econòmica de RTVV, és conegut que arrossega un deute de 1.200 milions d’euros. Una sagnia que es va iniciar l’any 2000 quan la Generalitat va decidir que les ampliacions de capital de RTVV es feren a partir d’aquell any mitjançant endeutament bancari en comptes d’incrementar les aportacions de la Generalitat. Una decisió que ajornava els problemes i que ens ha dut a la situació actual en la qual, segons l’informe del Síndic de Comptes (2009), Canal 9 i Ràdio 9 es troben en un dels supòsits de dissolució prevists en l’article 260 de la Llei de Societats Anònimes. Això, no obstant, no ha sigut obstacle per continuar contractant producció externa que es podria fer amb recursos propis, mantenint els contractes d’alta direcció d’un grapat de càrrecs sense cap control, amb condicions opaques i amb indemnitzacions ben sucoses. Cal destacar que a RTVV no hi ha bossa de treball i les contractacions s’efectuen amb tota l’arbitrarietat que el CA de RTVV ha permès, tot transgredint els principis de competència i qualificació per al lloc i de transparència que és exigible als organismes públics. Des de l’any 1996 fins al 2011, RTVV ha incrementat el nombre de treballadors fins a doblar la plantilla. Una política de contractació orientada a tenir personal fidel i submís bé per afinitat ideològica, bé per temor a ser despatxat, mentre la majoria del personal de plantilla, els treballadors més qualificats i que accediren al lloc per mitjà de proves selectives, han estat arraconats a treballs menors.
Segons la Sindicatura de Comptes (2009), les dotacions previstes per a despeses de personal en els pressuposts del Grup RTVV de l’exercici de 2009 pugen a 54.357.650 euros, mentre que les despeses comptabilitzades s’eleven a 81.268.794 euros. Aquesta derivació pressupostària, igual que en exercicis precedents, està motivada per la inclusió de les despeses de personal contractat per obra o servei per a la producció de programes en el capítol II del pressuposts del Grup.
No obstant això (i tal com es va posar de manifest ja en anteriors informes de fiscalització), una vegada revisats els contractes del personal de programes analitzats s'observa que els dits contractes són de naturalesa laboral i tenen per objecte la realització de les tasques típiques de l’activitat de TVV i RAV. En conseqüència, atenent al que estableixen les normes pressupostàries relatives a la classificació econòmica de la despesa, aquestes despeses, quan es destinen a satisfer qualsevol tipus de retribució pels serveis prestats o treballs realitzats per personal dependent, no poden imputar-se al capítol II.
Crida poderosament l’atenció la ruïnosa gestió en la compra de drets esportius. L’any 2009, últim any en què disposem de dades fiables per mitjà de la Sindicatura de Comptes, TVV va invertir 33 milions d’euros en la compra de drets esportius, principalment del València C.F. (17 milions) i del Vila-real C.F. (13.7 milions). Els va vendre a tercers per 22.2 milions d’euros. El resultat fou que es van perdre 11 milions d’euros en una operació encoberta de subvencionar els dos principals equips de futbol valencià sense haver-ne de donar comptes i augmentant les pèrdues del Grup RTVV. No consta que el CA de RTVV cridara l’atenció dels responsables de TVV, exigira explicacions i prenguera les mesures adients davant un cas tan greu de mala gestió.
Quant a audiència, TVV ha anat perdent l’interès del públic valencià que s’ha reduït a la meitat. Si l’audiència mitjana del 2009 fou del 11.8 per cent, l’any 2010 era del 5.9 per cent i ha continuat baixant.
En suma, el Grup RTVV es troba en una situació gravíssima d’incompliment de la Llei de creació, amb una gestió econòmica i de personal totalment ineficient i amb un perfil de continguts de programació mediocre i allunyat del que ha de ser una televisió pública al servei de la ciutadania.
Per tot això, PROPOSE:
Cessament immediat del Director General de RTVV, José López Jaraba, i que les seues competències siguen assumides interinament pel CA de RTVV fins que es procedisca al nomenament d’un nou Director General.
Cessament immediat dels directors de Canal 9, Luís Redondo, i Ràdio 9, Lluís Motes, i dels respectius caps d’informatius. Aquests càrrecs haurien de ser assumits, interinament i fins als nous nomenaments, pel personal de plantilla més qualificat i antic en cada cas a proposta del CA de RTVV.
Revisió de tots els contractes d’alta direcció i de les indemnitzacions que s’hi inclouen.
Obertura d’una convocatòria pública per a la provisió del lloc de Director General entre professionals amb prestigi i competència reconeguts. El CA elaborarà una terna atenent criteris de qualificació, experiència en el sector, coneixement de la realitat valenciana i compromís de compliment de la Llei de creació de RTVV i la proposarà al Consell de la Generalitat Valenciana.
Prendre les mesures oportunes per a constituir de nou el Comité de Redacció, previst en el Conveni Col·lectiu de RTVV, com a instrument per a avaluar l’adequació dels diferents programes de contingut informatiu al pluralisme polític, la veracitat dels fets i l’absència de manipulació.
Instar la Generalitat Valenciana i les Corts perquè creen i posen en marxa el Consell Audiovisual (Llei 1/2006, de 19 d’abril, de la Generalitat, del Sector Audiovisual), al qual l’Estatut d’Autonomia encomana vetlar pel respecte dels drets, llibertats i valors constitucionals i estatutaris en l’àmbit dels mitjans audiovisuals de comunicació social.
Atenent la declaració feta pública pel President de la Generalitat Valenciana Alberto Fabra, quant a la necessitat de reestructurar el Grup RTVV amb criteris d’eficiència i estalvi, iniciar d’immediat els treballs escaients en aquest Consell d’Administració per contribuir amb totes les nostres forces i capacitats a redreçar RTVV, patrimoni de la ciutadania que ha d’actuar al seu servei en defensa i promoció de la llengua pròpia, la cultura valenciana i universal, els valors democràtics i el dret a la informació de totes i tots.
June 15, 02:40 PM
Diguem-ho clar: la proposta de decret del Govern Valencià del PP no és promoure el plurilingüisme. La finalitat és just la contrària: el monolingüisme castellà per defecte. Això sí, disfressat de modernitat, amb molt de bombo per a l'anglès. L'embolcall és fashion; el contingut, enverinat. Vegem per què.
En primer lloc, l’única llengua en què s'ha difós la proposta de decret ja dóna una pista de com aniran la resta de coses: només en castellà. No he vist enlloc la versió en català, ni tampoc en anglès. Però el contingut encara és molt pitjor. En el preàmbul s'afirma literalment que “els programes d'educació bilingüe [...] han permès donar una empenta a l'ensenyament del valencià [...] però les circumstàncies socials, polítiques i econòmiques [...] obliguen a superar un model actual que no sempre garanteix la presència equilibrada de les llengües oficials”. És a dir, com que s'ha avançat massa en l'ensenyament del català ara toca redreçar l’anomalia i recuperar la supremacia del castellà.
Una altra novetat és la introducció de l'exempció de l'assignatura de valencià al territori de predomini lingüístic valencià. Fins ara qualsevol pare o mare la podia demanar en el territori de predomini lingüístic castellà. Ara també ho podrà fer en el de predomini valencià. I compte que no parlem de l'ensenyament en valencià sinó de valencià. Com s'explica, doncs, que un decret que pretén assegurar el plurilingüisme permeta eximir d'una assignatura i precisament de llengua? I per què sols d’una i no del castellà i l’anglès?
L'article 2.6 recull una altra de les regulacions més perilloses: “la llengua materna predominant entre l'alumnat en què es vehicularan els àmbits d'actuació en l'educació infantil la determinarà la Conselleria [...] després que en cada centre docent es faça una consulta de caràcter orientatiu i no vinculant a tots els pares, mares o tutors". És a dir, que la Conselleria s'atorga el dret a decidir la llengua en què s'ha d'impartir la docència en cada centre, això sí, en funció de la “llengua materna” i no del territori.
Aquestes previsions tenen uns resultats ben clars si les combinem, per exemple, amb les de l'article 7, on es regula que “el professorat emprarà en l'aula la llengua materna predominant entre l'alumnat [...] si bé haurà de tenir en compte la llengua de l'entorn social”. Notem que en aquest cas, com en l'article 2.6, ja no parla de predomini lingüístic sinó de “llengua de l'entorn social”, un concepte nou que fins ara no s'havia fet servir en cap norma legal. L'aplicació d'aquests preceptes a València, Alacant, Elx i les seues conurbacions poden significar l’eliminació del valencià en qualsevol dels seus col·legis.
I, per rematar-ho, mai més ben dit, cal parar esment al pervers sistema de distribució de la llengua vehicular en les matèries. Les socials, la història i la natura, en valencià. Les matemàtiques, les tecnologies, la física i la química, en castellà. La resta de matèries les determinarà el Consell Escolar mitjançant un projecte lingüístic de centre, però serà la Conselleria qui finalment l'ha d'“autoritzar o aprovar”.
I on queda la introducció de l'anglès en les matèries del suposat subject matter del decret? S'hi preveuen dos programes: el plurilingüe inicial i l’avançat. Doncs bé, en l'inicial l'única assignatura en anglès és la d’anglès i en l'avançat, on es puga: les matèries que no s'han d'impartir obligatòriament en castellà o en valencià.
Clar i català: el Govern valencià pretén vendre l’embolcall cool i fashion del plurilingüisme equilibrat valencià-castellà-anglès al 33 %. Però, de plurilingüisme, ni mitja paraula. L’anglès fa de cirereta plurilingüe: justifica el rètol però ni hi té presència clara ni sobretot mitjans per a impartir-lo. La resta del “plurilingüisme equilibrat” es resol així: eximir de l'estudi del valencià (sols del valencià) amb la simple petició dels pares; substituir el concepte de predomini lingüístic territorial pel nou de “llengua de l'entorn social”; control decisori i directe de la Conselleria centre a centre i una curiosa fixació dirigista en les matèries que indica cap a on ens vol portar: les considerades socialment més rellevants, en castellà; i la resta, si l'entorn social i la Conselleria ho permeten, es podran fer en valencià. I, si no, també en castellà. Tres llengües en equilibri plurilingüe? ¡Una, grande y libre!
[Article publicat en El Temps, núm. 1409, de 14 de juny de 2011]
En primer lloc, l’única llengua en què s'ha difós la proposta de decret ja dóna una pista de com aniran la resta de coses: només en castellà. No he vist enlloc la versió en català, ni tampoc en anglès. Però el contingut encara és molt pitjor. En el preàmbul s'afirma literalment que “els programes d'educació bilingüe [...] han permès donar una empenta a l'ensenyament del valencià [...] però les circumstàncies socials, polítiques i econòmiques [...] obliguen a superar un model actual que no sempre garanteix la presència equilibrada de les llengües oficials”. És a dir, com que s'ha avançat massa en l'ensenyament del català ara toca redreçar l’anomalia i recuperar la supremacia del castellà.
Una altra novetat és la introducció de l'exempció de l'assignatura de valencià al territori de predomini lingüístic valencià. Fins ara qualsevol pare o mare la podia demanar en el territori de predomini lingüístic castellà. Ara també ho podrà fer en el de predomini valencià. I compte que no parlem de l'ensenyament en valencià sinó de valencià. Com s'explica, doncs, que un decret que pretén assegurar el plurilingüisme permeta eximir d'una assignatura i precisament de llengua? I per què sols d’una i no del castellà i l’anglès?
L'article 2.6 recull una altra de les regulacions més perilloses: “la llengua materna predominant entre l'alumnat en què es vehicularan els àmbits d'actuació en l'educació infantil la determinarà la Conselleria [...] després que en cada centre docent es faça una consulta de caràcter orientatiu i no vinculant a tots els pares, mares o tutors". És a dir, que la Conselleria s'atorga el dret a decidir la llengua en què s'ha d'impartir la docència en cada centre, això sí, en funció de la “llengua materna” i no del territori.
Aquestes previsions tenen uns resultats ben clars si les combinem, per exemple, amb les de l'article 7, on es regula que “el professorat emprarà en l'aula la llengua materna predominant entre l'alumnat [...] si bé haurà de tenir en compte la llengua de l'entorn social”. Notem que en aquest cas, com en l'article 2.6, ja no parla de predomini lingüístic sinó de “llengua de l'entorn social”, un concepte nou que fins ara no s'havia fet servir en cap norma legal. L'aplicació d'aquests preceptes a València, Alacant, Elx i les seues conurbacions poden significar l’eliminació del valencià en qualsevol dels seus col·legis.
I, per rematar-ho, mai més ben dit, cal parar esment al pervers sistema de distribució de la llengua vehicular en les matèries. Les socials, la història i la natura, en valencià. Les matemàtiques, les tecnologies, la física i la química, en castellà. La resta de matèries les determinarà el Consell Escolar mitjançant un projecte lingüístic de centre, però serà la Conselleria qui finalment l'ha d'“autoritzar o aprovar”.
I on queda la introducció de l'anglès en les matèries del suposat subject matter del decret? S'hi preveuen dos programes: el plurilingüe inicial i l’avançat. Doncs bé, en l'inicial l'única assignatura en anglès és la d’anglès i en l'avançat, on es puga: les matèries que no s'han d'impartir obligatòriament en castellà o en valencià.
Clar i català: el Govern valencià pretén vendre l’embolcall cool i fashion del plurilingüisme equilibrat valencià-castellà-anglès al 33 %. Però, de plurilingüisme, ni mitja paraula. L’anglès fa de cirereta plurilingüe: justifica el rètol però ni hi té presència clara ni sobretot mitjans per a impartir-lo. La resta del “plurilingüisme equilibrat” es resol així: eximir de l'estudi del valencià (sols del valencià) amb la simple petició dels pares; substituir el concepte de predomini lingüístic territorial pel nou de “llengua de l'entorn social”; control decisori i directe de la Conselleria centre a centre i una curiosa fixació dirigista en les matèries que indica cap a on ens vol portar: les considerades socialment més rellevants, en castellà; i la resta, si l'entorn social i la Conselleria ho permeten, es podran fer en valencià. I, si no, també en castellà. Tres llengües en equilibri plurilingüe? ¡Una, grande y libre!
ALFONS ESTEVE
[Article publicat en El Temps, núm. 1409, de 14 de juny de 2011]
June 10, 03:00 PM
Després de sis anys, per fi veu la llum Setge al cercle, el poemari amb què l'alcoià Robert Llopis va guanyar el XXII Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez - Ciutat d'Alcoi. L'edició segueix la línia dissenyada amb Ponts de paraules, l'antologia que vam editar en el 25è aniversari del nostre premi, caracteritzada per la sobrietat, l'elegància i la qualitat dels materials d'impressió. Així, publicat el llibre de Jaume Pomar Llibre de l'Exili, guanyador del XXIIIè, per El Gall Editor de Mallorca –edició a la qual la nostra associació va contribuir amb la compra de llibres– en 2011, queda saldat el deute que l'entitat, per culpa d'uns editors irresponsables, tenia amb aquests magnífics autors.
Aquest és el poema amb què Robert Llopis obre Setge al cercle perquè aneu fent boca:
Ara m'envolta el desfici del capvespre,
la pausada cadència de les ombres.
Sobre elles, un desig felí llisca engrescat
pel fugisser cordill dels somnis.
Em preguntes què és el vent entre els cabells
o la incerta essència de la mar
i no duc sinó tristes morts als llavis,
llunes esmicolades, recreades en silenci,
mentre tu, Sweet Jane, somrius sota un sol
que clou la funció amb un cert deix d'amarguesa.
El llibre l'acompanya un pròleg que vaig escriure per a l'ocasió i que acaba així: "Aquest Setge al cercle que finalment, lector, tens a les mans és un inici fulgurant per a un poeta –la flauta de la bona poesia no sol sonar per casualitat– colrat en molts precedents exercicis. De tant en tant l'esforç que significa convocar i organitzar, des de la més estricta independència, el premi anual de poesia Manuel Rodríguez Martínez, es veu amb escreix compensat per les troballes com la que avui tinc el gust de presentar. La veu poètica de Robert Llopis ja s'ha guanyat un espai propi que no malmetran l'aldarull del bassal on rauquen tants batracis ni la indiferència més gèlida. I li desitgem plena i llarga vida".
Ara només ens cal esperar poder-lo presentar i que arribe als lectors més sensibles i exigents.
Aquest és el poema amb què Robert Llopis obre Setge al cercle perquè aneu fent boca:
Ara m'envolta el desfici del capvespre,
la pausada cadència de les ombres.
Sobre elles, un desig felí llisca engrescat
pel fugisser cordill dels somnis.
Em preguntes què és el vent entre els cabells
o la incerta essència de la mar
i no duc sinó tristes morts als llavis,
llunes esmicolades, recreades en silenci,
mentre tu, Sweet Jane, somrius sota un sol
que clou la funció amb un cert deix d'amarguesa.
El llibre l'acompanya un pròleg que vaig escriure per a l'ocasió i que acaba així: "Aquest Setge al cercle que finalment, lector, tens a les mans és un inici fulgurant per a un poeta –la flauta de la bona poesia no sol sonar per casualitat– colrat en molts precedents exercicis. De tant en tant l'esforç que significa convocar i organitzar, des de la més estricta independència, el premi anual de poesia Manuel Rodríguez Martínez, es veu amb escreix compensat per les troballes com la que avui tinc el gust de presentar. La veu poètica de Robert Llopis ja s'ha guanyat un espai propi que no malmetran l'aldarull del bassal on rauquen tants batracis ni la indiferència més gèlida. I li desitgem plena i llarga vida".
Ara només ens cal esperar poder-lo presentar i que arribe als lectors més sensibles i exigents.
June 08, 04:17 PM
Cal ser molt ignorant o tindre molt mala fe per dir que el PP valora el valencià i l’escola pública, així com que pretén sincerament implantar el plurilingüisme en el sistema educatiu. Al contrari, no cal treballar a l’ensenyament per saber que pretenen extirpar les línies en valencià, així com eliminar grups dels centres públics (per augmentar-los als de l’Església), retallar hores de reforç, recursos i professorat, apujar el nombre d’alumnes per aula i la jornada laboral, abaixar salaris d’educadors i aportacions als centres, etc. Intenten camuflar tot això sota el rètol “modelo único plurilingüe”, però se’ls veu el llautó i no s’ho creuen ni ells. De sempre les nostres classes dirigents han odiat el valencià, els fa nosa, perquè els posa en evidència, i ara per fi han vist l’ocasió d’eliminar-lo, carregant-se la faena de 30 anys d’ensenyament públic en valencià. També de sempre han temut la instrucció de la gent, des de fa segles, quan cremaven mestres a les fogueres inquisitorials (o els feien retractar-se o exiliar-se) –i fins ben entrat el segle XIX: Gaetà Ripoll, mestre valencià, va ser-hi assassinat pel Sant Ofici, avantpassat de l’Opus que ara ens governa. És lògic: una ciutadania instruïda i il·lustrada no permetria la impunitat de què gaudeixen. I una població educada en valencià els deixaria en ridícul: la seua coentor, la seua barbàrie i la seua defecció lingüística quedarien massa a la vista. No poden consentir-ho, ells ho veuen instintivament, i tenen raó. Aquesta és la seua lògica sociolingüística: la promoció del valencià els deixa en evidència i mina el seu poder, per això els cal eliminar-lo com a llengua culta i vehicle educatiu. Necessiten una educació arcaica, confessional, retrògrada i castellanista per mantindre les seues majories electorals, però ara potser se’ls ha anat la maneta: no compten amb la força del món educatiu valencià ni amb l’emergència del Moviment Quinze de Maig. Si confluïren aquests dos factors els podríem obligar a fer marxa arrere en les últimes agressions –i en les que preparen.
Perquè ara tots ens preguntem: Què farem? Pares i mares, profes, estudiants, societat civil... ¿Tornarem a caure en els mateixos errors de sempre? ¿Tornarem a confiar en els “líders” que al final sempre acaben traïcionant-nos, negociant i desfent les mobilitzacions que tantes energies costen de muntar? ¿Tornarem a protestar perquè uns quants “capos” traguen partit i decidisquen per tots? Doncs no, companys, aquesta volta no. Tenim ben present l’última i no tornarem a espifiar-la. Recordeu? Només fa 2 cursos: era el 2008/09. El 29 de novembre hi hagué a València una macro-manifestació històrica, de desenes de milers de persones, que culminava mesos de mobilitzacions com no s’havien vist ací en dècades: tancaments a moltíssims centres, assemblees massives, tot el món educatiu en lluita... Aquell dia la gent estava eufòrica i se sentia invencible, però poc després, els “líders” de la Plataforma (o la seua majoria), satisfets amb la retirada de la “Citizenship”, claudiquen i desfan el moviment, firmant la pau amb Font de Mora. Quina vergonya! Aquella energia de molts milers de persones mobilitzades durant mesos de lluita només va servir per evitar que una assignatura de 2 hores en 2n d’ESO s’impartira en anglés
Afortunadament ara estem en una altra fase i no ens deixarem segrestar per cap cúpula, sindical, de FAPA o del que siga. Ara tenim, gràcies al Moviment 15-M, una societat civil en ebullició i en connexió creixent, una nova força en la base que no teníem, i per això ara les mobilitzacions no seran tan fàcils de segrestar. Els sindicats, FAPA, Escola Valenciana... i tots els partits, associacions i entitats que vulguen sumar-s’hi són benvinguts, però alerta: res de líders que negocien en nom nostre i que s’atribuïsquen poder de decisió. Necessitem connectar totes les lluites en el món educatiu (això de les línies és la punta de tota una immensa retallada en marxa que pretén pegar-li el colp de gràcia a l’ensenyament públic), i el 15-M pot ser-ne el mitjà, el referent i l’espurna: hem d’aprofitar-lo i aprendre’n. Les seues acampades, assemblees, comissions, grups de treball, interacció en xarxa, rotació dels portantveus, contacte permanent a través d’Internet... són ja una referència i cal adoptar-los. Comencem des de baix: assemblees per centres, per districtes o per estaments, comissions i grups de treball de profes, mares i estudiants, connexió de tots, webs ad hoc i blogs actius, xarxes socials, “moodle”... Preparem ja tancaments i acampades als centres contra aquest atac brutal a l’ensenyament públic. Posem en peu de nou el món educatiu valencià, i ara sense delegar en cap líder, amb representants rotatoris i sense claudicar davant de petites retirades, ni tan sols amb la dimissió de Font de Mora, que és ja un cadàver polític. L’onada mobilitzadora que ara comença només hauria de parar quan tinguem garanties escrites i proves factuals de tota una altra política educativa i quan ho decidisquen les assemblees sobiranes. Com diria aquell: o ara o mai.
[Josep-Lluís Navarro (Cap d’Estudis de l’Institut Lluís Vives)]
Publicat a Levante-EMV, juny 2011
Perquè ara tots ens preguntem: Què farem? Pares i mares, profes, estudiants, societat civil... ¿Tornarem a caure en els mateixos errors de sempre? ¿Tornarem a confiar en els “líders” que al final sempre acaben traïcionant-nos, negociant i desfent les mobilitzacions que tantes energies costen de muntar? ¿Tornarem a protestar perquè uns quants “capos” traguen partit i decidisquen per tots? Doncs no, companys, aquesta volta no. Tenim ben present l’última i no tornarem a espifiar-la. Recordeu? Només fa 2 cursos: era el 2008/09. El 29 de novembre hi hagué a València una macro-manifestació històrica, de desenes de milers de persones, que culminava mesos de mobilitzacions com no s’havien vist ací en dècades: tancaments a moltíssims centres, assemblees massives, tot el món educatiu en lluita... Aquell dia la gent estava eufòrica i se sentia invencible, però poc després, els “líders” de la Plataforma (o la seua majoria), satisfets amb la retirada de la “Citizenship”, claudiquen i desfan el moviment, firmant la pau amb Font de Mora. Quina vergonya! Aquella energia de molts milers de persones mobilitzades durant mesos de lluita només va servir per evitar que una assignatura de 2 hores en 2n d’ESO s’impartira en anglés
Afortunadament ara estem en una altra fase i no ens deixarem segrestar per cap cúpula, sindical, de FAPA o del que siga. Ara tenim, gràcies al Moviment 15-M, una societat civil en ebullició i en connexió creixent, una nova força en la base que no teníem, i per això ara les mobilitzacions no seran tan fàcils de segrestar. Els sindicats, FAPA, Escola Valenciana... i tots els partits, associacions i entitats que vulguen sumar-s’hi són benvinguts, però alerta: res de líders que negocien en nom nostre i que s’atribuïsquen poder de decisió. Necessitem connectar totes les lluites en el món educatiu (això de les línies és la punta de tota una immensa retallada en marxa que pretén pegar-li el colp de gràcia a l’ensenyament públic), i el 15-M pot ser-ne el mitjà, el referent i l’espurna: hem d’aprofitar-lo i aprendre’n. Les seues acampades, assemblees, comissions, grups de treball, interacció en xarxa, rotació dels portantveus, contacte permanent a través d’Internet... són ja una referència i cal adoptar-los. Comencem des de baix: assemblees per centres, per districtes o per estaments, comissions i grups de treball de profes, mares i estudiants, connexió de tots, webs ad hoc i blogs actius, xarxes socials, “moodle”... Preparem ja tancaments i acampades als centres contra aquest atac brutal a l’ensenyament públic. Posem en peu de nou el món educatiu valencià, i ara sense delegar en cap líder, amb representants rotatoris i sense claudicar davant de petites retirades, ni tan sols amb la dimissió de Font de Mora, que és ja un cadàver polític. L’onada mobilitzadora que ara comença només hauria de parar quan tinguem garanties escrites i proves factuals de tota una altra política educativa i quan ho decidisquen les assemblees sobiranes. Com diria aquell: o ara o mai.
[Josep-Lluís Navarro (Cap d’Estudis de l’Institut Lluís Vives)]
Publicat a Levante-EMV, juny 2011
June 02, 03:48 PM
Manifest pel consens en l'ensenyament plurilingüe de qualitat: SÍ AL VALENCIÀ
La nostra societat necessita un ensenyament plurilingüe de qualitat per tindre oportunitats de futur en un món global. L'objectiu que les noves generacions dominen perfectament les dues llengües oficials, valencià i castellà, juntament amb una llengua estrangera és irrenunciable. Per aquest fet volem un model educatiu veritablement plurilingüe dissenyat per persones expertes en pedagogia, un model de consens, que s'adapte a la nostra realitat sociolingüística i que done resultats efectius. El decret anunciat pel govern presidit per Francisco Camps aposta justament pel camí contrari: pretén capgirar el model educatiu valencià i fer-ho amb criteris ideològics i no pedagògics, ignorant l'opinió dels experts, situant-se fora del consens que naix de l'aprovació a les Corts de la Llei d'ús i ensenyament del valencià (LUEV) sense cap vot en contra, fent-ho per la via de la imposició i menystenint l'experiència de més d'un quart de segle d'immersió lingüística en valencià.
El sistema de línia única tal i com es planteja pel Consell no té precedents avaluats a nivell internacional i significa a la pràctica la pèrdua de capacitats lingüístiques dels alumnes. Les noves generacions no tindran garantit el domini de les llengües oficials, com marca la LUEV, la Llei Orgànica d'Educació i l'Estatut d'Autonomia, i assaja un mètode d'introducció d'una tercera llengua sense resultats comprovats. Ens arrisquem al fet que el fracàs escolar siga encara més important a les nostres aules. Després de més 25 anys d'experiència d'ensenyament en valencià, el nou decret ignora els resultats obtinguts pels alumnes de línies en valencià en coneixement de valencià, castellà i anglés, notablement millors que els alumnes que han tingut el castellà com a llengua vehicular a l'aula.
L’ensenyament en valencià ens acosta a la qualitat, la renovació pedagògica, l’educació en valors i la multiculturalitat. Més valencià a l'ensenyament és sinònim de més llengües, més valencià és més anglés. A més, equiparar l'aprenentatge en valencià i en castellà a l'ensenyament és pretendre que parteixen de situacions socials similars, quan tots els experts coincideixen en el fet que la llengua minoritzada ha de tindre un tractament preferent a l'educació per garantir el seu coneixement. Així és com funcionen els models de països referents en plurilingüisme com Finlàndia o Canadà. Per tant, relegar el valencià a l'ensenyament com proposa el nou decret suposarà retrocedir greument en el progrés de la nostra llengua, perquè l’àmbit educatiu sempre ha estat clau en la normalització lingüística del valencià. El nou model arracona la llengua i implica un perill real de desaparició en poques generacions Per totes aquestes raons, ens oposem a l'aprovació del decret del nou model perquè significa un pas enrere en l'ensenyament plurilingüe, s'oposa al criteri dels experts, se situa fora del consens educatiu, hipoteca les capacitats lingüístiques de les noves generacions, arracona el valencià a l'ensenyament i posa en perill la seua supervivència a la societat.
Davant d'aquest nou model, convidem tota la societat valenciana a oposar-s'hi i fer sentir la seua veu a favor d'un model lingüístic de consens, fet amb criteris pedagògics i de qualitat i amb un paper protagonista del valencià a l'ensenyament com a garantia de plurilingüisme i oportunitats de futur. Sí al valencià, sí al plurilingüisme, sí a la qualitat!
[PER SIGNAR EL PRESENT MANIFEST]
La nostra societat necessita un ensenyament plurilingüe de qualitat per tindre oportunitats de futur en un món global. L'objectiu que les noves generacions dominen perfectament les dues llengües oficials, valencià i castellà, juntament amb una llengua estrangera és irrenunciable. Per aquest fet volem un model educatiu veritablement plurilingüe dissenyat per persones expertes en pedagogia, un model de consens, que s'adapte a la nostra realitat sociolingüística i que done resultats efectius. El decret anunciat pel govern presidit per Francisco Camps aposta justament pel camí contrari: pretén capgirar el model educatiu valencià i fer-ho amb criteris ideològics i no pedagògics, ignorant l'opinió dels experts, situant-se fora del consens que naix de l'aprovació a les Corts de la Llei d'ús i ensenyament del valencià (LUEV) sense cap vot en contra, fent-ho per la via de la imposició i menystenint l'experiència de més d'un quart de segle d'immersió lingüística en valencià.
El sistema de línia única tal i com es planteja pel Consell no té precedents avaluats a nivell internacional i significa a la pràctica la pèrdua de capacitats lingüístiques dels alumnes. Les noves generacions no tindran garantit el domini de les llengües oficials, com marca la LUEV, la Llei Orgànica d'Educació i l'Estatut d'Autonomia, i assaja un mètode d'introducció d'una tercera llengua sense resultats comprovats. Ens arrisquem al fet que el fracàs escolar siga encara més important a les nostres aules. Després de més 25 anys d'experiència d'ensenyament en valencià, el nou decret ignora els resultats obtinguts pels alumnes de línies en valencià en coneixement de valencià, castellà i anglés, notablement millors que els alumnes que han tingut el castellà com a llengua vehicular a l'aula.
L’ensenyament en valencià ens acosta a la qualitat, la renovació pedagògica, l’educació en valors i la multiculturalitat. Més valencià a l'ensenyament és sinònim de més llengües, més valencià és més anglés. A més, equiparar l'aprenentatge en valencià i en castellà a l'ensenyament és pretendre que parteixen de situacions socials similars, quan tots els experts coincideixen en el fet que la llengua minoritzada ha de tindre un tractament preferent a l'educació per garantir el seu coneixement. Així és com funcionen els models de països referents en plurilingüisme com Finlàndia o Canadà. Per tant, relegar el valencià a l'ensenyament com proposa el nou decret suposarà retrocedir greument en el progrés de la nostra llengua, perquè l’àmbit educatiu sempre ha estat clau en la normalització lingüística del valencià. El nou model arracona la llengua i implica un perill real de desaparició en poques generacions Per totes aquestes raons, ens oposem a l'aprovació del decret del nou model perquè significa un pas enrere en l'ensenyament plurilingüe, s'oposa al criteri dels experts, se situa fora del consens educatiu, hipoteca les capacitats lingüístiques de les noves generacions, arracona el valencià a l'ensenyament i posa en perill la seua supervivència a la societat.
Davant d'aquest nou model, convidem tota la societat valenciana a oposar-s'hi i fer sentir la seua veu a favor d'un model lingüístic de consens, fet amb criteris pedagògics i de qualitat i amb un paper protagonista del valencià a l'ensenyament com a garantia de plurilingüisme i oportunitats de futur. Sí al valencià, sí al plurilingüisme, sí a la qualitat!
[PER SIGNAR EL PRESENT MANIFEST]
May 10, 02:27 PM
El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.
Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.
Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.
Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural del País Valencià: així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.
Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.
Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.
Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural del País Valencià: així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.
May 05, 02:01 PM
Les associacions cíviques que signen aquest document, aprovat a Alacant el 9 d'abril de 2011, davant la pròxima convocatòria d'Eleccions Municipals i Autonòmiques, manifesten:
1. Tot procés electoral és una ocasió magnífica perquè la ciutadania declare públicament la seua opinió, demandes, crítiques, etc. No és un moment polític que haja de ser ser monopolitzat per les forces polítiques participants, sinó que ha de ser un període d'obertura de la política a la societat civil. Els protagonistes de qualsevol elecció no han de ser les candidatures sinó l'electorat. En aquests moments els partits han de ser, més que mai, organitzacions obertes i transparents: la ciutadania interessada i responsable no pot admetre l'existència d'assumptes “interns” que s'utilitzen per a encobrir pràctiques que deterioren la vida democràtica. Per tot això exigim als partits, candidats i candidates, abans de res, que siguen ESTRICTAMENT RESPECTUOSOS AMB LA SOCIETAT CIVIL, QUE CONSIDEREN ELS ELECTORS COM A PERSONES INTEL·LIGENTS MAJORS D'EDAT i que excloguen escrupolosament de les seues pràctiques polítiques l'insult, la manipulació, la personalització excessiva, l'ús fraudulent de recursos públics, l'espectacularització innecessària de la seua activitat, l'ús simple del “i tu més”, etc. En lloc d'això, exigim que centren la seua activitat en l'anàlisi crítica de la realitat i en l'oferta programàtica, que estiguen disposats a propiciar trobades amb la societat civil en les seues diverses expressions, a participar en debats públics i, en altre ordre de coses, que mostren austeritat en l'ocupació de mitjans, evitant el malbaratament injustificat. Apel·lem igualment als mitjans de comunicació perquè siguen respectuosos amb el pluralisme existent en la societat valenciana informant sobre les propostes i accions de totes les forces polítiques.
2. Les pròximes eleccions tenen algunes característiques que les fan peculiars, fonamentalment pel fet d'estar emmarcades per realitats que han alterat per complet algunes de les certeses sobre les quals s'ha desenvolupat la democràcia valenciana. En aquest sentit, almenys, cal referir-se a:
· La crisi econòmica, amb independència del seu abast mundial o de les especials repercussions a l'Estat espanyol, suposa el final catastròfic del cicle alt de l'economia valenciana, i permet comprovar que la prosperitat valenciana, tan pregonada des de moltes instàncies, tenia els peus de fang. En efecte: al final d'aquest cicle s'aprecia que els nivells d'atur, de pobresa, de desigualtat i d'endeutament públic i privat són molt superiors als existents a l'inici del cicle. El País Valencià ha caigut en quasi tots els estudis comparatius entre Comunitats Autònomes i assistim a una disminució dels índexs de qualitat de vida. Això ens indica que la crisi, ací, no és merament conjuntural sinó que afecta l'estructura mateixa de la generació i repartiment de riquesa. Seguir fiant a una recuperació després de la qual la construcció i els “grans esdeveniments” siguen altra vegada els motors del creixement és una tremenda insensatesa. Per això reclamem als partits que centren la seua campanya a definir alternatives reals per a combatre els efectes més nocius de la crisi –especialment amb polítiques actives d'ocupació– i, sobretot, a desplegar idees creïbles per a un nou model econòmic, sostenible i solidari.
· La corrupció ha arribat al País Valencià a nivells impropis en una democràcia consolidada i madura. Sense menyscapte de les decisions judicials oportunes, molts fets coneguts han de provocar la més clara repulsa moral de la societat civil, en tant que generen desconfiança en l'economia, desprestigien greument les institucions i promouen la cultura de la sospita entre la població. No es tracta només de condemnar els assumptes més greus, sinó de propugnar models de desenvolupament econòmic i de transparència institucional que impedesquen altres escàndols. I tant més quan els casos especialment greus apareixen al costat de fets que també afecten els valors ètics implícits en el sistema democràtic, conformant una corrupció de baixa intensitat: el balafiament, el transfuguisme o el clientelisme generalitzat són mostres d'això. No és estrany que tot això provoque la inhibició ciutadana. Per això exigim que la corrupció ocupe en la campanya el lloc que li correspon i que, més enllà de ser utilitzada com a instrument d'agressió partidària, s'aprofite la situació per a exposar les seues causes i, sobretot, els compromisos que els partits propugnen per a evitar la seua reiteració, com, per exemple, la renúncia a situar en les llistes els imputats per corrupció, creació de Comissions d'Investigació, mesures més eficaces per a la transparència i la participació social en la vida pública, accions tendents a la pràctica de l'austeritat pels càrrecs públics, pràctiques que eviten la confusió entre partits governants i institucions, etc.
· En aquest clima de deteriorament institucional hem pogut apreciar que el marge de debat i d'alternatives sobre moltes qüestions també ha patit la caiguda de qualitat democràtica. Sotmesa la política valenciana a determinats prejudicis ideològics ultraliberals i a interessos privats, apreciem, per exemple, un urbanisme salvatge que ha contribuït a perjudicar el medi ambient i el paisatge; un abandó creixent i, de vegades, conscient, dels serveis públics; una falta d'interès pels senyals d'identitat valencians i, especialment, per les polítiques de normalització del valencià; episodis de restricció de la llibertat d'expressió i de manipulació més enllà de tot límit tolerable per RTVV; una crisi dels mecanismes de participació pública; balafiament en accions publicitàries i de difícil justificació que ha ampliat el deute de les administracions valencianes; desinterès a dur a la pràctica normes legals en matèries com dependència, conciliació, violència de gènere, combat del treball irregular, igualtat, etc. En totes aquestes matèries reclamem que les forces polítiques mostren les seues propostes, de manera precisa i quantificable.
· Com a resum de tot això concloem que EL PAÍS VALENCIÀ ES TROBA EN UN ESTAT D'EMERGÈNCIA DEMOCRÀTICA, i per això exigim dels partits:
- L'enunciat de mesures precises per recuperar la credibilitat de les institucions valencianes.
- El compromís d'encoratjar la participació en les eleccions.
- La renúncia a usar les institucions en les quals es governa per a beneficiar el propi partit durant la contesa electoral.
- La formulació de propostes concretes per al manteniment de l'Estat del benestar a el País Valencià.
- L'enunciat de fórmules concretes per a verificar que les persones electes mantindran comportaments ètics en l'exercici del seu càrrec, complint el seu programa electoral, creant tallafocs preventius per a evitar la corrupció, etc.
- La inclusió de propostes precises per a incrementar la participació ciutadana en tots els àmbits, com una forma imprescindible per a donar un contingut més complet i quotidià a la democràcia que, en cas contrari, pot aparèixer com a incompleta i minvada.
3. Apel·lem a la ciutadania perquè participe activament, amb les seues crítiques i demandes, en el procés electoral. Especialment apel·lem al sentit cívic del poble valencià perquè, siga quina siga la preferència de cada persona, acudesca massivament a votar.
4. Les entitats que signem aquest Manifest ens comprometem a actuar en aquest sentit, a difondre públicament i entre la seua afiliació el present acord i a encoratjar altres associacions a participar en aquesta línia. Igualment ens comprometem a romandre vigilants i actius després de les eleccions, siga quin siga el seu resultat, per a desenvolupar un MOVIMENT CÍVIC VALENCIÀ creixentment fort i coordinat, un autèntic actor social que no tinga por d'intervenir en les qüestions polítiques, amb veus plurals, crítiques i disposades a promoure iniciatives tant com a oposar-se al que considere negatiu per a la societat valenciana des de les seues pròpies conviccions.
Plataforma de Iniciativas Ciudadanas de Alicante
Federació Escola Valenciana
Acció Cultural del País Valencià
Plataforma Salvem el Cabanyal
Abusos urbanísticos ¡No!
Valencians pel Canvi
Plataforma Salvem el Botànic
Ca Revolta
Col·lectiu Contra la Corrupció
Associació "Ciutadania i comunicació"
En Moviment
Plataforma por la Ley de la Dependencia
Plataforma en defensa del Puerto de Alicante
Plataforma contra la pobreza de Alicante
Ciudadanía por la transparencia de Orihuela
Asociación “Rafael Altamira” de El Campello
Plataforma Anticorrupción Defensa de la Huerta (Vega Baja)
Plataforma Feminista de Alicante
La Unió de Llauradors
Intersindical Valenciana
UGT
CCOO
1. Tot procés electoral és una ocasió magnífica perquè la ciutadania declare públicament la seua opinió, demandes, crítiques, etc. No és un moment polític que haja de ser ser monopolitzat per les forces polítiques participants, sinó que ha de ser un període d'obertura de la política a la societat civil. Els protagonistes de qualsevol elecció no han de ser les candidatures sinó l'electorat. En aquests moments els partits han de ser, més que mai, organitzacions obertes i transparents: la ciutadania interessada i responsable no pot admetre l'existència d'assumptes “interns” que s'utilitzen per a encobrir pràctiques que deterioren la vida democràtica. Per tot això exigim als partits, candidats i candidates, abans de res, que siguen ESTRICTAMENT RESPECTUOSOS AMB LA SOCIETAT CIVIL, QUE CONSIDEREN ELS ELECTORS COM A PERSONES INTEL·LIGENTS MAJORS D'EDAT i que excloguen escrupolosament de les seues pràctiques polítiques l'insult, la manipulació, la personalització excessiva, l'ús fraudulent de recursos públics, l'espectacularització innecessària de la seua activitat, l'ús simple del “i tu més”, etc. En lloc d'això, exigim que centren la seua activitat en l'anàlisi crítica de la realitat i en l'oferta programàtica, que estiguen disposats a propiciar trobades amb la societat civil en les seues diverses expressions, a participar en debats públics i, en altre ordre de coses, que mostren austeritat en l'ocupació de mitjans, evitant el malbaratament injustificat. Apel·lem igualment als mitjans de comunicació perquè siguen respectuosos amb el pluralisme existent en la societat valenciana informant sobre les propostes i accions de totes les forces polítiques.
2. Les pròximes eleccions tenen algunes característiques que les fan peculiars, fonamentalment pel fet d'estar emmarcades per realitats que han alterat per complet algunes de les certeses sobre les quals s'ha desenvolupat la democràcia valenciana. En aquest sentit, almenys, cal referir-se a:
· La crisi econòmica, amb independència del seu abast mundial o de les especials repercussions a l'Estat espanyol, suposa el final catastròfic del cicle alt de l'economia valenciana, i permet comprovar que la prosperitat valenciana, tan pregonada des de moltes instàncies, tenia els peus de fang. En efecte: al final d'aquest cicle s'aprecia que els nivells d'atur, de pobresa, de desigualtat i d'endeutament públic i privat són molt superiors als existents a l'inici del cicle. El País Valencià ha caigut en quasi tots els estudis comparatius entre Comunitats Autònomes i assistim a una disminució dels índexs de qualitat de vida. Això ens indica que la crisi, ací, no és merament conjuntural sinó que afecta l'estructura mateixa de la generació i repartiment de riquesa. Seguir fiant a una recuperació després de la qual la construcció i els “grans esdeveniments” siguen altra vegada els motors del creixement és una tremenda insensatesa. Per això reclamem als partits que centren la seua campanya a definir alternatives reals per a combatre els efectes més nocius de la crisi –especialment amb polítiques actives d'ocupació– i, sobretot, a desplegar idees creïbles per a un nou model econòmic, sostenible i solidari.
· La corrupció ha arribat al País Valencià a nivells impropis en una democràcia consolidada i madura. Sense menyscapte de les decisions judicials oportunes, molts fets coneguts han de provocar la més clara repulsa moral de la societat civil, en tant que generen desconfiança en l'economia, desprestigien greument les institucions i promouen la cultura de la sospita entre la població. No es tracta només de condemnar els assumptes més greus, sinó de propugnar models de desenvolupament econòmic i de transparència institucional que impedesquen altres escàndols. I tant més quan els casos especialment greus apareixen al costat de fets que també afecten els valors ètics implícits en el sistema democràtic, conformant una corrupció de baixa intensitat: el balafiament, el transfuguisme o el clientelisme generalitzat són mostres d'això. No és estrany que tot això provoque la inhibició ciutadana. Per això exigim que la corrupció ocupe en la campanya el lloc que li correspon i que, més enllà de ser utilitzada com a instrument d'agressió partidària, s'aprofite la situació per a exposar les seues causes i, sobretot, els compromisos que els partits propugnen per a evitar la seua reiteració, com, per exemple, la renúncia a situar en les llistes els imputats per corrupció, creació de Comissions d'Investigació, mesures més eficaces per a la transparència i la participació social en la vida pública, accions tendents a la pràctica de l'austeritat pels càrrecs públics, pràctiques que eviten la confusió entre partits governants i institucions, etc.
· En aquest clima de deteriorament institucional hem pogut apreciar que el marge de debat i d'alternatives sobre moltes qüestions també ha patit la caiguda de qualitat democràtica. Sotmesa la política valenciana a determinats prejudicis ideològics ultraliberals i a interessos privats, apreciem, per exemple, un urbanisme salvatge que ha contribuït a perjudicar el medi ambient i el paisatge; un abandó creixent i, de vegades, conscient, dels serveis públics; una falta d'interès pels senyals d'identitat valencians i, especialment, per les polítiques de normalització del valencià; episodis de restricció de la llibertat d'expressió i de manipulació més enllà de tot límit tolerable per RTVV; una crisi dels mecanismes de participació pública; balafiament en accions publicitàries i de difícil justificació que ha ampliat el deute de les administracions valencianes; desinterès a dur a la pràctica normes legals en matèries com dependència, conciliació, violència de gènere, combat del treball irregular, igualtat, etc. En totes aquestes matèries reclamem que les forces polítiques mostren les seues propostes, de manera precisa i quantificable.
· Com a resum de tot això concloem que EL PAÍS VALENCIÀ ES TROBA EN UN ESTAT D'EMERGÈNCIA DEMOCRÀTICA, i per això exigim dels partits:
- L'enunciat de mesures precises per recuperar la credibilitat de les institucions valencianes.
- El compromís d'encoratjar la participació en les eleccions.
- La renúncia a usar les institucions en les quals es governa per a beneficiar el propi partit durant la contesa electoral.
- La formulació de propostes concretes per al manteniment de l'Estat del benestar a el País Valencià.
- L'enunciat de fórmules concretes per a verificar que les persones electes mantindran comportaments ètics en l'exercici del seu càrrec, complint el seu programa electoral, creant tallafocs preventius per a evitar la corrupció, etc.
- La inclusió de propostes precises per a incrementar la participació ciutadana en tots els àmbits, com una forma imprescindible per a donar un contingut més complet i quotidià a la democràcia que, en cas contrari, pot aparèixer com a incompleta i minvada.
3. Apel·lem a la ciutadania perquè participe activament, amb les seues crítiques i demandes, en el procés electoral. Especialment apel·lem al sentit cívic del poble valencià perquè, siga quina siga la preferència de cada persona, acudesca massivament a votar.
4. Les entitats que signem aquest Manifest ens comprometem a actuar en aquest sentit, a difondre públicament i entre la seua afiliació el present acord i a encoratjar altres associacions a participar en aquesta línia. Igualment ens comprometem a romandre vigilants i actius després de les eleccions, siga quin siga el seu resultat, per a desenvolupar un MOVIMENT CÍVIC VALENCIÀ creixentment fort i coordinat, un autèntic actor social que no tinga por d'intervenir en les qüestions polítiques, amb veus plurals, crítiques i disposades a promoure iniciatives tant com a oposar-se al que considere negatiu per a la societat valenciana des de les seues pròpies conviccions.
Plataforma de Iniciativas Ciudadanas de Alicante
Federació Escola Valenciana
Acció Cultural del País Valencià
Plataforma Salvem el Cabanyal
Abusos urbanísticos ¡No!
Valencians pel Canvi
Plataforma Salvem el Botànic
Ca Revolta
Col·lectiu Contra la Corrupció
Associació "Ciutadania i comunicació"
En Moviment
Plataforma por la Ley de la Dependencia
Plataforma en defensa del Puerto de Alicante
Plataforma contra la pobreza de Alicante
Ciudadanía por la transparencia de Orihuela
Asociación “Rafael Altamira” de El Campello
Plataforma Anticorrupción Defensa de la Huerta (Vega Baja)
Plataforma Feminista de Alicante
La Unió de Llauradors
Intersindical Valenciana
UGT
CCOO
May 02, 06:40 AM
Repassant el guió (Vicent, Hiroshi i Manel).
Emi Pérez fulleja Ponts de paraules.
Dora, neboda de Valls, recitant. Josep, el seu home, al costat.
Borreta canta un poema de Valls.
Manel recita un poema d'Anys i paranys.
Actuació de la Coral Polifònica Alcoiana.
I el públic escolta.
Hiroshi i Lluís van interpretar El cant dels ocells i La Muixeranga.
Sergi en l'ofrena floral al poeta.
I el públic aplaudeix.
Simbòlicament crucifixats (per la política antivalenciana del PP?).
[FOTOS DE TOMÀS TÀPIA, Placeta del Fossar, Alcoi, 1 de maig de 2011.]
May 01, 03:19 AM
Si les fosques ferides fan història
en vosaltres, veïns de cases grises,
sembla que s'aclareixen les senderes
a trenc d'albada.
Hem blasmat dels feréstecs enemics
per l'endeny de fretures perdurables.
Ara obrirem al sol ulls i finestres
complint el pacte,
el pacte amb l'energia que ens arriba
des del llamp que ha vibrat a les artèries.
La suor fa de túnica suprema
per aixecar-se.
Puntes d'estrella punxaran la fosca
en defensa del poble i dels oficis
i ajuntarem cadires als grans rotgles
de la conversa.
Jo també tinc la set esmaperduda
i delere la clara veu de l'aigua.
Si algú no escolta el broll sagrat que és nostre
val més que es muiga.
[D'Anys i paranys, 1985]
April 11, 05:07 PM
Un mes després del terratrèmol i del tsunami que han assolat el nord del Japó, al teatre Salensians d'Alcoi es va celebrar un festival en solidaritat a tant de dolor i tant de desastre. El nostre amic Hiroshi n'era l'organitzador. Hiroshi, especialment agraït i emocionat, va interpretar de nou el seu particular cant dels ocells.
I la veu dels poetes hi era present.
I la veu dels poetes hi era present.
March 24, 06:11 PM
NO A LA CORRUPCIÓ. CAMPS DIMISSIÓ!
Ciutadanes i ciutadans:
Dissabte milers i milers de valencians eixirem de nou al carrer sumant les nostres veus per dir ben alt i clar “No a la corrupció” i exigir la dimissió de Camps. Dissabte ens manifestarem una vegada més en defensa de la democràcia al País Valencià, assetjada pel càncer de la corrupció i l'abús de poder.
Perquè la corrupció, lluny de ser un fet aïllat o esporàdic, s'ha convertit amb els successius governs del PP en una pràctica sistemàtica que vulnera les regles del joc democràtic utilitzant les institucions i els recursos públics per alimentar interessos i negocis privats. La corrupció està íntimament lligada, ara i ací, a una manera d'entendre la política, l'economia i la societat instal·lada en el disc dur de l'ordinador obsolet de la dreta valenciana. La corrupció és la cara més tramposa d'un capitalisme depredador fonamentat en l'explotació de l'home per l'home, causa i efecte d'una degradació democràtica que segresta la voluntat dels ciutadans per transformar les institucions públiques en un mecanisme al servei dels privilegis d'una minoria.
Des d'aquell “estamos en política para forrarnos” de Zaplana, els pagaments multimilionaris a Julio Iglesias en paradisos fiscals i la gran enganyifa de Terra Mítica, a l'“amiguito del alma” de Camps –paraules que delaten la connivència de la Generalitat amb la major trama de corrupció coneguda de l'era democràtica, el tristament famós cas Gürtel–, s'estén la metàstasi d'una misèria política que està col·lapsant la vida pública, els recursos financers i el patrimoni natural i cultural dels valencians i que amenaça greument el nostre futur i la mateixa pervivència dels valencians com a poble diferenciat.
L'antipolítica dels grans fastos i l'urbanisme salvatge amb què pretenien convertir el País Valencià en la terra de xauxa on els diners plourien del cel s'ha revelat com un fracàs estrepitós, un forat negre per on s'escolen els millors recursos i energies del país cap a les butxaques dels taurons del negoci fàcil que prospera a l'ombra del poder.
¿Sabrem mai on han anat a parar els sobrecostos espectaculars de la Ciutat de les Arts i de les Ciències? ¿Quants diners públics, amb el muntatge de la visita del Papa, es van dilapidar en benefici de la trama corrupta? ¿Quins foscos interessos –inclosos els previstos en la destrucció irracional del Cabanyal– amaguen els bolsos Vuitton de l'alcadessa? ¿Quins comptes corrents ha il·luminat l'excés energètic dels fanals de València, on tot continua tan fosc com sempre? ¿Quantes caparres han xuclat de la sagnia permanent, estúpida i insostenible de Canal 9? ¿A quant ascendeix la fortuna que la gran anguila esmunyedissa de la justícia, Carlos Fabra, ha amassat a costa de l'erari públic? ¿Quants diners destinats a l'acció solidària no han caigut en mans privades sota la batuta de Rafael Blasco? ¿Quins són els grans beneficiaris de pallassades de l'envergadura de l'America's Cup o la Fórmula I? ¿Quants mítings, congressos i fastos del PP no han estat sufragats amb els nostres diners i pagats amb la trista moneda de vestits de Milano o Forever Young, rellotges sumptuosos o cotxes d'alta gamma? Del negoci fraudulent de la brossa remenada per Ripoll a les comarques alacantines puja la pudor de tot el fem acumulat de la corrupció.
Perquè la crisi econòmica actual té molt a veure amb la política de la rajola i el campsgolfisme, que ha situat els valencians, no en cap terra de xauxa, sinó a l'avantguarda en xifres de desocupats i treball precari, que castiguen especialment els nostres joves. En comptes d'invertir en la xarxa productiva autòctona, en la petita i mitjana empresa i en els fabulosos recursos de l'agricultura, el PP ha alçat la cortina de fum de l'economia especulativa, el miratge dels grans fastos i el turisme de sol i platja que hipoteca el patrimoni natural dels valencians: el pa inconsistent d'ahir ha portat la fam que roseguem avui. En lloc d'apostar, en coherència amb les aspiracions i necessitats històriques dels valencians, per l'eix mediterrani que ens acosta a Europa i per l'extensió i millora de la xarxes de comunicació internes, el govern ha balafiat diners i esforços per afermar l'Espanya radial i centralista que converteix València en la platja provinciana de Madrid.
Tot això a costa dels serveis públics, del dret a una informació independent i democràtica, a una educació de qualitat i una sanitat eficient. Convertit Canal 9 en màquina de propaganda al servei del PP, RTVV malviu enmig de la il·legalitat i unes pèrdues insostenibles. La degradació de l'escola pública ha arribat, amb Font de Mora, a nivells difícilment suportables mentre augmenten els privilegis de centres privats en un retorn anacrònic a l'Espanya nacionalcatòlica. S'abandona la sanitat pública en la seua agonia per justificar que el negoci privat s'erigesca en alternativa necessària per a qui se la podrà pagar.
Però l'estat actual de coses no hauria estat possible sense l'abús d'un poder cimentat en les majories absolutes del PP. Sota el comandament de Camps, el Parlament valencià ha esdevingut una peça més del gran circ de la dreta, amb una oposició sistemàticament ignorada i menystinguda. Tot això no hauria estat possible sense el foment interessat del descrèdit permanent de la política. El PP ha fet creure que els propis vicis eren consubstancials a tota activitat pública, que la política és en essència corrupció i nepotisme, un mal inevitable. Més que el vot al PP, el que creix gràcies al descrèdit de la política és la indiferència i la impotència. Tot això no hauria estat possible sense el control ferm de l'aparell judicial, assegurant la presència de magistrats “més que amics” de dubtosa independència, àgils en la resolució de casos que han interessat al govern i impassibles davant d'altres de clamorosa injustícia. La balança judicial oscil·la segons la naturalesa del delicte i el nom de l'imputat.
La censura per activa, amb la prohibició de l'exposició al Muvim que forçà la dimissió de Romà de la Calle, l'assetjament econòmic als propietaris dels repetidors de TV3 o les indissimulades traves a l'ensenyament en valencià, o per passiva, amb les generoses subvencions a la premsa i entitats afins, ha adquirit entre nosaltres carta de naturalesa. La prepotència ha donat ales a un comportament autoritari, d'arrel franquista, que ha negat el pa i la sal a les víctimes de l'accident del metro de València, als defensors de la memòria històrica i la reparació a les víctimes del genocidi franquista, als esforços civils d'Escola Valenciana i de tots els qui treballen per la normalització lingüística i cultural dels valencians, als nostres cantants, artistes i escriptors, al bo i millor de la nostra societat civil i a la Universitat Pública.
Quan cal, el PP, amb Camps al capdavant, fa ús del més irresponsable anticatalanisme, agitant el fantasma del “agua para todos” o atemptant contra la llibertat d'expressió i d'informació amb la clausura de les emissions de TV3, defensades per una Iniciativa Legislativa Popular que signaren més de 600.000 ciutadans, quasi la meitat d'ells valencians, en un intent irracional d'aïllar-nos dels nostres germans d'història, cultura i llengua.
El president Camps, enviscat fins a les celles en la trama Gürtel, ha dedicat els últims anys del seu virregnat a intentar salvar la pròpia pell a costa de l'interès públic, fugit quasi permanentment del Parlament en viatges evasius d'autopromoció. El president Camps ha mentit reiteradament en seu parlamentària, amb absolut menyspreu a la dignitat dels ciutadans. El seu comportament ha ratllat sovint la més autèntica patologia quan ha intentat desviar els focus de l'escàndol amb declaracions altisonants molt properes al pur deliri. La Generalitat Valenciana –justament rebatejada per molts com a Barbaritat Valenciana– és avui un vaixell que naufraga enmig d'una crisi moral, econòmica, democràtica i social sense precedents.
Però els milers de valencians i valencianes que dissabte ens manifestarem i omplirem de gom a gom el carrer no ens quedarem amb els braços creuats contemplant com la incompetència i la mala llet, la mentida, el menfotisme i el mal govern acosten cada dia més la democràcia i les llibertats cap a l'abisme. Ho hem dit i ho tornarem a dir mentre calga: “No a la corrupció! Camps dimissió!”.
Perquè la primera responsabilitat d'un president que ha mentit al poble, que està imputat en un cas arxidemostrat de suborn i que permet que al nostre país s'estenga el càncer de la corrupció és dimitir i no buscar la falsa absolució de les urnes quan la història ja redacta el seu veredicte condemnatori. La dimissió del màxim responsable de la deriva democràtica és un primer pas indispensable per a la regeneració efectiva de la vida pública. Perquè nosaltres sí creiem en la força creativa dels homes i dones del País Valencià i sabem que el futur és a les nostres mans.
Quan els polítics viuen d'esquena a la societat i generen frustració i problemes en comptes de solucions i projectes viables, el poble ha de defensar la qualitat de la seua democràcia i el sentit de les seues llibertats. Contra el desastre en què s'enfonsa la societat valenciana, el poble ha de fer valer el seu dret sobirà a la resistència civil, pacífica però enèrgica, radical i estrictament democràtica. La nostra revolta ha d'escampar-se amb el compromís de cada dia, combatent la desinformació i l'escepticisme. Aquesta revolta que diu ja n'hi ha prou, de tanta malvestat, ha de guanyar el carrer però també les urnes. Perquè només des del convenciment que una altra política no només és possible sinó també urgent i necessària començarem a vèncer.
No amb el nostre treball!
No amb els nostres vots!
No amb nosaltres!
NO A LA CORRUPCIÓ! CAMPS DIMISSIÓ!
–Col·lectiu Contra la Corrupció–
País Valencià
març 2011
March 16, 06:12 PM
Ací teniu uns fotos del dissabte 12 de març de 2011, dia en què vam lliurar els nostres premis.
Sergi Rodríguez llegint el seu text en homenatge a Mestre.
Anna Salomé, Josep Joan Conill (poeta premiat) i Manel Rodríguez.
Jordi Botella i Núria Gras.
Manel i Tomàs Tàpia, autor de l'audiovisual d'homenatge a Josep Albert.
Núria defensant el premi al CEA.
I son pare, Vicent Gras, agraint el premi en nom del CEA.
Jordi interpretant el monòleg dedicat a Juli Cantó.
Xavi Terol arreplega el premi de Juli...
I els d'Arthur Caravan juntant música a la lletra de la nit.
March 10, 02:08 PM
L'escriptor Josep Joan Conill (Castelló de la Plana,1961) ha estat el guanyador de la vintivuitena edició del premi de poesia que organitza l'Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà. El seu treball, La nit en blanc, una magnífica reflexió sobre els límits del llenguatge poètic i la naturalesa de la creació literària, ha estat elegit d'entre un total de 24 obres concursants per un jurat format per Eduard Marco, Manel Marí, Josep Mir, Francesc Rodrigo i Manel Rodríguez-Castelló. L'autor premiat és professor de català en un institut de la capital de la Plana i estudiós en l'àmbit de la sociologia del llenguatge. En aquest terreny, el 2004 va editar amb Ângelo Cristóvão el llibre de Lluís V. Aracil Do Latim às Linguas Nacionais (Santiago de Compostel·la: Associaçao de Amizade Galiza-Portugal). És, així mateix, autor de l’obra Del conflicte lingüístic a l’autogestió. Materials per a una sociolingüística de la complexitat (Barcelona: IEC, 2007), guardonada el 2009 per la Societat Catalana de Sociolingüística amb la Lupa d’Or corresponent al millor llibre sobre la disciplina editat al llarg del curs anterior. La seua faceta literària s’ha expressat fins ara a través del recull de poemes Despossessió (Lleida: Pagès editors, 2002) i del volum d’aforismes Submarins de butxaca: Impertinències sobre la societat, el llenguatge i els déus (Lleida: Pagès editors, 2008).
La nit en blanc, el poemari guardonat, ha estat editat per Denes-Edicions de la Guerra i serà presentat el proper dissabte 12 de març, a partir de les 20.00 h., al Club d'Amics de la Unesco d'Alcoi.
L'autor guardonat, Josep Joan Conill.
En la mateixa vetlada s'atorgaran també els XVII Premis Joan Valls i Jordà per l'Ús i Promoció del Català, que enguany han recaigut en l'actor alcoià Juli Cantó i en el Centre Excursionista d'Alcoi. L'acte de lliurament dels premis d'Amics de Joan Valls comptarà amb l'actuació del grup alcoià Arthur Caravan i homenatjarà Josep Albert Mestre Moltó, històric representant de l'esquerra alcoiana desaparegut recentment, regidor a l'Ajuntament d'Alcoi durant diverses legislatures i diputat al Parlament Valencià, director de l'Escola d'Arts i Oficis i historiador i crític d'art.
Juli Cantó, l'actor guardonat en l'apartat individual del Premis Joan Valls, començà a treballar molt jove en el grup La Cassola d'Alcoi. A Barcelona i més tard a València i Tarragona, de la mà d'Esteve Grasset i Antoni Tordera, donà el pas a la professionalització, on s'ha mantingut des de principis dels anys 80 amb innombrables treballs per a l'escena, el doblatge i el cinema. La potència i qualitat actorals de Juli Cantó, destacades una i altra vegada per la crítica més exigent, tenen en la veu, profunda i ben trempada, el seu principal senyal d'identitat. La seua constant presència damunt dels escenaris i en les produccions més ambicioses que ha donat el teatre contemporani al País Valencià en les darreres dècades han fet de Juli Cantó un actor versàtil i una veu modèlica en l'establiment de pautes de dicció per als professionals de l'espectacle, pautes que arranquen del seu català natural i popular d'Alcoi modelat per la constància, l'estudi i els anys d'ofici. Premiat en diverses ocasions, recordem la prodigiosa actuació que Juli Cantó protagonitzà en el recent muntatge Les cadires de Ionesco sota la direcció de Joaquim Candeias i en companyia de l'actriu Cristina Garcia.
Juli Cantó amb Cristina Garcia en un moment de la representació de Les cadires.
En l'apartat del premi Joan Valls a un col·lectiu de les comarques de l'Alcoià i el Comtat, Amics de Joan Valls ha reconegut en el veterà Centre Excursionista d'Alcoi un labor, discreta i tenaç, en el foment de la llengua i la cultura autòctones paral·lela a les activitats esportives vinculades a la natura i desplegades en el terreny de l'excursionisme, l'alpinisme i l'espeleologia, entre d'altres disciplines. Creat en 1949, el Centre va organitzar, en els anys més difícils del franquisme, una secció de Cultura Valenciana dirigida per Vicent Gras, Paco Vilaplana i Salvador Tomàs, primer germen del valencianisme alcoià de postguerra. Allà es començaren a donar a primers dels 60 cursos de valencià per a adults o s'organitzaren conferències de Joan Fuster, Miquel Tarradell, Joan Valls, Manuel Sanchis Guarner, Alfons Cucó o Jordi Valor, entre d'altres. El Centre –com és conegut popularment– organitzà també, de la mà sobretot de Rafael Sellés, Vicent Gras i Rafael Climent, concursos de treballs literaris a nivell de País Valencià i col·laborà íntimament amb mestres de la ciutat en diverses iniciatives per a la difusió de la docència del valencià entre els escolars alcoians. El Centre Excursionista d'Alcoi impulsà a primeries dels 60s el II Aplec de la Joventut del País Valencià i ha participat en les diverses edicions dels Aplecs dels Països Catalans. La biblioteca de l'entitat, una de les més completes de la ciutat, donà un servei impagable a la població alcoiana en anys d'escassedat de cultura, llibertat i llibres. Depassat amb escreix el seu seixantè aniversari, el Centre continua albergant i fomentant noves generacions d'amants del nostre patrimoni natural, de l'esport a l'aire lliure i la llengua i cultura dels valencians.
La nit en blanc, el poemari guardonat, ha estat editat per Denes-Edicions de la Guerra i serà presentat el proper dissabte 12 de març, a partir de les 20.00 h., al Club d'Amics de la Unesco d'Alcoi.
L'autor guardonat, Josep Joan Conill.
En la mateixa vetlada s'atorgaran també els XVII Premis Joan Valls i Jordà per l'Ús i Promoció del Català, que enguany han recaigut en l'actor alcoià Juli Cantó i en el Centre Excursionista d'Alcoi. L'acte de lliurament dels premis d'Amics de Joan Valls comptarà amb l'actuació del grup alcoià Arthur Caravan i homenatjarà Josep Albert Mestre Moltó, històric representant de l'esquerra alcoiana desaparegut recentment, regidor a l'Ajuntament d'Alcoi durant diverses legislatures i diputat al Parlament Valencià, director de l'Escola d'Arts i Oficis i historiador i crític d'art.
Juli Cantó, l'actor guardonat en l'apartat individual del Premis Joan Valls, començà a treballar molt jove en el grup La Cassola d'Alcoi. A Barcelona i més tard a València i Tarragona, de la mà d'Esteve Grasset i Antoni Tordera, donà el pas a la professionalització, on s'ha mantingut des de principis dels anys 80 amb innombrables treballs per a l'escena, el doblatge i el cinema. La potència i qualitat actorals de Juli Cantó, destacades una i altra vegada per la crítica més exigent, tenen en la veu, profunda i ben trempada, el seu principal senyal d'identitat. La seua constant presència damunt dels escenaris i en les produccions més ambicioses que ha donat el teatre contemporani al País Valencià en les darreres dècades han fet de Juli Cantó un actor versàtil i una veu modèlica en l'establiment de pautes de dicció per als professionals de l'espectacle, pautes que arranquen del seu català natural i popular d'Alcoi modelat per la constància, l'estudi i els anys d'ofici. Premiat en diverses ocasions, recordem la prodigiosa actuació que Juli Cantó protagonitzà en el recent muntatge Les cadires de Ionesco sota la direcció de Joaquim Candeias i en companyia de l'actriu Cristina Garcia.
Juli Cantó amb Cristina Garcia en un moment de la representació de Les cadires.
En l'apartat del premi Joan Valls a un col·lectiu de les comarques de l'Alcoià i el Comtat, Amics de Joan Valls ha reconegut en el veterà Centre Excursionista d'Alcoi un labor, discreta i tenaç, en el foment de la llengua i la cultura autòctones paral·lela a les activitats esportives vinculades a la natura i desplegades en el terreny de l'excursionisme, l'alpinisme i l'espeleologia, entre d'altres disciplines. Creat en 1949, el Centre va organitzar, en els anys més difícils del franquisme, una secció de Cultura Valenciana dirigida per Vicent Gras, Paco Vilaplana i Salvador Tomàs, primer germen del valencianisme alcoià de postguerra. Allà es començaren a donar a primers dels 60 cursos de valencià per a adults o s'organitzaren conferències de Joan Fuster, Miquel Tarradell, Joan Valls, Manuel Sanchis Guarner, Alfons Cucó o Jordi Valor, entre d'altres. El Centre –com és conegut popularment– organitzà també, de la mà sobretot de Rafael Sellés, Vicent Gras i Rafael Climent, concursos de treballs literaris a nivell de País Valencià i col·laborà íntimament amb mestres de la ciutat en diverses iniciatives per a la difusió de la docència del valencià entre els escolars alcoians. El Centre Excursionista d'Alcoi impulsà a primeries dels 60s el II Aplec de la Joventut del País Valencià i ha participat en les diverses edicions dels Aplecs dels Països Catalans. La biblioteca de l'entitat, una de les més completes de la ciutat, donà un servei impagable a la població alcoiana en anys d'escassedat de cultura, llibertat i llibres. Depassat amb escreix el seu seixantè aniversari, el Centre continua albergant i fomentant noves generacions d'amants del nostre patrimoni natural, de l'esport a l'aire lliure i la llengua i cultura dels valencians.
February 18, 02:27 AM
Avui s'ha consumat l'atemptat més gran contra la llibertat d'expressió i informació dels valencians de l'etapa democràtica: l'apagada de les emissions de TV3 al País Valencià. Culmina així –almenys de moment– la dèria dels nostres governants per ofegar qualsevol forma de dissidència democràtica, per tancar qualsevol finestra de llibertat que puga obrir-nos al món, sobretot a un món que parla la nostra llengua i on no arriben els tentacles d'un poder, el del PP i els seus col·laboradors, cada vegada més omnímode, corrupte, autoritari i desgavellat. El govern de Camps, immers en una crisi sense precedents que ja ha situat el país a nivell de república bananera, tira pel dret sense complexos i, amb la seua llei a la mà, imposa multes injustes contra ACPV que amenacen d'enfonsar el vaixell insígnia de la nostra resistència cultural, social i nacional. Els defensors a ultrança de la iniciativa privada (només quan els beneficia a ells, és clar) no han dubtat ni un segon a conculcar un dret que ens hem hagut de pagar de la nostra butxaca durant 26 anys. De nou l'espanyolisme antivalencianista i catalanòfob, amb la connivència del Govern espanyol, demostra la seua arrel profundament antidemocràtica. Des d'avui els valencians estem una mica més apagats. Apagats, però no cecs, ni morts encara. Des d'Amics de Joan Valls fem una crida perquè entre tots aportem la indispensable llum per llançar els sàtrapes que ens malgovernen al forat negre de la vergonya històrica i recuperar els drets conculcats pels corruptes. Llum per a la resistència!
February 03, 05:10 PM
Avui 3 de febrer ens ha deixat l'amic Josep Albert Mestre, a l'edat de 64 anys. Referent de l'esquerra alcoiana des de les darreries del franquisme, aquest historiador especialitzat en art ha simbolitzat el bo i millor del compromís de l'intel·lectual amb el seu poble. Fill d'una il·lustre nissaga alcoiana, des de la seua militància esquerrana (al PCPV, a Esquerra Unida, a Nova Esquerra i en els darrers anys al PSPV) Josep Albert representa també eixe pas de la solidaritat i la fraternitat que porta alguns membres de les classes acomodades a renunciar a cert privilegis de classe per abraçar la causa dels més desfavorits. El llegat que deixa a Alcoi i al País Valencià s'estén, més enllà dels límits estrictes de la pràctica política, al camp de la cultura, l'art i l'ensenyament. Fou regidor durant molts anys a l'Ajuntament d'Alcoi i parlamentari a les Corts Valencianes. Però fou sobretot un home cordial, profundament arrelat a Alcoi, divertit i senzill, dotat d'una capacitat sorprenent per moure's còmodament a través de les fronteres d'estatus o edat i pels més diversos ambients de la societat civil alcoiana.
Josep Albert, soci des de primera hora d'Amics de Joan Valls, no faltava mai a la cita anual del sopar dels nostres premis en companyia de Pilar, la seua dona. No és gens fàcil poder dir d'algú que ha estat alhora amic i mestre, però això fou exactament per a molts de nosaltres l'entranyable Josep Albert, l'home que no defallia mai enmig de les més grans dificultats, l'amic que sempre tenia una frase d'humor i coratge en les circumstàncies més adverses, l'intel·lectual que sempre fou seriós però mai trascendent i que lluità sempre sense renunciar mai a l'alegria i l'optimisme del seu tarannà obert i obsequiós.
Alcoi perd un dels seus veritables homes il·lustres, però nosaltres hi perdem, a més, un gran amic. Tant com el trobarem a faltar en aquests temps de misèries i mediocritats, d'analfabetisme polític i papanatisme rampant. Encara que ben mirat, un home com ell no mor si sabem fer de la seua memòria un nord ben clar per al nostre combat. Fins sempre, amic i mestre.
Lluís Torró, Josep Albert Mestre, Josep Sou i Pilar (esposa de Josep Albert) en el sopar de lliurament del premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez a la Filà Abencerratges l'any 1992.
January 29, 06:40 AM
Homenatge a Estellés
Posts
February 18, 01:00 AM
L'hivern d'aquell any fou molt cru, tant com el d'enguany o més. Però la sensació tèrmica de fred extrem no era provocada, com sovint passa, per vents del nord sinó per la indefensió en què ens trobàvem els milers de manifestants que omplíem cada dia amb l'ai al cor els carrers de València, esbatussats d'una banda per la policia i de l'altra per escamots ben organitzats de feixistes. Trenta-set anys després la història es repeteix com una trista lletania. No acaba de morir el cadàver d'un dictador però un gris expresident ha estat indultat cum laudem. La porra del poder ha anat canviant de mans, però és feta d'idèntic material de duralex i cau sempre sobre la mateixa esquena plural que protesta. La seua violència sembla obeir a un automatisme idiscriminat i cec, però són caps ben moblats, amb càlculs metòdics, els qui des de despatxos encatifats n'accionen el comandament a distància perquè es desplomen amb tot el seu pes damunt la ciutadania. Les càrregues de la policia de Paula Sánchez de León sobre alumnes de secundària no són només un abús d'autoritat que conculca la llibertat d'expressió i una infame covardia sinó sobretot un avís per a navegants en temps de maror: qui gose protestar contra l'estat intolerable de coses ja sap el que li espera. No se'n donaran explicacions ni se'n depuraran responsabilitats perquè la impunitat augmenta la sensació tèrmica de fred, molt útil quan la contestació deixa de ser cosa dels quatre gats de sempre. València, en la violència institucional i en l'emparada pel poder, continua sent una excepció a la baixa en les dubitatives democràcies hispàniques. Cansa veure la diputada Mònica Oltra expulsada de l'hemicicle propietat de Cotino, cansa veure les blaüres sobre l'esquena de la dignitat, cansa veure trepitjats impunement els drets d'aquest poble. La transició que començà amb la mort de Franco no va poder tocar port amb l'invent del blaverisme i el narcòtic subministrat pels setze anys de PP. Se'ls està acabant l'anestèsia però tenen porra per a estona. No tenim més remei que continuar armant-nos de raons si volem tombar-los i arribar algun dia a un port més saludable.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 18 de febrer de 2012.
[el plural.com]
Publicat a Levante-EMV, dissabte 18 de febrer de 2012.
[el plural.com]
February 15, 01:22 PM
Vicent Penya, Llibre de les enrònies. XXVIII Premi Roís de Corella de Poesia-Ciutat de València. Bromera Poesia núm 93, Alzira 2011. Pròleg de Ramon Guillem.
· · ·
El darrer poemari de Vicent Penya (Rafelbunyol, 1961), el setè en el seu compte particular, significa un gir substancial en la seua manera de fer i entendre la poesia. Sotmesos els versos que integren aquest Llibre de les enrònies a la disciplina de l'alexandrí –rimat a més en la primera i la darrera seccions–, l'autor ha abandonat, almenys de moment, el laconisme líric que caracteritzen anteriors treballs com El joc (2002) o El buit (2006) en favor d'una narrativitat que combina equilibradament la tendresa que desprén la mirada d'un home senzill i els rampells d'ironia i causticitat que contrabalancen una visió del món i del propi món tot impedint que caiguem en l'abisme de la simple anècdota. Si Joan Fuster, per alliberar-se de tota aparença de transcendentalitat, afirmava que el que ell feia, l'assaig, era un gènere en `mànegues de camisa´, deliberadament Vicent Penya es decanta per escriure una poesia `en sabatilles´ (el paral·lelisme, ben entès, l'establim nosaltres), fruit d'unes cabòries (que no altra cosa volen dir les enrònies del títol) personals i quotidianes, des de la consciència o la voluntat d'estar realitzant `la tasca del manobre dels versos´ (del poema “Els versos”, de la secció III). Vistos des d'aquesta perspectiva, els poemes d'aquest Llibre de les enrònies acompleixen un meritori objectiu desinfectant, higiènic, enmig d'un panorama on la retòrica grandiloqüent –al capdavall estrepitosa fallida de la recerca poètica– hi sol ser moneda corrent. La cita de Montaigne, un altre que tocava `de peus a terra´ i que tenia més de `dos dits de trellat´ (del poema “Fortalesa”, de la secció II) o la paràfrasi del pessoanià `el misteri és que no hi ha misteri´ de “Vell malentès” (secció V), hi són, en aquest sentit, ben eloqüents. Però hi ha un altre fil conductor que lliga el treball de Vicent Penya amb la més immediata tradició autòctona, el que l'uneix, de manera indeleble per bé que tàcita, amb el gran poeta alcoià Joan Valls i Jordà (1917-1989). En efecte, la solució formal d'aquests poemes, d'estricte classicisme, el gust pel sentit comú que representa la saviesa popular que es formula a través de frases fetes i sentències, el contrapunt irònic amb què sonen certs neologismes esdrúixols, i la visió de l'home solitari que reconeix sense aldarulls la pròpia grisor i les misèries del món que l'envolta, mig tendre i mig amarg però sempre empès per la força de la bonhomia i la rectitud moral, són trets compartits amb l'autor de Breviari d'un eremita urbà (1975), Sonets de la fita obscura (1984), Anys i paranys (1985) o La rosa quotidiana (1990), per exemple.
En l'ajustament entre les pretensions i els resultats, doncs, el llibre de Penya és impecable. Un es pot sentir més o menys atret per aquesta mena de poesia, hi pot detectar els límits de l'extrema explicitud o els perills d'una banalitat que assetja en l'operació de despullament de la pròpia vida, però no hi ha dubte que els alexandrins flueixen amb destresa i que arriben a dibuixar amb precisió els perfils d'un home a qui el lector acaba considerant proper i amable, algú amb qui valdria la pena enraonar i passar l'estona. A través dels 49 poemes del llibre –un per cada any viscut per l'autor quan el va acabar de compondre, fins ací arriba la cabòria constructiva–, Vicent Penya es forneix d'una filosofia d'anar per casa per acarar un món que sempre ens desborda, llei de vida, amb els seus canvis vertiginosos, i ajusta comptes amb els propis fantasmes, o enrònies, més preats: el pas del temps, els vaivens d'oblit i memòria, la soledat, la mort, l'amor i el sexe, la llibertat de l'individu, etc., i en el centre neuràlgic, les amargors i dificultats d'un ofici, el d'escriptor, tothora assetjat pel vell malentès (vegeu el poema homònim ja citat més amunt) de no ser entès pel lector i condemnat a heure-se-les amb el seu dur désir de durer enmig d'un món que el menysté en la ignorància i per al qual les paraules semblen haver perdut tot valor. Sense estridències, amb tot l'esforç de sinceritat i despullament de què ha estat capaç, heus ací el dietari poètic d'un home abocat completament al doble, paradoxal i difícil ofici de viure i d'escriure.
Publicat a Saó núm. 367, gener de 2012.
February 11, 03:16 AM
No n'han estat setze, com els que mengen fetge d'un penjat, ni com aquells altres que, inspirats en el popular embarbussament, amb les seues guitarres i les seues cançons van començar a posar lletra a l'efímera i més aviat il·lusòria albada postfranquista. No setze sinó set, que amb la sentència contra Garzón han transformat el joc fonètic dels setze jutges en un espectacle macabre de canibalisme i venjança. El fetge del jutge penjat ha estat devorat amb el mateix ritual que l'àguila aplica eternament, amb la llei a la mà, sobre un Prometeu encadenat a una roca del Caucas per haver revelat als homes el diví secret del foc. L'àguila dels set jutges té al cor els Reis Catòlics i Franco, un escut d'unitat pètria entre les ales desplegades i el jou i les fletxes davall les urpes. Garzón no és fill d'un tità ni guanyarà l'eternitat gràcies a l'ajut d'Hèracles. La seua comesa ha estat més humil que la que democratitzà l'alquímia del foc, però no li manca la grandesa d'haver destapat la més espessa trama de corrupció coneguda dels temps pseudodemocràtics. Si el que és legal contra el terrorisme, les escoltes, deixa de ser-ho contra delictes que també soscaven l'estat de dret, deu ser que els set jutges consideren la corrupció consubstancial al funcionament del (seu) sistema. Mala cosa. En aquests moments de dol no és només l'àguila imperial que riu. Els ossos de Pinochet i Franco, entre d'altres execrables mòmies, deuen estar a hores d'ara pixant-se de riure en els seus nínxols. Per no dir res de l'absolt Camps, a qui ha faltat temps per llegir la tesi que ha dirigit un altre amic seu de la judicatura a la universitat alacantina que porta el nom (història convertida en sàdica ironia) de Miguel Hernández i descollonar-se a la cara d'uns estudiants que l'increpaven. Aquella transició fou certament modèlica, sobretot a l'hora de segellar la memòria dels vençuts i perpetuar la condemna dels prometeus encadenats per la victòria feixista. La propera condemna al jutge jutjat acabarà amb el que encara queda del fetge de les víctimes del franquisme. Dels nínxols oberts emergiran els fantasmes dels botxins, que continuaran regnant pels segles dels segles.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 11 de febrer de 2012.
Els Setze Jutges en una imatge publicada per enderrock.cat
Publicat a Levante-EMV, dissabte 11 de febrer de 2012.
Els Setze Jutges en una imatge publicada per enderrock.cat
February 04, 01:00 AM
Sort de fred siberià que ens distrau durant uns dies de l'altre fred, rutinari, antic i implacable, que els savis de les estadístiques i els addictes als tobogans financers i dineraris s'entesten a anomenar crisi i que ja la majoria comencem a percebre com una simple i gran estafa. Per uns dies estarem més atents als termòmetres i les informacions meteorològiques, i les converses, amb la vaguetat que inspira parlar d'aquests temes, giraran entorn de l'oratge, que és el que sempre s'ha fet (excepte en èpoques dures de crisiestafa) perquè transmet una agradable sensació de normalitat. Si ve del nord un vent gèlid covat en les infinituds siberianes o si en bufa un altre d'asfixiant des de les entranyes del Sàhara, això són esdeveniments ineluctables, aliens als vaivens corretjosos de la política, l'economia i totes aquestes coses. Sort, doncs, de fred siberià, ja poc siberià quan arriba a les nostres latituds i ens toca només de raspalló, allunyats com som d'Ucraïna, l'Europa central, el Pirineu i fins de l'altiva Morella. Amb la davallada de les temperatures, ja no viurem, com en l'acudit, als zero graus equidistants entre el fred i la calor de l'atonia civil. La magnitud de l'estafa valenciana, en caure els telons de l'opulència que han deixat al descobert el paisatge de la misèria, ens ha deixat garratibats per la llarga letargia, atònits, amb poca reserva de paraules, que és la llenya primordial per a hiverns tan crus com el que patim ara. Però heus ací el fred de Sibèria, batent rècords –en clara sintonia amb l'esperit esportiu dels nostres dies– cententaris. Per uns dies ajornarem les el·lipsis, els balbucejos, els vicis circulars i els tòpics a què forcen la indignació i el cabreig contra una crisi que sabem estafa i ens provoca més tremolors que el fred siberià però que no entenem ni sabem com enfrontar. Parlar del temps amb la lenta indiferència amb què cauen les volves de neu constituirà un dolç parèntesi, un simulacre de normalitat. Però més ens valdrà acumular mentrestant raons i energies per combatre l'altre fred, injust, antic i rutinari, que no està de pas ni depén tampoc dels déus que regeixen la natura sinó de l'estupidesa i la voluntat humanes.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 4 de febrer de 2012.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 4 de febrer de 2012.
January 31, 03:49 PM
Josep Sou, Perbreviter. Premi de Poesia Festa d'Elx 2010. Poesia 3i4 núm. 145, València, febrer 2011.
Perbreviter, expressió llatina que podríem traduir per `molt breument´, reuneix, al nostre parer, el bo i millor de la poesia de Sou. S'hi manté el tractament espacial del poema, sense signes de puntuació i amb masses de blanc pautant el ritme cadenciós dels silencis; s'hi manté el trencament del discurs amb la dissolució de certs enllaços sintàctics i la resistència a ancorar el poema amb anècdotes i referents massa explícits; hi fa de principal fil conductor del teixit poètic una veu meditativa que va cosint el seu pensament amb l'agulla del temps que escandella la profunditat o lleugeresa de l'ara i ací o es gira cap a l'abisme del passat que s'invoca. En la línia ja madurada d'anteriors propostes com els més amunt citats Ma non troppo o Ivarca, Josep Sou ha deixat arrere alguns dels excessos del flux verbal dels primers llibres, que de vegades es deixatava a colps d'atzar, amb el perill de vorejar massa sovint els estimballs del no-sentit o de sucumbir als capricis de les troballes (per molt que siguen una part consubstancial a tot exercici poètic). El poema ací s'ha concentrat, el llenguatge s'hi ha tensat i ha deixat que els silencis, indispensables per a la construcció musical del poema, també hi parlassen. De vegades s'acosta, per intenció i gracilitat –no per la seua arquitectura mètrica– al món del haikú i altres gèneres de la tradició oriental. Dividit en el que poeta denomina cants (Cant primer, Cant segon, Cant tercer i Cant de cloenda) d'extensió desigual (4, 16, 20 i 16 poemes), Perbreviter s'obri amb la cita d'Horaci “brevis esse laboro, obscurus fio” que el diccionari tradueix “m'afanye a ésser concís, em torne obscur” i que resulta d'allò més eloqüent, no tant per l'obscuritat (aquest és un dels exercicis més lluminosos de Josep Sou) com per la brevetat dels poemes o instants poètics i els beneficiosos efectes, ja apuntats, que aquest esforç ha generat.
No resulta senzill, per a un poesia que renuncia quasi sempre a pintar amb colors realistes situacions i escenes i que en els seus moviments reclama l'autonomia del llenguatge poètic, definir-ne els temes. En qualsevol cas, hi ha una veu que travessa els embulls del temps i que ofereix instants cristal·lins de pensament poètic. De vegades hi ha al·lusions a fantasmes del passat, a la pròpia ciutat esvaïda en el temps, hi ha moments de passió i tendresa i una clara voluntat de recompte i memòria i, al fons de tot i en la mesura en què els mots conquisten un sentit, el propi sentit en la trama de l'escriptura. Deixem que ens ho diga Josep Sou en un parell de seqüències: “Això sí / tan important com és l'experiència // com si l'experiència no fóra temps vençut / temps mort i sepultat en la indiferència / d'un vestit sense costures”. “I en la via / els sentits s'afermen / a la llum impossible / de l'afany / quasi desert / de la poesia”.
Publicat a Saó núm. 366, desembre de 2011.
· · ·
El poeta alcoià Josep Sou (1951) és autor d'almenys una setzena de títols des de la seua estrena en 1989 amb De ciutat fins als apareguts els darrers anys, Conreus de l'horitzó (2000), Canta la tuaca (2002), Sota la pell del cautxú (2003), Ma non troppo (2006) i Ivarca (2008). Com a poeta visual i objectual la seua obra ha estat àmpliament editada, exhibida en un gran nombre d'exposicions per ací i per allà i justament celebrada com una de les aportacions més interessants dels darrers temps en aquests camps. Així doncs, ens trobem davant un autor que treballa a un ritme i amb una intensitat realment inusuals i que ho fa, com no podia ser d'altra manera, a partir de la llibertat que exigeix tota creació artística i que el territori transfronterer (en el moviment de vaivé entre l'art purament verbal i la composició plàstica) que ocupa Josep Sou necessita subratllar d'una manera més evident. És la poesia de Sou una proposta sempre oberta, en moviment, deliberadament experimental, incòmoda en els hàbits estancats de la tradició, com si en cada giragonsa del camí el poeta assagés noves formes d'expressar els límits difusos d'una realitat tothora canviant. El resultat d'aquesta recerca, vist en conjunt el considerable gruix de llibres que ja la componen, podrà semblar desigual a ulls del lector (en un procés de perfeccionament i ajustament de les eines expressives com més va més palès), però això forma part de les regles del joc que l'autor s'hi proposa, deliberadament allunyat dels preciosismes dels llocs comuns i compromès amb l'experimentalisme que n'és sempre principal fonament. Perbreviter, expressió llatina que podríem traduir per `molt breument´, reuneix, al nostre parer, el bo i millor de la poesia de Sou. S'hi manté el tractament espacial del poema, sense signes de puntuació i amb masses de blanc pautant el ritme cadenciós dels silencis; s'hi manté el trencament del discurs amb la dissolució de certs enllaços sintàctics i la resistència a ancorar el poema amb anècdotes i referents massa explícits; hi fa de principal fil conductor del teixit poètic una veu meditativa que va cosint el seu pensament amb l'agulla del temps que escandella la profunditat o lleugeresa de l'ara i ací o es gira cap a l'abisme del passat que s'invoca. En la línia ja madurada d'anteriors propostes com els més amunt citats Ma non troppo o Ivarca, Josep Sou ha deixat arrere alguns dels excessos del flux verbal dels primers llibres, que de vegades es deixatava a colps d'atzar, amb el perill de vorejar massa sovint els estimballs del no-sentit o de sucumbir als capricis de les troballes (per molt que siguen una part consubstancial a tot exercici poètic). El poema ací s'ha concentrat, el llenguatge s'hi ha tensat i ha deixat que els silencis, indispensables per a la construcció musical del poema, també hi parlassen. De vegades s'acosta, per intenció i gracilitat –no per la seua arquitectura mètrica– al món del haikú i altres gèneres de la tradició oriental. Dividit en el que poeta denomina cants (Cant primer, Cant segon, Cant tercer i Cant de cloenda) d'extensió desigual (4, 16, 20 i 16 poemes), Perbreviter s'obri amb la cita d'Horaci “brevis esse laboro, obscurus fio” que el diccionari tradueix “m'afanye a ésser concís, em torne obscur” i que resulta d'allò més eloqüent, no tant per l'obscuritat (aquest és un dels exercicis més lluminosos de Josep Sou) com per la brevetat dels poemes o instants poètics i els beneficiosos efectes, ja apuntats, que aquest esforç ha generat.
No resulta senzill, per a un poesia que renuncia quasi sempre a pintar amb colors realistes situacions i escenes i que en els seus moviments reclama l'autonomia del llenguatge poètic, definir-ne els temes. En qualsevol cas, hi ha una veu que travessa els embulls del temps i que ofereix instants cristal·lins de pensament poètic. De vegades hi ha al·lusions a fantasmes del passat, a la pròpia ciutat esvaïda en el temps, hi ha moments de passió i tendresa i una clara voluntat de recompte i memòria i, al fons de tot i en la mesura en què els mots conquisten un sentit, el propi sentit en la trama de l'escriptura. Deixem que ens ho diga Josep Sou en un parell de seqüències: “Això sí / tan important com és l'experiència // com si l'experiència no fóra temps vençut / temps mort i sepultat en la indiferència / d'un vestit sense costures”. “I en la via / els sentits s'afermen / a la llum impossible / de l'afany / quasi desert / de la poesia”.
Publicat a Saó núm. 366, desembre de 2011.
January 28, 01:00 AM
Només ens faltava conèixer el paper on algun dels membres del jurat va estampar (no gose dir-ne escriure) la sentència absolutòria de Camps i Costa per dissipar qualsevol dubte sobre el grau d'incompetència dels protagonistes d'aquesta pantomima que, com un altre vestit fet a mida, salva de moment la pell dels acusats. Ignore el sistema d'elecció i la identitat d'un jurat tan il·letrat però apostaria un ull que algun dels components, si més no el que va assumir el paper d'escrivà, prové d'alguna de les clavegueres del sistema educatiu on es perpetra a consciència la incultura del personal. Entre els requisits exigibles al jurat hi ha el de saber llegir i escriure, coses que no habiliten, sembla, per fer la o amb un canut. Els ímprobes esforços que Camps i Costa i tota la parentela ha dedicat a l'analfabetització els és per fi recompensada en forma d'increïble absolució. No sé si hi hagut mai un judici on s'amuntegassen tantes proves contra els acusats, i si cinc dels nou membres del jurat han estat incapaços de veure-les és perquè la ideologia, la connivència amb la corrupció, la fe cega en el poder o la ingorància els ho impedia. Camps i Costa no van rebre regals de la trama mafiosa pels seus càrrecs públics i el control que exercien sobre els pressupostos sinó perquè casualment passaven per allà. Els 14 milions d'euros que el Bigotes es va embutxacar són el resultat d'un amor correspost entre amiguitos del alma dels te quiero un huevo, tan romàntic. La innocència de Camps té la solidesa dels cinc minuts que va tardar a desfer la decisió de declarar-se culpable. La trampa, tanmateix, estava servida quan es va decidir jutjar la punteta de l'iceberg i deixar la part de la corrupció sumbergida en una mar negra. Més enllà del destí personal dels pocavergonyes, la sentència absolutòria ens condemna a la llei del tot s'hi val, la impunitat i el descrèdit del sistema. Així només pot prosperar el menfotisme, ideal per a la perpetuació de la injustícia, o la consciència cívica. Espere que siga aquesta, abanderada pel nombrós jurat popular de les últimes manifestacions que ha declarat culpables els autors de la ruïna, ama i ànima de la festa, capaç de moure de veritat la difícil fitxa valenciana.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 28 de gener de 2012.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 28 de gener de 2012.
January 21, 01:02 AM
Conste que com a barcelonista estic encantat que Mourinho siga l'entrenador del Madrid, i molts anys que ens dure. Mai en la vida el Barça havia guanyat tant i tan bé el seu etern rival, cosa que hem d'agrair no solament al joc esplendorós, estratosfèric i de filigrana, més exactament blaugrana, d'un conjunt irrepetible i a la poètica lucidesa d'en Pep Guardiola sinó també –just és reconèixer-ho– a la incompetència d'un tècnic tan antipàtic, arbitrari i capriciós com Mourinho. Però aquesta columna és política, no ens desviem del tema. Perquè em fa l'efecte que l'histèric lusità representa en el terreny futbolístic el mateix que la majoria de sàtrapes i mandarins que governen els nostres destins en el camp polític i social: un frau de campionat. Que el futbol són faves comptades no m'ho negarà ningú, i perquè brille més enllà de la immediatesa de cada ziga-zaga del joc cal posar-hi molta èpica i molta lírica, literatura d'alta volada com la que ben pocs –el seu antònim Guardiola, per exemple, i un grapat de comentaristes esportius– saben elaborar. Altrament, els discursos esdevenen pura gasofa per als més estúpids, provocacions mediàtiques, gestos a la galeria, fabricació de carronya perquè una premsa àvida de notícies l'escampe per tot el planeta. Encimbellar un entrenador tan dejú d'idees i tan sobrat de ressentiment i nits en blanc no ha estat més que el resultat d'una avorrida campanya mediàtica d'un dels clubs més poderosos del món, presidit per don Florentino, tauró dels negocis que detesta el futbol. Però la campanya ha aconseguit clavar-nos les enrabiades i amargors de Mourinho fins en la sopa perquè una gran part del públic li riu les (des)gràcies com els les ha rigudes als sàtrapes i mandarins que li furtaven la cartera, fins i tot després del gran robatori. Una cosa sí estic disposat a reconèixer al sicari portuguès: haver-se convertit, per grat o per força, en l'espill perfecte de la mala llet hispànica, que també escenifica molt bé la bota de Pepe aixafant la mà inerme de Messi. Per sort hi ha espai per a la utopia i apòzema contra el frau. I es diu Guardiola, illa de llum enmig del malson de les crisis.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 21 de gener de 2012.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 21 de gener de 2012.
January 14, 04:02 AM
La ruïna en què es troba l'edifici (per ara) autonòmic, gestada en anys de saqueig sistemàtic i brutal incompetència, requeriria la mà d'un arquitecte molt versat en urbanisme. Però l'actual inquilí de la Generalitat i president regional del PP Alberto Fabra és aparellador d'ofici i això vol dir que es limita a supervisar l'execució de les obres a partir dels plànols que d'altres han dissenyat. Si és inútil demanar cireres a l'alzina (o pomes al pi negre), tampoc no esperarem que l'aparellador o l'obrer ens traguen les castanyes del foc. Comparat el castellonenc amb els seus predecessors Camps i Zaplana i les dues cares de la mateixa moneda que a cada u li ha tocat gestionar, hem de reconèixer que Fabra hi apareix més ben retratat, almenys en formes i gestos. Poca cosa, perquè el marge de maniobra és tan limitat com les existències de la caixa forta i perquè, per no esvalotar un galliner assotat per la crisi, ha de fer mans i mànegues per tensar el fil que l'uneix a la família (i als arquitectes que treballen a l'ombra) i distanciar-se alhora amb la boca xicoteta dels errors més estrepitosos i evidents que provocaren l'actual ruïna. L'aparellador no qüestiona els plànols del fracàs i a més ens la clava amb vaselina quan en reparteix les culpes a parts iguals, com si tots ens delíssem per les bosses Vuitton, els rellotges supercars o els ferraris d'Ecclestone i haguéssem viscut per damunt de les nostres possibilitats amb un aeroport incrustat al mig del cap. Una altra cosa és que, instal·lats per la pressió dels mitjans de formació de masses en un núvol d'infantil irresponsabilitat, molts valencians arribassen a creure que els diners plovien del cel i que el mannà era inexhaurible, raó per la qual no han parat de votar-los. Quant a les previsions d'una crisi cantada des de fa tants anys i que mostrava la seua poteta negra d'estupidesa, incultura i desmemòria per davall els oripells amb què es revestia l'orgia del saqueig, no cal sinó consultar les hemeroteques. Si les crítiques al sistema no van aconseguir aplegar una majoria ciutadana capaç de frenar el desastre no és qüestió de retraure-ho als crítics. De pobrets però honrats n'hi ha hagut sempre a cabassades.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 14 de gener de 2012.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 14 de gener de 2012.
Rita Barberà fotografiada per Carles Francesc (El País, 14 gener 2012).
January 06, 02:52 PM
Tant fa que la ruïna valenciana, amb un deute equivalent al 19'9 % del PIB, fos precedida d'altres formes d'asfíxia més subtils però també evidents per a aquella part de la ciutadania no narcotitzada pel discurs d'un poder encara en vigor que, malgrat la que està caient i la que caurà, continua amb la sòrdida matraca de la vacuïtat i l'autobombo. Tant fa que l'actual asfíxia siga el revers d'una moneda de ruïna moral i política que ha degradat fins a límits insuportables la nostra democràcia durant els darrers lustres. Tot el que comença a dissipar els efectes del somnífer en els més crèduls, en forma de retallades bestials, impagaments a la Seguretat Social i deutes a la banca alemanya satisfets gràcies a la generosa mà de l'Estat, venia covant-se en els temps de Zaplana i Camps mentre la parròquia aplaudia a rabiar tots els acudits amb què els bocamolls de la incompetència posaven cada vegada més alt el llistó de la burrera. Ens agradava escoltar que érem els més guapos i adormir-nos acaronant el conillet de vellut proporcionat pels furtapatos de la coentor. Per això maleíem les aus de mal averany que ens acusaven d'infantiloides i anunciaven la mort de la gallina dels ous d'or. Encara serà gràcies al germà gran de l'Estat que els vicis del tarambana del menut no ensorraran l'alqueria valenciana, de manera que els reietons del PP hauran matat dos pardals d'un tret: primer s'embutxaquen la fortuna rebuda en herència i, acabat el pastís i mentre el poble sobirà n'assumeix el deute, declaren la insostenibilitat d'una autonomia que era com un d'aquests vestits fets a mida amb què avui despunta l'iceberg d'un lladronici sistemàtic encara aplaudit per la immensa majoria de la parròquia. Si el cas d'Urdangarin aprofita per rellançar en tecnicolor la monarquia, l'asfíxia valenciana, aparentment alleujada per la Casa de la Misericòdia amb seu a Madrid, això és, situada més enllà del bé i del mal, no modificarà el discurs de la dreta autòctona ni despertarà de l'atonia una oposició i una ciutadania sumides en el fatalisme sinó que justificarà que premen els caragols d'una autonomia en fallida tècnica que ja fallava com a pura i simple democràcia.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 7 de gener de 2012.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 7 de gener de 2012.
January 02, 01:12 PM
Josep Mir, Llànties de la llivanya. Col·lecció La Diligència, Associació Cultural Bertolt Brecht, Mislata 2007.
Ressenyem avui un altre fruit preciós d'aquells que es crien als marges, probablement inaccessible si el lector atent no es pren la molèstia d'anar a collir-lo a través del correu a.c.b.b.mislata@hotmail.com. No hi ha plaer sense esforç, què hi farem. Un plaer que hauria estat més redó si l'imprescindible embolcall del fruit s'hagués elaborat amb més cura i els mínims de rigor en correcció, maquetació, enquadernació i qualitat de paper. Qüestió de gust i finesa més que no pas de pressupost, al capdavall, i doncs, corregible. Però anem al gra. Mestre Mir va obtenir tan merescut títol a la Universitat Noctàmbula (Bolaño en diria desconocida) de l'Arana, quan les tertúlies arrapaven perillosament l'alba i tenien per objecte la poesia i la conversa sobre temes infinits que creixien en espiral. Si les posteriors trinxeres poètiques de la ciutat s'han especilitzat en la passarel·la, l'accepció banal del rendez-vous i la pràctica del llenguatge poèticament correcte, pitjor per a elles (i, ai, per a nosaltres). Però fem recompte, evoquem les illes on ha fondejant el nostre navegant: Viure no és necessari, navegar sí (1986), Gènesi del seny (1987), He vist Diògenes que esbocinava el bol (1989), Poemes de cal Paradís i més poemes (1999), El mim del mag (2000), Ésser per a l'ésser (2001) i Crides quatre d'independència amb un exordi i un elogi d'exili (2001).
Llànties de la llivanya representa nítidament l'escriptura característica de Josep Mir, no solament pel que fa a la factura dels versos, en estil i temes, sinó també a l'estructura amb què el poeta sol presentar els seus treballs: petites peces de pocs poemes que van acoblant-se en el puzzle global de la seua obra, opuscles que el temps i les circumstàncies editorials van organitzant en forma de llibre. Com en altres casos en la recent poesia valenciana, la de Mir està demanant a crits l'acoblament final d'una edició ordenada i completa d'un material dispers i molt obert, provisional, no en el que tota obra que va fent-se té, sinó en el sentit del ja editat. El poeta de Mislata té una certa tirada al títol al·literatiu i un mica críptic, com si volgués velar, i suggerir alhora, una clau interpretativa de caràcter global i transcendent que de vegades col·lisiona amb la senzilla complexitat de les seues propostes. En aquest sentit Llànties de la llivanya juga deliberadament amb l'ambigüitat, potser consubstancial al dir poètic. Arrisquem-ne una interpretació plausible: llum de la fissura. L'esclariment que a través de les fissures del record pronunciat (les absències: la infantesa, la mare, el poble, la plaça de la Moreria de Mislata…), les paraules, el poeta es procura i ens procura. L'espeleologia com a forma de vida, de poesia, en cerca del sentit, del propi sentit. L'expressió d'en Mir és delicada alhora que una mica descurada (res que no esmene una revisió pausada del material), sempre atenta a dos grans eixos temàtics: l'exaltació de la joia de viure, l'esclat entusiasta del present, i la reflexivitat, el pensament fet poema, el poema com a forma exacta en què cristal·litza el pensament. Aquesta, em sembla (veig alguns tics de l'estil aranès com a simples accidents), la del poema filosòfic, si no estic dient una barbaritat, és l'autèntica marca de la casa, l'aportació més nítida a un context poètic, el català, una mica mandrós a l'hora de posar-se a pensar a través de l'escriptura poètica. Una filosofia, no cal dir-ho, profundament vitalista i, gosaria dir, intrafísica. Juntament amb la percepció clarivident del present fugisser a què tot poeta digne d'aquest nom s'aboca, en el cas de Mir amb una exactitud en la volumetria de les sensacions pròpia d'un arquitecte. És el seny, de nou, el tarannà de curiós infatigable del poeta manipulant amb saviesa les paraules de la tribu, forçant les significàncies, eixamplant les possibilitats d'evocació i pensament de la matèria verbal, qui ens mena subtilment per les escletxes de la memòria. Aquesta gran cova on la vida és plena de ressonàncies i sentit guanyat.
Publicat a Saó núm. 316, abril de 2007.
L'autor a la Font Roja, novembre de 2011.
· · ·
La nova col·lecció de quaderns poètics, nascuda de la mà de Pere Bessó, s'inspira en aquells altres de La Forest d'Arana de finals dels 80 i primers dels 90. No debades torna a ser el Josep Mir de Viure no és necessari, navegar sí qui n'enceta el periple, aquesta vegada il·luminant la memòria amb la llum de la seua paraula. Ressenyem avui un altre fruit preciós d'aquells que es crien als marges, probablement inaccessible si el lector atent no es pren la molèstia d'anar a collir-lo a través del correu a.c.b.b.mislata@hotmail.com. No hi ha plaer sense esforç, què hi farem. Un plaer que hauria estat més redó si l'imprescindible embolcall del fruit s'hagués elaborat amb més cura i els mínims de rigor en correcció, maquetació, enquadernació i qualitat de paper. Qüestió de gust i finesa més que no pas de pressupost, al capdavall, i doncs, corregible. Però anem al gra. Mestre Mir va obtenir tan merescut títol a la Universitat Noctàmbula (Bolaño en diria desconocida) de l'Arana, quan les tertúlies arrapaven perillosament l'alba i tenien per objecte la poesia i la conversa sobre temes infinits que creixien en espiral. Si les posteriors trinxeres poètiques de la ciutat s'han especilitzat en la passarel·la, l'accepció banal del rendez-vous i la pràctica del llenguatge poèticament correcte, pitjor per a elles (i, ai, per a nosaltres). Però fem recompte, evoquem les illes on ha fondejant el nostre navegant: Viure no és necessari, navegar sí (1986), Gènesi del seny (1987), He vist Diògenes que esbocinava el bol (1989), Poemes de cal Paradís i més poemes (1999), El mim del mag (2000), Ésser per a l'ésser (2001) i Crides quatre d'independència amb un exordi i un elogi d'exili (2001).
Llànties de la llivanya representa nítidament l'escriptura característica de Josep Mir, no solament pel que fa a la factura dels versos, en estil i temes, sinó també a l'estructura amb què el poeta sol presentar els seus treballs: petites peces de pocs poemes que van acoblant-se en el puzzle global de la seua obra, opuscles que el temps i les circumstàncies editorials van organitzant en forma de llibre. Com en altres casos en la recent poesia valenciana, la de Mir està demanant a crits l'acoblament final d'una edició ordenada i completa d'un material dispers i molt obert, provisional, no en el que tota obra que va fent-se té, sinó en el sentit del ja editat. El poeta de Mislata té una certa tirada al títol al·literatiu i un mica críptic, com si volgués velar, i suggerir alhora, una clau interpretativa de caràcter global i transcendent que de vegades col·lisiona amb la senzilla complexitat de les seues propostes. En aquest sentit Llànties de la llivanya juga deliberadament amb l'ambigüitat, potser consubstancial al dir poètic. Arrisquem-ne una interpretació plausible: llum de la fissura. L'esclariment que a través de les fissures del record pronunciat (les absències: la infantesa, la mare, el poble, la plaça de la Moreria de Mislata…), les paraules, el poeta es procura i ens procura. L'espeleologia com a forma de vida, de poesia, en cerca del sentit, del propi sentit. L'expressió d'en Mir és delicada alhora que una mica descurada (res que no esmene una revisió pausada del material), sempre atenta a dos grans eixos temàtics: l'exaltació de la joia de viure, l'esclat entusiasta del present, i la reflexivitat, el pensament fet poema, el poema com a forma exacta en què cristal·litza el pensament. Aquesta, em sembla (veig alguns tics de l'estil aranès com a simples accidents), la del poema filosòfic, si no estic dient una barbaritat, és l'autèntica marca de la casa, l'aportació més nítida a un context poètic, el català, una mica mandrós a l'hora de posar-se a pensar a través de l'escriptura poètica. Una filosofia, no cal dir-ho, profundament vitalista i, gosaria dir, intrafísica. Juntament amb la percepció clarivident del present fugisser a què tot poeta digne d'aquest nom s'aboca, en el cas de Mir amb una exactitud en la volumetria de les sensacions pròpia d'un arquitecte. És el seny, de nou, el tarannà de curiós infatigable del poeta manipulant amb saviesa les paraules de la tribu, forçant les significàncies, eixamplant les possibilitats d'evocació i pensament de la matèria verbal, qui ens mena subtilment per les escletxes de la memòria. Aquesta gran cova on la vida és plena de ressonàncies i sentit guanyat.
Publicat a Saó núm. 316, abril de 2007.
L'autor a la Font Roja, novembre de 2011.
December 31, 04:26 AM
Comence aquesta columna a 212 quilòmetres al nord de València, en plena autopista. Pense en la semblança de la xifra a la de l'any bixest –i això ja el fa un xic especial– que a les dotze de la nit de dissabte farà la seua entrada. Mai no havia escrit en marxa, dalt d'un cotxe, amb el sol al davant i el teclat tremolós per les empentes d'un vent que és l'habitant natural d'aquesta banda del Montsià. Els viatgers han estat uns dies a Borén, un poblet perdut del Pallars Sobirà, més amunt de València d'Àneu, aspirant a fons la poderosa força d'aquelles muntanyes, contemplant, amb el permís del fred de la nit, un cel sense l'ombra de les llums que a ciutat el desdibuixen. Tot viatge és en certa manera una tornada, estranya tensió entre allò reconegut i el que sembla novedós als ulls que miren, i més en aquestes terres de l'Alt Pirineu que em remunten al primer viatge en Seat 600 de poc més o menys l'any 77 del segle passat quan, en companyia dels dos cineastes de la promoció, Gerardo Gormezano i Carlos Pérez, tots dos d'Alcoi, vam anar a raure a Llavorsí, aquella cruïlla de rius on el Cardós s'uneix a la Noguera Pallaresa i inventa les més sorprenents melodies amb els vertiginosos salts de l'aigua. Com en aquells dies de principis de tardor, els viatgers han pujat des d'Espot a l'Estany de Sant Maurici sota un cel límpid, un fred per davall zero i un camí amb clapes de gel ingovernable que els han donat més d'un ensurt. S'alçaven els Encantats, potser les muntanyes més fotografiades del Pirineu, amb les dues penyes al mig que la llegenda ha convertit en sengles caçadors d'isards petrificats per descreguts i burletes de les coses sacres, a la nostra esquerra mentre recorríem la senda que s'embosca per avellanedes i avetoses fosques. Batia el llac, un embut format pels vessant de muntanyes que pugen gairebé 3.000 metres, un vent feréstec del nord que atordia, dificultava les passes i desaconsellava la passejada que circumda l'estany i que tanta enyorança inspira. Així Borén s'ha afegit al paisatge de racons entranyables de la memòria, mentre acomiadem l'11 i guaitem el 12, autonautes en trànsit per aquesta cosmopista.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 31 de desembre de 2011.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 31 de desembre de 2011.
Els Encantats, Aigües Tortes, Pallars Sobirà, dijous 29 de desembre de 2011.
December 25, 02:01 PM
Valentí Puig, Altes valls. Óssa Menor núm. 316, Edicions Proa, Barcelona novembre 2010.
Però Altes valls es llegeix d'una tirada, potser perquè té la gracilitat d'una prosa ben entrenada en altres batalles. I per bé que l'obra es fonamenta explícitament en el dogma catòlic, la intel·ligència i la sinceritat amb què s'hi presenta l'home que viu i escriu, combina amb saviesa el sagrat amb el sacríleg, volgudament infidel, humanament contradictori. És ací potser on hi ha la grandesa d'aquesta proposta i la característica que l'allunya de les servituds del realisme políticament correcte.
Emmarquen el poemari dues composicions més llargues, Altes valls i Seixanta (amb el poema ja citat), entre les quals s'encabeixen Belle dame, Criminals i estadistes, Biologia i Massacres de l'oblit. Escrit en llargs versicles, Altes valls narra en primera persona del plural un èxode i una ascensió o un retorn a la fe que deu tenir molt d'autobiogràfic. I ací sona, a més de l'alè bíblic, algun eco orsià: “Seríem imperi / abans que nació, perquè no ser més que tribu ens era un oprobi”. La segona secció, Belle dame, està integrada per cinc poemes de caire epigramàtic que parlen d'afectes i de dones (“Figura! Puta fina. La nostra Heleneta de Troia”). En Criminals i estadistes Puig esmola tota la seua mordacitat contra cert tipus de polítics (“Tu ets els teus votants, més que tu mateix”) o presumptes esquerrans (“[…] les masses, / com onades negres que destrueixen ordre”) i aprofita per alliçonar-nos, en el poema “Pàtria”, sobre les coses que li agraden (entre d'altres, la Marina de Guerra, les acadèmies militars, el safareig de Yuste, Ortega y Gasset). A Biologia hi ha traces més explícites de biografia, records d'adolescència, denúncia de convencionalismes de falsa amistat i imatges de crua escatologia. Massacres de l'oblit, que conté “Trisagi” (Sanctus, sanctus, sanctus: viure, pensar, escriure), ofereix algunes raons de la seua reconversió a la fe cristiana (“sense Roma / no existirien ni la veritat ni el revés”). Tanca el poemari el commovedor poema “Fer-ne seixanta”, sobre les ruïnes físiques i morals de l'edat, l'evocació dels santuaris de l'adolescència i la joventut (“joves empaitant un sexe fosc i brut”), en una afirmació vitalista (“tornar al front / els matins a no morir sense matar”) que acaba així: “algú ha de passar i dir-nos encara: / `Glòria al Pare, al Fill i a l'Esperit Sant´”. Comptat i debatut, aquest llibre té, poèticament parlant, algunes zones d'ombra, però també la gran virtut que tan santa irreverència no deixarà indiferent el lector.
Publicat a Saó núm. 365, novembre de 2011.
· · ·
Més conegut en el camp de l'assagisme i la crítica literària, la narrativa, el dietarisme, els llibres de viatges i el periodisme, sobretot el d'opinió, Valentí Puig (Ciutat de Mallorca, 1949) s'estrenà en poesia amb L'estiu madur (1985), obra a la qual seguiren els poemaris Blanc de blancs (2000), Molta més tardor (2004) i Passions i afectes (2007). Tot i que els títols publicats d'aquest polígraf ja s'acosten a la quarantena, confesse que és aquesta la primera vegada que n'escomet la lectura d'una peça sencera, espigolada a més, com qui no vol la cosa, d'una de les escassíssimes prestatgeries que a les llibreries de València alberguen uns pocs volums de poesia en català (aquesta cada vegada més rara avis condemnada a sobrevolar les fires de llibre antic i d'ocasió, i encara gràcies). Vet ací, doncs, que les imatges internàutiques i algunes que em vibren a la memòria ens deixen veure un poeta galtaplè i rodanxó, sempre amb vestit i corbata impecables, de barba i calba tocades per una aura de solemnitat: un aspecte, diríem, com ancorat en un altre temps, per molt que l'home a penes depassa la seixantena (vegeu el poema que clou el llibre “Fer-ne seixanta”). Aquesta imatge, tan insignificant per a la comprensió del seu discurs poètic com es vulga, casa bé amb una de les admiracions literàries més conegudes de l'autor, Josep Pla, a qui va dedicar el seu llibre L'home de l'abric. Perquè més enllà de la reinvindicació d'un model literari i de prosa, la lectura d'Altes valls ens desvela unes afinitats de tarannà amb l'empordanès, de manera de pensar i de ser en el món, una exhibició sense manies de les pròpies manies sovint convertides en dogma, emfàtiques i descarades, i una manera bastant higiènica de recrear-se en la provocació i la polèmica amb les armes d'una retòrica poderosa que va i ve del terreny de la ideologia (sota espècie de fe si es vol) al de la poesia en una confusió que, amb una miqueta més de grandiloqüència utòpica, no costaria d'emparentar en ocasions amb el denostat estil realista (socialista per a més inri). Però Altes valls es llegeix d'una tirada, potser perquè té la gracilitat d'una prosa ben entrenada en altres batalles. I per bé que l'obra es fonamenta explícitament en el dogma catòlic, la intel·ligència i la sinceritat amb què s'hi presenta l'home que viu i escriu, combina amb saviesa el sagrat amb el sacríleg, volgudament infidel, humanament contradictori. És ací potser on hi ha la grandesa d'aquesta proposta i la característica que l'allunya de les servituds del realisme políticament correcte.
Emmarquen el poemari dues composicions més llargues, Altes valls i Seixanta (amb el poema ja citat), entre les quals s'encabeixen Belle dame, Criminals i estadistes, Biologia i Massacres de l'oblit. Escrit en llargs versicles, Altes valls narra en primera persona del plural un èxode i una ascensió o un retorn a la fe que deu tenir molt d'autobiogràfic. I ací sona, a més de l'alè bíblic, algun eco orsià: “Seríem imperi / abans que nació, perquè no ser més que tribu ens era un oprobi”. La segona secció, Belle dame, està integrada per cinc poemes de caire epigramàtic que parlen d'afectes i de dones (“Figura! Puta fina. La nostra Heleneta de Troia”). En Criminals i estadistes Puig esmola tota la seua mordacitat contra cert tipus de polítics (“Tu ets els teus votants, més que tu mateix”) o presumptes esquerrans (“[…] les masses, / com onades negres que destrueixen ordre”) i aprofita per alliçonar-nos, en el poema “Pàtria”, sobre les coses que li agraden (entre d'altres, la Marina de Guerra, les acadèmies militars, el safareig de Yuste, Ortega y Gasset). A Biologia hi ha traces més explícites de biografia, records d'adolescència, denúncia de convencionalismes de falsa amistat i imatges de crua escatologia. Massacres de l'oblit, que conté “Trisagi” (Sanctus, sanctus, sanctus: viure, pensar, escriure), ofereix algunes raons de la seua reconversió a la fe cristiana (“sense Roma / no existirien ni la veritat ni el revés”). Tanca el poemari el commovedor poema “Fer-ne seixanta”, sobre les ruïnes físiques i morals de l'edat, l'evocació dels santuaris de l'adolescència i la joventut (“joves empaitant un sexe fosc i brut”), en una afirmació vitalista (“tornar al front / els matins a no morir sense matar”) que acaba així: “algú ha de passar i dir-nos encara: / `Glòria al Pare, al Fill i a l'Esperit Sant´”. Comptat i debatut, aquest llibre té, poèticament parlant, algunes zones d'ombra, però també la gran virtut que tan santa irreverència no deixarà indiferent el lector.
Publicat a Saó núm. 365, novembre de 2011.
December 24, 04:13 AM
Sospitàvem que si Déu existia devia ser de dretes, per molt que hagués enviat el seu Fill a nàixer en un humil estable de Betlem escalfat per l'alè d'un bou i d'una mula, pobres bèsties de càrrega, l'any zero de la nostra era. De dretes, ric i poderós, que ve a ser la mateixa cosa, i un geni en l'art de la simulació, com queda comprovat en la iconografia de la pobresa que l'Església –que no sol predicar amb aquest exemple– aprofita tan bé des de fa un fum d'anys per atraure a la seua causa les masses de desposseïts que somnien de guanyar-se el lloc en l'altra vida que els és vedada en aquesta. A les proverbials qualitats de Déu Totpoderós, i sense ànim d'exhaurir-ne el llistat, hi hem de sumar la de la facilitat per obrar tota mena de miracles que alteren les lleis de l'univers que ell mateix va concebre, raó per la qual es passa tot el sant dia –en detriment d'altres assumptes que a nosaltres ens semblaven més peremptoris– fent passar camells pel forat d'una agulla de cosir i ampliant la fortuna dels molt afortunats. Perquè, és clar, també devem a Ell l'invent de l'acumulació de capital i la llei de la gravetat per la qual els diners atrauen diners. Intuíem tot això, de manera que en comptes d'esperar cobrar els rèdits en una vida futura, que ja trobàvem tan incerta, ens encomanàvem a la Deessa Fortuna, que a més tenia fama de pagana, i jugàvem a la loteria, juntament amb la Lliga de Futbol institució nacional per excel·lència. Per molt que amb Carlos Fabra, ric, poderós i imputat mandarí que sempre donava bons pessics a la Grossa, albergàssem seriosos dubtes sobre la imparcialitat de la sort i sobre la ceguesa amb què, deien, l'atzar llançava les seues fletxes, jugàvem un any i un altre als numerets que reparteixen els milions. Fins que vam saber que també Enrique Crespo, alcalde de Manises i principal protagonista del lladronici d'Emarsa, havia estat agraciat amb un senyor segon premi de la loteria. No pot ser, doncs, sinó que el Summe Faedor estiga també al darrere de tot això, movent hàbilment les cordes de la sort, amb el permís de l'il·lús de Mallarmé, que creia que una tirada de daus mai no aboliria l'atzar. Hauria d'haver vist aquests prodigis.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 24 de desembre de 2011.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 24 de desembre de 2011.
Un coup de dés jamais n'abolira le hasard
December 17, 11:30 AM
El pitjor de tot no és que algú siga tan lleuger i curt de gambals que es venga per quatre quinzets. Ni tan sols que l'adicció als objectes de luxe i l'ostentació no siguen més que l'escorça legal sota de la qual flueix la saba d'il·legalitats tan serioses com la dilapidació de diners públics a mans d'una trama mafiosa que, a canvi, t'organitza els paripès i els banys de masses, apuntala el pedestal sobre el qual descansa el teu cul poderós i reserva encara una part dels beneficis que li has proporcionat amb el tràfic d'influències per engreixar els comptes del teu partit. La pudenta claveguera del cas Gürtel és l'efecte de la borratxera de poder que en forma de delirium tremens ha afectat el PP i gran part de la dreta valenciana durant els darrers lustres. L'estupidesa rau potser en això: amb tota la paella agafada pel mànec, quina falta feia lliurar-se tan despreocupadament a mans de la corrupció més cridanera quan hi ha formes de lladronici molt més subtils i de contrastada eficiència? La pregunta, ja ho sé –a banda d'insistir sobre els perniciosos efectes de la ingesta compulsiva de poder–, es contesta fàcilment: la fètida podridura que arriba a la pituïtària des de la sala on són jutjats Camps i Costa és part essencial de la manera radicalment antidemocràtica com aquesta dreta entén l'exercici del poder. El pitjor són, potser, aquests “amiguito del alma” i “te quiero un huevo” que amb tanta facilitat es transformen en “el curita” o “ese hijo de puta” amb què pel fil d'un llenguatge de pati de col·legi de pagament arribem al cabdell d'una misèria moral que, emmascarada per la vacuïtat dels discursos d'autobombo d'aquests anys, ha col·locat la societat valenciana en el vertigen dels propis abismes. Ni entre els pinxos de més baixa estofa és llei la ganivetada i la traïció que exhibeixen aquests llepaculs que ara seuen a la banqueta dels acusats, sàtrapes de la doble moral i estrictes practicants del ritu catòlic. El pitjor fóra que ignoràssem la naturalesa política dels crims que avui per fi es jutgen. Un altre exercici d'irresponsabilitat i desmemòria, com ha passat tantes vegades, només condemnaria la història a repetir-se.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 17 de desembre de 2011.
December 10, 07:27 AM
Els cartells anunciaven manifestació en bicicleta (no m'acaba de fer el pes el neologisme ja usual bicifestació) per a l'11D, que vaig interpretar erròniament per les 11 del passat diumenge. Per sort el miratge només va afectar dos bons lectors i ciclistes empedreïts, el músic Pepe Alonso i el periodista Ricard Triviño. Unes cerveses al Grau amb el primer i unes paraules de disculpa amb el segon van servir per alleujar una mica l'embolic causat per la meua confusió. Quede aclarit: és demà, 11 de desembre, a les 11.00 davant l'Ajuntament, que hi ha convocada la pedalejadora protesta de València en Bici-Acció Ecologista Agró. I com que la cosa va de convocatòries, ací en va una altra, degudament contrastada, per a la vesprada del mateix dia: la presentació del DVD Eva Dénia Trio. En concert al Cafè Mercedes Jazz del carrer Sueca de València a les 19.00. Publicat pel segell Comboi Records i produït i realitzat per Turanga Films, la pel·lícula fou rodada el 26 de març passat al mateix cafè en el transcurs del recital que hi va donar el trio d'Eva Dénia, que completen Carles Carrasco i José Luis Porras. Les disset cançons del disc, una d'elles per primera vegada interpretada en valencià a partir de la versió de Vicent Sanchis, La mala reputació, i una altra en castellà adaptada per Pierre Pascal, Tengo una cita con usted, en fan un volum deliciós per als amants del feliç encontre Brassens-Dénia. Hi són gravades també unes paraules de Carles Carrasco i de Pierre Schuller, de l'associació dedicada a la memòria i la divulgació del llegat del gran poeta francès Auprès de mon arbre. Especialment interessant el testimoniatge d'aquest darrer, amb subtítols en valencià, perquè desvela alguna de les claus, sovint ignorades al propi país, de l'èxit que el treball d'aquests músics està tenint entre el públic gal. El respecte escrupulós a la lletra i la música del cantant de Sète, la senzillesa de les coses profundes i ben fetes, la lluïssor d'una veu tan expressiva com la d'Eva i uns acompanyaments de guitarra i contrabaix deliciosos, són coses de què podrem gaudir, ensonyats, mentre apurem la copa del diumenge a Russafa, ben comboiats.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 10 de desembre de 2011.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 10 de desembre de 2011.
December 05, 01:58 PM
Ferran Archilés Cardona, Mala memòria. Premi de Poesia Manel Garcia Grau 2010. Perifèric Poesia núm 17, Catarroja 2011.
Pot semblar paradoxal, pres en una literalitat que remet immediatament a un lloc molt trepitjat de l'àmbit col·loquial, un títol com aquest en boca d'un poeta que també és historiador, dos oficis que tenen precisament en la memòria la matèria primera del seu treball. Però mala es decanta ací cap a una dimensió més ètica que no pas física, quan ens referim, per exemple, a l'escassedat o imprecisió d'una memòria. Les paraules que segueixen a la cita anterior, en coherència amb la lectura dels poemes, ens ho acaben d'aclarir: “Una memòria que és, a un temps, trampa i refugi, absència i utopia”. Siga perquè el poeta, que sempre opera des de la memòria (explícitament en el cas de Ferran Archilés, de forma tàcita en altres casos), sap que la pròpia memòria és fal·lible i selectiva (sortosament, ens afanyem a afirmar) i que amb els poemes, amb cada poema, tracta de salvar alguna cosa de les flames de l'oblit, siga perquè precisament en aquest intent de fer present el passat està condemnat a sentir el pes i la inanitat del temps en el seu pas, té tot el dret a queixar-se'n. A més, la memòria, que sol ser enterca, tendeix a escriure elegies i revifar les ferides del passat, que mai no es tanquen del tot.
És per tot això tal vegada que la tonalitat de Mala memòria, perfectament modulada, bufa sobre les cendres del present i fa emergir el caliu que amagaven (i preservaven). Però el desig que apareixia en la solapa es dissol en la maniobra amb el vers que clou el llibre i posa les coses en el seu lloc: “…però, el desig no té memòria”. No és el desig essencialment una cosa del present resolta (desesperadament) a batre's amb el futur? Si el poeta no cau en les trampes de la memòria –i Archilés no s'hi deixa arrossegar fàcilment, cosa que li agraïm–, ha de reconèixer que rememorant el passat no l'hi trobarà sinó en la forma del buit o la nostàlgia, negadors per antonomàsia del desig. La memòria que en aquest poemari es llaura i s'esculpeix, precisa en els seus detalls i perfils, ve a més carregada de l'experiència estètica (ço és, assumida en carn pròpia). La proliferació de referències estètiques i culturals, que s'estén per ciutats (València, París, Torí, Nova York, Castelló, Dublín), pintures (Hopper, Katz, Modigliani, Morandi), músiques (Feldman, Uri Caine, Janácek), pel·lícules (Ozo, Cardinale, Pasolini) o obres literàries (Benjamin, Yeats, Lowell), afaiçonen el poemari i s'integren harmoniosament en el discurs del poeta. Acoblades al diàleg autoreflexiu i al que s'hi estableix tothora amb el tu poètic amorós, aquestes fites estètiques ben marcades en el camp de la pròpia memòria i constituïdes per la memòria col·lectiva en llocs de fructífer encontre, no xerriquen ni semblen encabides amb calçador, com passa en tants aficionats a l'abús citatori, sinó que es posen al servei de la pròpia biografia i eixamplen el joc de sentits que els poemes busquen.
Els trenta-set poemes del llibre, generalment breus, discorren elegantment pel riu de la pròpia memòria, estan harmònicament construïts i adopten sovint el to i la cadència del dietari poètic: una magnífica carta de presentació d'un poeta que s'estrena en la publicació. Acabem amb una estrofa del poema “Plou i fa sol” que podria sintetitzar bona part del sentit d'aquest interessant llibre: “Algú mira des de l'altra banda / del carrer, mira el cel precipitant-se / sobre la pluja, en l'aigua / de xarol del terra. El món a l'inrevés, / sóc jo qui mira i qui és mirat, / és el passat que es fa present. / És un record que es desfà. / Jo sóc qui el desfà”.
Publicat a Saó núm. 364, octubre de 2011.
· · ·
És sabut que les solapes dels llibres les solen escriure els autors, de manera que cal prendre-se-les (descomptats els casos evidents d'hipèrbole o autobombo) al peu de la lletra perquè hi podem trobar pistes interessants sobre els propòsits i l'abast d'una obra. Afirma, doncs, Ferran Archilés (Castelló, 1971): “Mala memòria és un recull de poemes sobre el pas dels dies i el pes del desig. A partir d'un seguit d'experiències estètiques i de la contemplació del temps que passa, els versos d'aquest llibre tracten d'indagar en els significats que deixen les seues traces [les del temps] i a les quals anomenem memòria”. Pot semblar paradoxal, pres en una literalitat que remet immediatament a un lloc molt trepitjat de l'àmbit col·loquial, un títol com aquest en boca d'un poeta que també és historiador, dos oficis que tenen precisament en la memòria la matèria primera del seu treball. Però mala es decanta ací cap a una dimensió més ètica que no pas física, quan ens referim, per exemple, a l'escassedat o imprecisió d'una memòria. Les paraules que segueixen a la cita anterior, en coherència amb la lectura dels poemes, ens ho acaben d'aclarir: “Una memòria que és, a un temps, trampa i refugi, absència i utopia”. Siga perquè el poeta, que sempre opera des de la memòria (explícitament en el cas de Ferran Archilés, de forma tàcita en altres casos), sap que la pròpia memòria és fal·lible i selectiva (sortosament, ens afanyem a afirmar) i que amb els poemes, amb cada poema, tracta de salvar alguna cosa de les flames de l'oblit, siga perquè precisament en aquest intent de fer present el passat està condemnat a sentir el pes i la inanitat del temps en el seu pas, té tot el dret a queixar-se'n. A més, la memòria, que sol ser enterca, tendeix a escriure elegies i revifar les ferides del passat, que mai no es tanquen del tot.
És per tot això tal vegada que la tonalitat de Mala memòria, perfectament modulada, bufa sobre les cendres del present i fa emergir el caliu que amagaven (i preservaven). Però el desig que apareixia en la solapa es dissol en la maniobra amb el vers que clou el llibre i posa les coses en el seu lloc: “…però, el desig no té memòria”. No és el desig essencialment una cosa del present resolta (desesperadament) a batre's amb el futur? Si el poeta no cau en les trampes de la memòria –i Archilés no s'hi deixa arrossegar fàcilment, cosa que li agraïm–, ha de reconèixer que rememorant el passat no l'hi trobarà sinó en la forma del buit o la nostàlgia, negadors per antonomàsia del desig. La memòria que en aquest poemari es llaura i s'esculpeix, precisa en els seus detalls i perfils, ve a més carregada de l'experiència estètica (ço és, assumida en carn pròpia). La proliferació de referències estètiques i culturals, que s'estén per ciutats (València, París, Torí, Nova York, Castelló, Dublín), pintures (Hopper, Katz, Modigliani, Morandi), músiques (Feldman, Uri Caine, Janácek), pel·lícules (Ozo, Cardinale, Pasolini) o obres literàries (Benjamin, Yeats, Lowell), afaiçonen el poemari i s'integren harmoniosament en el discurs del poeta. Acoblades al diàleg autoreflexiu i al que s'hi estableix tothora amb el tu poètic amorós, aquestes fites estètiques ben marcades en el camp de la pròpia memòria i constituïdes per la memòria col·lectiva en llocs de fructífer encontre, no xerriquen ni semblen encabides amb calçador, com passa en tants aficionats a l'abús citatori, sinó que es posen al servei de la pròpia biografia i eixamplen el joc de sentits que els poemes busquen.
Els trenta-set poemes del llibre, generalment breus, discorren elegantment pel riu de la pròpia memòria, estan harmònicament construïts i adopten sovint el to i la cadència del dietari poètic: una magnífica carta de presentació d'un poeta que s'estrena en la publicació. Acabem amb una estrofa del poema “Plou i fa sol” que podria sintetitzar bona part del sentit d'aquest interessant llibre: “Algú mira des de l'altra banda / del carrer, mira el cel precipitant-se / sobre la pluja, en l'aigua / de xarol del terra. El món a l'inrevés, / sóc jo qui mira i qui és mirat, / és el passat que es fa present. / És un record que es desfà. / Jo sóc qui el desfà”.
Publicat a Saó núm. 364, octubre de 2011.
December 03, 03:54 AM
Som els ciclistes els més interessats en una regulació del trànsit a la ciutat i en la concreció d'una normativa eficient que vetle per la nostra seguretat (i la nostra alegria, dret que no s'hi sol tenir en compte), solidària amb les dels altres transeünts, en especial els vianants. L'augment de l'ús de la bicicleta que València ha experimentat en pocs anys demanava a crits fixar les regles del joc, però, com sempre, hi arribem tard i de mala manera. Arribem tard, i per vies alternatives més o menys enfrontades al poder polític i la (in)cultura que més li agrada propagar, la velocitat, el soroll i el balafiament de diners i energia, a la popularització d'un transport eficient, barat, ecològic i harmònic, una de les marques distintives de la qualitat de vida en països més cultes, rics, devetllats i (moderadament) feliços. Si el recent servei públic de velocípedes, malgrat el nom que li van donar i els rudimentaris artefactes, quasi ingovernables, de què disposa, ha contribuït decididament a l'auge de la bici, la casa s'hauria d'haver alçat des dels fonaments de millora i extensió dels itineraris. Clar i ras, una ciutat orogràficament perfecta per a la bicicleta és encara una jungla d'asfalt plena de trampes per a ciclistes i vianants. Ara com ara és quasi impossible circular-hi sense recórrer a les sofertes voreres si no et vols deixar la pell enmig la fúria del trànsit motoritzat, o lligar la bicicleta a una farola, atesa la insuficiència d'elements destinats a tal fi. I si la crisi (em console perquè vull) fa de la virtut necessitat per a la sostenibilitat urbana, el sentit del bé comú aconsellaria agrair als ciclistes els serveis prestats, adequar la ciutat a més beneficioses formes de transport i divulgar pedagògicament les normes entre la ciutadania. Han optat, en canvi, per declarar la guerra a la bicicleta amb multes (estratosfèriques en relació al mal causat), que en tres dies han afectat 530 ciclistes i han recaptat 100.000 euros. Com que aquests diners a penes omplirien un peliu del forat negre d'Emarsa, per exemple, podrien destinar-los almenys a l'ampliació dels carrils-bici. Mentrestant, qui no plora no mama: diumenge hi ha una bicifestació a les 11.00 a l'Ajuntament anticiclista de València que no pense perdre'm encara que ploga.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 3 de desembre de 2011.
Dinamarca 2007.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 3 de desembre de 2011.
Dinamarca 2007.
November 25, 04:42 PM
La primera pregunta és senzilla: “Confiaria els seus diners a un individu com José Luis Olivas?”. I la segona no ho és menys: “Demanaria consell a Lola Johnson a l'hora de triar un clàssic com a llibre de capçalera?”. Si sovint és veritat que qui pregunta ja respon, estalviem-nos el viacrucis de recórrer les biografies d'aquests dos gegants del món de les finances i del turisme, la cultura i l'esport, respectivament, no per sinuoses i plenes d'espectaculars mèrits de què prendre exemple, sinó per previsibles. Concentrem-nos en les raons que han portat els nostres protagonistes d'avui a la primera plana de l'actualitat, la dimissió d'Olivas de la vicepresidència de Bankia i del BFA (Banco Financiero y de Ahorros) després que al Banc de València se li descobrís un descosit de mil milionets d'euros, pam dalt pam baix, i l'atribució a Ausiàs March (o Marx, no n'estem segurs) de l'autoria del Tirant lo Blanc feta per Johnson durant la cerimònia de lliurament dels premis als millors llibres (té collons la cosa) editats. Dit així tot pot semblar molt bèstia i provocar un no immediat a les preguntes plantejades més amunt, però com que la jubilació –forçada o no– d'Olivas podria costar uns 2'9 milions d'euros l'any, aprofitant la coincidència cronològica de les dues cagades m'anime a fer humilment la següent proposta: col·locar la Johnson de vicepresidenta de Bankia i l'Olivas de responsable de turisme etc. A fi de comptes no ens consta que el de Motilla del Palancar ignore de manera tan escandalosa els nostres clàssics ni que a l'exfallera que caigué en gràcia a Amadeu Fabregat pel color de la seua pell, i que per això va ser fitxada per a Canal 9 (o tempora o mores), li falten recursos per als jocs de mans que exigeix la banca. Això sí, se'ls demanaria discreció a canvi. Hauria d'estar-se ella tranquil·leta i sense parpellejar enmig de l'entrepà que formen Francisco Verdú i Rodrigo Rato, els dos mastodonts del complex (o com es diga) bancari, i abstenir-se ell, com sol fer des dels temps de la UCD amb molt d'èxit, d'obrir la boqueta, i menys per parlar de llibres. I després, amb els diners i els clàssics, que cadascú s'apanye com puga.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 26 de novembre de 2011.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 26 de novembre de 2011.
November 19, 03:48 AM
Havia anat a votar per primera vegada en la seua vida, amb els divuit anys reglamentaris acabats d'estrenar i unes notes que li havien valgut un premi extraordinari de batxillerat i matrícula gratuïta en el seu primer any de Facultat. La seua intenció era introduir en l'urna una d'aquelles boniques papallones que havia vist voleiant en el seu Col·legi Electoral, però s'havien acabat, de manera que amb una amiga va anar al quiosc de la cantonada a comprar-ne més, però tampoc no n'hi havia. S'hauria de resignar a fer servir l'única papereta disponible, la de la granota, tot i que no era fàcil encabir un batraci per l'estreta ranura de la caixa i que la pell llefiscosa d'aquell animal li produïa una certa aprensió. ¿Què devia significar aquell somni, em preguntava Sarai a l'eixida de l'institut, on havia vingut per arreglar uns papers, mentre empenyia la seua bicicleta i un altre brillant exalumne, Vito, bromejava a propòsit de la cita que els ciutadans teníem amb Sagasta i Cánovas del Castillo i la sensació de frau que ens produeix la contemplació del mateix drama repetit en l'escenari de la política? No tinc ni idea de què pot significar aquest somni ni si els somnis, més enllà del fet d'expressar en el camp dels símbols les nostres pors i desigs, volen dir alguna cosa. Però aquests dies milers de joves convocats per primer colp a les urnes i milions d'altres ciutadans assotats per una crisi programada en anys d'abundància i d'incultura (fatídic còctel) deuen haver experimentat una cosa semblant al somni de Sarai: voldrien que el seu vot fos com una papallona de colors llampants aletejant plàcidament i es troben a les mans una granota d'ulls atònits amb el seu rauc sòrdid per tota resposta. De fet, és això el que més hem sentit durant la campanya, granotes que rauquen a l'estany pútrid d'una política que dominen les mans anònimes dels mercats. Però si no ens deixem adormir pel soroll monòton dels amfibis, que volen menjar-se les papallones, i pensem que a aquest món li calen moltes ales per reinventar-se, que el camí ni acaba ni comença amb les urnes, malgrat els vaticinis previsibles de les enquestes, en algun punt germinarà la multicolor resistència.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 19 de novembre de 2011.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 19 de novembre de 2011.
November 13, 04:26 AM
Fins ara els canals per on flueix la sang blava d'aristocràcies i monarquies s'havien mantingut moderadament estalvis de la podridura que deixa la corrupció, tan estesa aquests dies atziacs, per on passa. Siga perquè aquesta gent no necessita embrutar-se les mans amb els diners de la caixa pública (de la qual reben tot el que necessiten, i més, per a la seua pervivència sense l'escrutini comptable a què solem ser sotmesos la resta de mortals), o perquè les comportes que desaigüen els escàndols monetaris cap a abocadors il·localitzables hi funcionen a la perfecció, el cas és que entre els pecats i vicis de la selecta casta no ens constaven coses tan plebees com la falsedat documental, la prevaricació, el frau a l'Administració i la malversació de cabals públics, delictes pels quals podria ser imputat SE el Duc de Palma de Mallorca, més conegut per Iñaki Urdangarín, espòs de SAR la Infanta d'Espanya Cristina de Borbón. Tot i que la sang no ha arribat encara al riu i que l'exjugador d'handbol té dret a la presumpció d'innocència, les tèrboles seqüeles del cas Palma Arena, amb Jaume Matas en paper estel·lar, ja han esguitat l'escut d'armes de la monarquia espanyola. ¡Tan bé que estàvem amb les proverbials disputes hereditàries, les xafarderies d'alcova, els crims nefands, les noces senils, palaus, nuviatges i llargs cognoms compostos, la col·lecció de títols nobiliaris, la revista de tropes, els saluts a la bandera i totes les entremaliadures que alimentaven la premsa del cor i aureolaven de glamour aquest museu vivent de la història! Era tan bonic el conte de prínceps i princeses i ducs i duquesses que ens feia agafar el son en els duríssims temps de la crisi, que fa ràbia que aquest poca-solta de l'Iñaki (o una conjura de republicans i desafectes a la pàtria no del tot descartable, ja veurem què hi diu Rajoy) ho haja enviat tot a pastar fang. Desprestigiada com mai la classe política, amb la Banca i el Capital sota molt raonable sospita, immersa l'Església en reiterats escàndols d'abusos sexuals i atacada ja la monarquia (o almenys les seues rodalies) pel càncer de la corrupció, a quin sant ens podrem encomanar a partir d'ara per no naufragar enmig del tràngol i continuar dormint?
Publicat a Levante-EMV, dissabte 12 de novembre de 2011.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 12 de novembre de 2011.
November 06, 12:27 PM
Llig al periòdic que els grans fastos costen deu milions d'euros mensuals als contribuents valencians. Escric grans fastos on ells i els seus altaveus hi diuen grandes eventos però podria haver dit saraus, expressió que s'ajusta millor a la realitat de negoci fraudulent, balafiament estúpid, espectacle i no-res sobre què giravolta la política del PP des de la pleistocènica invenció de Terra Mítica. Un dia es llevà Zaplana i mirant des de la talaia benidormina la falda del Puig Campana, pensant com clavaria bona cullerada a la sopa aliena, li vingué al cap la paraula evento, amb un total menyspreu, no cal dir-ho, pel diccionari i la semàntica. Preguntem-nos com `successos imprevistos o de realització incerta´ (en castellà), i doncs de naturalesa eventual, conjectural, poden convertir-se en saraus estables i tindrem una de les claus de la crisi i destarifo actuals. Perquè a Zaplana el succeí Camps i, salvant algunes diferències de perfil, en una cosa sí estaven radicalment d'acord: s'havia de continuar clavant bona cullerada en aquella sopa. En fi, llig que tot això encara ens costa un ou al mes i calculant què es podria fer amb tants diners se'm posa cara d'estupefacció gràcies als músculs facials no atrofiats encara per la vella indignació. I em ve al cap El astillero, de Juan Carlos Onetti, novel·la que –aposte la cara estupefacta– no han llegit ni Zaplana ni Camps ni Fabra, i sent el paisatge de la desolació humana en unes drassanes inservibles, rovellades, habitades només per fantasmes addictes a la farsa i l'alcohol de garrafa. Veig el buit alçat per la quimera de Jeremías Petrus i veig Larsen, Juntacadáveres, atrapat en el laberint de la desesperació. I el astillero, la drassana, se'm transforma en la Ciutat de la Llum, en l'aeroport de Castelló, en la Ciutat de les Arts i les Ciències, en el circuit de fórmula 1, en l'Open de tennis, en l'America's Cup, en tants continents sense contingut, en el gran zero que encara ens costa –descomptades les despeses de construcció– deu milions al mes mentre s'ensorren escoles i hospitals i l'únic que creix en aquest ermàs abandonat són les xifres dels desocupats. El somni grandiloqüent i buit d'uns bojos ben votats.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 5 de novembre de 2011.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 5 de novembre de 2011.
November 02, 05:01 PM
Pere Rovira, Contra la mort. Proa, Els Llibres de l'Óssa Menor 319, Barcelona, 2011.
S'obri el llibre amb la secció-poema Records de l'altre món on el poeta, un colp mort, encara viurà en els records de l'estimada. Hi segueix Apunts, part integrada per nou poemes, Arbres (cinc poemes), Homenatges, amb nou poemes, alguns de tan corprenedors com el dedicat a Màrius Torres (“A Màrius Torres”), als amics (“Amics vells”) o a la memòria del pare (“Sant Pere”), i es clou amb la secció Sempre, la més llarga, amb vint-i-un poemes, entre ells el ronsardià “Quan ja siguis molt vella”. Acabarem citant els dos darrers quartets del poema ja al·ludit “Amics vells”: “ara que anar a la vida és anar a casa, / que ens rebel·lem per ser conservadors, / que és veritat que ens maten els dolors, / ara que som alhora cendra i brasa, // una lletra pot dir la nostra sort: / que la vellesa ens dugui a la Bellesa / de l'art final, i a l'última riquesa: / l'últim amor, que sempre és el més fort”.
Publicat a Saó núm. 363, setembre de 2011.
· · ·
Ve l'autor de Vila-seca de Solcina (1947) de versar en català poemes de Baudelaire (Vint-i-cinc flors del mal de Charles Baudelaire, 2008) i de Ronsard (Les roses de Ronsard, 2009). No convé de simplificar en excés les coses, és clar, però llegint Contra la mort fa l'efecte que l'experiència de la traducció d'aquests dos clàssics –molt celebrada en el seu moment la de Ronsard, alguns poemes de la qual van ser recitats per l'autor a Agramunt en 2007, durant un encontre de poetes per la pau, poemes que van despertar l'interès d'un home tan familiaritzat amb els clàssics com el cantautor Paco Ibáñez– ha deixat fonda petjada en la manera de fer actual de Pere Rovira. Més que no pas raons que justifiquen una determinada opció estètica, tractem de buscar els fils que lliguen el teixit d'una escriptura i li donen coherència. Aclarim-ho ja: la darrera aposta d'aquest autor és decididament classicista, en el fons i en la forma. Res a objectar-hi en principi, ja que en qualsevol dels casos l'edifici del poema descansa en una solidesa en el maneig de l'escriptura poètica que està fora de tot dubte. Per atra banda, em faig càrrec de la dificultat de definir d'una manera mínimament convincent què diem quan diem clàssic i ho oposem, per exemple, a actual o modern. I es pot tractar, al capdavall, de sensibilitats lectores i preferències estètiques, però no m'estic d'observar que en la reelaboració dels grans temes de sempre (l'amor i la mort) a què s'ha lliurat Pere Rovira, encotillada per l'alexandrí, el decasíl·lab, la rima i el sonet, hi manca el tremp, la tensió i el risc que defineixen el bo i millor de la poesia que hem dit moderna. Que l'autor, em sembla, ha perdut algun que altre llençol en aquesta bugada, que ens trobem davant un poemari menor en comparació a obres de l'envergadura de La mar de dins (2003), per exemple. Perquè el classicisme de Rovira és, des del meu punt de vista, massa estricte i literal, i malgrat l'equilibri aconseguit de les formes, la serenitat de sentiment i pensament que traspua, la nitidesa de la dicció i de les imatges, fa inevitable la sensació del déjà vu i dit en moltes de les seues composicions. No pot ser que el cansament dels excessos i de la tensió que suposa la recerca en poesia haja de desembocar en les aigües manses i poc oxigenades del més pur classicisme, ni tan sols quan les circumstàncies de l'edat i les peripècies viscudes ens demanen a crits el repòs i un cert equilibri (perquè ni repòs ni equilibri no són privatius d'una sola manera d'entendre la pràctica poètica). Dit tot això, que, com sempre que acarem aquestes reflexions, té a veure amb personals preocupacions intel·lectuals, farà bé el lector d'aquesta nota de passar per alt el que podrien semblar ombres que enfosqueixen una poesia per altra banda lluminosa (feta per un autor que domina amb solvència el propi ofici) i navegar lliurement pel riu reflexiu que Pere Rovira ens proposa, el de l'últim amor, el més fort, enfrontat a la mort, el que l'ajorna sempre en l'afirmació i la joia.S'obri el llibre amb la secció-poema Records de l'altre món on el poeta, un colp mort, encara viurà en els records de l'estimada. Hi segueix Apunts, part integrada per nou poemes, Arbres (cinc poemes), Homenatges, amb nou poemes, alguns de tan corprenedors com el dedicat a Màrius Torres (“A Màrius Torres”), als amics (“Amics vells”) o a la memòria del pare (“Sant Pere”), i es clou amb la secció Sempre, la més llarga, amb vint-i-un poemes, entre ells el ronsardià “Quan ja siguis molt vella”. Acabarem citant els dos darrers quartets del poema ja al·ludit “Amics vells”: “ara que anar a la vida és anar a casa, / que ens rebel·lem per ser conservadors, / que és veritat que ens maten els dolors, / ara que som alhora cendra i brasa, // una lletra pot dir la nostra sort: / que la vellesa ens dugui a la Bellesa / de l'art final, i a l'última riquesa: / l'últim amor, que sempre és el més fort”.
Publicat a Saó núm. 363, setembre de 2011.
El poeta Pere Rovira en una imatge recent extreta d'Internet.
October 29, 11:09 AM
No hauríem de subestimar la importància de la publicitat que llueixen algunes línies d'autobusos de València. Si la incitació al consum i altres formes imprescindibles per a la formació de masses que coneixem amb el nom de publicitat ja fa dècades que ens les trobem fins en la sopa (bova generalment), resulta molt estimulant l'exhibició de propaganda mòbil que asseguren els autobusos en el seu recorregut urbà. La del mercat és al capdavall una lluita a tota ultrança, i més en desoladors temps de crisi, de manera que a la que t'encantes, la competència et xafa la guitarra. Val que aquests rètols tan ben fets deuen costar un ull de la cara, però segur que paga la pena la inversió si amb això democratitzem el coneixement de productes que poden injectar noves energies a la cosa de les finances. Sense distinció de sexe, edat, raça o llengua, tothom té accés a la publicitat gràcies als autobusos municipals, que a més de transportar gent amunt i avall fan un gran servei a l'economia. Recorden vostès quan la visita del Papa, l'America's Cup o el flamant circuit de Fórmula 1, per exemple? No em diran que el parc mòbil i públic de la ciutat no va estar llavors a l'alçada de les circumstàncies, passejant-ne elegantment la propaganda per tota la ciutat, repartint la sopa arreu, popularitzant tan importants esdeveniments socials pels quatre punts cardinals del Cap i Casal. Doncs què hi farem si ara que vénen tan mal dades s'hi publiciten modernes cases de putes? Vinga, no ens fem els desmenjats per qüestions de moral, ni discutim si es tracta d'anuncis de marcat caràcter sexista o si darrere el negoci de la prostitució només hi ha explotació i barbàrie, que a fi de comptes tot això alegra la vista del deprimit cos social i proporciona una mena de viagra estimulador de l'economia i de l'aprenentatge i ús de les llengües (primera lliçó: “Hello Baby!). Ara que Europa trontolla i que fins l'ETA ho ha deixat estar, aquests anuncis animen la cosa, no com aquelles bajanades dels ateus fent-nos dubtar sobre l'existència de Déu, pura ideologia que desarmava el furor de les masses. Clar que hi ha Déu, i paradisos com el de Hello Baby!
Publicat a Levante-EMV, dissabte 29 d'octubre de 2011.
October 22, 03:57 AM
La secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, encapçalada pel seu president, Isidor Marí, va celebrar dijous una sessió a Alcoi. No hi ha cosa que agrade més als meus paisans que exercir d'amfitrions, sobretot quan no han de canviar de llengua. Era previsible, doncs, que la ciutat es vestís de gala i que la sala de graus de l'antiga fàbrica Carbonell s'omplís de gom a gom. Poble sofert i amb bona reserva de trellat, l'acte també va servir per espolsar-se la grisor dels anys en què a l'Ajuntament hi hagut una genteta poc amiga de la llengua i la cultura d'aquest poble. Perquè la jornada que commemorava quatre centenaris d'una tacada (M. Sanchis Guarner i E. Valor; J. Maragall i T. Llorente) i dedicava també la seua atenció a tres magnífics alcoians, Joan Valls, Jordi Valor i Ovidi Montllor, significava també la posada de llarg del nou govern, integrat per socialistes, bloquistes i esquerrans, partits que s'han d'encarregar, contra el vent i la marea d'una caixa plena de forats heretada del PP i una crisi que és molt més que econòmica, de gestionar il·lusions i projectes per a una ciutat decandida que s'ha de reinventar sobre l'espill trèmul del Serpis i les muntanyes que el volten però també de portes enfora. Aquesta era la sensació que surava en l'ambient mentre s'escenificava l'encontre del principal ens normatiu del català i aquest poble carrascós i clivellat (que diria l'Ovidi) d'antigues fàbriques i alguns somnis encara dempeus de qui els poders autòctons només se'n recorden, amb parafernàlia propagandística, per festes de moros i cristians. La històrica jornada ha tingut en el l'empenta discreta del castellonenc Vicent Pitarch, secretari de la secció, el principal artífex. Després de la cosa acadèmica vingué la gastronòmica, no menys important, i allà la confraternització seguí vies complementàries en què vam poder il·lustrar alguns membres de l'IEC sobre les virtuts del cafè (licor). Tornant a València ens assabentàvem que per fi les bombes d'ETA emmudien davant la paraula enraonada. Ara cal esperar que la paraula d'un idioma ple de vitalitat vaja substituint tanta burrera prescindible com encara campa.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 22 d'octubre de 2011.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 22 d'octubre de 2011.
October 15, 04:01 AM
Vaja per endavant que sóc un ferm partidari de les retallades. No són només inevitables sinó també necesàries si volem remuntar la costera del Gurugú (la més pronunciada d'Alcoi, que ja és dir) de la crisi i prevenir-ne alguna de futura: “Pa las cuestas parriba quiero a mi burro, que las cuestas pabajo yo me las subo”. L'adagi castellà és d'una lògica a prova de bombes i molt suggestiu en els temps que corren. I com que sóc radical partidari de les retallades, estic igualment a favor d'amputar les parts gangrenoses abans que la infecció no s'escampe per tot el cos. Si hem de prescindir d'alguna cosa, que no siga, posem per cas, el fetge o el cervell. Està molt bé això de començar per retallar el pressupost militar, com acaba de fer el ministeri del ram, o de prescindir del sou d'un mes, com han fet els diputats catalans. El perill en aquest darrer exemple és que mirant-se en l'espill còncau de Catalunya als partidaris de l'esperpent valencià els entraran ganes de fer justament el contrari, apujar-se'l. Com a espai d'essències pàtries no tenim rival: si allà prohibeixen les corregudes –de bous– ací pengem medalles en els vestits de llums dels toreros. Centrem-nos, però, en coses supèrflues que com la despesa bèl·lica, les places de bous o els alegres sous de determinats gremis, són absolutament prescindibles. Què els sembla continuar posant una miqueta d'ordre i trellat en el destarifo financer? Per no dir res de les fórmules 1, la lluminària exhibicionista de València (que a més segresta la nit i censura la famosa lluna) i altres figues que van caient pel seu propi pes tardoral. Però la retallada més important jo la faria a l'alçada mental on el ciutadà s'ha empassat com un babau el conte de xauxa que les nodrisses del capital li han estat contant en temps de vaques grosses per transformar-me'l en simple consumidor. El conte parlava d'un creixement sense brida i sense fi i ara costa despertar-se a la dura realitat d'unes retallades que deixen intacta la part supèrflua causant de la crisi i es dediquen a dessagnar-nos per la jugular les llibertats i els drets socials. La batalla global que es lliura és, en el fons, la de la consciència, per una nova cultura.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 15 d'octubre de 2011.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 15 d'octubre de 2011.
