àlex andrés

Quan jo era xicotet a l'escola ens deien una frase que m'esfereïa: “Quien siembra vientos recoge tempestades”. L'aplicaven a tort i a dret sempre que volien “explicar”, amb punyent exemplaritat, tota mena de degràcies: una carabassa, un càstig, un bac… Com quasi tot el que deien amb aquella solemnitat impostada, la frase devia tenir un origen bíblic, com la zitzània, la poma podrida, les plagues d'Egipte. I si no el té, no costaria gens de posar-li la veu atronadora d'aquell Déu iracund i omnipotent que no per casualitat molts encara identifiquem amb el franquisme.
El cas és que la lliçó dels hermanos, aquella metàfora shakespeariana de tan funesta plasticitat, té avui en la situació del sistema educatiu i en la societat valenciana una plasmació esgarrifosa. Curt i ras: devem a l'esforç sistemàtic de 16 anys de govern del PP, amb vents constants que invariablement han bufat de ponent, la tempesta que ha col·locat l'ensenyament públic i la societat valenciana en situació pràctica de col·lapse, amb un deute que alguns xifren en 62.000 milions d'euros i que ja ha provocat nombrosos impagaments i la intervenció benèfica (però no sabem a quin interès) d'un altre (gran) hermano, l'Estat. Però els vents que han bufat amb insistència durant aquests anys i que anunciaven, si no eres cec i sord de naixement, l'actual desastre no eren només el del balafiament ampul·lós i el lladronici sistemàtic de les arques i recursos públics a major glòria privada. Aquest temporal no hauria estat possible si el primer que van arrasar els vents neofranquistes (o no tan neos) que es van congriar amb l'aznarat i que van trobar camp obert en la Terra de Mítiques Meravelles de València amb Zaplana i Camps no hagués estat la intel·ligència i el valor de l'educació, fonament de tota democràcia. L'encimbellament dels jocs d'artifici (que el poble contemplava embadocat mentre li pispaven per darrere la cartera), la incultura del formigó i d'una modernitat de cartró-pedra com a coartada per als seus negocis, l'assalt a la raó i la propagació del llenguatge (en castellà) de la vacuïtat, el destarifo i la mentida infantiloide, van preparar l'actual fallida.
La pregunta a contestar fóra com, meritoris casos de resistència a banda, la societat valenciana va assistir impassible i sovint còmplice (però no tant com semblen pregonar les urnes) al desplegament d'aquet vendaval i com farà per sortir-se'n. Perquè al cap i a la fi aquelles bromes de Font de Mora les recordarem com simples anècdotes o maniobres de distracció. Més o menys apamada la magnitud de la tempesta, l'escola pública es troba avui en un moment absolutament novedós. El conflicte, que no ha fet més que començar, ja no és estrictament laboral, gremial o sectorial, sinó de caràcter nítidament social i polític. No podem reclamar uns diners que simplement no hi són ni s'esperen (i veurem, més enllà de les funestes retallades, fins quan la Generalitat podrà pagar els seus empleats). La batalla, que es presumeix llarga, no consisteix a canviar un Conseller perquè en posen un altre de semblant, sinó una cosa més difícil: recuperar el valor de la intel·ligència, la cultura i l'educació. I això només es podrà aconseguir canviant no sols un mal govern sinó un model social i polític que ha fet fallida per tots els costats. Avui ens toca als treballadors de l'ensenyament i als de sanitat, i a tots els valencians i valencianes que no hem perdut la dignitat en el vendaval, encapçalar una revolta que si no s'estén pertot arreu i implica tota la societat no farà camí. Només organitzant i estenent una densa xarxa de complicitats en benefici d'allò públic, que és de tots, podrà escampar la tempesta, una tempesta que ens haurà de servir de lliçó perquè mai més es repetesca el mal govern. Mai més.

Publicat a Vilaweb, 19 de gener de 2012.

(En imprudent homenatge a Gesualdo Bufalino)

Em permetreu, amics, ara que em toca a mi estendre les mentides de la nit sobre el tapís de la veritat, o viceversa, i continuar el joc de trenar la llum amb els fils que naixen de dins l'ombra, que conte la història dels meus amors mentre la cruel sageta acosta l'alba en què tot aquest misteri no tindrà més remei que esvanir-se i resoldre's. Heus ací, sense impostacions forçades, com va escometre'm, i omplir, i perdre'm un únic i vast amor amb tres noms diferents de dona.
Fou a penes depassada la vintena (i sens dubte molt abans d'arribar a la trentena) que vaig conèixer l'amor que m'hauria d'acompanyar en absència la resta de la meua vida, un amor que fou alhora excés i defecte, estalvi i despesa, claredat i foscúria. Va voler el destí que Alopècia –tal és el nom fingit que donarem, per discreció, a la dama, encara viva, famosa i rica per matrimoni amb un opulent fabricant d'articles per a perruqueria presents en els cinc continents del planeta– fos el meu primer amor autèntic, que de més o menys falsos i esporàdics en vaig tenir plena la bossa d'ençà que la memòria va començar d'anar a quatre grapes. Treballava jo llavors en un poblet de la plana de Murus Veteris anomenat Pètria dedicat en cos i ànima al meu ofici d'informàtic amb el qual sempre m'he guanyat, mal que bé, la vida. La vaig conèixer una nit de començ d'estiu, amb una lluna que es reflectia rotunda i llisa en aquell tombant del riu entre pollancres on l'aigua quedava mansa i s'eixamplava propícia a la natació a què per fugir de l'extrema calor i la molta ingesta d'una beguda que allà anomenen ausenta em dedicava. Eren les festes patronals de Pètria quan aquella nit, com vinguda de vés a saber quin sortilegi, de quin joc de carències i nervis, de quin caprici pilós, de quina deriva d'autumne, de quin esvaïment de secrets florals, ella va aparèixer, solitària també i també nua, entre els pollancres esponerosos, i es va posar a nadar a l'altra vora de l'estany que allà el riu oblidadís d'urgències formava. Per millor observar-la amb els meus ulls de granota esmolats per l'ausenta, abans que ella no s'adonés de la meua presència, vaig adoptar la quietud expectant del batraci rere una joncada per on degotaven els raigs de la lluna i començava a fer-hi bombolles l'alerta d'una indissimulable concupiscència. L'olfacte d'Alopècia era, com es veurà, infal·lible, i si va fingir no veure'm, no s'amagà d'ensumar-me, i nadant molt lentament va anar acostant-se'm. Abans de dir cap mot, en un gest que em costaria d'entendre, quan el meu cos flotant li era ja a una braçada, va posar el seu palmell damunt el meu cap i va enfonsar-lo, rient, dins l'aigua clara. L'ennuegada sorpresa em va servir per alleugerir la torpitud de la bufa tant com per comprendre el que d'aquell amor arravatat, arrancat, desarrelat i despoblat m'esperava. Estalvie als presents –inclòs aquell reu que ja dorm amb el cul a l'aire de la cel·la– els detalls que jalonen el meu ascens i desfeta. Era Alopècia amant de portar-me amunt i avall per les dunes d'una platja propera, l'Almardà em sembla que es deia, arrancant les escasses tiges que s'hi formaven, furgant el cor de l'arrel de les innocents plantes i altres rareses contra què la ceguesa del meu amor no sabia rebel·lar-se: depilar-me de cap a peus i fer-me posar nu per a una fotografia sobre el fons d'una paret nua, jugar durant hores amb un parell d'ous bullits i refredats, llepar els cantals blancs i redons de la vora del riu amb vampírica delectança. Però era en nits de lluna plena, com aquella en què per a la meua sort i la meua desgràcia, la vaig conèixer, que el seu furor pilòfob arribava al màxim. Fou una d'aquelles nits, revers en negatiu de l'alegria primigènia, que em va amenaçar amb un ganivet després que hagués trobat, tímid, mig amagat en un plec del llençol, l'únic pelet del nostre amor que havia escapat al seu obsessiu, diari escrutini. Raons de mort o vida, no m'ho vaig pensar dues vegades i vaig tocar el dos, ensems que una estranya malenconia, deixant-li tota la casa de Pètria, on no vaig tornar mai més, per a ella sola.
La segona en el temps i en l'aventura fou Sordícia, un altre nom fals que defensa un honor que potser no es mereix aquesta dona ja morta i enterrada en panteó de molta categoria (sembla una llei dels meus desamors que totes acaben maridades, per contrast, amb homes de molta pasta). No sóc supersticiós, però pronunciar el seu nom verídic en podria commoure el fantasma. Sordícia va arribar a mi més lentament que l'anterior dama, més discretament, més silenciosa. De fet, amb tot i la passió amb què més tard em va prendre, eren els altres, amics, parents o saludats esporàdics, qui molt abans que jo notés cap signe de la proximitat d'aquesta dona, cap efluvi de les seues pregoneses, me'n donaven avís, em veien trasmudat i pàl·lid, embadalit i com absent. Perquè Sordícia era sibil·lina, parlava amb la boca xicoteta, més aviat en un xiuxiueig que al principi em resultava molt atractiu (probablement perquè havia d'acostar molt l'oïda a la seua boca i llavors el seu perfum de femella forta m'untava d'una glopada) perquè veia carregat de misteri. Amb ella era fàcil escapar del món, del vertigen a què l'ofici d'informàtic obligava, allunyar-se de l'aspra fisicitat de les coses. I així ballàvem, durant hores, amb una música que no existia, i ens omplíem de malentesos (això ho sabríem més tard) de coses mig escoltades. Llavors jo vivia a l'estat de Sonora, contractat per una empresa nord-americana, i passàvem nits i dies recorrent aquelles terres desèrtiques, literalment sumits en una bombolla d'irrealitat i basarda, sense grills que desvelaren les ombres, ni ocells remorejant per les branques d'arbres que no n'hi havia, ni tan sols l'avís del cascavell d'aquella serp que em va picar a l'orella i em va tancar a l'hospital amb quaranta de febra i deliris de mal descriure. Quan vaig despertar, Sordícia ja no hi era, ni una lletra, ni un telèfon, res. Que poc va tardar la muda a pescar un peix gros que es dedicava a la venda d'audiòfons que en poc temps li van reportar una milionada! Ho vaig llegir al periòdic, sord de ràbia, la matinada en què em donaven l'alta per la picada de la serp furtiva d'un desert d'on ja mai més no n'eixiria. Més que la rancúnia del que no va poder ser, l'enyor dels matisos de les veus, el record de la música em fan l'anima trista i sense Sordícia.
La tercera i última, i sumada a les dues anteriors, i amb elles finalment confosa en amorosa trinitat absurda fou Presbícia, la més lleugera, la més previsible de totes, la que veies venir o intuïes amb l'avanç inaudible dels anys. Presbícia tenia la bellesa de les molt curtes de vista, com diuen que passava a Marilyn, que mirava sense veure, només que la meua mossa, menys presumida, no es llevava les ulleres, com aquell qui diu, ni per gitar-se. Això, tenia cara de secretària despistada i d'una aparent innocència que no tardaria a revelar-se com altament cartilaginosa. De fet ho era, secretària professional, i me l'havien enviada des del departament de personal que hi havia a la trentatresena planta de l'edifici de Manhattan on ara treballava com a enginyer informàtic en l'aplicació de la cibernètica als aparells d'òptica, Spinoza & Spencer es deia l'empresa, que no tenia res a veure amb el mestre jueu d'Holanda. El meu despatx es trobava al pis quarantadosè, fa vertigen recordar-ho. Era la primera hora de la jornada, quan em donava el parèntesi del cafè fumejant, la cigarreta (llavors encara no prohibien fumar ni als quiròfans) i el repàs de la premsa, quan vaig percebre la seua presència, no per l'oïda que es va endur Sordícia en la seua apressada fuga, ni per l'aire condicionat que mogués els cabells que em va arrancar la traïdora Alopècia, sinó perquè de sobte em trontollaven les línies de la notícia en què em distreia, se'n dissipava la lletra, l'idioma après en anys d'esforç esdevenia una selva indesxifrable i em veia borrosament estirant els braços endavant per col·locar els fulls del periòdic a una distància que recomponia de sobte el sentit de les coses. Vaig notar la seua presència, sí, uns segons abans que em digués com en una declaració d'amor: “Li puc deixar les ulleres, si vol, les tinc repes. Sóc la nova secretària, Presbícia”. Tanta naturalitat, tanta falta de grandiloqüència, i aquella figura que vaig descobrir en girar-me amb un sí, gràcies em van corfondre i preparar per al sí, vull que unes setmanes més tard segellaria el nostre matrimoni davant el jutge. Per desgràcia no dura l'alegria en casa del pobre, i per molt que la vida rutinària de casa va traure a la llum no pocs defectes de Presbícia, entre altres la falta de visió de les coses, l'imprevisible d'algunes de les seues respostes, la foscor amb què resolia assumptes que exigien claredat i altura de mires, jo estimava la seua senzillesa, la ingènua bondat d'anar per casa i la manera com tot ho arreglava en un posar-se i llevar-se les ulleres. Què me la va fer perdre? El mateix que tantes coses que ara enyore en aquesta penombra de la cel·la compartida pels condemnats d'una nit plena de mentides, propera al cant del gall del final del misteri, el temps i la seua ombra maleïda, el desert, el mur impenetrable, la ceguesa. I ací, molt succintes, les meues adobades veritats, que prompte sabreu si van ser mitges o senceres, si miratges de nit en vetla o llum que encén la matinada, per a qui hi vulga acompanyar-se en l'espera.